« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles de la categoria "Trobades del club"

Propera trobada 23 de maig: Helena de Iannis Ritsos

1470 aprox., Rapte d'Helena, de Liberale da Verona (1441-1526). Avignon, Musée de Petit Palais.

En aquesta entrada, l'Albert Mestres explica la seva relació amb el text de Iannis Ritsos que llegim al Club de lectura. Ell mateix ha dirigit l'obra de teatre que veurem el dia 23 de maig al Teatre Municipal. Ens trobarem a la biblioteca a 2/4 de 8 del vespre per a comentar-la. A les 9 anirem al teatre a veure la representació i, en acabat, soparem a la biblioteca amb tot l'equip. 

Recordeu que l'obra inclou un curtmetratge dirigit per Bernat Mestres, gravat a Can Sala i on hi surten veïns de Caldes.

Aquest és el text que ens fa arribar l'Albert:

Iannis Ritsos (1909-1990) és un dels grans poetes grecs del segle XX. A causa de la seva convicció comunista va ser una mica oblidat després de la seva mort, però en els darrers temps ha estat recuperat tant en grec com en altres llengües, entre elles el català, sobretot a partir de disset poemes que tenen estructura d'alguna manera dramàtica en forma de monòleg. Helena n'és un.
Quan Joan Casas me'n va donar a llegir la seva traducció em vaig sentir immediatament interpel•lat pel text, d’una força poètica i teatral extraordinària. Un personatge, Helena, que em persegueix des del meu text Dos de dos, casada, ja al llindar de la vellesa, amb un Manelic/Menelau de pa sucat amb oli, i a Aquil•les o l’estupor, també un text meu, en tota l’esplendor.

1530-39: Rapte d'Helena de Francesco Primaticio (1504-1570). British Museum.

A l’obra de Ritsos una Helena decrèpita es troba al llit de mort i rep la visita d’un antic amant. L’obra és un monòleg absolut d’Helena. De l’antic amant només en sabem, per l’acotació inicial i final, com entra a casa d’Helena i després en surt, i sobretot com és la seva mirada.

1627-1631c., Rapte d'Helena de Guido Reni (1575-1642).Musée du Louvre, París

En aquesta posada en escena volem forçar al màxim la teatralitat, i per fer-ho recorrem a la imatge projectada, que esdevé part de la ficció mateixa. En algun lloc de la sala hi ha d’haver un monitor de televisió. Per aquest monitor es veu primer la mirada de l’antic amant, personatge mut, com entra a casa d’Helena i després, el director d’escena, o sigui, jo mateix, entrant a l’habitació d’Helena i instal•lant la càmera. A partir d’aquí el públic veu Helena al seu llit desenvolupant el seu monòleg i l’antic amant/director d’escena movent-se per l’escena i retocant els plans, que es retransmeten pel monitor en directe, per on el públic veu l’actor a través de la mirada del director. Veu, i sent, alhora, el cos i la veu de l’actor a sang a la vista nua i l’ull de l’altre personatge, l’antic amant/director, li ensenya la seva visió d’Helena per mitjà dels diferents plans parcials superposats a l’actor. D’aquesta manera la mirada escrutadora, especejadora, de l’antic amant coincideix amb la del director a escena en directe, integrant la imatge projectada a la ficció dramatúrgica i també teatral, i multiplicant la generació de significats complexament interrelacionats.

Albert Mestres

2010, Helena de Troia, de Asli Kutluay (1970) 

 

FITXA OBRA HELENA

Autor: Iannis Ritsos

Direcció: Albert Mestres

Intèrpret: Quimet Pla

Escenografia: José Menchero

Vestuari: Raquel Bonillo

Vídeo: Bernat Mestres

Traducció: Joan Casas

Preu entrades: 8 € anticipades, 10 € a taquilla

Cartell 

Nel mezzo del cammin di nostra vita...

El grup de lectura ens vam trobar per a comentar la Divina Comèdia de Dante. Havíem proposat llegir només la part de l’ Infern, però algunes es van animar i la van acabar de llegir tota. Totes estaven d’acord que el Purgatori i el Paradís eren una mica més avorrits.

             Domenico di Michelino: Purgatori (1465)


L’Albert ens va fer una bona introducció sobre el text i sobre Dante. Ens va parlar de la seva obra anterior: Vita Nuova i va situar la Divina Comèdia en el seu context temporal, tant polític com literari.

Per escriure la Divina Comèdia, aquesta extraordinària cartografia de l’univers moral, Dante es va inventar una nova forma de versificació. És la “Terza Rima”, que segueix el patró A-B-A, B-C-B, C-D-C, D-E-D...que li dóna una nova sensació de fluïdesa.

Nel mezzo del cammin di nostra vita
mi ritrovai per una selva oscura
ché la diritta via era smarrita.
Ahi quanto a dir qual era è cosa dura
esta selva selvaggia e aspra e forte
che nel pensier rinova la paura!


Cristóbal Rojas. Dante y Beatriz a orillas del Leteo (1889)


Va ser molt interessant llegir les diferents traduccions que va portar la gent del grup. Versions de Andreu Febrer, Sagarra, Mira i en castellà d’un volum que va portar la Mira editat per Orbis. Podreu llegir l’ inici de l’obra en les diferents traduccions a les fotografies del final. L’ unica versió que no tenim és la de la Mary, que la va escoltar llegida en anglès.
Vam sopar molt bé, amb plats fets a mida per l’ocasió. Hi ha grans cuineres al club!

Sopar de pecadors

L'Albert ens ha fet un enginyós menú amb plats infernals per al nostre sopar del divendres 24 de gener. Ho acaba amanint amb ingredients relacionats amb pecats que trobem castigats a l'Infern de Dante.

Aquí teniu algunes receptes:

Patates emmascarades o del dimoni o de l'infern

Bunyols de cap a l' infern

Galetes infernals de xocolata i bitxeta

Pollastres i carxofes del Prat, crescuts sota el soroll infernal dels avions!

 

Altres menges inspirades en pecats:

Lascívia

Teta gallega
Pet de monja
Cigales
Pebrots
Botifarres i companyia
Ous
Figues
Melons
llet

Avarícia

Postres de músic
Nova cuina
Arengada

Gola

Qualsevol plat en abundància

Peresa

Pa amb tomàquet i pernil

Amb tanta intensitat gastronòmica, podem acabar volant, com diu la fantàstica cançó de qui? de The Divine Comedy Tonight we fly

Joan-Lluís Lluís. Xocolata desfeta a peu dret.

La xocolata era espessa però Joan-Lluís Lluís va parlar clar i català. Amb un català tan impecable com el que escriu. Un mèrit indiscutible per algú que ha viscut tota la seva escolarització en francès i que fins als 20 anys només l’ha parlat amb el seu pare. Lluís va llegir algunes de les variacions del relat de Xocolata desfeta amb simpatia i molt d’humor. Ens va explicar que el procés de creació del llibre va ser de nou mesos, menys d’un any que va viure envoltat de tot tipus de diccionaris. Només en un dels contes: Bibliografia, es va ajudar d’Internet. Un repte que es va fer a ell mateix, a partir de l’obra de Quenau, per posar a prova el seu domini del català i per demostrar que en la nostra llengua es pot dir tot en qualsevol registre. També per tossuderia, tot s’ha de dir.

Però ara us vull confessar que ahir, quan era l’hora d’escriure l’entrada al bloc, tenia el cap més espès que qualsevol xocolata que us pugueu imaginar. Li vaig explicar a la Mila i, no us ho creureu, a la nit em va enviar el seu text, atenció: per watsapp!! No em direu que no és un luxe tenir amigues tan trempades i generoses. Moltes gràcies Mila!

Aquí el teniu:

Aquest club promet, el nostre convidat, després d’esperar, pacientment, acomodat a la cadira, que tothom estigués a punt, s’ha posat dret perquè diu que no sap parlar assegut. I així, dempeus, ens confessa que el nostre poble forma part del seu “quadrat màgic” personal, perquè és un dels escenaris de la seva infantesa, tampoc tan llunyana.

Sembla una persona tranquil•la i tímida i, segurament, ho és, però revesteix aquesta personalitat esquiva amb fina ironia i bon humor. Fins i tot per explicar-nos la mala salut del català a la Catalunya Nord. En alguns moments brillants de la trobada vivim escenes de còmic i fraternal enfrontament entre en Joan-Lluís, amb guió, i l’Albert, a seques.

Potser és el primer llibre que treballem que no és un relat sencer, sinó el fragment d’una història escrit de més de cent maneres diferents. A hores d’ara ja li he perdonat que em fes sentir una persona ignorant. Ens ha fet una segona confessió: que ha hagut de fer servir tots els diccionaris de la llengua catalana i un munt d’eines lingüístiques de l’idioma per fer el relat.

En Joan-Lluís llegeix, una darrere l’altra, les versions del seu “paràgraf” inicial, però el mateix s’interromp per fer comentaris de la bellesa de les frases o de qualsevol cosa que li passa pel cap, o bé per “barallar-se” amistosament amb el seu partenaire de performance. Hi ha de tot, receptes de cuina, haikus, imatges de pintors i, fins i tot, renecs altament vulgars, això sí, en una català immaculat, sempre en favor de la riquesa de la llengua.

No es podia acabar la sessió sense que fer-nos la darrera confessió, la de que per ell, escriure un llibre es com passar temps amb la persona que estimes.
 

 

Les coses clares i la xocolata espessa

Com cada primer dijous de mes, un jove va a prendre una xocolata desfeta al carrer de Petritxol. Una noia l'espera i, al crit de "Jo també sóc de Cassà de la Selva!", li clava un ganivet. Joan-Lluís Lluís Xocolata desfeta. La Magrana, 2011

El primer relat  de Xocolata desfeta que inspira els exercicis d'estil de Joan-Lluís Lluís ha d'inspirar-nos a nosaltres pel nostre sopar. Podeu anar introduint les vostres aportacions gastronòmiques del divendres 29 de novembre: Plats amb xocolata.

No tot són postres. He trobat, per exemple, un guisat amb conill i xocolata negra. Aquí.

Per pair-ho una mica, hi podem posar una mica de música rumbera amb La Troba Kung-Fú amb Xocolata Bona.


Rostit sense vi no val un comí, pilota sense pebre no val un senabre, estofat sense xocolata no val una patata.

Tempesta Roig

Delta de l'Ebre

Divendres vam parlar de poesia amb l’Albert Roig, un ex-poeta que no havia anat mai a un club de lectura. Ex-poeta perquè ell mateix ens va dir que el llibre que havíem llegit: La tempesta (Edicions 62, 2011) era el seu testament poètic i que ja no n’escriuria més. L’Albert Mestres va dir d’aquests versos que significaven “el procés d’una persona que ha saltat de la joventut a la vellesa sense passar pel procés de la maduresa”. Vam comentar poema per poema i vam quedar absolutament fascinats amb el text, amb l’autor i amb el seu poeta inspirador: Rilke.

Aquest és un petit collage de la sessió.

CANT D’ARIEL
Aquesta alba que em naix.
La rosada del cos que són les fulles,
la sendera, l’Atzur,
el cel, net, torna a estendre els crits
d’ales blanques, la queixa
del vell marí que amb ronca veu
em vetlla, canta.

Vell marí vist a Menorca: 15 de juny de 2008

 Últim vell marí que es va trobar fou abatut a trets per un guàrdia civil l’any 1958 a Cala Tuent (Mallorca)



Rèquiem per una amiga i Rèquiem per a Wog comte de Kalckreuth traduïts per la Teresa d’Arenys. Al número 59 de la revista Els Marges.

Posseeixo els meus morts i deixo que se'n vagin,
meravellat de veure'ls tan refi'ats, contents
d’arribar a casa en ésser morts, justos, estranys
als tractaments i al nom que en aquest món rebien.

 

Rainer Maria Rilke


GOS
Jo dormia. Sentia els xiscles esmolats del carcarà.
El carcarà a la gropa de l’ase.
L’ase clavava coces cegues, agre.

Vaig dir “Qui esmola l’acer de la nit?”

 

Canganceiros amb Lampião e Maria Bonita al centre.

La blanca ala i el cel, esquinçat.
Els meus ulls, oberts, morts, eren els ulls del cel,
el cel que havia sotjat nits senceres,
núvols de creus i tombes,
i ara la seva ombra
freda em besava i moria. Maria,
i em besaves i queies ferida al meu costat
just perquè de seguida
et degollessin.


 

LA PEDRA I LA FLOR
Aquí el camí s’acaba i és pedra i serení i és flor i llit i és vent. La teva pedra, sense el teu nom, sense els teus dies.

Andreu Vidal



TEIX
Un déu s’aparegué a una noia,
somreia, fred, resplendent, net com el matí,
i en va néixer una illa
verda d’horts i cants, i el teix, la font i el cànem,
perquè aquell matí hi nasqué per sempre
i fos una noia.

El teix a la Viquipèdia.

 

Illa d'If a Marsella

 

I acabem amb un dels poemes del llibre d'Albert Roig Córrer la taronja (Empúries, 1898).

Vam ser núvols, tampoc
Cap país de tenebra.
Entre cabells d’enlloc
Ni res que cosa enerva.
   No les formes del cos
Que abraçava, són fulla,
Ara espectre commòs,
Que mouen fible i mulla
   Somouen. Ara ardor,
La sentida, hi acuden.
L’efecte, a malaltia-
Son que a canvi devia.
   Pels sentiments, quan muden
De braços, sols d’olor.

Presentació del nou llibre de l'Albert Mestres

Text d'Albert Mestres

El protagonista de la sessió del dia 8 seran l'Albert Roig i el seu recull La tempestat. Sóc conscient que la lectura no és fàcil, sobretot quan s'endinsa en la xarxa de referències literàries. Recordeu la consigna del nostre club: llegir sense por i donar respostes als interrogants des de la pròpia creativitat. La bona poesia és una invitació al joc, a la interactivitat. No cal copsar-ho tot, s'ha de gaudir del que ens proporciona el nostre propi món interior, pescar les sensacions, les associacions d'idees, les imatges, la sonoritat. Per sort, l'Albert hi serà per aclarir-nos els detalls que més ens neguitegen.

Plaguejo amb la vella regna de la paraula –flor tendra, dejuna de la primera nit, la saliva i la pubertat, fréstega. Des del doll de l’espill em mires. Rostre, meu. Com podré oblidar-te? Vam ser plegats i vaig cantar-te i no et coneixia fondo encara. Érem tan jóvens. I ara et retrobo al vidre fosc de la taula. Els teus ulls, el teu record, com una constel•lació. Aquell encís, la pàtina d’idealitat que t’ennoblia són ara pells de taronja, pinyols, excedències de vida encara per desparar, fetes malbé, despulles, al serení. Els ossos esblaimats de sal i sols, asclada, la barca es podreix, la closca morta de la tortuga escopida a la platja, els sols, els urubús, les mosques li han buidat els budells com si fossin records pudents. Un gos mort, cucs. (Albert Roig. La Tempesta)

Però el mateix dia aprofitem per presentar el meu últim llibre, dins la mateixa col•lecció que el de l'Albert, aparegut el setembre passat. És un llibre que he escrit més o menys entre el 2000 i el 2010. Bona part, doncs, contemporani del anys de vida del nostre club. Molts dels poemets de la Taula periòdica els vaig escriure a Caldes, i alguns dels sonets també, altres a Swansea, Annakmakherrick (Irlanda) o Barcelona. Els sonets pretenen (molta pretensió!) ser una mena de retrat del món, el meu, és clar, una mena de petit compendi per a ús de despistats i irònics, altres vegades producte d'un esforç de comprensió emocional.

80

Hegemònic duri

termòmetre de l'amor

fins dalt de mercuri

81

Titl·la el meu cor:

que el desamor no s'instal·li

tòxic com el tal·li.

 

La part d'El cranc respon a una lliure circulació pels viaranys del meu cervell o pels poemes d'altres autors, sovint de cultures allunyades, sense que n'esdevinguin una referència.

DE XEN ZIANG

Davant, no veig els del passat,

ni darrere el que han de venir.

Veig la llunyana immensitat

i ploro sol a mig camí.

La part de la Taula periòdica és la més lúdica, els poemets, en forma de haikús més o menys, són com tirades de daus amb les paraules en comptes de números.
 

Albert Mestres

El dimecres 13 de novembre a les 19h a la Central del Raval de Barcelona es farà la presentació de Nous juntament amb el nou llibre de poesia de l'Antonina Canyelles La duna i la cascada. Aquests dos llibres són germans, no especialment per l'estil i el contingut, sinó perquè en la seva singladura editorial sempre han anat junts. Es van presentar junts a l'editor i a partir d'aquí han compartit el mateix camí fins a l'aparició a la llum pública.
 

8 de novembre: "La Tempesta" d'Albert Roig i "Nous" d'Albert Mestres

La  propera trobada del club serà poètica a més no poder. Tindrem amb nosaltres l'Albert Roig per parlar-nos del seu llibre La tempesta (Edicions 62, 2011) i presentarem el nou llibre de poemes de l'Albert Mestres  Nous (Edicions 62, 2013).

Us proposo una primera i ràpida aproximació al poeta Albert Roig a través de la web de la Fundació Ramon Llull. Hi trobareu el seu perfil biogràfic i una selecció de la seva obra.

La poesia d’Albert Roig és una mescla intel•ligent, personal i profundament lliure, de referents i interessos tan diversos com les avantguardes europees o el barroc clàssic i el català medieval i altres tradicions, amb un interès evident en les variades formes de la creació artística contemporània, una gran autoexigència formal i una calidesa molt especial.

Poetàrium: Albert Roig

Us recomano que mireu els dos vídeos. El primer, una entrevista de tres minuts que és una bona carta de presentació i un altre d’un minut on veureu que bé que recita els seus versos.


Escric poesia perquè hi ha la nit, hi ha el cos, hi ha els cor, hi ha els ulls, hi ha el riu, hi ha el mar, hi ha el cel, hi ha la font...

Crònica de la trobada amb Joaquim Carbó

Divendres passat ens vam trobar per a comentar el llibre Paraules d’Opòton el Vell però la veritat és que el vam deixar una mica de banda i vam aprofundir en el seu escriptor: Avel·lí Artís-Gener,  Tísner, i, aprofitant que teníem amb nosaltres en Joaquim Carbó, vam presentar el seu últim llibre: Pantalons curts (Ara llibres, 2013).

En Carbó ens va llegir el text que havia preparat per a la celebració del centenari del naixement de Tísner. Un text que repassa la vida i obra d’aquest home polifacètic, de qui en va destacar un entusiasme particular per tot allò que feia: l’escriptura, l’escenografia, la conversa, la mecànica, etc.

Per conèixer Tísner a fons, en les seves pròpies paraules, aquí teniu el programa d'entrevistes que conduia Josep Maria Espinàs.

Identitats. (Octubre del 1984)

Com que no volem deixar completament abandonat el nostre estimat terrissaire mexicà, us recomano aquest recull d'informació a la revista Lletra de la UOC dedicat a les Paraules d'Opòton el Vell , que comença amb aquesta descripció:.

Novel•la d’Avel•lí Artís Gener, elaborada a Mèxic, que requerí un enorme treball de documentació històrica i antropològica i que ha estat considerada per la crítica la seva obra mestra pel seu artifici lingüístic i estructural. És una subversió de la crònica de la conquesta d'Amèrica perquè narra la "descoberta" a la inversa, és a dir, són els asteques els que per motius religiosos, l'any 1489, arriben a Galícia. Ara bé, no es tracta només d'una excel•lent paròdia temàtica i estilística de les cròniques, sinó que construeix de manera enginyosa un text humorístic i irònic que li serveix per parlar de la situació catalana a través del poble mexicà.


En aquest enllaç hi trobareu l'article sencer, seguit del que n’han dit els crítics i d'una entrevista curta però molt clarificadora de Màrius Serra a Tísner . No us ho perdeu.

Paraules d'Opòton el Vell (1968), d'Avel•lí Artís-Gener

Us penjo les fotos d’una trobada que va continuar amb una divertida conversa sobre la infància d’en Joaquim Carbó a Caldes. Una anècdota que em va agradar especialment va ser aquesta:


I jo, mentrestant a Caldes, tirant de la rifeta. És al poble on començo a anar a escolar, no pas a la classe dels més petits perquè el pare, a casa, ja m’havia ensenyat les lletres i els números. Com un llampec em passa pel cap el meu primer èxit escolar: un dia que la mestra ens va ensenyar les lletres d’impremta –de fusta, pintades de blanc- i ens va preguntar què deien. Després que fallessin un parell o tres de nens, jo vaig treure pit i la vaig encertar: P E U, deien! Diria que fins i tot em va felicitar.  Joaquim Carbó, Pantalons curts (Ara Llibres, 2013)


Quan ho vaig llegir no hi vaig caure però, és clar, aquesta escola que diu en Carbó era a l’actual biblioteca! Al mateix lloc on divendres ens comentava l’anècdota. Una escola només de nens, com tantes vegades m’han explicat aquests nens que ara ja són grans! Amb la seva biblioteca al lloc on ara ens connectem a Internet o l'antic porxo que ara s'ha convertit en l'espai on els més petits llegeixen contes i amb el pati on cultivaven petits hortets i que ara és....el Jardí d’en Pere Vidal! És fantàstic.

Fajitas, guacamole i enchiladas.

...mi abuela Emilia cuidaba a su marido incapacitado, gobernaba una deliciosa cocina jarocha de manchamanteles, moros y cristianos, plátanos fritos, ropavieja y pulpos en su tinta. Carlos Fuentes

Aprofitarem la trobada del dia 27 de setembre per organitzar un sopar mexicà. Una cuina rica, variada i boníssima. Les nostres excepcionals cuineres segur que es lluïran. Si voleu, podem anar afegint les nostres propostes als comentaris d'aquest post.

Mireu què en diu la Viquipèdia de la gastronomia mexicana:

De de fa més de 3000 anys els elements més importants de la dieta mexicana han estat el blat de moro, les mongetes, els pebrots picants o xilis, el tomàquet i el carbassó. Tot i així, el menjar mexicà, com el coneixem en l'actualitat, es va formar amb la fusió d'elements europeus portats pels colonitzadors espanyols i els autòctons. El blat de moro continua sent l'element més important de la dieta mexicana, sovint presentant en forma de tortilla, un tipus de pà pla i prim elaborat amb una massa tractada amb una substància alcalina com ara el calç. Quan hom hi posa algun tipus de carn (vedella, pollastre o porc), es crea un taco, potser un dels elements més coneguts del menjar mexicà a l'exterior. Els mexicans també creen salses amb diferents xilis en l'elaboració de guisats o sopes. Altres elements importants són l'arròs, l'alvocat i la xocolata—aquesta última originària de Mèxic. Quant a les begudes, són molt comunes les aguas frecas, (literalment, "aigües fresques"), begudes de diferents sabors com ara la Rosa de Jamaica, l'orxata d'arròs, el tamarinde, a més de la tradicional llimonada.
En la creació de plats elaborats, la cuina mexicana mostra una gran varietat regional. A Puebla, es van originar el mole poblano—una salsa espessa feta amb molts tipus de xilis i pebrots, ametller, sèsam i altres llavors, espècies i cacau—que se serveix amb pollastre; així com els chiles en nogada, un pebrot poblano (picant) farcit amb diferents tipus de carn i diferents tipus de fruita i coberts amb nogada i llavors de magrana. De Yucatán és la cochinita pibil, carn de porc rostida lentament marinada en suc cítric i arxiota, envoltat per una fulla de plàtan. A l'Altiplà Mexicà es va originar la barbacoa—tradicional de l'Hidalgo— que a Mèxic es refereix al mètode de fer un pou d'1,5 metres de profunditat omplit amb pedres calentes on es posa corder o cabrit marinat en pebrots i espècies, amb fulles de maguei, i després es cobreix tot amb fusta o carbó. Altres plats típics són el pozole i les enchiladas.

 

Per inspirar-vos una mica us deixo dues web de receptes i el programa Karakia dedicat a la cuina de Mèxic.

Receptes mexicanes

Les teves receptes: cuina de Mèxic

 

Los ojos ven, las manos tocan,
Bastan aquí unas cuantas cosas:
tuna, espinoso planeta coral,
higos encapuchados,
uvas con gusto a resurrección,
almejas, virginidades ariscas,
sal, queso, vino, pan solar.

Octavio Paz

Delegat protecció de dades Privacitat Avís legal