« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles de la categoria "Trobades del club"

Carme Montoriol: 15 de desembre

"Tenint en compte el que acabo de dir, cal remarcar que la comèdia de Màrius Torres s’inscriu en aquell corrent de renovació del teatre català iniciat, en els anys vint del segle passat, per Carles Soldevila i auspiciat per Josep Canals, l’empresari del Teatre Romea. Soldevila i Canals van introduir en els escenaris del país la comèdia burgesa d’ambient urbà, contemporani i cosmopolita que sobrepassava els límits de la tradicional comèdia de costums. Aquest camí renovador, el van continuar a finals dels anys vint i durant els anys trenta, Josep Millàs-Raurell i Carme Montoriol amb comèdies dramàtiques o drames que s’allunyaven de l’amabilitat, l’humor i l’educada displicència que caracteritzen les peces de Soldevila. Altres autors –alguns, joveníssims--, com Martí de Riquer, Ignasi Agustí, Josep M. Miquel i Vergés i, sobretot, Joan Oliver, van voler ampliar les perspectives del teatre català, tenint sempre present, però, l’experiència de Soldevila, encara que fos per negar-la aparentment amb l’humor corrosiu que caracteritza, per exemple, les comèdies de preguerra de l’esmentat Joan Oliver."

Miquel Gibert


Carme Montoriol (1892-1966) potser no és estrictament la primera dramaturga en català (Carme Karr va escriure alguna comèdia de costums i Víctor Català el famós monòleg La infanticida, que potser hauríem de llegir algun dia), però sí que és la primera dramaturga en la plenitud del terme. Les seves obres tracten temes "femenins" en el sentit que amplien el focus de la mirada masculina, per exemple d'un Soldevila, alhora que són temes que probablement a cap ment masculina se li acudiria plantejar en els mateixos termes, tractats a més a més sense cap benevolència per a cap dels dos sexes. Això fa aquestes obres d'una enorme modernitat, fins i tot si el "format" teatral que regia a l'època es pot sentir com una mica passat. Us proposem llegir les dues obres del volumet L'abisme i L'huracà, ja que són curtes, i que decidiu quina de les dues voleu "escenificar" a la biblioteca.

Albert Mestres

Barcelona! de Grégoire Polet

Tornem a repetir autor, i això fa que calgui menys presentació. Fa un temps vam llegir l'obra de teatre de Gregoire Polet Marea alta marea baixa traduïda per mi. Llavors vam poder comprovar l'afabilitat de la persona però sobretot la seva qualitat literària. Llavors ell vivia a Barcelona. Durant set anys va endinsar-se en la nostra societat observant i, molt important, sense jutjar. El fruit d'aquesta immersió es va plasmar en la novel·la Barcelona!, una novel·la d'aquestes que se'n diu plural perquè hi seguim la vida durant uns cinc anys d'una sèrie de personatges, alguns dels quals podem identificar clarament com a personatges tipus de la nostra societat i altres no. L'estil de la novel·la és àgil i viu, ple de matisos i situacions inesperades, algunes amb molt de sentit de l'humor i de vegades crítica corrosiva. Ho puc dir amb propietat perquè me'n van encarregar a mi la traducció. Traduir un autor viu que a més a més coneixes és una experiència molt interessant, molt enriquidora, ja que pots fer preguntes i propostes que van més enllà del que estrictament s'entén com a traducció, sempre amb la seva aprovació. En Grégoire ara viu a Brussel·les i aprofitem la seva vinguda a Barcelona per dedicar una sessió del club a aquesta novel·la de la qual estic segur que gaudirem. Divendres hi serem tots dos.

Albert Mestres

Gos d'Albert Roig

GOS
Jo dormia. Sentia els xiscles esmolats del carcarà.
El carcarà a la gropa de l’ase.
L’ase clavava coces cegues, agre.

Vaig dir “Qui esmola l’acer de la nit?”

Albert Roig

Començo aquesta entrada amb un lament: ens va faltar temps. Ens agradaria haver pogut parlar més del llibre en si i potser d’haver llegit algun poema. Perquè si la poesia de Rilke no es pot llegir sense Rilke, l’obra de Roig no es pot llegir sense Roig. Ho podrem fer mai?

Fa cinc anys vam conèixer un Albert Roig posseït per Rainer Maria Rilke i en plena creació de l’obra, ara l’hem retrobat amb el llibre acabat i amb ell, per sort, alliberat.

La Tempesta

Els sis anys que Roig ha estat mimetitzat amb el poeta austríac han donat com a resultat aquesta biografia documentada, intensa, profunda, ordenada en capítols independents, apassionadament caòtics, que responen a la pregunta: com es fa un poeta?

Roig tripula la seva nau literària enmig d’una tempesta de paraules, persones i sentiments, una deriva que enganya al lector amb la promesa d’un naufragi imminent però que li regala esclats de llum inesperats i reveladors. És qüestió de deixar-se portar i confiar. Llavors potser acabarem xops i esgotats però absolutament fascinats i agraïts per l’aventura. I tot més enllà dels gèneres, a ritme de poeta. Roig, igual que Rilke, encercla, gira, mira, madura i vessa.

Claire Goll ballava per Rilke despullada davant d’un xal i el poeta ho reviu, Albert Roig ens ho explica:

Tot gira. El vell alandre i el vell matxo a l’hort, els cadups a la sènia. El fang i el torn a les mans de l’alfarer del Nil. Els qui ballen valsos a Viena, a Worpswede. A París els acròbates s’enlairen, giravolten, cauen damunt una vella i bruta estora, amb un fals somriure. A Berna, la tardor del 1922, veu uns xals perses i escriu Xal. Els hòmens errem, girem al voltant d’un buit semblant al centre rodó, i silenciós, d’aquells xals: el desig.


I així tot el llibre. Girant de capítol en capítol: l’amor, la mort, la poesia, la natura.... girant fins arribar al centre: el pinyol, la rosa, el gos.

Escric i ho esborro i ho torno a escriure i ho torno a esborrar. Segueixo la respiració del bolígraf i el plaer del paper i, després, ho dic de viva veu. Sóc home de teatre, com tots els grans escriptors del XX. Es pot entendre, per exemple, Albert Camus sense el teatre? I he volgut tornar a dignificar un subgènere avui menystingut: la biografia. La biografia és llibertat creativa: tothom coneix la vida i la mort de Rilke, o de Lorca. Es tracta simplement de fer-los ressuscitar. Deixem-los que ens parlen, ben endins nostre, deixem que ens parlen de nosaltres mateixos. Albert Roig

Tota l'entrevista de Jaume C. Pons Alorda al Núvol: Albert Roig: “Jo dic que he escrit un llibre de meravelles, i de vileses”

Si voleu saber més coses sobre la seva vida i obra us recomanem que volteu per la xarxa, el trobareu recitant o en entrevistes tan irreverents com aquesta.

La culpa és de la burgesia tortosina

Tornarem a convidar l'Albert perquè ens parli del seu Brasil personal d'aquí un temps, el que tardi a escriure el seu nou llibre, perquè les trobades del club amb ell són impagables. 

Mercè Barnadas

Germà de gel d'Alicia Kopf

Ens anem acostant. Després de les espessors de Proust, Synge, Beckett, la Teresa d'Arenys i potser menys Gógol, volíem alguna cosa més pròxima (NO propera) en tots els sentits i per això vam proposar Germà de gel d'Alícia Kopf. Ella (Imma d'Ávalos, 1982) és gironina i ha destacat en els últims anys com a artista i sobretot com a escriptora després de publicar Germà de gel, una narració que ens acosta d'una manera molt original, a través de les històriques expedicions als dos pols, a la intimitat de la protagonista i del seu entorn vital, un llibre que va guanyar el Premi Documenta el 2015 i el Premi Llibreter el 2016. És l'amenitat de la lectura i sobretot l'originalitat de l'enfocament el que ens ha cridat l'atenció i el que creiem que us en farà gaudir.

Albert Mestres

En parlarem amb ella el divendres 16 de juny a les 19:30. Amb el suport del Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona.

Fragments escollits de "Tres relats de Sant Petersburg" de Nikolai V. Gógol

La Montse Fernández ens introdueix a la lectura de pròxim llibre del club a través de fragments escollits. Ens trobarem el 26 de m aig a les 19:30.

Llegint el primer dels tres relats, l’Abric, traduït per Anna Estopà, queda palesa l’empremta que l’autor : la importància que la societat russa que hi reflecteix dona als estaments socials, a la pertinença de rangs i a la posició que cadascú ocupa en aquesta escala, que esdevé al mateix temps decadent, inamovible.

El personatge d’Akaki Akàkievitx es troba atrapat en l'última posició de l’organigrama del funcionariat i es dedica, de manera plaent i sense cap més aspiració, a copiar documents en un departament anònim. I en aquesta tasca hi posa la vida, en el sentit que per a ell no existeix res de més important. Serà només a partir de l’abric que estrena que començarà la seva única, podríem dir-ne, aventura vital.

A l’igual que el seu personatge, la primera feina de Gógol en arribar a Sant Petersburg la va trobar en un ministeri. 

Va ser el ... és difícil de dir exactament quin dia va ser, però segurament que el dia que Petróvitx va portar-li finalment l’abric va ser el més gloriós de la vida d’Akaki Akàkievitx. Va portar-l’hi de matí, just abans que se n’hagués d’anar al departament, i no hauria pogut arribar en millor moment, perquè ja començaven a arribar uns freds fortets i semblava que amenaçaven de refermar encara més.

Quan al segon relat, El Nas, s’hi explica la història de Kovaliov, un assessor col·legiat, que un matí es desperta sense nas. 

De poc va anar que el pobre Kovaliov no perdés la xaveta. No se sabia avenir d’aquest rar esdeveniment. Però, a veure, ¿com dimonis podia ser que el nas que encara ahir era a la seva cara, que no podia viatjar amb cotxe ni caminar, anés ara uniformat?

I pel què fa al tercer, Diari d’un boig, el protagonista, Aksenti Ivànovitx, passa de llegir les cartes entre dos gossos que parlen i escriuen en llenguatge humà, - la propietària d’un dels quals és Sophie, la dona que estima-, a erigir-se rei d’Espanya, més concretament Ferran VIII.

D’aquí m’he dirigit de dret a cal director. No hi era, a casa. El lacai no m’hi volia deixar entrar, però amb el que li he amollat s’ha quedat sense esma. M’he esquitllat directament al tocador. Ella seia davant del mirall; s’ha aixecat d’una revolada i ha fet unes passes enrere. De tota manera, però, no li he dit que sóc el rei d’Espanya.

Montse

Teresa d'Arenys. Obra poètica (1973-2015)

Poca presentació necessita a Caldes la Teresa d'Arenys, després de la impressió que va deixar l'any passat amb la lectura de la seva única novel·la. La vam convidar com a novel·lista conscients que la Teresa és una poeta per no deixar perdre l'oportunitat de conèixer una personalitat tan especial, ja que la seva obra poètica era de difícil accés material, però no sabíem que faltava poc perquè aparegués el volum que en recull l'obra completa que ens presentarà divendres que ve.

Com a poeta, la Teresa tambés és molt particular. Quan veureu el llibre de seguida percebreu que com a obra completa és més aviat primet i que els llibres que conté són molt antics o molt nous. Per què això? La Teresa és una poeta poeta. Què vol dir això? No és una poeta, novel·lista, dramaturga, directora d'un club de lectura, com un servidor. No és una poeta o novel·lista crítica literària o editora o pontificadora cultural, com tants n'hi ha. Ella és només poeta i, quan un és només poeta, vol dir que allò que fa perquè tingui sentit fer-ho per a un mateix ha de tenir la màxima autoexigència, per més que sempre quedi lluny de la perfecció, als ulls del poeta, en la paraula justa, el ritme adequat, la rima significativa. Per això la Teresa és una poeta tan poc prolífica.

Albert Mestres

Samuel Beckett: Not I

Quan vam començar les trobades del club li vaig comentar a l’Albert que el nostre sostre seria l’Ulisses de James Joyce perquè creia que ja no podríem llegir res més difícil. No havia comptat amb Samuel Beckett.

El divendres 3 de març hi vam tenir el nostre primer contacte, microscòpic. Vam llegir i veure un fragment de Not I en l’original anglès, una obra de teatre de 12 minuts. A l’escenari dues parts de la mateixa persona separades en l'espai: una amagada dins d’una gel·laba que puja i baixa tres vegades els braços en un gest mínim de manca d’esperança o, com va dir l’Albert, de compassió impotent, tot marcant el ritme de les paraules que surten de l’altra part del personatge: la boca. El personatge principal esdevé boca. El vídeo que us penjo és el mateix que vam veure: una gran boca en un primer pla impressionant des d’on es precipiten paraules a gran velocitat: pensaments desordenats, confusos. Una boca vessant un dolor insuportable, incapaç de parlar en primera persona. En un escenari real aquesta boca és de mida humana i, per tant, es veu petita. Beckett no accepta adaptacions. El públic no és únicament espectador, forma part de la mateixa creació per com reacciona en relació al que veu.  Arribats a aquest punt i tal i com va deduir la Mila, l’autor esdevé l’únic espectador possible. La forma és el contingut.

Veníem amb l’obra llegida en la traducció de Joaquim Mallafré. A mi em va recordar fragments d’Ulisses de Joyce per com trasllada el llenguatge del pensament en un text literari i també en Nix tu, Simona d’Albert Pijuan per la creació d’un llenguatge genuí que transmet de manera colpidora un fet traumàtic .

Em sembla interessant destacar l’obra que l’Albert va marcar com a precursora del teatre de Beckett. Es tracta de Els cecs de Maurice Maeterlinck. Mireu quina impressió: 

Dotze rostres sorgeixen de la foscor. Homes i dones, tots cecs. Perduts al bosc, lluny de l’hospici on viuen, esperant al seu guia que no respon. S’asseuen, immòbils, intentant escoltar el més mínim senyal al seu voltant. Parlen només per confirmar la seva pròpia existència. L’angoixa llisca entre les seves paraules, els seus silencis, igual que els sorolls que travessen l’escena. (Traducció de la web Alternativa Teatral)

"Mai no ens hem vist els uns als altres; ens preguntem i contestem; vivim plegats, sempre som plegats, però no sabem què som! Prou que ens hem tocat amb totes dues mans; però els ulls saben més que les mans..."

Seria interessant aprofundir en Samuel Beckett, un autor trasbalsador i difícil. Per això des de la biblioteca proposem la lectura d’una de les seves obres curtes al final de cada sessió dedicada al teatre. Us hi apunteu?

Presentació de "Ramon Llull. Ara i aquí" d'Albert Pijuan

Des del viatge del club de lectura a Randa que teníem pendent la presentació del llibre sobre Ramon Llull de l’Albert Pijuan. Ja sospitàvem que alguna cosa especial estava maquinant quan ens va llegir en primícia un dels apartats del volum: Còctel Barbaflorida on, com un alquimista, inventa una recepta que resumeix l’essència de Ramon Llull. És la descripció més minimalista que deu existir del Beat. Tot el llibre és microscòpic, ultraresumit, però arriba com cap altre al moll de l’os de la manera (aparentment) més senzilla i desacomplexada. Quan l’acabes et sembla que entens com mai (o que és el primer cop que entens!) qui va ser i què ha significat Ramon Llull. Pijuan planteja un text dividit en capítols amb títols lul·lians que van formant un trencaclosques amb un resultat final que té aire de revelació.

La part interessant també rau en el subtítol: Ara i aquí: una reflexió sobre la nostra mirada cap a un personatge que va viure fa set segles i que va fracassar en la seva missió de conversió de la humanitat al cristianisme. Un fracàs colossal perquè amb l’infinit treball (tant d’acció com de reflexió) que va dur a terme no va convertir ni un sol infidel. Davant d'això, per què és ara mateix una figura amb tanta força?  "La llengua ha salvat Llull" escriu Pijuan. Aquesta és una de les raons però n'hi ha més. El text està amanit amb sentit de l’humor, alguna anècdota delirant i fragments políticament incorrectes (vegeu, per exemple, què diu de les biblioteques públiques... ep! barcelonines). Tot plegat dóna forma a un llibre imprescindible que està passant injustament “amb més pena que glòria” per les llibreries i biblioteques del país quan la veritat és que ja només per la seva publicació val la pena tot l’Any Llull.

Capsa amb textos no inclosos en el llibre


L’Albert Pijuan ha vingut en altres ocasions a la biblioteca, ens ha presentat una obra de teatre que recordarem tota la vida (Nix tu, Simona) i la seva primera novel·la (El franctirador). L’Albert Mestres va dir que Pijuan és un escriptor amb un futur incert per com n’és d’inclassificable. Per a nosaltres això és d’una riquesa impagable que estem gaudint d’una manera molt especial. Esperem que tingui el reconeixement que es mereix que, malgrat la seva joventut, ja comença a tardar.

Preferiria no fer-ho

 


Un autor imprescindible. Si no existís s’hauria d’inventar.” (Albert Mestres)


Amb aquesta rotunditat començava la sessió dedicada a Henry James. Si ho comparem amb altres clàssics llegits al club o amb obres del mateix autor, la lectura de Washington Square, tot i la seva nitidesa i perfecció estilística, ens va semblar senzilla. Potser ara és el moment de descobrir altres novel·les que ens va recomanar l’Albert, sobretot El que Maisie sabia (1897) la història d’un divorci vist amb els ulls d’una nena, la filla. James innova en aquest sentit: relata des de la mirada dels personatges, a diferència, per exemple, del seu contemporani Flaubert que a Madame Bovary dissecciona la situació des de tots els punts de vista. James entra dins dels propis personatges.

Aquest és un fragment inicial del llibre. Hi reconeixem el to irònic de James i la intuïció premonitòria del que en el futur serà la custòdia compartida. 

La deuda le fue condonada merced a este acuerdo y la niña fue repartida siguiendo un método digno del tribunal de Salomón. Se la dividió en dos y las dos mitades se repartieron equitativamente entre los disputantes. La tendrían consigo, por turnos, seis meses cada uno: la niña pasaría la mitad del año con cada uno de ellos. Esto pareció una extraña resolución judicial a ojos de aquéllos que aún estaban parpadeando ante la feroz luz arrojada desde el tribunal: una luz a la cual ninguno de los dos progenitores había figurado en absoluto como un ejemplo edificante para la infancia y la inocencia. Lo que se habría podido esperar después de las pruebas aportadas habría sido la designación, in loco parentis, de alguna idónea tercera persona, algún amigo respetable o por lo menos presentable. Por lo visto, empero, el círculo de los Farange había sido rastreado en vano en busca de tal adorno; conque la única solución que al final pudo allanar todas las dificultades fue, exceptuando ingresar a Maisie en un orfanato, la repartición del ejercicio de la tutela de la forma que ya he constatado. (Lo que Maisie sabía)

Tot el text: Lo que Maisie sabía

Washington Square (1880) és la lluita d’una dona per superar la misogínia del seu pare, la història d’una persona que es troba en una situació desvalguda però que, malgrat tot, construeix la seva pròpia vida, una supervivent dins del seu medi. Un tema que vam discutir força perquè les opinions no eren compartides. El que sí que hi veiem és la confrontació entre un pare cínic i dèspota i la seva filla, una dona captiva de les regles socials, un personatge que evoluciona dins del relat, l’únic que ho fa.

Washington Square és una novel·la que té la seva versió cinematogràfica: La Heredera (The Heiress), dirigida per William Wyler l’any 1949 i protagonitzada ni més ni menys que per Olivia de Havillant i Montgomery Clift. He trobat un fragment del final de la pel·lícula, quan Morris torna després de la mort del doctor Sloper. Hi veureu unes interpretacions brillants que us faran reconèixer immediatament els personatges de Catherine i el seu pretendent. L’actitud d’ella és exactament com us l’heu imaginada. Ai aquest: "Lo intentaré"! Increïble.

Per allunyar la filla d’una mala decisió, el pare se l’endú a Europa en un viatge que dura dos anys i que ella repeteix posteriorment. Aquest viatge era conegut com El Grand Tour, un recorregut per Europa que acostumaven a fer les classes benestants americanes i angleses. Els inicis del turisme actual.

Us recomanem també de les novel·les de fantasmes de Henry James, títols com Un altre pas de rosca (1898) on hi recrea un ambient inquietant i ambigu que tindria la seva versió contemporània en pel·lícules com Los Otros de l’Amenábar.

La història ens havia mantingut al voltant del foc, gairebé sense respirar, però amb l’excepció del comentari obvi que era una història horripilant, que és el que essencialment hauria de ser, la nit de Nadal, un relat estrany en una casa vella, no recordo que es digués res fins que algú va afirmar que era l’únic exemple que coneixia d’una criatura que havia tingut una aparició semblant. (Un altre pas de rosca)

El retrat del pretendent Morris ens va  guiar cap altres protagonistes literaris igualment indolents. Així és com vam anar a parar a Bartleby, el personatge creat per Herman Melville que ens va donar la frase de la nit: “Preferiria no fer-ho”, una sentència que el conduirà directament a la seva destrucció personal, un personatge que, com va dir la Rosó, “fuig de sí”. Una sentència de mort. 

Bartleby, el escribiente

L’Esdres va conduir Bartleby cap a Rússia i va relacionar-lo amb l’obra d’ Iván Goncharov: Oblómov (1859), el nom d’un jove sense inquetuds, inútil i gandul, que fins i tot ha donat nom a una síndrome. Una malaltia que no patim pas nosaltres, per sort.

Estar tumbado no era para Oblómov una necesidad como lo es para el enfermo o para el que tiene sueño, ni una casualidad como para el que está cansado, ni siquiera un placer como para el perezoso: era su estado normal. (Oblómov)

D'Amèrica a Rússia, de James a Goncharov, una part més del Grand Tour literari que anem construint amb el club de lectura . I ara, si voleu viatjar una mica més per James, us proposem alguns destins.

Pròxima parada: Txékhov

De revetlla amb Teresa d'Arenys

La Revetlla de Sant Jordi la vam celebrar amb una escriptora que marca la diferència: Teresa Bertran, més coneguda com Teresa d’Arenys. Vam comentar la seva novel·la El quadern d’Agnès Solà (Angle Editorial, 2001), un text molt personal que va néixer arran de la mort del seu amic i mestre Lluís Ferran de Pol.

La primera motivació d’El quadern d’Agnès Solà és el sentiment de desconsol, abandonament i por davant la malaltia i mort d’amics i companys molt íntims de l’autora (Lluïsa Julià. Serra d’Or, núm. 501 setembre 2001)


La mort dels amics és un tema present també a la seva obra poètica.

Amic perdut

És mort –em deien
despentinats els salzes.
És lluny –les heures
sorrudes repetien.
No hi és, i encara el crido 

Teresa d'Arenys (1973-1974)


El quadern d’Agnès Solà és un llibre que parla de la vida i la mort, alterant els límits de la realitat amb l'ús de precioses imatges oníriques i escenes rituals lligades a l’alquímia i al vodú haitià, un viatge fascinant cap al coneixement d'un mateix, inspirat en el treball d'investigació de l’antropòleg suís Alfred Metraux. Sobre aquest tema, en Joan Oltra del club de lectura, ens va suggerir el llibre del fotògraf Jordi Esteva Viaje al país de las almas (Pre-textos, 1999). Un reportatge sobre els rituals animistes del grup ètnic Àkan, repartit entre Ghana i Costa d’Ivori, amb unes fotografies sensacionals.

Fotografiaba sabiendo en cada momento lo que hacía. Debía concentrarme porque en el trance ocurrían cambios importantes que duraban poquísimos segundos. Era algo único y impresionante. Las personas se transfiguraban ante mis ojos. (Jordi Esteva)

 

Parlem de persones transformades en ocells, albatros i àguiles en lluita, llibres que sobreviuen al foc, libacions alcohòliques, foc, màgia, somni i una integració total de l'home amb la natura. La destrucció del paisatge és un fet traumàtic per l'autora, al llibre i a la realitat. Malgrat el canvi dels noms geogràfics és evident que l’acció es desenvolupa a Arenys i el seu entorn. Una destrucció que va lligada a la mort de la llengua i a un món que ja mai tornarà a ser el mateix.

 

No és pas un al·legat ecologista, sinó una reflexió molt més complexa. Per això, la novel·la planteja un binomi irreconciliable que doni cos a la magnitud del problema entre els defensors del marc natural i els que s’arrengleren en la cursa frenètica pels canvis urbanístics. La veu narrativa els ataca sense pal·liatius, seguidors del Vedell d’Or. (Lluïsa Julià, 2001)

 

Un amor per la natura que ha cultivat en la seva poesia des del primer moment i que ha transformat en imatges bellíssimes.

Vall de Bianya
Qui empeny la boira?
Mans entremaliades
trenen crineres,
l’aire despulla amb una
tremor d’argent els àlbers.

Teresa d'Arenys (1973-1974)

Un punt i a part a la novel·la de Teresa d’Arenys és la llengua, d'una qualitat aclaparadora, extreta del català més tradicional, el del poble, pràcticament extingit. És un text, tot ell, suggerent i poètic. Escollim un curt fragment que descriu un senzill passeig per la muntanya i la troballa d'unes pedres que evoquen les arrugues dels elefants d'Anníbal fent, potser, la mateixa ruta. L'espai i el temps es dissolen.

La grandiosa escenografia imposa respecte i ens fetilla també a nosaltres. Talment ens sembla que fa milers d'anys que caminem pel matí d'un viarany d'herbes boscanes i que hi caminarem plàcidament tota l'eternitat. (El quadern d'Agnès Solà)

La Teresa ens va seduir completament amb la seva personalitat oberta, divertida i rebel. El millor que podem fer és tornar-la a convidar quan publiqui el PRÒXIM llibre i compartir amb ella un bon vi, tal i com vam fer en el sopar posterior, que va acabar d'arrodonir aquesta Revetlla tan especial.

Per molts anys Teresa d'Arenys!

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/