CLER

Club de Lectures Recomanables

DECÀLEG PER FER FELIÇ UN NEN, O NO GAIRE INFELIÇ

Dibuix de Mauro Evangelista per al llibre Zio Mondo,  Giunti 2005

Bruno Tognolini va néixer sota la llum immensa de Sardenya. Però com que no en tenia prou amb aquella claror, va marxar a buscar fortuna molt i molt lluny, al Continent ple de camins i d’ocasions. Va buscar per anys i panys, i tot buscant estudiava al DAMS (Disciplines de les Arts, de la Música i de l’Espectacle) de la Universitat de Bolònia, inventava i tocava i construïa al teatre de base, i provava d’escriure sempre. Un dia, acabat de sortir del seu grup de teatre i força espantat de no saber fer res, va trobar la sort que buscava: el van cridar des de la RAI per escriure els guions del programa infantil "L'Albero Azzurro". Per sort el van cridar la primera vegada, però no només per sort la segona i la tercera i les altres: evidentement, encara que a ell no li semblava, havia après alguna cosa. Efectivament, des de llavors no ha parat, i ara està orgullós de guanyar-se la vida escrivint rimes i històries. Ha escrit per la TV (quatre anys de l"Albero Azzurro" i tretze de "Melevisione"), ha escrit llibres, que segueixen essent el seu primer amor (uns trenta títols a les editorials Salani, Giunti, Mondadori, Rai-Eri, Fatatrac, Carthusia, Artebambini, il Castoro, Topipittori); sota demanda ha escrit altres coses (teatre, cançons, centenars de rimes i contes fets a mida). L’any 2007 va guanyar el Premi Andersen al milllor escriptor italià, al 2011 el Premi Especial de Jurat del Premi Andersen per "Rimes de ràbia". I llavors és quan va dir: ara sí que n’he après.


A petició de la Marzia Rubega, periodista de http://www.nostrofiglio.it, ha superat la reticència inicial i ha escrit el seu Decàleg.

DECÀLEG PER FER FELIÇ UN NEN, O NO GAIRE INFELIÇ  de BRUNO TOGNOLINI

1. DESCONFIAR DELS DECÀLEGS
Fins i tot d'aquest. Entenc la tendència de moda d'imitar el format de Moisès, però em temo que no hi ha res de realment bo que pugui néixer en deu punts: els dies, els continents, les meravelles i les cabretes per exemple són set, els mesos són dotze, els dies tres cents seixanta cinc, els anys són infinits, el Gordo i el Flaco són dos. Del deu no en tirem gran tros a l'olla, a part de les taules de la llei i la base dels comptes occidentals.

2 . DESCONFIAR DELS EXPERTS
Fins i tot de mi. Perquè per motius demogràfics, d'atur, del sector terciari i braços robats a la santa artesania, d'experts n'hi ha massa. Massa més que de presumptes inexperts. Massa més adults – pares tietes avis mestres educadors misters coach guitarristes i ballarines – que no pas nens. Massa per ser veritables justos, que com diu la Bíblia no se’n troben gaires en una ciutat.

3 . TENIR IDEES PRÒPIES
Assumint el risc d'equivocar-se. Qui té idees educatives pròpies pot equivocar-se; qui no en té per no equivocar-se s'equivoca ja d'entrada. Dit d'una altra manera: a un nen li és més útil un pare que té les seves idees, algunes d'equivocades, que no pas un pare que no té idees i fa el que fa tothom.

4 . PASSAR LA ITV DE LES IDEES PRÒPIES
Escoltar, observar, jutjar els altres adults. Intentar diferenciar si discuteixen les teves idees educatives perquè tu en tens i ells no, o si en canvi són sincers. Donar per suposat que són sincers. Escoltar allò que diuen, reflexionar-hi, i si ens sembla gent trempada, demanar-nos honestament si tenen raó.

5 . EXERCITAR MEMÒRIA I JUDICI
Memòria d’un mateix quan era petit i judici d’adults. Memòria: m’enfilava dalt dels arbres més alts. Judici: em va fer mal? No, era bonic i m’ha donat confiança. Acció: veig que la meva filla s’enfila dalt d’un arbre, recordo, jutjo, reprimeixo el sant impuls de cridar-li: baixa! Memòria: quan era petit em pegaven de valent. Judici: em va fer mal? No, hi hagut altres coses molt pitjors. Acció: he de pegar la meva filla? No, no em sembla adequat.

6 . LLEGIR LLIBRES, MENJAR HISTÒRIES
No ho dic com escriptor, sinó com lector. Les històries desenvolupen els músculs de l’ànima. Li ensenyen a explicar, i per tant a explicar-se. Si sabem explicar-nos les coses que ens passen, ens les espolsem de sobre, prenem l’alè necessari per intentar governar-les. Si no sabem explicar-nos les coses que ens passen, no ens passa res. I aquesta és, potser, l’única infelicitat de debò.

7 . DIFONDRE BELLESA
Els nens petits són bonics. Tenen els ulls enormes respecte a la cara. És un dolç recurs de la natura per fer-se estimar. Però això no vol dir que tots els dibuixos on hi surten ulls enormes siguin bonics per força. La veritable bellesa no està sempre a l’abast. Però hi és. Els llibres per a infants, per posar només un exemple, n’estan atapeïts. Busqueu-la: aprofiteu l’ocasió. I poseu sota els ulls dels nens una bellesa gratuïta i generosa, com la seva.

8 . NO HO SÉ
Al vuitè punt no sé pas què escriure. Per tant escric: acceptar la pròpia ignorància, incompetència i sana i santa imbecil·litat. Com es fan els nens feliços? No ho sé. En les aigües enfangades d’aquell estat d’imbecil·litat transitòria hi fan niu les poques fràgils clarividències que ens vindran donades. Un pare que a vegades és una mica imbècil, i tot i així és capaç de riure-se’n amb el seu fill, és un pare quasi perfecte.

9 . EXERCITAR LA MEMÒRIA DEL DOLOR
Aquest és el punt més difícil, que predico però no sé practicar, perquè sembla que es contradiu insuportablement amb l’ésser humà: acceptar el dolor dels nostres fills. Encara que sembli inacceptable. Recordar el nostre propi dolor: ens ha matat? Alguns dolors ens han esgarrapat, d’altres ens han fet créixer, alguns totes dues coses. Perquè negar-los als nostres fills? Per tenir la consciència tranquil·la? I doncs...

10 . DESÈ PUNT PER FER ELS NENS NO GAIRE INFELIÇOS
No intentar fer nens feliços a qualsevol preu.

Comparteix aquesta informació:
Comparteix a Twitter Comparteix a Facebook Delicious Comparteix per e-mail Imprimir

Comentaris

Escriu el teu comentari

simple_captcha.jpg
(escriviu el codi de la imatge)