« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles de la categoria "Trobades del club"

Dijous 15 de gener: Carlo Goldoni

Hem ajornat la sessió del club de lectura amb Jaume Cabré i l’hem substituïda per una lectura de teatre. Hem escollit l’obra L’hostalera de Carlo Goldoni (Venècia 1707–París 1793) estrenada l'any 1753. Una comèdia molt divertida i sorprenentment feminista per l’època. Gairebé futurista.

La Mirandolina és una dona lliure que en cap moment se sent inferior als homes, és una dona emprenedora, entremaliada, astuta, provocativa,lliure…mestressa d’un hostal de Florència que es proposa un repte important, gairebé impossible: enamorar un misogin. Una baralla entre persones? Una guerra de sexes? Una lluita per la llibertat? L’Hostalera, una història escrita en el segle XVIII que manté tota la seva vigència. (Grup de teatre La Tralla)


Sergi Belbel és el seu traductor al català i opina que:
 

Si furguem en les línies de diàleg i en el cor dels personatges , ens adonem que el joc que proposa Goldoni no té res d'innocent , de frívol i , en el fons , de divertit. Mirandolina es proposa venjar a les dones per segles de domini dels homes, però , un cop ficada en l'embolic es mostra feble, es fa enrere, no està disposada a renunciar al seu petit món burgès ni al seu hostal. I s'estableix una lluita entre la passió amorosa, destructiva, i la raó . i opta per no seguir els impulsos del cor . Fa el que, en el fons, fem tots i el que l'època neoclàssica demanava: el triomf de la raó .

Aquí teniu un vídeo que, en una mica més d’un minut, repassa diferents escenes de l’obra. 

Dijous 15 de gener: "L'hostalera" de Carlo Goldoni

Hem ajornat la sessió del club de lectura amb Jaume Cabré i l’hem substituïda per una lectura de teatre. Hem escollit l’obra L’hostalera de Carlo Goldoni (Venècia 1707–París 1793)  estrenada l'any 1753. Una comèdia molt divertida i sorprenentment feminista per l’època. Gairebé futurista.

La Mirandolina és una dona lliure que en cap moment se sent inferior als homes, és una dona emprenedora, entremaliada, astuta, provocativa,lliure…mestressa d’un hostal de Florència que es proposa un repte important, gairebé impossible: enamorar un misogin. Una baralla entre persones? Una guerra de sexes? Una lluita per la llibertat? L’Hostalera, una història escrita en el segle XVIII que manté tota la seva vigència. (Grup de teatre La Tralla)


Sergi Belbel és el seu traductor al català i opina que:
 

Si furguem en les línies de diàleg i en el cor dels personatges , ens adonem que el joc que proposa Goldoni no té res d'innocent , de frívol i , en el fons , de divertit. Mirandolina es proposa venjar a les dones per segles de domini dels homes, però , un cop ficada en l'embolic es mostra feble, es fa enrere, no està disposada a renunciar al seu petit món burgès ni al seu hostal. I s'estableix una lluita entre la passió amorosa, destructiva, i la raó . i opta per no seguir els impulsos del cor . Fa el que, en el fons, fem tots i el que l'època neoclàssica demanava: el triomf de la raó .
 

Aquí teniu un vídeo que, en una mica més d’un minut, repassa diferents escenes de l’obra. 

Dijous 15 de gener: "Jo confesso" de Jaume Cabré

Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable.

Així comença la novel•la Jo confesso de Jaume Cabré. És la primera pàgina de les mil que llegirem i que comentarem amb l’autor el DIJOUS 15 de gener a 2/de de 8 del vespre. Una visita que compta amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes.

Si en voleu fer un tast, aquí teniu les 50 primeres pàgines.

A la xarxa hi trobem molta informació, fins i tot una entrada sencera a la Viquipèdia dedicada només a aquest llibre:  Jo confesso

 

Aquesta, per exemple, és la crítica del bloc Tot és una mentida . Conté enllaços interessants.

Jaume Cabré ha escrit un clàssic. El llibre ha vingut per formar part, per sempre més, de les grans novel•les de tots els temps. (Tot és una mentida)

JO CONFESSO de Jaume Cabré

Com sabeu, la música és protagonista a l'obra. Al bloc de l'escriptor i crític literari Joan Josep Isern "Totxanes, totxos i maons" hi trobem una llista dels temes musicals més destacats, comentats pel propi Jaume Cabré. 

Les músiques de "Jo confesso"

Cada part té la seva música i n’hi ha una que les engloba totes si és que això és possible. És una modesta (ja m’entens) sonata de Schumann per a violí i piano, l’opus 105 en la menor, que he escoltat de manera obsessiva fins a arribar a entendre-la. (Jaume Cabré)

Aquí la teniu

Pijuan dispara per segona vegada

Divendres vam repetir sessió amb l’Albert Pijuan. Una trobada que va comptar amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes. Corregiu-me si m’equivoco però només recordo haver repetit un altre autor, en Jordi Coca. Les dues obres que hem comentat amb ell, Nix tu, Simona i El Franctirador, són molt diferents entre sí però no deixen de tenir algun punt en comú. La similitud la trobem, per exemple, en el personatges de Simona i Krzysztof, que comparteixen les mateixes limitacions mentals, o gairebé. Els personatges de l’Albert, tal i com ell ens va dir, tenen una sola idea al cap i la seva obra es construeix a partir del xoc d’idees úniques.

Per què la Polònia postcomunista? és LA pregunta i LA resposta és: “perquè corri l’aire”. Escriure en català no és sinònim d’escriure sobre Catalunya i allunyar-se li permet parlar amb més llibertat d’altres temes, com la transició espanyola.


A l’Albert el fascina la mateixa foscor psicològica de l'obra del nostre admirat Dostoievski. No ens estranya, doncs, que El franctirador i Crim i càstig comparteixin moltes singularitats: el joc de temperatures extremes, els personatges negatius o la creació d'un món de desesperació i misèria. Allò que la Magalí li va suggerir que suavitzés en properes novel•les i que dubtem que faci. Un sol personatge positiu li demana. És més segur que ens toqui la grossa. Cal dir que als ens agrada aquesta mirada li agrairem que no ho canviï. Fixeu-vos en el mínimament i l'UN amb majúscules de la dedicatòria que li va escriure a la Magalí.

Més coses:

L’Albert Pijuan ens va parlar d’influències, una d’important és el Dekalog de Krzystof Kieslowski, deu versions d’una hora dels Deu Manaments. Penjaré el primer que correspon a “Estimaràs Déu sobre totes les coses”. Per quan disposeu d’una hora.

Un tema que vam tocar va ser el de la coberta del llibre, molt acolorida, en contrast amb la negror del relat. La foto correspon a la Plaça del Mercat, al centre mateix de Krakòvia. Aquí la veiem des d’una altra perspectiva, com si ampliéssim el punt de mira del franctirador.

Acabarem amb música i no pot ser cap altra que la del grup jamaicà Skatalites, us sona? aquest és el disc que l’Erika va regalar a en Krysztof. El vinil amb la nota que ell mai no va veure i que va ser el detonant del seu forçat retorn a casa. En el seu joc de contrastos notem que no hi pot haver una música més allunyada del fred polonès.

Krzysztof es va quedar aturat. Sense dir res, es va aixecar i va anar a buscar la seva bossa, la de Suècia, que encara estava per desfer. Va treure’n un disc. Se’l va mirar i després el va mostrar a Jerzy. Jerzy va mirar-lo del dret i del revés. Un cartró groc i unes lletres vermelles grosses, gelatinoses. Ska-boo-da-ba. The Skatalites. Albert Pijuan. El Franctirador. Angle Ed. 2014

 

L'àlbum de la trobada

 

"El Franctirador" d'Albert Pijuan.

“Quan Krysztof va tornar a casa, el franctirador va matar per primera vegada.”

Krystof és el protagonista de la primera novel•la d’Albert Pijuan: El franctirador (Angle Editorial, 2014) i així comença aquesta història negra i absorbent. Com recordareu, al club ja vam convidar a l’Albert quan vam llegir l’obra de teatre Nix tu, Simona. Impossible d’oblidar.

Aquesta és la crònica de la trobada que vam fer també un novembre però de fa tres anys.

Cossos amb ànima

Tenim bones notícies: El franctirador és el proper llibre del club de lectura I tornarem a tenir amb nosaltres l'Albert Pijuan.

Pijuan comença amb molt bon peu en aquest nou registre literari. Llegiu la crítica que li han fet a la revista digital Núvol.


El seu estil és afilat i directe, d’una expressivitat seca i a vegades cruel, amb pinzellades d’humor (negre) i diàlegs d’un realisme més que versemblant. Un estil que crepita com la llenya seca quan s’encén el foc. El franctirador té ressons de la magistral cruesa narrativa de Boris Vian i de la pregona caracterització dels personatges de Dostoievski. Però Pijoan és genuí i combina l’agilitat del primer amb la densitat psicològica del segon, sense enjogassar-se en les descripcions, aconseguint una espècie de Dirty realism molt particular però que inevitablement ens recorda autors com John Fante o fins i tot grans referents del New Journalism com Rodolfo Walsh o Truman Capote. Francesc Ginabreda, 2014

Aquí teniu el text sencer: Albert Pijuan, el franctirador

La trobada la farem el divendres 28 de novembre de 2014 a 2/4 de 8 del vespre.

Trobada vinyoliana amb Pep Solà i Anna Maluquer.

El divendres 17 d’octubre al vespre ens va apropar a l’obra de Joan Vinyoli de la mà de l’Albert Mestres, en Pep Solà i la rapsoda Anna Maluquer.

Vinyoli construeix una obra com a resposta a una vida viscuda molt intensament i ho vam poder comprovar. “La poesia de Joan Vinyoli és la crònica lírica d’una vida apassionada” (Pep Solà).

Una vida on la natura hi ocupa un espai preferent i que descobreix durant els seus estius a Santa Coloma de Farners. “I la natura em crida” és el seu primer vers. Més tard, serà el mar qui el cridarà. Aquesta vegada gràcies a les seves estades a Begur.
Una obra poètica que ve marcada pel descobriment de Rilke i la seva amistat amb Carles Riba i que prové d’una conversió interior marcada per experiències vitals doloroses però reveladores: «I must do something of my poverty» (He de fer alguna cosa de la meva indigència).

Sordejo 

Sordejo, però
no cridis. Parla baix.
"If music be the food of love
play on". No tornaré. No tornis.
I must do something of my poverty.


Relacionat amb això us recomanem l'article d’en Pep Solà:

Joan Vinyoli durant la Guerra Civil.

Aquest article d’en Jordi Nopca també és interessant. Relaciona cronològicament la vida i obra del poeta:

Joan Vinyoli: metafísic o realista?

Vam dividir la sessió en dues parts. La primera va ser una introducció general a la vida i obra de Vinyoli. L’Anna Maluquer va llegir una selecció de poemes de tota l’obra anterior a Passeig d’aniversari. A la segona part ens van centrar en aquest últim poemari, que era la nostra lectura escollida.

Aquests són els poemes que vam poder escoltar:

1a. part:

"No la cançó perfecta" (Les hores retrobades)
"Cap a les deus" (Les hores retrobades)
"Algú m'ha cridat" (El Callat)
"El camí" (El Callat)
"Plaça vella" (Realitats)
"Autoretrats amb fang i robins" (Realitats)
"Sunt lacrimae rerum" (Tot és ara i res)
"L'espectacle" (Encara les paraules)
"Platja dura" (Ara que és tard)
"Amb ronca veu" (Vent d'aram)
XV (Llibre d'Amic)
XV (Cants d'Abelone)
"El bany" (El griu)
"Grans vacances" (Cercles)
"Manobre" (A hores petites)
"Cançó blava" (Domini màgic)

2a. part:

del llibre Passeig d'aniversari
"Vespre a la cafeteria" I i III
"Sense mans" I i IV
"Elegia de Vallvidrera" I, IV, V, VI, VII i VIII

Aquí teniu un petit recull fotogràfic pel record.


 

17 d'octubre. Les paraules de Joan Vinyoli

Joan Vinyoli al Turó del Vent, davant del castell de Farners.

 

Per què paraules? Aquest blau intens
del mar és prou. Miro la ratlla fixa
de l’horitzó,
                      mar grandiós, i quanta
riquesa guardes, per a qui? Jo no sóc bus
que cerca vells tresors: el que m’atreia,
perles que abans havien estat ulls,
no ho troba algú tot sol, ans calen dos,
amb una sola, neta, lliure, confluent
mirada que es projecti més enllà
de tota perla —sols llavors hi arriben
«feliços pocs».
                           No, jo sóc sol, però l’embat
de les onades em conforta. Tot és lluny i prop,
i no s’acaba mai aquest viatge
per les paraules:
                            ja no tinc res més. 

Passeig d'aniversari

El divendres 17 d'octubre a les 19:30 tindrem amb nosaltres en Pep Solà, autor de l'exhaustiva biografia de Joan Vinyoli: La bastida dels somnis (CCG Edicions, 2010).

 

El programa de la sessió és aquest: 

Presentació de l’acte: Albert Mestres
Vida i obra de Joan Vinyoli a càrrec de Pep Solà
Lectura de poemes: Anna Maluquer
Club de lectura: comentaris a l’obra Passeig d’aniversari

També vendrem exemplars del llibre d'en Pep Solà. Després anirem a sopar.

L'endemà, dissabte 18, tenim la possibilitat de fer l'Itinerari Poètic Vinyoli amb en Pep a Santa Coloma de Farners. Ens podem afegir a un grup de la Cellera que l'havia contractat prèviament.

El club de lectura, un degenerat i la noia de Sant Petersburg

 

En un passatge de l'entrevista que va fer-li a Josep Pla, Joaquín Soler Serrano li preguntava la consideració que li mereixien una sèrie llarga d'escriptors de tots els temps. Quan li arriba el torn a Dostoievski, Pla respon, amb un disgust ostensible: "Un degenerat!", i es queda tan ample. Jordi Llovet. Primer Dostoievski. (El País, 2010)

Al club de lectura sempre ens passen coses extraordinàries. Divendres comentàvem “Crim i càstig” de Fiódor Dostoievski, un clàssic de la literatura universal amb un escenari que esdevé tan protagonista com el mateix Raskolnikov: la ciutat de Sant Petersburg. Quina va ser la nostra sorpresa quan una de les persones presents a la xerrada, la Kàtia, ens va dir que ella era justament de Sant Petersburg, que feia pocs mesos que vivia a Caldes i que tenia preparada una presentació amb els escenaris del relat (la plaça del Fenc, la casa on Dostoievski va fer-hi viure a Raskolnikov, etc..). Qui ens havia de dir que acabaríem el sopar escoltant-la cantar cançons russes i prenent te del seu país amb el que seria un samovar “modern”!

Aquí la Kàtia cantant "Kalinka", una cançó que parla del ginebró, de gerds i d'avets. 

Crim i càstig ha estat una lectura que ens ha agradat i que ens ha obert les ganes de llegir més Dostoievski. L’Albert ens el va presentar com un autor que dissecciona psicològicament els seus personatges, sense jutjar-los, apuntant cap al seu inconscient. Raskolnikov mata per provar la seva superioritat però s’envileix, aquest és el seu càstig. L’amor de Sofia el redimeix. La redempció és un tema recurrent a l’obra de Dostoievski.

Però com sabeu, aquest espai, més que un resum de la sessió, vol ser un lloc on hi afegim informacions que van quedar incompletes o que volem recordar. Una d’aquestes informacions són els llibres de Dostoievski que l’Albert ens va recomanar i altres autors russos que van anar sortint durant la conversa.

Llibres de Dostoievski:


Memòries del subsòl (1864)


Abismal i subterrània, Memòries del subsòl ens introdueix en el món d'un narrador anònim, que es despulla amb arrogància davant de si mateix i del lector per mostrar-nos la seva vessant més instintiva i radical. Aquest text enigmàtic i fascinant il•lumina les altres grans novel•les de Dostoievski, i posa al descobert, per primera vegada en la nostra tradició literària, els racons més inquietants de la condició humana. (Extret de la web d’Edicions 62)

Fragments:

  • Ara tinc quaranta anys, i quaranta anys són tota una vida; en realitat és la plena vellesa. Viure més de quaranta anys és poc decorós, vulgar i immoral! Qui passa dels quaranta anys? Responeu-me sincerament, francament. Jo us diré qui ho fa: els imbècils i els miserables.
  • Deixeu-nos sols, sense llibres, i de seguida ens perdrem enmig de la confusió; no sabrem a què hem d'aferrar-nos ni on hem de pertànyer; no sabrem què hem d'estimar i què hem d'odiar, què hem de respectar i què hem de menysprear.

Paul Cezanne. els jugadors de cartes (1889-1892)

El jugador (1867)

La novel•la reflecteix la pròpia addicció de Dostoievski al joc de la ruleta, que en més d'un aspecte va ser inspiració per al llibre; Dostoievski va completar la seva obra sota l'amenaça del compliment d'un termini perquè pagués uns deutes de joc. (Viquipèdia)

Pàgina manuscrita d'Els Dimonis, amb autoretrat. 

Els dimonis (1872)

El germen de la història va ser un crim que es va produir a Moscou a finals de 1869 i que va causar una profunda impressió a l'autor: Sergei Netxàiev, revolucionari i terrorista, anarquista i nihilista, va ser el responsable de l'assassinat, a causa de les seves diferències ideològiques, d'Ivanov, un estudiant i company de la cèl•lula revolucionària a la qual tots dos pertanyien. (Viquipèdia)
Fragment:
Tot el que exercit, ni que sigui tan sols una vegada, un poder il•limitat sobre el cos, la sang i l’ànima del seu semblant es torna incapaç de controlar les seves sensacions. La tirania és un hàbit dotat d’extensió. Gràcies a l’hàbit, el millor dels homes pot endurir-se fins a convertir-se en una bèstia ferotge.

Altres títols d’autors recomanats:

Nikolai GógolLes ànimes mortes (1842)


Es diu que Gógol va treure del seu amic Puixkin l’argument de la seva novel•la més coneguda, 'Les ànimes mortes', que no és altre que el d’una estafa d’allò més curiosa en els primers dies del capitalisme a Rússia. Sota la disfressa de la ironia, Gógol pretenia oferir un retrat sense concessions del país i de la natura humana en general, per després projectar-ne la reforma i la salvació a la manera de Dant. De manera simptomàtica, però, només la primera part (o l’infern gogolià) va arribar a veure la llum; de l’esborrany de la segona (o el purgatori) únicament n’han arribat alguns fragments: Gógol va llençar-lo al foc de la seva estufa poc abans de morir. (Ara Llegim)

I, per acabar, com que no hem trobat el poema del Cavaller de bronze de Puixkin, ens quedarem amb aquest també d'ell sobre la tardor.

Em commouen més les últimes flors
i no les que verdes broten amb la primavera.
Una evocació melancòlica elles
inspiren amb misteriosa força.
Així s’esdevé que un instant d’adéu
roman viu i no l’estimada cita. 

Divendres 19 de setembre: "Crim i càstig" i sopar rus.

Sant Petersburg (en rus Санкт-Петербу́рг)

De vins en grans quantitat i de marques variades, no és pas que n’hi hagués; de madera tampoc; afirmar-ho era una exageració; però, de beguda, n’hi havia,: aiguardent, rom i porto, tot de qualitat molt inferior, en quantitat suficient. El menú, preparat a la cuina d’Amàlia Ivànovna, comprenia, a més, kútia, tres o quatre plats (entre ells blini). A més, hom preparà dos samovars per al te i el ponx d’ havent dinat.

Aquest fragment del memorable dinar fúnebre preparat per Caterina Ivànovna ens serveix d'introducció a les nostres propostes gastronòmiques relacionades amb la cuina russa i l'obra "Crim i càstig" de Dostoievski. 

Blinis de patata

En aquest enllaç ho trobareu receptes autèntiques (blinis, sopes, amanides...) que semblen molt gustoses però ja sabeu que la nostra inspiració culinària no s'ha de limitar a aquests plats. Algú va parlar de fer una "ensaladilla russa" i serà molt ben rebuda.

Recetas de Rusia

 

Приятного аппетита*

Bon profit!

Un dia blau mar

Salvador Dalí. Port Alguer, 1924

Blau mar: aquest és color que ha escollit l’Albert per a la sessió de dissabte passat. Un club de lectura compartit amb el de la biblioteca de Caldetes. Vam comentar Els colors dels dies: l’entrada al món adult d’un altre Albert a través del sexe i el sentiment de culpabilitat. El tema de l’incest hi és ben present, com en altres obres literàries: Les enfants terribles de Jean Cocteau o Llàstima que sigui una puta de John Ford, a la que ja vam una sessió del club.
Vam començar parlant de Cadaqués, l’escenari del relat. Un espai aïllat d’on els protagonistes se senten intrusos. Un poble que pren un aire irreal i oníric que fa pensar en alguna de les descripcions de Josep Pla.

Si en els solitaris dies d'hivern la població ja és una mica misteriosa, quan arriba el capvespre, fins quan la llum és freda i precisa, us envaeix l'ambient. En dies d'humitat —quan el vent de garbí vetlla— l'obscuritat dels carrers, els rastells llefiscosos, les pissarres molles, les llums agòniques, us fan anar a poc a poc per no rompre-us la crisma en una relliscada. Entreu en una espècie d'agitació expectant. Però agitació de què? Tot és solitari, silenciós, mort. No us espera ningú, ni espereu ànima vivent. Tot és neutre, oblidat i llunyà. La petita onada que es desfà al Portitxó, sense fer soroll, com un glop d'aigua que expulsa el mar. Les nits de calma, sense vent, amb les estrelles rutilants —o tocades pel tel de la lluna formiguejant. La llum dels olivars —amb les crestes blanques de les onades llunyanes, fora de la badia, en el mar solitari. De vegades es troba algú —rarament— i no hi ha manera de dir cap paraula. Passa com si s'escapolís.
[ Notes disperses ]

Mestres fa servir una gran varietat de recursos literaris, sobretot poètics. Particularment em va agradar el concepte de “violència sintàctica” en relació a fragments com aquest:


Per això comprèn que la Nuri i la mare de l’Àlex i la Llum a les fosques són fugacitats del món, peces sense encaix, pulsions, ràfegues de colors, i en canvi l’Elisenda és el tronc del món, és no separació, és tot u, acaba i comença en ell mateix. És això i no és això i neguitós perquè no acaba de copsar els fils enredats del pensament, els sentits i el sentiment, l’Albert repassa el cúmul d’imatges desencaixades de la i que


El pensament de l’Albert (el nen) es mou entre el son i la vigília, pensa de manera desordenada fins que, de cop, s’adorm. Sense punts, abruptament.


El tema de l’incest ens va conduir cap a Charles Darwin i la seva teoria de l’evolució de les espècies i a Lévi-Strauss i les dimensions simbòliques de les relacions socials. El tabú neix d’una necessitat de conservació de l’espècie o és cultural? La racionalitat com a mite, el pensament dur i el pensament tou. La Mary Nash ens va parlar d’un corrent historiogràfic que està prenent força: la història de les emocions.
Navegant a la recerca d’informació sobre l’incest i Darwin, sabeu què m’he trobat? Doncs que ell mateix es va casar amb una seva cosina i van tenir deu fills!

Charles Darwin i la seva esposa i cosina Emma.

Acabem amb una entrada anterior on vam fer un petit recull de literatura relacionada amb l’incest.

Incest. Una mirada literària

Esperem repetir l’experiència l’any que ve. Ja van sorgir algunes propostes interessants.

Delegat protecció de dades Privacitat Avís legal