L’Albert Mestres és autor d’una obra de teatre que es podria qualificar gairebé d’humorística. La protagonitza el mític viatger Ulisses, que desembarcarà al nostre club de lectura d’aquí pocs dies. La bufa (Proa, 1998) està escrita en vers, tot i que l’Albert reconeix que: excepte les cançons, la resta és en realitat prosa, però "puntuada" amb versos per aconseguir major musicalitat. L'escriptura de l'obra juga amb la traducció de l'Odissea de Riba, de manera que contraposa el llenguatge més planer i d'estar per casa amb aquest llenguatge quasi reinventat de Riba. No ens ha d’estranyar, doncs, que s’hagi adaptat al teatre en forma d’òpera sota el nom de La petita bufa. Aquesta òpera es va estrenar al Teatre Malic el 28 d’octubre del 1995 sota la direcció d’Andreu Carandell i música de Jordi Rossinyol. Carandell ens explica el procés d’adaptació de l’obra. Aquí teniu l’enllaç.

Sobre la direcció de La Petita Bufa

Us destaco un dels paràgrafs finals on el director manifesta la seva admiració per l’obra de l’Albert.

Quan vaig llegir la per primera vegada, no podia treure'm el somriure deIs llavis. M'ha passat amb altres obres de l' Albert, de qui he llegit ja tots els generes: novel•la, poesia, teatre. És un autor que m' enganxa. L'únic autor, deIs que he llegit fins ara, que reflecteix de veritat la meva generació. M'entusiasma com barreja temes clàssics i moderns, tot usant un llenguatge planer i llegendari. I, sobretot, la seva ironia, que Jordi Rossinyol va saber traslladar a la perfecció a la seva música. Recordo, per exemple, l’ària del "Vull tornar a casa", en que la música demanava a crits una paròdia de la passió sobreactuada deIs divos de l’òpera. La música, en fi, em va inspirar molt sovint tant com el text. A. Carandell

En una nota preliminar que trobem al llibret, l’Albert Mestres puntualitza que aquest text no s’ha d’entendre tant una obra de teatre pròpiament dita sinó com material textual per a un espectacle escènic. En aquest sentit i parlant de l’adaptació de Carandell, en una entrevista amb Francesc Castells de l’any 1999, l’Albert explica que : ...ara quan escric teatre el que pretenc fer no és proporcionar guions dramàtics, sinó crear el material verbal perquè uns altres el converteixin en experiència escènica. Una de les satisfaccions més grans que vaig treure del muntatge de La petita bufa va ser veure que allò que jo havia creat, el text, a les mans de Jordi Rossinyol es convertia en una cosa completament diferent, i encara a les mans d'Andreu Carandell, que en va fer la posada en escena, en una altra diferent de la meva i la de Rossinyol. És una experiència màgica.

Conversa amb Albert Mestres

La Bufa consta de cinc actes, sempre amb Ulisses com a protagonista: quan se’n va de l’illa d’Ogígia, pres i finalment alliberat del malefici de Circe, en una visita a l’Infern on dialoga amb fantasmes “que han basquejat la terra” com ara Anticlea, Hitler o Reagan (un sol personatge), Sòcrates i la reina Maria Antonieta.

L’obra acaba amb un Ulisses retornat finalment al seu casal desitjat.

Vull tornar al terrer pairal

vull veure l’espaiós casal

trepitjar l’espaiós casal

menjar carn a desdir

i beure el vi dolç a l’espaiós casal

jeure i dormir a l’espaiós casal

Circe

Circe

per l’amor de Zeus

per l’amor de Zeus

Però la pàtria d'Ulisses és en realitat una terra inhòspita i pobra. Un lloc on Ulisses s’hi avorreix mortalment

que això no és viure

valga’m Zeus val

ves

n’hi ha per riure

això és morir d’avorriment

això és qui passa any empeny

això no és estar com el porc a l’estaca no

això és més infern que infern

que l’endemà és l’avui i l’ahir

com gotes d’aigua

que el temps s’ha aturat

I la seva Penèlope, és ara una

vella creguda i xerraire

capblanca i sense dents.

Com veieu, l’Odissea i els seus personatges encara volten pel món, de mil maneres diferents, com diferents són les mirades dels creadors.

Marta Pessarrodona- L’exili violeta. Meteora: Dones per la Llibertat i la Democràcia, 2010

Per què un llibre sobre l’exili centrat només en les dones quan sabem que aquest fenomen el van patir tant homes com dones? Marta Pessarrodona ens dóna l’explicació:

Per un costat, si bé en tots els casos cal sempre retrocedir a l’establiment de la Segona República, en el cas de les dones és fonamental recordar que va ser amb aquella república que les dones catalanes, espanyoles en aquell temps, per tant, van aconseguir el vot per primera vegada, van poder fer un pas decisiu. Una circumstància que va obrir camí, també pel que fa a la cultura, a una dona distinta. Podríem dir, seguint el novel•lista anglès (de segona, però), George Gissing que va donar pas a una “dona rara”. És a dir, parafrasejant la novel•la de Gissing, The Odd Women (Les dones rares, podríem traduir), publicada el 1893, aquella dona que no era ni l’àngel de la llar ni la tieta joanmanuel-serratiana; la spinter, en el món anglosaxó, o, senzillament, soltera i, en especial, professional, un tret insòlit en segles anteriors, pel que feia a les dones. Era la dona que ja era una professional, no sempre casada, amb limitacions que sens dubte, el vot no va eliminar, però que també començava a trepitjar amb certa força en el món de la cultura, que inclou també la ciència, naturalment.

Unes dones que formaven part del món cultural, intel•lectual i científic quan va esclatar al Guerra Civil.
Pessarrodona tracta tant les dones que van patir l’exili pròpiament dit, les que van travessar la frontera francesa i que van viure a l’estranger més o menys temps o que ja no van tornar mai més i un altre exili, que l’autora anomena “l’exili interior”, dones que havien estat influents i que es van quedar a Catalunya, moltes vegades en contacte amb els exiliats “exteriors” i continuant la lluita des de dins, com és el cas de la bibliotecària i poeta Rosa Leveroni.
El text parteix de la situació de les dones abans del conflicte, les seves associacions, la seva participació a les institucions, a la política. Continua amb la desfeta republicana, l’exili posterior i descriu les experiències dels exiliats a l’estranger, com per exemple a les residències franceses que els van acollir. La tercera part es fixa en aspectes concrets d’aquest fenomen.
Un d’aquests últims capítols enllaça de manera perfecta amb la nostra sessió de divendres. És el titulat Interludi polític o vides gairebé paral•leles. Com sabeu, aquests dies tenim instal•lada a cal Ferrer  l’exposició Federica Montseny 1905-1994 que podrem veure, si tenim temps, després de parlar de Testament a Praga.  Aquestes vides paral•leles són precisament les de Teresa Pàmies i Federica Montseny. Coincidències vitals i també diferències polítiques. Totes dues van perdre la mare a partir del 39, els seus pares van ser una forta influència per elles, com hem comprovat al Testament. Dues dones que, tot i ser a l’exili, van continuar lluitant per les seves idees, ajudades pels seus camarades (Pàmies) o companys (Montseny). Un recorregut per dues vides que ens mostra com poden ser els camins de l'exili.

Llegint el capítol sobre les dones i els partits polítics catalans abans del 1939 ens trobem amb una votació per a la constitució del Front únic femení esquerrista. S’escull el Comitè Central i, en una notícia extreta de la Vanguardia del dissabte 2 de juny de 1932, hi llegim el resultat, qui són les dones escollides pels càrrecs. Una d’aquestes dones obté 62 vots, es diu Angelina Colubret i, pels que no ho sabeu, és la mare de l’Àurea Farssac, del nostre club de lectura.

Sis anys després de la seva darrera novel·la, l'Albert publica Els colors dels dies a Angle Editorial. Una història amb un paisatge de fons ben conegut: Cadaqués. Una nova proposta per al club de lectura.

"Els colors dels dies narra l’aprenentatge sentimental i sexual d’un nen que viu el pas de la infància a l’adolescència amb una intensitat prodigiosa i una imaginació desbordant."

Aquí hi trobareu la informació.

Els colors dels dies

El llibre de Joaquim Carbó Bonsais de paper (Edi-liber, 1993) va ser el que va inspirar el nostre premi de Microliteratura, del qual ja portem vuit edicions. Ara estem preparant la propera, aviat en tindreu notícies. Bonsais de paper és un text que es pot dividir clarament en dues parts. La primera són microcontes, relats molt curts, de menys de deu línies. La segona és un experiment literari que Carbó elabora a partir del conte tradicional Els tres pèls del Diable. Comença escrivint un conte molt curt i, com quan es cuida un bonsai, el canvia de test, l'adoba, el rega i el van fent créixer fins que arriba a tenir més de cinquanta pàgines.

Aquest és el segon conte que trobem al llibre. Un conte de Nadal molt particular, com tots els relats que trobem en el recull que us recomano, amb molt sentit de l'humor, irònics, alguns força irreverents.

PER NADAL, TOTS A CASA

S'han reunit al voltant de la taula de Nadal a casa del vell, un guàrdia civil retirat. Al penja-robes del rebedor, al costat del pessebre, deixen les eines de treball per estar més còmodes. El noi gran és mosso d'esquadra, casat amb una municipala; la mitjana vigila un banc i festeja amb un ertzaintza que ha vingut de permís; la petita treballa en la seguetat d'uns grans magatzems i ha portat el policia nacional que li fa l'aleta. El vell s'emociona: si els pogués veure el seu pare, un guàrdia d'assalt a qui van sancionar acabada la guerra!

 

I ara una història nadalenca més tradicional. És el final de Smoke, una pel·lícula de la que ja us havia parlat. De fet, veureu un fragment en què els dos protagonistes miren les fotos que us vaig comentar en una entrada anterior. Un magnífic i emocionant conte de Nadal de Paul Auster.

Bones festes!

Nix tu, Simona és una obra que em va arribar a les mans d’una manera una mica casual. Una alumna meva em va dir un dia que el seu xicot escrivia teatre i que li agradaria que jo llegís una obra seva premiada en un ajuntament del País Valencià. D’entrada, quan et fan aquest tipus de petició costa molt negar-s'hi perquè és ser malcarat però alhora fa mandra perquè la majoria de vegades saps que no t'interessarà gens el que et proposen llegir. Però va resultar que el text que vaig llegir, Tàbula brasa, tenia unes virtuts molt peculiars al costat d'un cert excés de ganes de dir coses. Llavors vam quedar amb l'Albert Pijuan un dia per dinar i li vaig demanar que m'enviés un text per publicar-lo. Al cap d'un cert temps em va enviar el monòleg de la Simona. Només llegir les primeres pàgines vaig comprendre que era un text per a mi, dels que a mi m'interpel•len per dur a escena, i així li ho vaig comunicar. Encara un temps després, quan ja ens coneixíem una mica més a partir d'algunes trobades, em va passar per llegir un llibre de poesia, Cosmogonia falòrnica, que havia guanyat el premi de poesia de Calvià (Mallorca). En llegir-lo vaig comprendre que allà no hi havia cap casualitat i que el monòleg de la Simona no era un experiment afortunat. L'Albert Pijuan és un home molt jove però, malgrat les poques obres publicades i estrenades, apunta a una brillant maduresa literària de la qual espero ser testimoni. No us deixeu intimidar per l'estrafolària ortografia de Nix tu, Simona i llanceu-vos a les aigües fondes del seu verb. No us en penedireu.

Albert Mestres

L'estrena de l'obra no serà a Barcelona, tal i com us havia dit, sinó a Esparreguera. Aquí hi podeu veure el cartell.

L’Eulàlia ens explica quina ha estat una de les seves lectures d’estiu:

El camp d'Argelers, que em va interessar molt, sempre he pensat que no hem sigut prou justos amb la generació de la gent que va anar a la guerra, pares, avis... és una generació ingrata, van donar la vida i van perdre la guerra.

SOLÉ, Felip. Camp d’Argelers 1939-1942. Cossetània 2011

El mes de març de 1939 el fotògraf Robert Capa visita la platja nord d'Argelers de la Merenda a la Catalunya Nord. Un sorral on s’hi han anat a refugiar homes i dones, infants, vells, malalts, ferits, soldats republicants... tots ells fugint dels feixistes quan aquests finalment ocupen Catalunya.  Fa un mes que van arribar els primers. És amb aquestes paraules que Capa descriurà el camp.

un infern damunt la sorra on els homes sobreviuen en tendes improvitzades i en cabanes de palla que no ofereixen més que una miserable protecció contra el vent i la sorra. Com a corol•lari no hi ha aigua potable, només l’aigua repugnant extreta de forats fets a la sorra.

Després de Capa no hi haurà més imatges d'aquest lloc. 

El llibre ens explica com n'era de dura la vida al camp a partir d’una profunda investigació documental i de relats personals d’alguns dels pocs supervivents.

Els sofriments patits al camp d’Argelès quedaran gravats en la memòria de moltes generacions per dues raons: la primera és l’amargor de la derrota i la segona, el tractament d’exclusió atorgat per les autoritats franceses. (F. Solé)
 

Aquest treball ve precedit d'un documental emès al programa “Sense ficció” que l'ha estrenat l'any en el qual se celebra el setantè aniversari de la retirada republicana.

“Camp d’Argelers” és un documental que va més enllà dels tòpics per explicar què va significar realment aquest camp de concentració per a uns cent mil republicans catalans i espanyols que fugien del franquisme. El documental és un document únic que mostra com va ser la vida al camp de concentració republicà tot incloent entrevistes a més de vint testimonis directes, imatges d’arxiu i fotografies inèdites, així com també escenes dramatitzades de la vida quotidiana al camp. (Sense ficció, tv3)

Documental: "Camp d'Argelers"

En el mateix sentit, aquest proper cap de setmana i dins de la programació de Temporada Alta hi podem veure una obra que tracta el tema del camp d'Argelers des d'una perspetiva més personal. És la creació d’Àlex Rigola LabCanal: Argelès sur mer. Una aposta arriscada i innovadora. Un laboratori d’experimentació teatral en el que hi participa l'Olga Cercós, que alguns de vosaltres ja coneixeu perquè és l’actriu que va llegir els textos de la vinoteca que vam fer al club aquest febrer passat.
Us passo l’enllaç amb la notícia que ens ha fet arribar l'Olga, que també ens fa un comentari sobre el camp d'Argelers en el mateix sentit que l'Eulàlia: "és un tema del que no s'ha parlat gaire i s'ha de fer justícia,el que van patir els nostres avantpassats defensant la llibertat del país no té nom..."

Laboratori Rigola

Programació Temporada Alta: LabCanal:Argelès sur mer

A pròleg de  “Camp d’Argelers 1939-1942” hi llegim:

Pensem com Samura Koichi: “Qui ha dit que el temps acaba amb les ferides? Més aviat caldria dir que el temps acaba amb tot menys amb les ferides. Amb el temps, la ferida només perd el seu contorn real. El que resta és una nafra sense cos.””Aquesta ferida d’on jo vinc”, cantava Léo Ferré.

A partir de les cartes de Joan Sales a Màrius Torres descobrim les inquietuds vitals i literàries d'aquest gran poeta lleidatà. En aquesta entrada us proposo tres poemes seus. Un el dedica a Mahalta, la seva companya de convalescència Mercè Figueras; el trobareu musicat i interpretat per Lluís Llach, un suggeriment de la Magalí. Que vagi de gust.

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.

Dels sofriments del passat tinc l’ànima madura
per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor com una despulla de l’ahir,
freda, de tan pura.

Del llim d’aquesta terra amarada de plors
el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç,
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà, encara.
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m’espera em fa mal…

I gairebé, donaria, per morir ara,
-morir per sempre!- una ànima inmortal.

UN HIPOCONDRÍAC A VIENA

Pianos blancs, penombres perfumades,
penjols de randes als balcons feixucs.
Al cor dels mobles trobaran els cucs
cabelleres de núvia, roses fades.

Amor, què hi fa si sóc foll o poruc
aquesta tarda de cristalls i jades?
M’he enamorat en va tantes vegades!
- I els mariscals s’alliten amb peücs.

Ara, en un prat ben blanc de margarides,
fóra plaent de jeure i de somiar
si les hores deixessin de voltar.

Mes ai! el vals s’enduu les nostres vides
per bells Danubis, naturalment blaus,
que xiulen una música de Strauss.

TORRES, Màrius. Poesies de Màrius Torres. Pagès, 2000

TORRES, Màrius. Poesies i altres escrits. Edicions 62, 1993

Màrius Torres i Mercè Figueras

Després d’acabar Incerta Glòria em van venir ganes de llegir les cartes que Joan Sales va escriure al poeta Màrius Torres. Vaig agafar el volum, de més de cinc-centes pàgines, pensant fer-hi potser una lectura transversal. No ha estat així. Ja podia haver sospitat que la manera com escriu Sales tant atrapa en ficció com en no-ficció (si és que aquestes cartes es poden descriure així). El volum comença amb un intercanvi de missives a una altra destinatària, la Mercè Figueras. És a partir d’aquesta relació epistolar que Sales pren contacte amb Màrius Torres amb qui li acabarà unint una forta amistat. La Mercè i en Màrius estaven internats al sanatori de Puig d’Olena, un centre per a malalts amb afeccions pulmonars. Les cartes tan aviat les escriurà a un o a l’altra, també n’hi ha que van dirigides a la germana de la Mercè, l’Esperança.
La primera l’escriu a Barcelona el 28 de febrer del 1936 i l’última a Macorís (República Dominicana) el 20 de novembre de 1941. Cinc anys particularment intensos i dramàtics, com us podeu imaginar.

Les cartes ens fan viure, per exemple, la sopresa inicial que li provoca l’alçament militar, lligat amb l’esperança que fos una situació perfectament controlable pel govern català.

Però em sento furiosament optimista respecte el desenllaç d’aquesta tragèdia tan inesperada i tan espantosa: la meva reacció pot resumir-se en un crit: ¡Visca el govern legítim de Catalunya! La resta és una correntada que passarà; el govern autònom restablirà l’ordre públic. L’essencial era vèncer la sublevació anticatalana; perquè per a nosaltres, i per damunt de tot, es tractava d’això. Pel que fa als incendis d’esglésies, saqueigs i assassinats que van començar el vespre del diumenge 19 o sigui moltes hores després de vençuda la sublevació ja només serveixen per deshonrar la victòria.  (27 de juliol de 1936)

A mesura que van passant els mesos, aquesta confiança va disminuint i l’escriptor passa per diferents estats d’ànim que van des del desconcert del principi fins a la desesperació final més absoluta, passant per espisodis de ràbia o d’inflamada irritació, no només amb els feixistes sinó també amb els anarquistes i altres grups “polítics” per les seves accions i assassinats a la reraguarda i també amb el govern català per la seva inacció o les seves accions incomprensibles.

Desventurada Catalunya, quin buit hi haurà fet la guerra; quin buit més a propòsit per facilitar la invasió a gran escala que tot fa preveure que ja duen pensada… ¿Era necessari a darrera hora cridar a files els nois de setze anys com ha fet un govern criminal i enviar-los al front sense cap preparació militar? Fins això hem hagut de veure, Màrius, a fi d’acabar-nos de cobrir d’una vergonya que ja no ens traurem mai més de sobre. El de menys és perdre aquesta guerra; el pitjor és com l’haurem perduda. (15 de gener de 1939)

És clar que totes aquestes cartes també inclouen fragments de vida quotidiana que alleugereixen la lectura. Es dibuixa un home amb un gran sentit de l’humor, com ja hem pogut comprovar a Incerta Glòria i amb un especial amor cap al país i la família.

Voldria ser un soldat disciplinat però el govern del meu país no vol, per ara, soldats disciplinats; tot el contrari. Què hi farem. Ja que no el deure, a Barcelona m’espera la meva filla que el mes vinent farà tres anys i mig; almenys això és segur. ¿I no val, pel cap baix, tant o més que tot l’univers? (29 d’agost de 1936)

Aquestes cartes que ens serveixen per seguir el ritme dels esdeveniments de la Guerra Civil, ens transporten durant uns mesos al front d’Aragó. Allà Joan Sales va lluitar, o va esperar ordres d’intervenció, en uns escenaris que, si heu llegit la novel•la, us seran molt familiars.

Sóc a Esteqüel….aquest poble que consta de 280 cabanes anomenades cases, un centenar d’eres amb les seves pallisses i un casalot de rajoles negrenques, que anomenen castell, dalt d’un turó immediat al poble; a dos o tres quilòmetres d’aquest hi ha a més un convent de mercedaris. (4 de juliol 1937)

Però aquesta no és l’única cosa que us sonarà. Què en penseu d’aquests fragments?

He pogut conjuminar tots els detalls d’una complicada combinació que permetrà a totes dues Nuris (la seva dona i filla) de passar el Nadal amb mi en aquest poble abandonat. Amb elles pujaran la dona del capità Gogó, la del metge i la del comandant, aquesta també amb una filla única.”(7 de desembre de 1937)

El convent de Santa Maria de l’Olivar, de l’orde de la Mercè (…) La bogeria anàrquica de l’any passat s’hi rabejà; el saqueig i la profanació no es deturaven davant de res, ni tan sols de les tombes. (…) No bé passat el gran portal de l’església ens esperava tot un espectacle: les mòmies dels frares difunts tretes dels nínxols (uns nínxos verticals oberts a les parets de l’església; es veu que en aquest convent hi havia la tradició d’enterrar drets els frares). Dues d’elles estaven posades al peu de l’altar major en actitud d’una parella que es casa; una altra revestida de casulla i repensada a l’altar, feia com si fos el capellà que els casés; les restants, tot al volt com si fossin els testimonis dels casori, es repenjaven a la paret.  (5 d’agost de 1937)

Hi ha cartes des de l’exili, primer a París, després a San Pedro de Macorís. En un volum tan important hi trobem molts més temes interessants. Un d’ells és la relació amb Màrius Torres analitzant la seva poesia. Sales és un crític implacable, però això queda pendent per un altre post.

Joan Sales. Cartes a Màrius Torres. Club Editor, 2007

 

Tenim dues aportacions més sobre lectures estivals. Són les de la Míriam i de la Montserrat Llauger.

He llegit força. Incerta glòria l’he rellegit per segona vegada i m’ha agradat de nou moltíssim. El vent de la nit el trobo més pesadet però també l’estic llegint.
A part, m’he llegit “Un equilibri perfecte” de Rohinton Mistry. Molt però que molt dramàtic. Molt indicat per els que han anat o pensen anar de viatge a l’India.

“Quan la seva mare va ser al llit, en Maneck va tornar a baix per mirar la llampegada per la finestra, per delectar-se amb aquells trons tan secs. A Dubai havia trobat a faltar la pluja. Ara la vall començava a desaparèixer sota una manta de boira. Va rondar una mica inquiet per la casa i després es va ficar a la botiga.
Es va mirar els prestatges, va llegir amb fruïció les marques de les capses i les llaunes, unes marques que feia anys que no havia vist. Però sí que era petita i atrotinada la botiga, va pensar. Aquella botiga que havia sigut el centre del seu univers. I ara ell ja se n'havia allunyat tantíssim. Tant que semblava impossible tornar. Es va preguntar què era el que mantenia aquella distància. Segur que no era pas Dubai, tan net i resplendent.
Va baixar les escales del celler, on dormia la maquinària per embotellar. Les teranyines ho havien conquerit tot, i amortallaven tots aquells aparells derrotats. Els seus pares li havien dit per carta que últimament gairebé ningú ja no demanava Cola Kohlah, que tan sols en venien mitja dotzena d'ampolles al dia, als amics i als clients més fidels.
Es va entrenir una estona més entre ampolles buides i caixes de fusta. En un racó del celler hi havia una pila de diaris vells una mica florits i mig amagats darrere un feix de sacs. En Maneck va acariciar la xarpellera tosca, va notar l'aspror de la fibra i va respirar l'olor extravagant de fusta tendra i vegetació que feia. Els diaris eren de fins a deu anys enrere però, dins la dècada, de dates saltades i molt diverses. Era estrany, va pensar en Maneck, perquè normalment el pare els gastava tots per a la botiga per embolicar paquets o per fer una mica de coixí a les capses. Aquests segurament que es devia oblidar que els tenia.”

També he intentat llegir “Curso de Literatura Europea” de Navokov. T’haig de dir que he mort en l’intent. Només vaig llegir la lliçó de Mansfield Parck, Madame Bovary i La casa Desolada de Dickens. Arran d’aquesta lectura m’he animat amb aquesta gran obra de Dickens que vaig treure ahir de la biblio i que em sembla que em donarà moltes alegries !!!

“El cosmos de Dickens, el seu Londres
fantasmagòric i la seva Anglaterra visionària
apareixen a El Casalot amb una claredat i
una mordacitat que superen qualsevol altra
obra seva (...). No hi ha cap més novel•la en
llengua anglesa que inventi tant.”

HAROLD BLOOM, El Cànon Occidental

Ah! També he llegit “l’Illa” d’un autor poc conegut (Stuparich Giani). Es un llibre que es llegeix en una tarda a la platja i que és una petita joia. M’ha agradat molt i m’ha fet entrar en la pell de molts dels meus pacients que tenen la mateixa malaltia que el protagonista del llibre.

Un petó
Míriam

Respirem una mica amb aquesta versió de Sam Cooke del Summertime de George Gershwin. La cara B de You Send me.

Hola família,

Jo he llegit "La volta dels 25" de Marc Serena i m'ha encantat! Com que la crisi no em permet viatjar físicament, ho he fet amb la imaginació. Són relats curts i variats que es llegeixen molt bé.
Fins aviat,

Montserrat Llauger i Dalmau

Com que no trobava res sobre aquest llibre li vaig demanar a la Montserrat que escollís ella mateixa algun fragment. També ens passa un enllaç amb informació. És aquest:

La volta dels 25

Votey.Arquòloga.Siam Reap (Cambodja). 23 de desembre de 2008

"Fa molts anys eren les dones les que demanaven la mà als homes. Un dia, homes i dones van fer una juguesca. El que fos capaç de pujar una muntanya més alta, guanyaria.

Votey. Arqueòloga. Siam Reap (Cambodja)

Ara la carretera és plena de tuk-tuks que porten turistes amunt i avall. En un hi veig, al costat de la matrícula, una adreça de Myspace. Que al•lucinant! Em sembla un contrast total.
Deixo de cavil•lar quan sóc davant de la joia de la corona: el temple d'Angkor Vat. Una construcció màgica simètrica, feta de pedres enfosquides, ennegrides, ferides pel temps. És monumental. Es tracta d'una de les estructures religioses més imponents del món, dedicada originalment al déu hindú Vishnu.
Hi passejo una mica, sense rumb. És un lloc únic, amarat d'espiritualitat.
Agafo de nou la bicicleta i refaig el camí. Pedalant, avanço un elefant, que fa de servei de taxi per a turistes en distàncies curtes i a preus occidentals. Quan deixo la bèstia enrere, entro en un tram del camí on no hi ha ningú. Només sento soroll de selva, que no vol recular.
arribo a Bayon, el temple de les cares, un dels racons més enigmàtics d'Angkor i, potser, del planeta. És un enorme conglomerat gris on destaquen els més de dos-cents rostres esculpits a la pedra amb un somriure misteriós, petrificat en el temps. De lluny ja impressiona: les cares miren en totes direccions, però sempre n'hi ha alguna que t'observa directament.
He quedat amb una de les arqueòlogues que treballen cada dia a Bayon, la Votey.
(...) El país evoluciona a un ritme desigual, el mòbil ha arribat amb força, saltant-se en alguns casos el pas pel telèfon fix.(...) a molts carrers s'hi han instal•lat moderníssims cibercafès amb webcams. Conviuen al costat de paradetes on venen arròs embolicat amb una fulla de plataner.


Soichi. Monjo budista. Koyasan (Japó)

En Soichi viu abocat a l'espiritualitat i a la recerca interior, però molts dels seus compatriotes només es recorden del budisme en els últims moments de la vida. Es diu que els japonesos es lleven sintoistes, es casen cristians i són enterrats com a budistes. "Ens acusen de Soshiki-Bukkyo, de practicar un budisme de funerals, que fem molts diners amb els mots i que ens preocupen més que els vius. No és cert! Ja ens agradaria a nosaltres poder-nos centrar en d'altres activitats i ser encara més útils!"
Li demano al Soichi què representa, per a ell, la mort. "És el moment d'envoltar-se de moltes persones, de voler donar les gràcies als que es troben al nostre costat. De reviure els bons records que hem compartit. D'adonar-se que elmés important no és saber fins on hem arribat sinó el que hem aconseguit amb l'ajuda dels altres. Després ve l'enterrament, que fem seguint la cerimònia d'Indo. Recitem la fórmula que assegura el pas de l'ànima a l'altre món. Perquè, quan morim, ens incorporem a l'essència divina i descobrim la veritat absoluta, el nirvana."



 

Us he demanat que, si us ve de gust, ens digueu quines han estat les vostres lectures d'estiu, els vostres viatges literaris. Molts/es de nosaltres hem estat al front d'Aragó gràcies a la meravellosa novel·la de Joan Sales. Jo per partida doble perquè m'estic llegint les cartes de Sales a Màrius Torres i també en parla. I, tal i com en fa dos estius, me n'he anat a un sanatori per a tuberculosos, també per partida doble, ja que la correspondència de l'autor d'Incerta Glòria va dirigida a uns interns d'un d'aquests llocs que vam conèixer bé a la Muntanya Màgica. El que he llegit aquest estiu que també tracta aquest tema de manera contundent i molt personal és un que tenia pendent des de feia temps, es tracta de "El mar" de Blai Bonet. Més tirolesos per la Montse!

És ella, la  Montse Fernández, qui obre el primer post amb les seves lectures d'estiu. Diu així.

Doncs aquest estiu jo he fet força feina,

M'he llegit l'Incerta Glòria (i no descarto tornar-ho a fer)

He rellegit (com si no hi hagués llibres al món) :
El viajero del siglo (Andrés Newman) perquè m'agrada molt i molt.

Un fragment:

En realidad es imposible estar completamente en un lugar o irse del todo. Los que se quedan siempre pudieron haberse ido o podrían hacerlo en cualquier momento, y los que se han marchado quizá pudieron quedarse o podrían volver. Casi todo el mundo vive así, ¿no?, entre irse y quedarse, como en una frontera. […]

Lo mejor, dijo Hans, sería ser extranjero. ¿Extranjero de dónde?, dijo el organillero. Extranjero, se encogió de hombros Hans, así, a secas.


Oasi + Tendre és la nit (Silvia Manzana)

M'he cruspit "Una semana en el motor de un autobús" d'en Nando Cruz

I ara estic enmig dels "crabats" de Nix tu, Simona d'Albert Pijoan.

*Tampoc he deixat les adiccions al Jueves, al Rockdelux i a les Gavarres (però no sé si això compta)

Així ràpid, penso que no m'he deixat res ....

Apali,

;-)) nandes