« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles de la categoria "Trobades del club"

Fugir era el més bell que teníem

El pretext per llegir Fugir era el més bell que teníem de Marta Marín-Dòmine és que hi va treballar en diverses estades al balneari Prats de Caldes de Malavella, on sembla que el va enllestir. Però és la més ínfima de les virtuts del llibre. De l'autora en sabem poc però si tafanegem una mica pel google de seguida descobrirem que és una persona inquieta que fa i ha fet moltes coses i que una de les seves constants és la reivindicació de la memòria de les persones que no han deixat rastre engolides per les diferents situacions de guerra. El llibre explica històries, una història, però no és ben bé una novel·la. És un llibre molt emotiu i que sap transmetre al lector l'emoció. En realitat és un dol, a partir de la mort del pare de l'autora, però un dol que es projecta cap a la humanitat, cap a aquella part de la humanitat que ha estat triturada per les guerres i la desmemòria.

Albert Mestres

Salem Zenia. Poemes d'amor i de lluita.

L'amazic és una llengua camita molt antiga, germana del copte, i que s'estenia des del Nil fins a les illes Canàries per tot el nord d'Àfrica. Era la llengua dels moros, els maures de Mauritània que tants maldecaps van donar als romans i els berbers que van entrar a la península Ibèrica amb la invasió àrab i que van domesticar les terres catalanes, valencianes i mallorquines, abans de ser assimilats o expulsats.
Avui és una llengua fragmentada en dialectes molt allunyats a causa de la discontinuïtat territorial provocada per l'arabització sostinguda des del segle VII.

La tradició amaziga no és islàmica, ni tan sols monoteista, sinó més aviat animista, i la dona hi té un fort paper.Una de les regions on la consciència amaziga és més potent és la Cabília d'Algèria, d'on procedeix el poeta Salem Zenia. Pel fet de pertànyer a Algèria, és una zona fortament francòfona i poc permeable a l'islamisme i l'arabització, represa a partir dels anys vuitanta del segle XX, després d'un període de fonda laïcització durant l'època colonial francesa i els primers anys posteriors a la independència i la revolució, a la qual l'amaziguisme va participar amb força.

Salem Zenia

La literatura ha estat majoritàriament oral fins després de la revolució, quan ha sorgit una primera generació d'escriptors amazics que han publicat la seva obra en la seva llengua. Salem Zenia pertany a la segona o tercera generació, cada cop més àmplies, d'escriptors en aquesta llengua i ha publicat novel·les i reculls de poesia. Compromès políticament, periodista de professió, va haver de marxar del seu país amenaçat de mort i va ser acollit pel PEN Club de Catalunya. Zenia es va sentir de seguida atret per la cultura catalana i compromès amb aquesta realitat, i s'ha quedat a viure entre nosaltres almenys fins que no sigui possible tornar a casa seva.
Naturalment, la seva poesia, malgrat ser escrita en aquesta llengua, no té res d'exòtica. És una poesia amarada dels valors de la cultura europea i podem sentir-la pròxima en el seu compromís social i polític, en el seu to lleument existencialista i en la seva expressió amorosa.,

És que jo soc la dona
sense la meva força en tu
els teus ulls no són res.

Albert Mestres

Per què hi ha núvols blancs?

 


La part misteriosa, màgica, al·lògica que alimenta el nostre sentit poètic es va aprofundint amb l’edat: alguns llocs, experiències, colors se’ns omplen de significats personals, fortament evocatius. També, mentre ens fem grans, es van morint persones que han estat la nostra vida, i se’ns fa evident fins a quin punt són de fútils les fronteres entre els records, les fantasies o les subjectivitzacions i la vida real i quotidiana (Francesc Prat al pròleg de Fingiments)


Francesc Prat busca paraules que siguin humanes, més enllà del seu propi jo. El Jo de Prat és més a prop de l’efímer i diluït budista que no de l'etern i marcat catòlic. El seu és un espai que acull a tothom. Com Pessoa, converteix el poeta en un fingidor, una màscara de la veritat amb la que arriba a les profunditats, “sempre amb aquesta basarda i desig”. El seu espai mític: l’Empordà. En reconeixem el paisatge i el seu significat: el dolor, la pèrdua, l’absència o l’amor, amb la lucidesa de qui sent que forma part d’un tot i que, amb ell o sense ell, el món continua girant. Per sort.

Uns poemes creats des de la inspiració però extremadament revistats per ressaltar-ne la quotidianitat, la col·loquialitat. Un paradigma amb finalitats estètiques que assoleix una harmonia poètica excepcional. 

Prat ens va presentar el seu santoral: Fernando Pessoa, Emily Dickinson, Marià Manent, Giacomo Leopardi o Matsuo Basho. Ja ho intuíem perquè amb ells encapçala els textos de Fingiments. Recuperem tres poemes dels seus "sants" que ell mateix ens va llegir i potser, per un moment, tornarem a una sessió del club per recordar.

Mercè Barnadas

 

POESÍA

A mi también me disgusta.

Al leerla, sin embargo, con absoluto desdén, uno descubre en

ella, después de todo, un lugar para lo genuino.

Marianne Moore (Trad. Olivia de Miguel)

 

VIATJANT AL LLOC ON VIU LI,

L'HOME DE LA MUNTANYA,

PER POSAR UNA INSCRIPCIÓ

A LA PARET DE CASA SEVA

Tota cosa del món és com un somni;

em torno foll i em canto a mi mateix, pot ser.

Els anys que tenen als vells pins pregunto,

molts boscos de bambús em són país, recer.

Dic a Han Kang que em vengui herbes remeieres,

al mestre Xiang permeto que passi el meu portal.

Ajagut a l'estora, amb el coixí, m'arriba una sospita:

si el que veig no existeix, per què hi ha núvols blancs?

Wang Wei (Trad. Marià Manent)

 

PROU EM FAN PENA ELS MORTS AVUI

Prou em fan pena els morts avui, quan passa

la dolçor d'aquest temps,

quan els veïns es troben a les cledes,

ara que es dalla el fenc.


Amples, colrats del sol, van fent conversa,

sense deixar el treball,

i riuen: són de mena casolana,

que fa somriure els prats.


Lluny del renou dels camps, prou és ben aspre

haver de jeure allí,

quan passen les carretes i el fenc de bona flaire.

El ritme del dallaire ens voldria esvair


la tristor, si pensem que deuen enyorar-se

mullers i camperols,

separats de les feines de la terra, 

dels veïns que vivien tan a prop.


Si pensem que el sepulcre

han de trobar que és solitari indret

quan homes i minyons, el juny i les aloses

ven a les feixes perquè es dalla el fenc.

 

Emily Dickinson (Trad. Marià Manent)

Carola Milà i Mr Bloom al mateix Club

Dissabte passat vam celebrar el Bloomsday llegint fragments d'Ulisses i menjant ronyons però no només. Va ser una trobada molt especial perquè vam tenir el privilegi de conèixer Maria Aurèlia Capmany a través de les experiències personals directes de tres membres del club: l’Eulàlia, la Mary i l’Albert.
L’Eulàlia era la seva secretària quan va ser regidora de l’Ajuntament de Barcelona a l’època de Pasqual Maragall. Ens la va descriure com una dona forta, molt segura d’ella mateixa. Manaire però senzilla i justa. Una d’aquelles dones que ens han eixamplat el camí a la resta.


Fa pocs dies a TV3 van emetre un reportatge sobre el Congrés de Cultura Catalana de l’any 1977. En aquell espai i des de diferents àmbits, es va voler reivindicar i posar en ordre tot el que feia referència a la nostra cultura des d’un prisma global (art, ensenyament i llengua però també sanitat o medi ambient). Sempre emmarcat dins la geografia mental, física i política dels Països Catalans.

Només un any abans es celebraven les Jornades Catalanes de la Dona, on s’exposaven totes les reivindicacions feministes i s’elaboraven propostes pràctiques.

M. Aurèlia Capmany se sentia identificada amb el primer grup de reivindicacions. Era una dona que venia del catalanisme d’esquerres i la seva lluita naixia de la idea de la identitat catalana. No li calia autoanomenar-se feminista perquè mai no va dubtar que podia fer les coses com qualsevol home i, de fet, les feia. Potser perquè era uns anys més gran però no se sentia reconeguda dins de l’espai feminista de l’època i se’n desmarcava. Tot i així, va ser mediadora logística de les Jornades i el llibre que hem llegit al club és indiscutiblement feminista. Tot això ens ho explicava la Mary Nash, que lligava la vessant més teatral i irreverent de Capmany en forma del Cabaret Literari amb una artista com Guillermina Motta en el que es coneix com “la resistència cultural frívola”.

Magí Sunyer es lamentava a l’Albert Mestres de que Capmany no es documentés per escriure la novel·la, hi ha dades no contrastades i errors temporals que es podrien haver evitat. Nosaltres ens preguntàvem si això era gaire important. Per ella està clar que no.
L’Albert també criticava que el text respon a un programa predeterminat: mostrar el recorregut d’una dona per l’època, si va a París és per parlar de l’Existencialisme, si la recull de l’abandonament determinada persona és per parlar de dones mecenes com Maria Domènech o Francesca Bonnemaison, etc.
Però tothom va estar d’acord que l’escriptura de Maria Aurèlia Capmany es conserva en plena forma, és àgil, enèrgica, completament actual. L’argument és una imatge del que van viure aquestes primeres dones, que van saber trobar una mínima llibertat personal. Van ser dones fortes, instruïdes, que buscaven espais de cultura i de relació però que encara acceptaven el seu rol de gènere des d’una visió classista de la societat. Era un començament. Tant com costen els començaments!

Capmany tracta temes tan complicats com el de la prostitució d’una manera oberta i sense massa complexos. Tenia molt clar què volia dir. Era una dona implicada que va viure intensament la seva època.
Quanta d’aquesta herència, tant pel que fa a la política i societat en l’àmbit dels Països Catalans com amb el feminisme, invertim per continuar amb aquest futur just i potser quimèric? Quanta n’estem dilapidant?

Mercè Barnadas

Ningú no truca i bramula el vent

 

El gest del camí

em duu sempre a la casa.

Calç i memòria.

Obrim aquest entrada igual que la trobada de divendres, amb els haikus de Nora Albert i les pintures enlluernadores de Vicent Ferrer i Guasch, una simbiosi artística perfecta en forma de llibre: Calç i memòria (Moll, 2009). Depuració poètica i pictòrica convergeixen en un espai lluminós, revelador d’ombres i absències. Una meravella. 

.

 

Fràgils naufragis era el llibre escollit per comentar amb la Nora. El mar, el desig, el dolor, l’oblit, la solitud.....la fragilitat. Ens movem en totes direccions perquè “exiliats de la mar, els nàufrags no escullen mai el seu port”. La poesia de Nora Albert és clara i visual. Cap enfosquiment gratuït del llenguatge, cap artificiositat.

La seva experiència vital ens acosta als poemes. Va créixer dins d’un món de silenci, els seus pares eren sords. “Mots que s’enrinxolen en l’espai” és la imatge d'una llengua de signes parlada amb “Mans acròbates”. Una poesia que entra pels ulls perquè “els sords ho veuen tot”. La solitud és “Veure l’ocell mort estampat a terra / com una eternitat sense ales”, els moviments dels naufragis de Turner es perceben ferotges: “Com llampecs, els colors estremits per l’audàcia / aboquen sobre el llenç la força gegantina, / l’espectacle de la fúria del mar, /salvatge i voraç com una nafra oberta”. Com una nafra oberta. Uns naufragis que ens toquen de prop.

Un altre dels ports on vam ancorar va ser Punta Galera, un llibre on s'uneix la poesia de Nora Albert amb les fotografies de Laia Moreto, la seva filla. Trepitgem ara a un espai mític, un mediterrani en blanc i negre situat més enllà del temps perquè és un espai interior. Nora Albert / Helena Alvarado “acobla corall i ona”, enllaça interior i exterior, veritat i ficció, perquè com diu Albert Mestres: “Els poetes menteixen però la poesia diu la veritat”.

Cap edicte no regula els somnis.

En l'harmònic desordre dels sentits

habitava l'aroma dels orígens.

(Nora Albert. Punta Galera.Curbet, 2013)


No vam tenir temps per parlar d’altres obres seves i tampoc de les seves traduccions, com la La Terra Santa d’Alda Merini, una poeta milanesa amb una vida marcada pel seu internament en hospitals psiquiàtrics. Una obscura veu poètica d’una força impressionant.
 

Jo era un ocell
de blanc i delicat ventre,
algú em tallà el coll
per riure-se’n, no sé.
Jo era un gran albatros
i voletejava sobre els mars.
Algú va deturar el viatge,
sense cap caritat de so.
Però tot i esclafada al terra
ara canto per tu
les meves cançons d’amor.

(Alda Merini. La Terra Santa. Arrela, 2016. Trad. Nora Albert. Edició bilingüe)

Acabem amb un dels poemes de Nora Albert que han musicat Marcela i Astrid Friederichs.

Mercè Barnadas

A la balconada amb Núria Perpinyà

Divendres 13 d'abril i gràcies al suport de la Institució de les Lletres Catalanes vam tenir al club de lectura Núria Perpinyà amb qui vam comentar la seva novel·la Al vertigen (Empúries, 2013)

 

Quan vam veure que li faltaven els dits, ens vam quedar glaçats. Ens hauríem posat a adorar-la, però no volíem semblar estúpids. Al cap i a la fi, tots n’érem d’alpinistes. (Al vertigen)


Així comença una història d’amor, o més d’una. Perquè Al vertigen és també una novel·la d’amor a la muntanya i d’ella n’extreu el ritme: entrada lenta, recorregut accidentat i allau final. Perpinyà s’inventa un entorn familiar: som als Pirineus? però n’augmenta l’altitud perquè, segons ens explica, “necessitava congelació”. Un magnífic mapa ens situa en una geografia imaginària dedicada a família, amics i a alpinistes admirats. Un homenatge recurrent que ens permet descobrir el sentit profund del més arriscat dels esports.


No és l’única invenció, igual que Nabókov, l’autora s’imagina un món on animals i plantes conviuen en un ecosistema impossible de biologia-ficció.
Perpinyà es mou per obsessions. Per escriure Al vertigen va escalar muntanyes i es va enamorar bojament, fins el punt que la correspondència que dibuixa el naixement de l’amor entre els dos protagonistes és realment seva! Ella ho explica sense transcendències i amb molt de sentit de l’humor.
Una novel·la amb una protagonista enigmàtica que veiem sempre des de fora, una dona d’ascendència russa amb dues passions que es creuen. Però només es pot donar la vida per una. Ha de triar i tria. Les conseqüències les patirà el seu amant i també René, la veu que ens explica la seva pròpia història d’amor no correspost. A partir d’aquí viurem viatges delirants, supervivències extremes i retrobaments impossibles (he dit impossibles?) .

Els paisatges i la natura no són més que una fugida fora del temps. Per això la sensació que res no ha existit mai cada cop que ens lliurem a aquest somni de la matèria que és la natura. (Cioran)

Núria Perpinyà ens va explicar la seva evolució literària, que s’inicia amb la poesia. Escull Gabriel Ferrater perquè és una obra plena de referents i ella vol llegir com més millor.

Més tard arribarà l’obstinació per escriure una gran novel·la d’amor, com les del s. XIX. Amors que comporten renúncies absolutes, camins sense retorn i perills físics i emocionals que acaben, com no pot ser de cap altra manera, amb una mort prematura, si és que no ho són totes. Aquesta novel·la és Al vertigen.
Però un nou deliri s'ha obert pas: el teatre.
L’addicció a internet és el tema de la nova producció de Perpinyà que es publicarà aquest setembre en forma de novel·la i obra de teatre, tot junt. Una passió que l’ha portada a tancar-se a casa i navegar febrilment per la xarxa.
Esperem amb impaciència aquests nous textos mentre llegim alguna altra de les seves obres. Us les recomanem totes...apassionadament. 

Mercè Barnadas

Camps de trèvol

A la nostra sessió japonesa ens hi va acompanyar Rosa Serra, autora del magnífic llibre de haikus BLAN COR, que ens va donar per al fons de la biblioteca. Uns versos que van acompanyats d’unes fantàstiques il·lustracions de Clara Sáez. Gràcies Rosa!

La seva introducció i els comentaris de l’Albert van confirmar la nostra sospita que el que sembla una composició poètica senzilla (tres versos curts) és, en realitat, un treball de depuració increïble. Això i la seva relació amb una tradició simbòlica mil·lenària fa que per a nosaltres, occidentals poc espirituals, esdevingui poc més que inabastable. És la punta d’un iceberg colossal.
Malgrat això, vam gaudir molt del llibre de Matsuo Basho L'estret camí de l'interior (Edicions del 1984, 2012) traduït de Jordi Mas López, del seu relat fora del temps, la seva connexió amb la natura i, com cecs, ens vam deixar portar pel seu guiatge oníric per terres estranyes.
Tot molt zen.

Fins i tot vam gosar a fer composicions poètiques pròpies. Són els nostres haikus. Comencem i acabem amb Rosa Serra.

PÈRDUA
T’enyoro tant que
A casa els vidres xisclen
Cor endins. Vent fort

 

l'ametller florit
el Montseny nevat
blanc sobre blanc
Albert Mestres
 

Groc, lliures, sempre
mimosa,força,avui
Jo,Jo,Or,Quim

Eulàlia


olor de llenya
cel gris vent plugim glaçat
bona lectura.

Montse Ariño



La blancor gèlida
alegra el cor.
Enlluerna els ulls
.
Rosó



Tremola l’arròs, inquiet
dins d’onades blanques,
surfeja el fòsfor.

Mercè
 


Juny foll de tiges
El cirerer destil.la
Mil gotes de sang

Montse Fernández

 

quan tot és tan fosc
en el bosc de la vida
amarats d'odi

Rosa

Arribat el capvespre
Plaer compartit
De silenci i lectura

Brigit

 

Rosa

Carme Montoriol: 15 de desembre

"Tenint en compte el que acabo de dir, cal remarcar que la comèdia de Màrius Torres s’inscriu en aquell corrent de renovació del teatre català iniciat, en els anys vint del segle passat, per Carles Soldevila i auspiciat per Josep Canals, l’empresari del Teatre Romea. Soldevila i Canals van introduir en els escenaris del país la comèdia burgesa d’ambient urbà, contemporani i cosmopolita que sobrepassava els límits de la tradicional comèdia de costums. Aquest camí renovador, el van continuar a finals dels anys vint i durant els anys trenta, Josep Millàs-Raurell i Carme Montoriol amb comèdies dramàtiques o drames que s’allunyaven de l’amabilitat, l’humor i l’educada displicència que caracteritzen les peces de Soldevila. Altres autors –alguns, joveníssims--, com Martí de Riquer, Ignasi Agustí, Josep M. Miquel i Vergés i, sobretot, Joan Oliver, van voler ampliar les perspectives del teatre català, tenint sempre present, però, l’experiència de Soldevila, encara que fos per negar-la aparentment amb l’humor corrosiu que caracteritza, per exemple, les comèdies de preguerra de l’esmentat Joan Oliver."

Miquel Gibert


Carme Montoriol (1892-1966) potser no és estrictament la primera dramaturga en català (Carme Karr va escriure alguna comèdia de costums i Víctor Català el famós monòleg La infanticida, que potser hauríem de llegir algun dia), però sí que és la primera dramaturga en la plenitud del terme. Les seves obres tracten temes "femenins" en el sentit que amplien el focus de la mirada masculina, per exemple d'un Soldevila, alhora que són temes que probablement a cap ment masculina se li acudiria plantejar en els mateixos termes, tractats a més a més sense cap benevolència per a cap dels dos sexes. Això fa aquestes obres d'una enorme modernitat, fins i tot si el "format" teatral que regia a l'època es pot sentir com una mica passat. Us proposem llegir les dues obres del volumet L'abisme i L'huracà, ja que són curtes, i que decidiu quina de les dues voleu "escenificar" a la biblioteca.

Albert Mestres

Barcelona! de Grégoire Polet

Tornem a repetir autor, i això fa que calgui menys presentació. Fa un temps vam llegir l'obra de teatre de Gregoire Polet Marea alta marea baixa traduïda per mi. Llavors vam poder comprovar l'afabilitat de la persona però sobretot la seva qualitat literària. Llavors ell vivia a Barcelona. Durant set anys va endinsar-se en la nostra societat observant i, molt important, sense jutjar. El fruit d'aquesta immersió es va plasmar en la novel·la Barcelona!, una novel·la d'aquestes que se'n diu plural perquè hi seguim la vida durant uns cinc anys d'una sèrie de personatges, alguns dels quals podem identificar clarament com a personatges tipus de la nostra societat i altres no. L'estil de la novel·la és àgil i viu, ple de matisos i situacions inesperades, algunes amb molt de sentit de l'humor i de vegades crítica corrosiva. Ho puc dir amb propietat perquè me'n van encarregar a mi la traducció. Traduir un autor viu que a més a més coneixes és una experiència molt interessant, molt enriquidora, ja que pots fer preguntes i propostes que van més enllà del que estrictament s'entén com a traducció, sempre amb la seva aprovació. En Grégoire ara viu a Brussel·les i aprofitem la seva vinguda a Barcelona per dedicar una sessió del club a aquesta novel·la de la qual estic segur que gaudirem. Divendres hi serem tots dos.

Albert Mestres

Gos d'Albert Roig

GOS
Jo dormia. Sentia els xiscles esmolats del carcarà.
El carcarà a la gropa de l’ase.
L’ase clavava coces cegues, agre.

Vaig dir “Qui esmola l’acer de la nit?”

Albert Roig

Començo aquesta entrada amb un lament: ens va faltar temps. Ens agradaria haver pogut parlar més del llibre en si i potser d’haver llegit algun poema. Perquè si la poesia de Rilke no es pot llegir sense Rilke, l’obra de Roig no es pot llegir sense Roig. Ho podrem fer mai?

Fa cinc anys vam conèixer un Albert Roig posseït per Rainer Maria Rilke i en plena creació de l’obra, ara l’hem retrobat amb el llibre acabat i amb ell, per sort, alliberat.

La Tempesta

Els sis anys que Roig ha estat mimetitzat amb el poeta austríac han donat com a resultat aquesta biografia documentada, intensa, profunda, ordenada en capítols independents, apassionadament caòtics, que responen a la pregunta: com es fa un poeta?

Roig tripula la seva nau literària enmig d’una tempesta de paraules, persones i sentiments, una deriva que enganya al lector amb la promesa d’un naufragi imminent però que li regala esclats de llum inesperats i reveladors. És qüestió de deixar-se portar i confiar. Llavors potser acabarem xops i esgotats però absolutament fascinats i agraïts per l’aventura. I tot més enllà dels gèneres, a ritme de poeta. Roig, igual que Rilke, encercla, gira, mira, madura i vessa.

Claire Goll ballava per Rilke despullada davant d’un xal i el poeta ho reviu, Albert Roig ens ho explica:

Tot gira. El vell alandre i el vell matxo a l’hort, els cadups a la sènia. El fang i el torn a les mans de l’alfarer del Nil. Els qui ballen valsos a Viena, a Worpswede. A París els acròbates s’enlairen, giravolten, cauen damunt una vella i bruta estora, amb un fals somriure. A Berna, la tardor del 1922, veu uns xals perses i escriu Xal. Els hòmens errem, girem al voltant d’un buit semblant al centre rodó, i silenciós, d’aquells xals: el desig.


I així tot el llibre. Girant de capítol en capítol: l’amor, la mort, la poesia, la natura.... girant fins arribar al centre: el pinyol, la rosa, el gos.

Escric i ho esborro i ho torno a escriure i ho torno a esborrar. Segueixo la respiració del bolígraf i el plaer del paper i, després, ho dic de viva veu. Sóc home de teatre, com tots els grans escriptors del XX. Es pot entendre, per exemple, Albert Camus sense el teatre? I he volgut tornar a dignificar un subgènere avui menystingut: la biografia. La biografia és llibertat creativa: tothom coneix la vida i la mort de Rilke, o de Lorca. Es tracta simplement de fer-los ressuscitar. Deixem-los que ens parlen, ben endins nostre, deixem que ens parlen de nosaltres mateixos. Albert Roig

Tota l'entrevista de Jaume C. Pons Alorda al Núvol: Albert Roig: “Jo dic que he escrit un llibre de meravelles, i de vileses”

Si voleu saber més coses sobre la seva vida i obra us recomanem que volteu per la xarxa, el trobareu recitant o en entrevistes tan irreverents com aquesta.

La culpa és de la burgesia tortosina

Tornarem a convidar l'Albert perquè ens parli del seu Brasil personal d'aquí un temps, el que tardi a escriure el seu nou llibre, perquè les trobades del club amb ell són impagables. 

Mercè Barnadas

Delegat protecció de dades Privacitat Avís legal