« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles de la categoria "Trobades del club"

A la balconada amb Núria Perpinyà

Divendres 13 d'abril i gràcies al suport de la Institució de les Lletres Catalanes vam tenir al club de lectura Núria Perpinyà amb qui vam comentar la seva novel·la Al vertigen (Empúries, 2013)

 

Quan vam veure que li faltaven els dits, ens vam quedar glaçats. Ens hauríem posat a adorar-la, però no volíem semblar estúpids. Al cap i a la fi, tots n’érem d’alpinistes. (Al vertigen)


Així comença una història d’amor, o més d’una. Perquè Al vertigen és també una novel·la d’amor a la muntanya i d’ella n’extreu el ritme: entrada lenta, recorregut accidentat i allau final. Perpinyà s’inventa un entorn familiar: som als Pirineus? però n’augmenta l’altitud perquè, segons ens explica, “necessitava congelació”. Un magnífic mapa ens situa en una geografia imaginària dedicada a família, amics i a alpinistes admirats. Un homenatge recurrent que ens permet descobrir el sentit profund del més arriscat dels esports.


No és l’única invenció, igual que Nabókov, l’autora s’imagina un món on animals i plantes conviuen en un ecosistema impossible de biologia-ficció.
Perpinyà es mou per obsessions. Per escriure Al vertigen va escalar muntanyes i es va enamorar bojament, fins el punt que la correspondència que dibuixa el naixement de l’amor entre els dos protagonistes és realment seva! Ella ho explica sense transcendències i amb molt de sentit de l’humor.
Una novel·la amb una protagonista enigmàtica que veiem sempre des de fora, una dona d’ascendència russa amb dues passions que es creuen. Però només es pot donar la vida per una. Ha de triar i tria. Les conseqüències les patirà el seu amant i també René, la veu que ens explica la seva pròpia història d’amor no correspost. A partir d’aquí viurem viatges delirants, supervivències extremes i retrobaments impossibles (he dit impossibles?) .

Els paisatges i la natura no són més que una fugida fora del temps. Per això la sensació que res no ha existit mai cada cop que ens lliurem a aquest somni de la matèria que és la natura. (Cioran)

Núria Perpinyà ens va explicar la seva evolució literària, que s’inicia amb la poesia. Escull Gabriel Ferrater perquè és una obra plena de referents i ella vol llegir com més millor.

Més tard arribarà l’obstinació per escriure una gran novel·la d’amor, com les del s. XIX. Amors que comporten renúncies absolutes, camins sense retorn i perills físics i emocionals que acaben, com no pot ser de cap altra manera, amb una mort prematura, si és que no ho són totes. Aquesta novel·la és Al vertigen.
Però un nou deliri s'ha obert pas: el teatre.
L’addicció a internet és el tema de la nova producció de Perpinyà que es publicarà aquest setembre en forma de novel·la i obra de teatre, tot junt. Una passió que l’ha portada a tancar-se a casa i navegar febrilment per la xarxa.
Esperem amb impaciència aquests nous textos mentre llegim alguna altra de les seves obres. Us les recomanem totes...apassionadament. 

Mercè Barnadas

Camps de trèvol

A la nostra sessió japonesa ens hi va acompanyar Rosa Serra, autora del magnífic llibre de haikus BLAN COR, que ens va donar per al fons de la biblioteca. Uns versos que van acompanyats d’unes fantàstiques il·lustracions de Clara Sáez. Gràcies Rosa!

La seva introducció i els comentaris de l’Albert van confirmar la nostra sospita que el que sembla una composició poètica senzilla (tres versos curts) és, en realitat, un treball de depuració increïble. Això i la seva relació amb una tradició simbòlica mil·lenària fa que per a nosaltres, occidentals poc espirituals, esdevingui poc més que inabastable. És la punta d’un iceberg colossal.
Malgrat això, vam gaudir molt del llibre de Matsuo Basho L'estret camí de l'interior (Edicions del 1984, 2012) traduït de Jordi Mas López, del seu relat fora del temps, la seva connexió amb la natura i, com cecs, ens vam deixar portar pel seu guiatge oníric per terres estranyes.
Tot molt zen.

Fins i tot vam gosar a fer composicions poètiques pròpies. Són els nostres haikus. Comencem i acabem amb Rosa Serra.

PÈRDUA
T’enyoro tant que
A casa els vidres xisclen
Cor endins. Vent fort

 

l'ametller florit
el Montseny nevat
blanc sobre blanc
Albert Mestres
 

Groc, lliures, sempre
mimosa,força,avui
Jo,Jo,Or,Quim

Eulàlia


olor de llenya
cel gris vent plugim glaçat
bona lectura.

Montse Ariño



La blancor gèlida
alegra el cor.
Enlluerna els ulls
.
Rosó



Tremola l’arròs, inquiet
dins d’onades blanques,
surfeja el fòsfor.

Mercè
 


Juny foll de tiges
El cirerer destil.la
Mil gotes de sang

Montse Fernández

 

quan tot és tan fosc
en el bosc de la vida
amarats d'odi

Rosa

Arribat el capvespre
Plaer compartit
De silenci i lectura

Brigit

 

Rosa

Carme Montoriol: 15 de desembre

"Tenint en compte el que acabo de dir, cal remarcar que la comèdia de Màrius Torres s’inscriu en aquell corrent de renovació del teatre català iniciat, en els anys vint del segle passat, per Carles Soldevila i auspiciat per Josep Canals, l’empresari del Teatre Romea. Soldevila i Canals van introduir en els escenaris del país la comèdia burgesa d’ambient urbà, contemporani i cosmopolita que sobrepassava els límits de la tradicional comèdia de costums. Aquest camí renovador, el van continuar a finals dels anys vint i durant els anys trenta, Josep Millàs-Raurell i Carme Montoriol amb comèdies dramàtiques o drames que s’allunyaven de l’amabilitat, l’humor i l’educada displicència que caracteritzen les peces de Soldevila. Altres autors –alguns, joveníssims--, com Martí de Riquer, Ignasi Agustí, Josep M. Miquel i Vergés i, sobretot, Joan Oliver, van voler ampliar les perspectives del teatre català, tenint sempre present, però, l’experiència de Soldevila, encara que fos per negar-la aparentment amb l’humor corrosiu que caracteritza, per exemple, les comèdies de preguerra de l’esmentat Joan Oliver."

Miquel Gibert


Carme Montoriol (1892-1966) potser no és estrictament la primera dramaturga en català (Carme Karr va escriure alguna comèdia de costums i Víctor Català el famós monòleg La infanticida, que potser hauríem de llegir algun dia), però sí que és la primera dramaturga en la plenitud del terme. Les seves obres tracten temes "femenins" en el sentit que amplien el focus de la mirada masculina, per exemple d'un Soldevila, alhora que són temes que probablement a cap ment masculina se li acudiria plantejar en els mateixos termes, tractats a més a més sense cap benevolència per a cap dels dos sexes. Això fa aquestes obres d'una enorme modernitat, fins i tot si el "format" teatral que regia a l'època es pot sentir com una mica passat. Us proposem llegir les dues obres del volumet L'abisme i L'huracà, ja que són curtes, i que decidiu quina de les dues voleu "escenificar" a la biblioteca.

Albert Mestres

Barcelona! de Grégoire Polet

Tornem a repetir autor, i això fa que calgui menys presentació. Fa un temps vam llegir l'obra de teatre de Gregoire Polet Marea alta marea baixa traduïda per mi. Llavors vam poder comprovar l'afabilitat de la persona però sobretot la seva qualitat literària. Llavors ell vivia a Barcelona. Durant set anys va endinsar-se en la nostra societat observant i, molt important, sense jutjar. El fruit d'aquesta immersió es va plasmar en la novel·la Barcelona!, una novel·la d'aquestes que se'n diu plural perquè hi seguim la vida durant uns cinc anys d'una sèrie de personatges, alguns dels quals podem identificar clarament com a personatges tipus de la nostra societat i altres no. L'estil de la novel·la és àgil i viu, ple de matisos i situacions inesperades, algunes amb molt de sentit de l'humor i de vegades crítica corrosiva. Ho puc dir amb propietat perquè me'n van encarregar a mi la traducció. Traduir un autor viu que a més a més coneixes és una experiència molt interessant, molt enriquidora, ja que pots fer preguntes i propostes que van més enllà del que estrictament s'entén com a traducció, sempre amb la seva aprovació. En Grégoire ara viu a Brussel·les i aprofitem la seva vinguda a Barcelona per dedicar una sessió del club a aquesta novel·la de la qual estic segur que gaudirem. Divendres hi serem tots dos.

Albert Mestres

Gos d'Albert Roig

GOS
Jo dormia. Sentia els xiscles esmolats del carcarà.
El carcarà a la gropa de l’ase.
L’ase clavava coces cegues, agre.

Vaig dir “Qui esmola l’acer de la nit?”

Albert Roig

Començo aquesta entrada amb un lament: ens va faltar temps. Ens agradaria haver pogut parlar més del llibre en si i potser d’haver llegit algun poema. Perquè si la poesia de Rilke no es pot llegir sense Rilke, l’obra de Roig no es pot llegir sense Roig. Ho podrem fer mai?

Fa cinc anys vam conèixer un Albert Roig posseït per Rainer Maria Rilke i en plena creació de l’obra, ara l’hem retrobat amb el llibre acabat i amb ell, per sort, alliberat.

La Tempesta

Els sis anys que Roig ha estat mimetitzat amb el poeta austríac han donat com a resultat aquesta biografia documentada, intensa, profunda, ordenada en capítols independents, apassionadament caòtics, que responen a la pregunta: com es fa un poeta?

Roig tripula la seva nau literària enmig d’una tempesta de paraules, persones i sentiments, una deriva que enganya al lector amb la promesa d’un naufragi imminent però que li regala esclats de llum inesperats i reveladors. És qüestió de deixar-se portar i confiar. Llavors potser acabarem xops i esgotats però absolutament fascinats i agraïts per l’aventura. I tot més enllà dels gèneres, a ritme de poeta. Roig, igual que Rilke, encercla, gira, mira, madura i vessa.

Claire Goll ballava per Rilke despullada davant d’un xal i el poeta ho reviu, Albert Roig ens ho explica:

Tot gira. El vell alandre i el vell matxo a l’hort, els cadups a la sènia. El fang i el torn a les mans de l’alfarer del Nil. Els qui ballen valsos a Viena, a Worpswede. A París els acròbates s’enlairen, giravolten, cauen damunt una vella i bruta estora, amb un fals somriure. A Berna, la tardor del 1922, veu uns xals perses i escriu Xal. Els hòmens errem, girem al voltant d’un buit semblant al centre rodó, i silenciós, d’aquells xals: el desig.


I així tot el llibre. Girant de capítol en capítol: l’amor, la mort, la poesia, la natura.... girant fins arribar al centre: el pinyol, la rosa, el gos.

Escric i ho esborro i ho torno a escriure i ho torno a esborrar. Segueixo la respiració del bolígraf i el plaer del paper i, després, ho dic de viva veu. Sóc home de teatre, com tots els grans escriptors del XX. Es pot entendre, per exemple, Albert Camus sense el teatre? I he volgut tornar a dignificar un subgènere avui menystingut: la biografia. La biografia és llibertat creativa: tothom coneix la vida i la mort de Rilke, o de Lorca. Es tracta simplement de fer-los ressuscitar. Deixem-los que ens parlen, ben endins nostre, deixem que ens parlen de nosaltres mateixos. Albert Roig

Tota l'entrevista de Jaume C. Pons Alorda al Núvol: Albert Roig: “Jo dic que he escrit un llibre de meravelles, i de vileses”

Si voleu saber més coses sobre la seva vida i obra us recomanem que volteu per la xarxa, el trobareu recitant o en entrevistes tan irreverents com aquesta.

La culpa és de la burgesia tortosina

Tornarem a convidar l'Albert perquè ens parli del seu Brasil personal d'aquí un temps, el que tardi a escriure el seu nou llibre, perquè les trobades del club amb ell són impagables. 

Mercè Barnadas

Germà de gel d'Alicia Kopf

Ens anem acostant. Després de les espessors de Proust, Synge, Beckett, la Teresa d'Arenys i potser menys Gógol, volíem alguna cosa més pròxima (NO propera) en tots els sentits i per això vam proposar Germà de gel d'Alícia Kopf. Ella (Imma d'Ávalos, 1982) és gironina i ha destacat en els últims anys com a artista i sobretot com a escriptora després de publicar Germà de gel, una narració que ens acosta d'una manera molt original, a través de les històriques expedicions als dos pols, a la intimitat de la protagonista i del seu entorn vital, un llibre que va guanyar el Premi Documenta el 2015 i el Premi Llibreter el 2016. És l'amenitat de la lectura i sobretot l'originalitat de l'enfocament el que ens ha cridat l'atenció i el que creiem que us en farà gaudir.

Albert Mestres

En parlarem amb ella el divendres 16 de juny a les 19:30. Amb el suport del Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona.

Fragments escollits de "Tres relats de Sant Petersburg" de Nikolai V. Gógol

La Montse Fernández ens introdueix a la lectura de pròxim llibre del club a través de fragments escollits. Ens trobarem el 26 de m aig a les 19:30.

Llegint el primer dels tres relats, l’Abric, traduït per Anna Estopà, queda palesa l’empremta que l’autor : la importància que la societat russa que hi reflecteix dona als estaments socials, a la pertinença de rangs i a la posició que cadascú ocupa en aquesta escala, que esdevé al mateix temps decadent, inamovible.

El personatge d’Akaki Akàkievitx es troba atrapat en l'última posició de l’organigrama del funcionariat i es dedica, de manera plaent i sense cap més aspiració, a copiar documents en un departament anònim. I en aquesta tasca hi posa la vida, en el sentit que per a ell no existeix res de més important. Serà només a partir de l’abric que estrena que començarà la seva única, podríem dir-ne, aventura vital.

A l’igual que el seu personatge, la primera feina de Gógol en arribar a Sant Petersburg la va trobar en un ministeri. 

Va ser el ... és difícil de dir exactament quin dia va ser, però segurament que el dia que Petróvitx va portar-li finalment l’abric va ser el més gloriós de la vida d’Akaki Akàkievitx. Va portar-l’hi de matí, just abans que se n’hagués d’anar al departament, i no hauria pogut arribar en millor moment, perquè ja començaven a arribar uns freds fortets i semblava que amenaçaven de refermar encara més.

Quan al segon relat, El Nas, s’hi explica la història de Kovaliov, un assessor col·legiat, que un matí es desperta sense nas. 

De poc va anar que el pobre Kovaliov no perdés la xaveta. No se sabia avenir d’aquest rar esdeveniment. Però, a veure, ¿com dimonis podia ser que el nas que encara ahir era a la seva cara, que no podia viatjar amb cotxe ni caminar, anés ara uniformat?

I pel què fa al tercer, Diari d’un boig, el protagonista, Aksenti Ivànovitx, passa de llegir les cartes entre dos gossos que parlen i escriuen en llenguatge humà, - la propietària d’un dels quals és Sophie, la dona que estima-, a erigir-se rei d’Espanya, més concretament Ferran VIII.

D’aquí m’he dirigit de dret a cal director. No hi era, a casa. El lacai no m’hi volia deixar entrar, però amb el que li he amollat s’ha quedat sense esma. M’he esquitllat directament al tocador. Ella seia davant del mirall; s’ha aixecat d’una revolada i ha fet unes passes enrere. De tota manera, però, no li he dit que sóc el rei d’Espanya.

Montse

Teresa d'Arenys. Obra poètica (1973-2015)

Poca presentació necessita a Caldes la Teresa d'Arenys, després de la impressió que va deixar l'any passat amb la lectura de la seva única novel·la. La vam convidar com a novel·lista conscients que la Teresa és una poeta per no deixar perdre l'oportunitat de conèixer una personalitat tan especial, ja que la seva obra poètica era de difícil accés material, però no sabíem que faltava poc perquè aparegués el volum que en recull l'obra completa que ens presentarà divendres que ve.

Com a poeta, la Teresa tambés és molt particular. Quan veureu el llibre de seguida percebreu que com a obra completa és més aviat primet i que els llibres que conté són molt antics o molt nous. Per què això? La Teresa és una poeta poeta. Què vol dir això? No és una poeta, novel·lista, dramaturga, directora d'un club de lectura, com un servidor. No és una poeta o novel·lista crítica literària o editora o pontificadora cultural, com tants n'hi ha. Ella és només poeta i, quan un és només poeta, vol dir que allò que fa perquè tingui sentit fer-ho per a un mateix ha de tenir la màxima autoexigència, per més que sempre quedi lluny de la perfecció, als ulls del poeta, en la paraula justa, el ritme adequat, la rima significativa. Per això la Teresa és una poeta tan poc prolífica.

Albert Mestres

Samuel Beckett: Not I

Quan vam començar les trobades del club li vaig comentar a l’Albert que el nostre sostre seria l’Ulisses de James Joyce perquè creia que ja no podríem llegir res més difícil. No havia comptat amb Samuel Beckett.

El divendres 3 de març hi vam tenir el nostre primer contacte, microscòpic. Vam llegir i veure un fragment de Not I en l’original anglès, una obra de teatre de 12 minuts. A l’escenari dues parts de la mateixa persona separades en l'espai: una amagada dins d’una gel·laba que puja i baixa tres vegades els braços en un gest mínim de manca d’esperança o, com va dir l’Albert, de compassió impotent, tot marcant el ritme de les paraules que surten de l’altra part del personatge: la boca. El personatge principal esdevé boca. El vídeo que us penjo és el mateix que vam veure: una gran boca en un primer pla impressionant des d’on es precipiten paraules a gran velocitat: pensaments desordenats, confusos. Una boca vessant un dolor insuportable, incapaç de parlar en primera persona. En un escenari real aquesta boca és de mida humana i, per tant, es veu petita. Beckett no accepta adaptacions. El públic no és únicament espectador, forma part de la mateixa creació per com reacciona en relació al que veu.  Arribats a aquest punt i tal i com va deduir la Mila, l’autor esdevé l’únic espectador possible. La forma és el contingut.

Veníem amb l’obra llegida en la traducció de Joaquim Mallafré. A mi em va recordar fragments d’Ulisses de Joyce per com trasllada el llenguatge del pensament en un text literari i també en Nix tu, Simona d’Albert Pijuan per la creació d’un llenguatge genuí que transmet de manera colpidora un fet traumàtic .

Em sembla interessant destacar l’obra que l’Albert va marcar com a precursora del teatre de Beckett. Es tracta de Els cecs de Maurice Maeterlinck. Mireu quina impressió: 

Dotze rostres sorgeixen de la foscor. Homes i dones, tots cecs. Perduts al bosc, lluny de l’hospici on viuen, esperant al seu guia que no respon. S’asseuen, immòbils, intentant escoltar el més mínim senyal al seu voltant. Parlen només per confirmar la seva pròpia existència. L’angoixa llisca entre les seves paraules, els seus silencis, igual que els sorolls que travessen l’escena. (Traducció de la web Alternativa Teatral)

"Mai no ens hem vist els uns als altres; ens preguntem i contestem; vivim plegats, sempre som plegats, però no sabem què som! Prou que ens hem tocat amb totes dues mans; però els ulls saben més que les mans..."

Seria interessant aprofundir en Samuel Beckett, un autor trasbalsador i difícil. Per això des de la biblioteca proposem la lectura d’una de les seves obres curtes al final de cada sessió dedicada al teatre. Us hi apunteu?

Presentació de "Ramon Llull. Ara i aquí" d'Albert Pijuan

Des del viatge del club de lectura a Randa que teníem pendent la presentació del llibre sobre Ramon Llull de l’Albert Pijuan. Ja sospitàvem que alguna cosa especial estava maquinant quan ens va llegir en primícia un dels apartats del volum: Còctel Barbaflorida on, com un alquimista, inventa una recepta que resumeix l’essència de Ramon Llull. És la descripció més minimalista que deu existir del Beat. Tot el llibre és microscòpic, ultraresumit, però arriba com cap altre al moll de l’os de la manera (aparentment) més senzilla i desacomplexada. Quan l’acabes et sembla que entens com mai (o que és el primer cop que entens!) qui va ser i què ha significat Ramon Llull. Pijuan planteja un text dividit en capítols amb títols lul·lians que van formant un trencaclosques amb un resultat final que té aire de revelació.

La part interessant també rau en el subtítol: Ara i aquí: una reflexió sobre la nostra mirada cap a un personatge que va viure fa set segles i que va fracassar en la seva missió de conversió de la humanitat al cristianisme. Un fracàs colossal perquè amb l’infinit treball (tant d’acció com de reflexió) que va dur a terme no va convertir ni un sol infidel. Davant d'això, per què és ara mateix una figura amb tanta força?  "La llengua ha salvat Llull" escriu Pijuan. Aquesta és una de les raons però n'hi ha més. El text està amanit amb sentit de l’humor, alguna anècdota delirant i fragments políticament incorrectes (vegeu, per exemple, què diu de les biblioteques públiques... ep! barcelonines). Tot plegat dóna forma a un llibre imprescindible que està passant injustament “amb més pena que glòria” per les llibreries i biblioteques del país quan la veritat és que ja només per la seva publicació val la pena tot l’Any Llull.

Capsa amb textos no inclosos en el llibre


L’Albert Pijuan ha vingut en altres ocasions a la biblioteca, ens ha presentat una obra de teatre que recordarem tota la vida (Nix tu, Simona) i la seva primera novel·la (El franctirador). L’Albert Mestres va dir que Pijuan és un escriptor amb un futur incert per com n’és d’inclassificable. Per a nosaltres això és d’una riquesa impagable que estem gaudint d’una manera molt especial. Esperem que tingui el reconeixement que es mereix que, malgrat la seva joventut, ja comença a tardar.

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/