« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles de la categoria "El que hem llegit"

Lectures d'estiu: Una dona d'aigua i El tango de la Guardia Vieja

Lectures de la Isabel Feliu.


Aquest estiu he llegit Una dona d'aigua (Columna, 2013), de la Núria Esponellà que m'ha fet passar molt bones estones.

Una dona d’aigua (Columna), de Núria Esponellà, novel•la finalista del Premi Prudenci Bertrana, presenta la història d’un amor clandestí entre la Sarah Prats i en Miquel Camps, tots dos casats però infeliços en els seus matrimonis, emmarcada en la ciutat de Banyoles el 1887. El punt de partida és el descobriment realitzat per una periodista catalana que al mercat de les Puces de Saint Ouen, a París, troba unes fotografies que li criden l’atenció perquè estan fetes a Banyoles, la seva ciutat. El retorn a Banyoles de la Sarah, filla d’un industrial local però que ha viscut uns anys a París, trasbalsa la vida d’en Miquel, un farmacèutic convalescent d’una llarga pneumònia. Tot el text aquí.

Un altre dels llibres que he llegit aquest estiu és El Tango de la guardia vieja (Alfaguara, 2012) , d’Arturo Pérez-Reverte, m'ha agradat molt i puc dir que em van entrar ganes d’aprendre a ballar el Tango.

Una pareja de jóvenes apuestos, acuciados por pasiones urgentes como la vida, se mira a los ojos al bailar un tango aún no escrito, en el salón silencioso y desierto de un transatlántico que navega en la noche. Trazando sin saberlo, al moverse abrazados, la rúbrica de un mundo irreal cuyas luces fatigadas empiezan a apagarse para siempre.

En aquest enllaç de l’autor hi trobareu molta informació sobre el llibre: entrevistes, crítiques, notícies...

El Tango de la Guardia Vieja

I un fragment de la pel·lícula Tango (1998) de Carlos Saura.

Lectures d'estiu: Wonder i Incógnito

Recomanacions literàries de l'Anna Sàbat.


R.J. Palacio. Wonder. La Campana, 2012

O la seva versió en anglès:

R.J. Palacio. Wonder. Gorgi Books, 2012

"Em dic August, per cert. No penso descriure la meva cara. Segur que és molt pitjor que tot  el que us esteu imaginant.»

L’August és un nen amb la síndrome de Treacher Collins, una malaltia causada per una mutació genètica. Les persones amb aquesta síndrome pateixen deformitats craneoencefàliques, a vegades molt greus: absència de pòmuls, ulls inclinats cap avall, absència de pestanyes, llavis leporins... En aquest llibre veiem com se les arregla aquest nen, valent i amb sentit de l’humor, davant la mirada de la resta de la gent. Una vida difícilment imaginable explicada de manera molt planera. Perquè us en feu una idea, us recomano una entrada al bloc Llibres i companyia. És una experiència del club de lectura juvenil de la biblioteca Ernest Lluch de Girona. En Jordi, el seu conductor, va proposar aquest llibre als alumnes de 3r d’ESO de l’ Institut Santiago Sobrequés. Un dia, cercant informació, es va trobar el bloc d’una noia que pateix aquesta síndrome i la va convidar a la trobada. Aquest és el seu relat.


“Wonder”. Una experiència enriquidora a l’institut.

 


David Eagleman . Incógnito. Las vidas secretas del cerebro. Anagrama, 2013


L'altre recomanació de l'Anna és un assaig de caire divulgatiu que ens parla del cervell subconscient.


Incógnito nos ofrece una versión notable de las consecuencias que tiene para nosotros el ascenso de la neurociencia como un instrumento para pensar el mundo... Según Eagleman, nos pone ante la última frontera de nuestra pequeñez y contingencia: la comprensión de que la conciencia no es el centro de la mente sino una función limitada y ambivalente en un vasto circuito de funciones neurológicas no conscientes. De ahí que la mayoría de nuestras operaciones mentales ocurran “de incógnito”. Pero no debemos preocuparnos por este “descentramiento”, porque la ciencia también nos muestra que el cerebro y la mente y la vida son aún más maravillosas y emocionantes de lo que habíamos pensado hasta ahora» (Alexander Linklater, The Observer).

Tot el text aquí


També us enllaço amb la crítica que en va fer el diari El País perquè diu coses com aquesta:


La perplejidad que nos produce la inmensidad del cosmos es comprensible, pero también suele resultar engañosa. En un solo centímetro cúbico de nuestro cerebro hay tantas sinapsis —nexos entre neuronas— como estrellas en nuestra galaxia, la Vía Láctea, que en la práctica supone casi todo ese majestuoso espectáculo que nos ofrece el cielo nocturno.


Lo que esconde nuestra mente.
 

Wonder el podeu trobar a la biblioteca de Caldes. Si voleu llegir Incógnito us el podem demanar a través del préstec interbiobliotecari.

Lectures d'estiu: Al far de Virginia Woolf

Autora: Montse Ariño

Aquest estiu he rellegit Al Far (1927) de la Virginia Woolf (1882-1941). El vaig llegir a finals de l'any passat i em va agradar tant que vaig pensar q a l'estiu el tornaria a llegir, però davant del mar en un lloc preciós des d'on es veu el far del Cap de Creus. Llegint-lo, et trobes ben bé dins la casa a l'illa Skype amb tots els personatges i dins el pensament de la Sra Ramsay reflexionant sobre la vida i la mort (crec que plasma molt bé els pensaments que la mateixa autora hauria pogut tenir sobre la mort potser en els context de les seves fases depressives), el pas del temps...hi ha passatges d'un lirisme preciós i delicat que emocionen. El far com a símbol de diverses coses (segur q cadascú en trobaria de diferents), les sensacions i pensaments dels altres personatges... (molt fàcil de seguir després d'haver llegit Ulisses). En fi, el trobo deliciós i crec que encara el tornaré a llegir.


Nou espelmes foren posades, aleshores, damunt la taula, les quals, un cop passat el primer instant d’atuïment, dreçaren les flames i atansaren a la seva claror la llargada sencera de la taula, i la plata morada i groga, plena de fruita, del mig. Quina n’ha feta avui, es digué la senyora Ramsay, perquè l’arranjament de Rose de les peres i dels raïms, de les espinoses closques folrades de rosa, dels plàtans, la féu pensar en una toia treta del fons del mar, de la taula de Neptú, en el ram que penja, envoltat de pàmpols, sobre l’espatlla de Bacus (en no sabia quin quadre), entre pells de lleopard i teies esquitxotejant vermell i or... Dut sobtadament a la llum apareixia dotat d’un gran tamany i profunditat, semblava un món en què fos possible, amb el bastó a la mà, pujar la muntanya, va pensar, i davallar a les valls, i amb plaer (vista l’afinitat que momentàniament s’havia produït entre els dos) observà que Augustus també es mirava amb goig la plata de fruita, s’hi capbussava, en trencava una flor, un penjoll, i tornava, feta la festa, a ficar-se al buc. Era la seva manera de mirar, ben diferent de la d’ella. Però havien mirat plegats i això els havia unit.

Totes les espelmes havien estat enceses, i els rostres d’ambdós costats de la taula havien estat apropats gràcies a la seva llum, i agafat l’aparença (que no havien tingut a la penombra) d’una colla aplegada al voltant d’una taula, perquè la nit havia estat feta fora darrera els vidres, els quals, en lloc de donar una acurada visió de l’exterior, el prisava de manera molt estranya i feia que allí dins, a l’interior de la cambra, el món agafés un aire tot ordenat i de terra seca; a fora, era un reflex de coses tremoladisses i a punt d’esborrar-se, líquides.

A l’acte es produí un canvi en tots ells, com si hagués succeït de debò, i s’adonessin que s’havien aplegat dins un cau, en una illa; que feien causa comuna contra la liquiditat de l’exterior. La senyora Ramsey, que havia estat incòmoda, frisosa de veure aparèixer Paul i Minta, i incapaç, li havia semblat, de concentrar-se en res, sentí que la inquietud s’havia transmutat en expectació. Ja no podien trigar gaire, i Lily Briscoe, tractant d’escatir la causa del sobtat engrescament, va recordar l’instant esdevingut a la pista de tennis, quan tot d’una la solidesa s’havia esvaït, i uns immensos espais s’havien obert entre tots ells; i ara, a la cambra gairebé sense mobles, i amb les cortines descorregudes, les nombroses espelmes produïen un efecte semblant, i amb la seva llum les cares havien agafat aspecte de màscares. Els havien tret un pes de sobre; tot era possible, es va dir.

(Traducció d'Helena Valentí)

Virginia Woolf, Al far. Barcelona: Proa, 1984, p. 115-116.

 

Després del punt d’inflexió que va suposar Mrs. Dalloway en la seva trajectòria literària, l’obra de Woolf es tornà cada vegada més poètica, més visionària, d’una clarividència sorprenent. A Al far (1927), considerada per la pròpia autora com el millor llibre que va escriure mai, Virginia evoca la història de la seva família, servint-se de la tècnica impressionista per retratar els personatges familiars de manera magistral. És una obra d’una lucidesa extraordinària sobre el significat de la vida, la fugacitat del temps i la complexitat de les relacions humanes. Aquests trets característics de la seva maduresa artística es van intensificar en les seves darreres novel•les (El text sencer a Visat)
 

Lectures d'estiu: Bioko de Marc Pastor

Autora: Marta Feliu

Jo, aquest estiu, entre molts altres, he llegit Bioko (Ara llibres, 2013) , d’en Marc Pastor (Barcelona, 1977).  En tenia moltes ganes perquè ja havia llegit L’any de la plaga (La Magrana, 2010) d’aquest mateix autor i m’ho vaig passar molt i molt bé (si és que es pot dir una cosa així quan es llegeix una nova versió de La invasió dels lladres de cossos)

.


Bioko és absolutament diferent de L’any de la plaga, que es podria considerar novel•la catastrofista o de La mala dona (La Magrana, 2008),que tira més a novel•la negra.

A Bioko, en canvi, hi trobem una mica de tot: aventures, amor, suspens, humor,... sense que faltin assassinats i molta sang. I un dels millors finals que he llegit mai. No se m’ha fet pesat en cap moment, sap mantenir el ritme durant tot el llibre, i, això precisament, em va provocar un gran problema: no era capaç de deixar de llegir. I emportar-se un llibre de 423 pàgines a la platja resulta força complicat!

Entrevista a Marc Pastor sobre Bioko a la web de Llibres per llegir: Marc Pastor: "Vull que el lector ensumi la sang"

Bioko (Amsterdam/Planeta) és la novel·la més madura de Marc Pastor al mateix temps que juga amb diversos gèneres.
Aventures, misteri, tocs de ciència ficció i més d’un homenatge a les sèries de televisió o grans clàssics literaris formen part de l’univers Pastor que a Bioko aprofita per oferir-nos un gran desplegament de gèneres amb clares influències a Juli Verne, Stevenson, Joseph Conrad i la sèrie Lost.
Impossible d’encasellar-lo en un gènere concret fa que cada vegada l’etiqueta d’autor de novel·la negra vagi desapareixent de la seva carta de presentació.(L'illa dels llibres)

Lectures d'estiu. Javier Tomeo i John Fante

 

Autora:  Montse Fernández

Ho reconec, jo a l’estiu llegeixo poc.
El corrent d’aire que es genera quan passo una pàgina és calent, dens, pesat i somort. SÍ, ODIO L’ESTIU AMB I PER LES SEVES CONSEQÜÈNCIES !!

Dit això, i ara que els capvespres ja fa uns dies arriben més refrescants, he reprès el volum de contes complets d’en JAVIER TOMEO, un gran autor que ens va deixar fa poc. El seu univers és curiós, amb un imaginari únic.

Cuentos Completos. Javier Tomeo

Me gusta la exageración -reconoce Tomeo-, el monstruo y la imperfección para representar y caricaturizar la realidad. Parto de la realidad, pero la transfiguro y la caricaturizo en el sentido más noble", añade este autor que utiliza una narración que lleva a una especie de cortocircuito, en su opinión.

Yo he estudiado bastante a Freud y el yo, el ello y el superyo. Pero lo que me interesa es el ello. Abandonar el subconsciente, lo que no controla el superyo. A eso le llamo una especie de escritura de cortocircuito, de automatismo mental, de aquello que no pasa por la cabeza; lo más primario, lo más salvaje. Todo aquello que nos gustaría hacer y que sin embargo no hacemos. (Javier Tomeo en una entrevista a l'Heraldo)

També he llegit d’una glopada Plens de Vida de JOHN FANTE. He de dir que ha estat una sorpresa majúscula. Gràcies Mercè per recomanar-me’l. Necessito llegir-ho tot d’ell. És urgent ¡!

Un altre gran llibre d'en John Fante, millor fins i tot que Plens de vida , és el de la Germandat del raïm. John Fante (1909-1983), un autor que no va conèixer la fama en vida i que va inspirar a un altre dels grans: Charles Bukowski, com ell mateix va reconèixer. Fill d'immigrants italians, d'origen molt humil, ens deixa unes pàgines plenes d'humor i d'irreverència. El retrat que fa del seu pare no l'oblides en la vida. Tots dos títols han estat traduïs al català per en Martí Sales que, a més, és escriptor i músic. Aquest estiu l'hem tingut als concerts de la biblioteca amb el seu projecte Convergència i Unió, juntament amb en Ramon Rodríguez i Maria Rodés. (Mercè)


Les Paraules del vell Opòton del TÍSNER les he començat … però em costa llegir-lo, no puc evitar que se m’entortolligui la llengua mentre ho faig … tzl .... tzl ... és normal doctor ¿?

Mentrestant, DANTE es cou a foc lent a les calderes més soterrades de la meva tauleta de nit ….

Lectures d'estiu. Llum antiga de John Banville.

Comencem les entrades de les nostres lectures d'estiu compartides amb una de l'Albert Mestres sobre la novel·la de John Banville Llum antiga.

Aquest agost vaig anar a Eslovènia amb quatre poetes catalans més al festival de Poesia i Vi de Ptuj. També vam actuar, junt amb l'actriu Anja Novak i dins el cicle Veus paral•leles, a Ljubljana i Novo Moesto. Ens ho vam passar molt bé però jo, que hi vaig anar un parell de dies abans per treballar amb l'actriu, em vaig passar deu hores a l'aeroport de Venècia per un problema de l'organització, de manera que em vaig quedar sense lectures, que em vaig polir durant aquelles deu hores, i la Begonya Mezquita, excel•lent poeta valenciana, em va deixar Llum antiga de John Banville. El llibre és molt ben escrit i la història té moments molt atractius, però a mi em va semblar una escriptura excessivament amanerada i una història que s'acaba esvaint sense arribar enlloc. Em semblen excessives les comparacions amb Joyce, Nabokov, Beckett i Proust de la contracoberta.

Albert Mestres

Dos llibres de Xuan Bello


Aquest cap de setmana he llegit dos llibres de Xuan Bello que em va deixar l’Eulàlia. Tots dos en asturià. S’entén molt bé. És clar que quan comences tens algun ensurt, com quan en un dels llibres, l’autor arriba a un geriàtric i la infermera li mira “a los güeyos” i et quedes una mica desconcertada. Molt aviat descobreixes, amb un punt de decepció, que els “güeyos” són els ulls.

Bé, ara de debò. Un d’aquests llibres és La Cueva del olvidu (Ámbitu, 2006). Un relat on Bello explica les seves trobades amb un antic combatent republicà, supervivent del Batallón Comunista de Boo i que va participar en el Cercu de Bilbao al final de la Guerra Civil. Un militar conegut com el Teniente Coné, que s’acabà convertint en col•laborador de la repressió franquista. El llibre és una reflexió sobre la memòria i la nostra capacitat per entendre la complexitat de les actituds que marquen el destí de les persones. Aquesta història la combina amb una altra de la seva família, la del seu besavi que morí enterrat en una mina. El seu cos el troba molt anys després i per casualitat el seu propi fill. Un fet que l'àvia prediu premonitòriament. Realitat o ficció? La Cueva del olvidu es mou entre el relat periodístic, la reflexió personal i la història familiar de Bello, una veu que ja coneixem. Molt recomanable.


Munches veces escaecemos, al examinar incluso les histories más cercanes, que foi xente con toles contradicciones del mundu quien les protagonizó. Reduciles a una historia exemplar ye una manera de mentir: mostrales como si d’elles nun se pudiere sacar más consecuencia que la brutalidá de la condición humana ye, seguramente, la otra forma de la mentira.

Capella de Paniceiros

L’altre llibre és un poemari fantàstic: El Llibru Vieyu (trabe, 1994) Premiu “Teodoro Cuesta”, 1993. Poesies que ens retornen a l’Astúries mítica de Bello i als temes més universals: el pas del temps, els amics antics, els amors perduts.... Un llibre que tanca el cicle poètic precedit per Llibru des cenices (1988) i Los nomes de la terra (1991).
El poema que he llegit més vegades, perquè m’agrada especialment, és aquest que us escric ara mateix i que ens pot servir de carta de presentació d’aquest gran poeta que tindrem amb nosaltres divendres que ve.

POEMA INACABÁU
Yo, que yá nun creo no qu’escribo,
que miento cuando digo’l xeitu
de lo qu’importa,
yo, a los ventimunchos años
de la mio vida, n’Uviéu declaro
que tienen razón les coses qu’escapen,
el fumo del tabaco, l’aire que respiro,
la vida qu’afuxe de les mios manes
con vocación d’agua nun cestu.
Yo, que tengo fríu esta nueche
y adevino allá llonxe, apartada,
la lluz nuna ventana que nun m’espera,
yo tengo fecho tolo que quixi
y tengo fecho tolo que nun quixi,
yo tengo allende lo incierto,
aquende la señaldá.
En silenciu tengo pensao nel silenciu.
El silenciu azarientu y pensatible, cruel
cuando dalquién espera una palabra mía
(yo nun pienso en nada. miro al techu y apigazo
y suaño imposibles vides que sobreentiendo).
En silenciu tengo pensao en ti, y en ti
tamién, mio vida, porque te pierdo y canto
aquello qu’esperaba tener y nun tengo.
Yo conozo la lluz nuna ventana, de nueche,
y el ser que s’abriga nesa lluz, tan duce
y roxa como la lluz del sol nel trigo.
Yo conozo la cobardía de los años
y el pie que tropieza nes alfombres
y el ser inoportún, a desora, qu’entra en mi
y yá nun quier salir nunca. Yo, Xuan Bello,
que tengo gastao la vida lliendo llibros,
que quixi vivir pa esti llau del espeyu
(equí yá nun había vida),
yo, que conozo’l mar polo qu’escribo
y la lluz del día polo qu’otros tienen escrito,
yo fui feliz y fui infeliz, quixéronme y quixi
con un amor qu’entrellaza miraes y conceptos.
Ando pela cai y miro les cares de la xente.
Pela mañana, nes tiendes pequeñes de Pumarín
(onde se cambia la conversación al cinco por cientu)
falé cortés, educapo, pidí que la vida nun doliera.
Pero la tarde entró al avance y pasaron años,
la tarde entró al avance na mio vida
como un caballu vieyu que corre por nun parar,
la tarde vieno con lluces grises y ensin orbayu,
la tarde truxo soledá, versos vieyos relleíos
con pasión yá finxida. Maurientos versos vieyos
que repito equí
asusañando pasión, asusañando amor, asusañando ser
estes palabres que digo.
Hubo barcos que vi en puertu y nunca embarqué.
Hubo ermos qu’anduvi, nos mapas, colos deos.
Hubo muyeres qu’amé, con un amor mudu,
y que siguieron cai alantre, ensin veme

Aquí recitat per ell mateix. És un plaer escoltar-lo en la seva pròpia veu.

Haikús i Tankes

A la trobada del club que vam dedicar a Josep Sebastià Pons vam comprovar que el seu amor pel detall l’apropava al minimalisme de la poesia japonesa. Aquest comentari va portar a l’Albert a parlar-nos de l’haikú, un poema d’origen japonès de tres versos amb unes característiques que el defineixen: parla d’una època de l’any, inclou un element natural i fa referència a un sentiment. Un dels mestres del haikú és el Matsuo Basho (1644-1694). Recordeu que vam parlar de la imatge del final d’estiu com a preludi de la decadència, com un senyal de que la mort és a prop? En aquest haikú de Basho que ens va recomanar l’Albert aquesta idea hi surt reflectida en la seva mínima expressió.

Al cim d'un arbre
el cadàver
d'una cigala.

Aquí en teniu dos més de Basho, més vitals i optimistes. Relacionats amb la primavera que estem a punt d'estrenar.

A la vella bassa
xaf! una granota hi salta
el soroll de l'aigua

A cada ventada
la papallona canvia

de lloc sobre el salze


L’Albert Mestres també n’escriu. Aquest dos que llegireu a continuació encara no han estat publicats, els tenim nosaltres en exclusiva.

Tarda de gener
carmí el sol tenyeix darrer
els badalls dels núvols

I un altre relacionat també amb la primavera i que a mi m’agrada molt, per l’energia que transmet.

La pluja de març
esbandeix l'hivern d'un glop
cel nou al galop


L’haikú deriva de la separació dels tres primers versos d’una altra composició poètica una mica més extensa: la tanka. L’Albert n’ha escrit moltes també. Algunes les trobem al seu llibre Tres (Edicions 62, 2001), recollits en l’apartat titulat Els Perfums. Us n’escullo un parell. Si les voleu llegir totes només heu de venir a la biblioteca a buscar el llibre.

MESC
Prou que plou poc
perles penetrades de llet
al cor de la polpa del lloc,
d’ànima fet,
destil•lant tants dies humits
de jocs de llits.


TARONGINA
Com pas de ball,
la primavera estira el cos
de l’any passat i fa el badall
al camp d’arròs,
i la cançó prediu
el doll del riu.


Aquests petits poemes es podrien convertir en font d’inspiració per al nostre concurs de microliteratura. Uns textos que han de tenir un màxim de 300 paraules, però que no tenen mínim. Podria molt ben ser un haikú. Per què no us animeu a escriure’n un?
Us torno a enllaçar amb les bases del concurs per si de cas.

10è Premi de Microliteratura Joaquim Carbó

Crònica de la presentació de "Cartes des del front" amb Eloi Vila

El divendres 15 de febrer, l’Eloi Vila va compartir amb nosaltres una vetllada emotiva i intensa. El que ens hi va dur van ser les cartes que ell mateix ha anat recollint de famílies de combatents de la Guerra Civil i que li han servit per a resseguir algunes d’aquestes vides escapçades. Vint històries humanes en forma de missiva que ara rebem nosaltres gràcies a la necessitat de Vila de saber qui hi havia darrere i que podem llegir al seu llibre Cartes des del front (Ara llibres, 2012). Són els fills que expliquen als pares la història dels avis.
Una tria que ha estat feta des de la intuïció, valorant algunes vegades el component més literari del text i d’altres, la vida amagada rere les paraules. De totes, només una és del bàndol franquista. Encara no és possible trencar del tot el silenci.
Unes històries que l’Eloi ens va explicar molt bé i que ens van deixar commoguts. Com la de la família de Pascual Latre. Ell, primer al front i després empresonat. La seva família a la misèria. La mare fent el matalàs de les filles amb els flocs de llana que les ovelles del pare deixaven entre els matolls. Un matalàs en el que encara hi dorm la Carmen, la filla petita, que ara té setanta-un anys.

L’Eloi Vila ens va explicar que se sent orgullós d’haver reconstruït tots aquests relats i que buscant el perquè les famílies li han donat aquestes cartes ha deduït que ha estat per diferents raons: com a homenatge a una generació que havia viscut una guerra, com a homenatge a una gent que va lluitar per un govern legítim, per acabar amb la por o, simplement, per saber més.
A nosaltres ens va agradar molt que ho vingués a explicar a la biblioteca. Després vam escoltar testimonis del públic. Relats de guerra relacionats amb Caldes, un poble que també va tenir les seves petites grans històries i que gent com l’Antoni Vilà o en Carles Ribera s’esforcen per recuperar de l’oblit.
Acabem amb una cançó d’amor. La de Josep Ferrer, reservista veterà que anirà al front amb trenta-un anys, deixant esposa, dues filles de cinc i dos anys i una més en camí. Eloi Vila ho explica així:

El 29 d’abril de 1938, en Josep es presenta a Barcelona. Ha sortit de Vic amb el cor encongit però amb un sol objectiu: tornar. Abans de marxar, però, fa un pacte amb la Maria, la seva dona. Si no pot tornar a casa amb tranquil•litat i ha de fugir a un altre país, farà sonar com sigui per la ràdio de l’exili la seva cançó d’amor, J’attendrai, que canten adaptada al castellà: “Volverá, un día quizás volverà, mi amor"..

Josep Ferrer no tornarà. Morirà el 23 de maig en una ofensiva republicana a la serra de Morinyol a Bellcaire d’Urgell, a la comarca de la Noguera.

Sobre literatura eròtica


Arran de l'èxit aclaparador de la novel•la d’E.L. James, Cinquanta ombres d’en Grey (Rosa dels Vents, 2012), l’Esther Suriñach, del bloc Llibres i Companyia, va voler encetar una reflexió sobre literatura eròtica perquè a les nostres biblioteques hi tenim textos molt millors i ens va semblar que podríem aprofitar aquesta bona predisposició lectora per a donar-los a conèixer. La idea de l’Esther era la de recomanar lectures que ens haguessin agradat a nosaltres més que no pas fer una simple guia de lectura picant. Aquí teniu el resultat, us hi aniré enllaçant amb les diferents entrades. L’última és un recorregut per la literatura eròtica des dels seus orígens fins a l’actualitat elaborada per l’Albert Mestres. Ell mateix ha fet la traducció dels Sonets luxuriosos de Pietro Aretino que no puc publicar aquí perquè ens tancarien el bloc. Si els voleu llegir us els puc enviar per correu.

Comencem amb la provocadora introducció que va fer l’Esther.

50 Ombres de... GREU : crònica d'una decepció anunciada

Continuem amb una recomanació de Jaume Vilarrubí que ve directament del món del còmic.

Ressenya de “Little ego”

Una novel•la de Sarah Waters que es veu que ens agrada especialment.

Ressenya de “Besar el vellut”

El llibre escollit per l’Esther. Li vaig fer cas, el vaig llegir  i em va encantar.

Ressenya de: "Elogi de les dones madures"


Al cinema també hi trobem històries apassionades. Hi ha algú que no hagi vist aquesta pel•lícula?

Ressenya de cinema: "L'últim tango a París"


I tanquem aquest recorregut amb la petita història de la literatura eròtica escrita per l’Albert Mestres.

Punt i final a la literatura eròtica


I perquè tot això us passi millor hi posarem música. Una selecció fantàstica i molt suggerent de Josep Lluís Villanueva, un dels responsables del bloc dels Musictecaris.

Sounds for the Physical Love

Molt bon profit!

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/