« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles de la categoria "Trobades del club"

27 de setembre: Joaquim Carbó ens parla de Tísner

Com a introducció a l’escriptor que llegim aquest estiu, Avel•lí Artís Gener, més conegut com Tísner, us penjo aquest vídeo que ens ve de meravella perquè és justament en Joaquim Carbó qui ens en parla. Com sabeu, en Carbó ens acompanyarà en la trobada del setembre on comentarem el llibre Paraules d’Opòton el Vell (1968). Ens fa una il•lusió immensa que vingui a veure’ns el nostre escriptor preferit.

Carbó parla de la relació Tísner-Calders, recorda trobades memorables amb ells i altres escriptors com Jaume Fuster, M. Antònia Oliver, Montserrat Roig o Pep Albanell i ens explica alguna de les anècdotes que va viure aquest home tan polifacètic, amb un sentit de l’humor inesgotable. Això és el que li va dir al seu cirurgià just després de la operació en la que li van treure l’ull:  “Doctor, vostè m’ha fet una operació que m’ha costat un ull de la cara”.

Durant un temps, a Catalunya Ràdio, llegia regularment petites històries, normalment humorístiques, que va anomenar “Ciris trencats” i que posteriorment La Campana va publicar en dos volums. 

Us en copio un. Acabem la temporada del club amb bon humor.

FET DIVERS
Vaig viure tota l’infància al carrer de Girona, número 108, la darrera casa abans del xamfrà amb València. A baix, una a cada costat de l’escala, hi havia dues botigues: una lleteria i un fuster. Al xamfrà, un carboner i la botiga següent era un adroguer –això que ara, indegudament, hom en diu “colmado”-, propietat del senyor Rossend Muñoz, home bigotut, alt i corpulent, que jo admirava amb frenesia sobretot pels volts de Nadal, quan fabricava neules al bell mig de la vorera, i la resta de l’any, quan hi torrava café i perfumava tot els carrers de Girona i València.
Un dia el barri va viure una forta commoció; un atrotinat cotxe Ford va clavar un patac a una senyora. Cosa de no res, però la dama era afecta al teatre i es va deixar caure espectacularment. Corre-m’hi tots! La van entrar a cal senyor Rossend, la van asseure en una cadira i tothom l’envoltava amb sol•licitud. Li feien aire amb diaris i ventalls i li oferien el que fos per tal de refer-la i ella, melindrosa, tot ho refusava entre ais i uis, planys excessivament dolorosos, que no corresponien pas a la situació.
- No vol pas una copeta de conyac?
- No, no, moltes gràcies.
L’adroguer i els veïns no afluixaven:
- Potser un glopet d’aiguanaf.
- Més val d’Aigua del Carme.
- Ai, ai! No, no, moltes gràcies, no es molestin. Ai!
- Li prepararé una tasseta de til•la.
- Sí, amb un gotet de rom – va proposar una clienta.
- No, no, moltes gràcies.
No paraven de fer-li aire i d’oferir-li coses. Finalment, la decandida senyora va fer:
- Buenu, posi’m unes galetes per als nens. I moltes gràcies.


Per saber més coses sobre Tísner i la seva obra us enllaço amb la web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de la qual ell mateix en va ser vicepresident, a la mateixa època que en Joaquim Carbó era el tresorer.

Tísner

Bon estiu i bones lectures!

Club de l'escapada: 13 de juliol a Caldes d'Estrac

El dissabte 13 de juliol farem l’última sessió del club de lectura abans de les vacances d’estiu. Serà un club de l’escapada perquè anirem a Caldes d’Estrac (Caldetes). Llegim el llibre de Josep Palau i Fabre Contes de capçalera (Proa, 1995). En una entrada anterior, l’Albert Mestres ens va fer un perfil biogràfic i literari d’aquest autor.


La trobada la farem conjuntament amb el club de lectura de la biblioteca Can Milans de Caldes d’Estrac i amb el de la biblioteca de Vilobí. Serà a les 11 del matí a la biblioteca de Caldetes. Hi anirem en cotxe i sortirem de la Plaça de l’Ajuntament Vell a 2/4 de 10 del matí. Quan acabem la sessió dinarem en un restaurant del poble i, a la tarda, visitarem la Fundació Palau i Fabre.
Encara sou a temps d’apuntar-vos. Escriviu-nos un correu a biblioteca@caldesdemalavella.cat o truqueu-nos al 972-472350.

Aquest és un dels contes de capçalera: La llegenda dels ulls de sirena.

Blaus espectrals d'un vespre excepcional

Sincerament, no me'n surto. Dins del meu cap hi volten contínuament frases com “En Asturias, cuando hay niebla, se ve Irlanda” o “Estamos en una embajada del alma humana” parlant de la biblioteca o “No tenemos que ir al ritmo de los políticos, tenemos que ir al ritmo de los poetas” o el que em va dir sobre la Historia universal de Paniceiros quan li vaig preguntar si no li interessava la crònica negra dels pobles petits “Es que és un libro de combate. Es para que mis paisanos se miren y se vean bien” i moltes d'altres que anava disparant després de carregar-les d'arguments. Així doncs, renuncio a fer una crònica de la trobada del club de lectura de divendres. Ja sortirà quan deixi de sobrevolar Paniceiros i aterri. Faré cas a en Xuan i aniré al ritme dels poetes. Penjaré, això sí, les paraules que heu dit vosaltres perquè estan molt bé i vull que les compartiu amb tota la gent del club.

Les de la Mila:

Aprovecho (...) para declarar mi admiración eterna por Xuan, escritor y Xuan, persona que se entremezclan continuamente en su conversación. Nunca había coincidido con una persona sabia de tan poca edad con un conocimiento tan extenso y, lo que es mejor, con una inteligencia generosa, ávida de compartir su riqueza. Desde que formo parte del Club he conocido a unas cuantas personas dedicadas al oficio de la escritura pero ninguna tenía menos pinta de ello que Xuan. Podía ser un pescador o un trabajador de la tierra, con la piel curtida por el sol, las manos poco cuidadas y unos pequeños ojos curiosos y melancólicos que decían lo mismo que sus palabras, que nos encontrábamos ante un hombre sensible y verdadero, sin poses, sin doble fondo.

Les de la Montse Fernández:


Si hi ha algú que no deixa indiferent, que no es guarda res, que aboca tot el que porta dins, que sacseja sense treva els daus de la memòria, disposat a jugar de nou una partida que esdevindrà infinita, amb una humilitat, senzillesa i generositat aclaparadores, és XUAN BELLO. Ell es considera, simplement, un operari al servei de la paraula, amb més deures que drets. Davant teu t’adones com cerca, incansable, l’origen de les llengües, la més remota i antiga petja d’expressió, en qualsevol de les seves possibles formes.
Passada la mitjanit, sota un cel que potser ell anomenaria blau espectral, amb una petita aurora verd llima surant feliç, entre efluvis i bombolles, dins el sant grial, se li acut, de sobte, desitjar salut a Joanot Martorell. Aquí, si el temps fos amic de la inconsciència ... s’hauria aturat uns instants, per a jugar.


Ho deixo a les vostres mans.

 

10 de maig: Xuan Bello

L’escriptor i poeta asturià visita el nostre club de lectura el divendres 10 de maig a 2/4 de 8 del vespre. Parlarem de la seva obra Història universal de Paniceiros (Adesiara, 2008). Relats d’infantesa viatgen subtilment des de la memòria, entre la realitat i la ficció. Uns textos escrits amb sensibilitat i respecte cap a un món que desapareix i que s’emporta amb ell les veus, les paraules, un model de vida. Un centre del món.
Començarem aquestes entrades al bloc dedicades a Bello amb un vídeo sobre el llibre. El poema Paniceiros llegit per la gent del poble, amb el paisatge físic i humà de Paniceiros com a protagonista.



“Digue’m, ferrer,¿on són les nostres terres, les nostres muntanyes, els nostres rius, els nostres camps i conreus? La nostra pàtria, ¿on és? Digue’m , caminant, ¿on són les nostres sepultures?
I el ferrer caminant respon:
“Són en les nostres paraules, en les paraules de la nostra llengua”

Eslam Dudrak
(Del capítol Laberints de tinta i paper. Història universal de Paniceiros)

Divendres 1 de març: Josep Sebastià Pons.

La propera sessió del club serà molt singular. La dedicarem al poeta Josep Sebastià Pons (Illa, Rosselló (Catalunya del Nord), 5 de novembre de 1886- Illa, 25 de gener de 1962). L’Albert Mestres ha creat i dirigit un espectacle poètic a partir del llibre Cantilena (1937) i també d'altres textos i el podrem veure aquest mateix dia al teatre de Caldes.

La trobada serà el divendres 1 de març i seguirà aquest ordre:


- 2/4 de 8 del vespre: ens reunirem a la biblioteca i, durant una hora, parlarem de Josep Sebastià Pons i comentarem Cantilena.
A la web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana hi trobareu tot el que us interessi sobre el poeta i la seva obra.

Josep Sebastià Pons a l'AELC

- 9 de la nit: assistirem a la representació de l’obra Senyor Gripau, Senyora Mort, espectacle dirigit per l’Albert Mestres, interpretat per les actrius Aina Huguet i Neus Pàmies i amb música de Marc Egea.
L’espectacle es va estrenar a l’Institut d’Estudis Catalans el 12 de desembre passat, arran de la commemoració del cinquantè aniversari de la mort del poeta. En aquest enllaç hi trobareu informació sobre aquesta estrena.

L'espectacle poètic "Senyor Gripau, Senyora Mort" centra l'homenatge de Josep Sebastià Pons a l'IEC


- 10 de la nit: sopar autogestionat a la biblioteca amb els actors i amb el professor de la Universitat de Perpinyà i especialista de l’obra de J.S.Pons, Joan Peytaví.

Com que el nostre poeta va néixer prop del Canigó hem pensat que els plats del sopar podrien ser, o bé de cuina de muntanya o de cuina del Rosselló en general. Us podeu inspirar en aquest enllaç a la Viquipèdia.

Gastronomia del Rosselló


Aquest és un dels poemes de Cantilena:

La salamandra i el gripau

Demà és desert. Demà és tot blau.
Amaga el riu gelat sa vena.
La salamandra amb el gripau
van caminant amb molta pena.

Sota un alè de lluna plena
Guarda el gripau l’ull mig obert.
La salamandra dolça el mena.
Demà és tot blau. Demà és desert.



 

Caldes, la terra de l'AIGUA


Escrit per Esther Suriñach, bibliotecària, responsable del bloc LLibres i Companyia i moltes coses més.

Divendres, 16 de novembre de 2012, dos quarts de vuit del vespre. Un club de lectura amb tots els factors en contra: gènere minoritari (poesia), títol poc mediàtic (Aigua), autor desconegut (Marc Romera), biblioteca petita on Déu va perdre l’espardenya (Caldes de Malavella).

Desplaçar-m’hi em suposa conduir mitja hora a les fosques per la perillosíssima Nacional II, renunciar a una tarda lliure pre cap de setmana, avergonyir-me un xic perquè no he llegit el llibre, saltar-me el berenar, canviar-me la camisa perquè m’he aixecat a les 6 i veure cares llargues a casa.

Però aquesta vegada no hi faltaré, per molts motius: perquè hi ha la Mercè, ella sola val la pena. Perquè vindrà la Carmen, i això no passa sovint. Perquè l’Albert Mestres m’ha fet molts favors, últimament, i jo el segueixo al blog però no l’he vist mai en directe, i sospito que és molt intel•ligent i a més a més em cau bé. I perquè en Marc, tot s’ha de dir, està més bo que un dilluns festiu. La poesia és necessària però, com diuen els italians, “anche l’occhio vuole la sua parte”, no ens enganyem pas.

Arribo abans d’hora i em refugio a la prestageria de la novel•la, concretament entre la lletra C de Carmen i la E d’Estévez. Triem una cadira massa a prop de tot i de tothom, pel meu gust. La Mila que fa fotos dóna un toc de revista glamurosa. Club de lectura amb paparazzi. Quins nervis!.

El començament és de motor diesel, el conductor arrenca poc a poc, en Marc sembla cansat, ai mare meva. I aquestes poesies, que no s’entén ni un vers! Miro de reüll la companya perquè jo no l’he comprat. Sort que la portada és lila com el jersei de l’Albert i les ulleres d’aquesta mestra tan dolça. Per cert, l’edició de Labreu em sembla estèticament impecable. Tot sigui dit.

De cop, arriba la màgia. Inesperada, com la majoria de coses que et fan feliç a la vida. És un gust sentir la veu d’en Marc, comprovar fins a quin punt domina l’ofici de poeta i el so de les paraules, que convençut està d’allò que fa. No tothom pot dir el mateix avui en dia.

L’Albert, sense semblar-ho, recondueix l’activitat, com si fos tan fàcil. Hi aporta una saviesa que no és improvisada, modera les preguntes del públic que han fet molt bé els deures i estan molt interessats. Qui ho havia de dir?

Tots dos es complementen perfectament, estan a la mateixa onda, la cosa s’anima i l’activitat funciona. Miracle. S’acaba parlant no només d’un llibre, per vanitat d’un autor o per vendre uns quants exemplars, sinó de l’art en general, dels boscos de l’Empordà, de l’educació, les preferències de la Montse, la història d’aquest país i d’altres, la generació que ens ha tocat viure, els autors que ens van marcar, les diferències entre poesia de veritat i prosa retallada. Amén. Cauen uns quants mites i se’n proposen d’altres. Ens renovem, sortim de dubtes, creixem una miqueta en un moment.

Fantàstic. Faig la cua pels autògrafs abraçada al llibre de la meva amiga. 73 pàgines que quedaran mig perdudes a la lleixa de poesia. P ROM. Imagina’t. Entre en Riambaud i en Pedro Salinas. Reivindico una lleixa per ell sol. Aquest llibre petitó que fa un parell d’hores em semblava poca cosa, no m’agradava, i ara en canvi em sembla que ho és tot.

Ja està. Quina pena. Ara em quedaria a sopar. O fins que es faci clar. Fins que aquest cel emboirat i negre de novembre es torni de color blau piscina. Però m’he aixecat a les 6, no m’he canviat la camisa, m’esperen a casa. En Marc està cansat, l’Albert també, suposo. I jo encara més. Com ha de ser. Me’n vaig una mica més gran i més sàvia, conduint per la perillosíssima Nacional II, rumiant com era allò dels amics i del cul.

Propera trobada: 16 de novembre

Després de l'experiència amb l'Ulisses de Joyce i de la lliçó magistral sobre l'art de la traducció de Joaquim Mallafré, tornem a la poesia. Aquest febrer passat, dins dels actes d'"El gust de la paraula" que vam organitzar per a celebrar el 20è aniversari de la biblioteca i la inauguració de l'oficina de turisme, vam tenir amb nosaltres en Marc Romera que va oferir la confèrència "Llegir la cuina amb els sentits". Ara llegirem el seu llibre de poemes "L'aigua" (Labreu, 2009). La nostra intenció era incloure la trobada del club dins del programa de la Fira de l'Aigua d'aquest any però no ha pogut ser. És igual. De mica en mica i des d'aquest espai, us aniré afegint informació sobre l'autor i la seva obra. De moment, per passar d'una lectura a l'altra, com en una mena de trasvassament des de Dublín a Barcelona, us penjo un fragment d'Ulisses amb un elogi exhaustiu de l'aigua, aquest element que identifica el nostre poble.

De l’aigua, Bloom, d’aigua amant, pouador, aiguader, en tornar cap els fogons, ¿què n’admirà?
La universalitat; la igualtat democràtica i la fidelitat a la pròpia naturalesa en buscar el seu propi nivell; la vastitud en l’oceà de la projecció de Mercator; la pregonesa no escandellada de la fossa de Sundam al Pacífic que ultrapassa les 8.000 braces; el desfici de les seves ones i partícules superficials visitant al seu torn tots els punts de les seves ribes; la independència de les seves unitats; la variabilitat dels estats de la mar; la quiescència hidrostàtica en calma; la turgència hidrocinètica en les marees mortes i en les marees vives; la subsidència després de la devastació; l’esterilitat en els cercles circumpolars, l’àrtic i l’antàrtic; la significació climàtica i comercial; la preponderància de tres a u sobre la terra eixuta del globus; la indiscutible hegemonia d’extensió en llegües quadrades per tota la regió de sota el tròpic subequatorial de Capricorni; la multisecular estabilitat de la seva conca primigènia; el llit luteofalb; la capacitat de dissoldre i mantenir en solució totes les substàncies solubles inclosos milions de tones de metalls més precisos; les lentes erosions de penínsules i promotoris que tendeixen a rebaixar-se; els dipòsits al•luvials; el seu pes, volum i densitat; la impertorbabilitat en llacunes i estanyols de muntanya; las gradació de colors en les zones tòrrida i temperada i frígida;: les ramificacions vehiculars en torrents continentals interlacustres i rius confluents vers l’oceà amb els seus afluents i corrents transoceànics; el Gulf Stream, amb els trajectes nord-equatorial i sud-equatorial; la violència dels seus sismes marins, trombes d’aigua, pous artesians, erupcions, torrentades, regolfades, inundacions, crescudes, mars de fons, vessants, aiguavessants, guèisers, cascades, remolins, maelstroms, inundacions, diluvis, xàfecs; la vasta corba anhoritzontal circumterrestre; el secret de les seves deus i la latent humitat revelada per mitjà d’instuments rabdomàntics o higromètrics i exemplificada pel forat de la paret d’Ashtown Gate, la saturació de l’aire, la destil•lació de la rosada; la simplicitat de la seva composició, dues parts constituents d’hidrogen amb una part constituent d’oxigen; les virtuts curatives; la flotabilitat de les aigües de la Mart Morta; la perseverant penetrativitat pels rierols, els escorrancs, les rescloses inadequades, les escletxes dels bucs; les propietats de netejar, d’apagar la set i el foc, de nodrir la vegetació; la infal•libilitat com a paradigma i parangó; les metamorfosis en vapor, boira, núvol, pluja, aiguaneu, neu, calamarsa; la força a les rígides boques de regatge; la varitat de les seves formes en estanys i badies i golfs i rades i estrets i albuferes i atolons i arxipèlags i canals angostos i fiords i ries i estuaris de la marea i braços de mar; la seva solidesa en glaciars, icebergs, congestes; la docilitat a fer funcionar rodes hidràuliques, turbines, dinamos, centrals elèctriques, tintoreries, blanqueries, batans; la seva utilitat en canals, rius, si navegables, dics flotants i secs; la potencialitat derivable de marees controlades o salts d’aigua caient d’un nivell a l’altre; la seva fauna i flora submarines (anacústica, fotòboba) numèricament, si no literalment, els habitants del globus; la ubiqüitat per tal com constitueix el 90% del cos humà; la nocivitat dels seus efluvis en els aigualls lacustres, els fanguissars pestilents, l’aigua estantissa dels gerros de flors, els bassiols estancats sota la llum en quart minvant.

Trobada irlandesa amb Joaquim Mallafré

Coincidint amb el Dia Internacional de la Traducció, divendres passat vam tenir amb nosaltres en Joaquim Mallafré. Un traductor que és capaç d’emocionar-se fins a les llàgrimes quan llegeix en veu alta les paraules pensades de Molly Bloom, just al final de la novel•la Ulisses de James Joyce. La Magalí em diu que Mallafré l’ha fet reconciliar amb el llibre. Hi estic d’acord. El text és inabastable per a la majoria de nosaltres, sobretot per la manca de referents, però Mallafré encomana la seva passió. Ens va parlar de la seva feina com un acte de creació. Vam poder descobrir que el anomenem traducció, en el seu cas, es converteix en l’obra d’un artista, d’un artesà, que apira a igualar la capacitat d’evocar del propi autor. La seva és una “traducció feliç”, en paraules de l’Albert.
Ulisses és una novel•la que transcorre en sol un dia, el 16 de juny de 1904, a Dublín, una ciutat dins d’un país en decadència. Aquesta sensació de decepció es manifesta en els personatges, en l’acció i en multitud de detalls, com per exemple, en els colors. Tota una gamma de particularitats literàries que se’ns escapen però que en Mallafré prenen una altra dimensió i que ens permeten intuir la grandesa d’aquesta novel•la. La tensió entre l’anglès i l’irlandès, el viatge d’un dia en la vida dels personatges, com un espill al llarg del camí, la nova visió de la dona en la literatura, ja no com una Penèlope esperant pacientment, sinó una dona amb personalitat pròpia, i tants i tants altres temes que anaven sortint a partir d’un text que no s’acaba mai. Una lectura que sempre suma, en paraules de Mallafré.
Punt i apart mereix el llenguatge. Diu l’Albert que Joyce utilitza el llenguatge en tots els sentits, que fa aflorar la retòrica, i que a partir d’aquest moment canviarà la manera d’escriure. Recordem la lectura de Mallafré del fragment on el llenguatge s’assimila les onades. Impressionant, com impressionant és la seva elecció de les paraules per a la traducció. Vam parlar de l’afany de totalitat de l’escriptura, el fet que la vida d’un home es pot resumir en un dia concret. L’aventura completa de l’home més corrent, l'ulisses quotidià.

A l’exquisit sopar posterior van anar sortint moltes idees que potser acabaran essent realitat, com l’organització d’un Bloomsday per la zona, tal i com van fer a Santa Coloma l’any 2007.
Per acabar d’arrodonir la sessió des d’aquest espai virtual, us penjo diferents referències a les que es va fer esment i que en aquell moment no teníem a mà.

Primer, atenent les exigències d’un grup de lectores, us penjo dos enllaços amb les adaptacions cinematogràfiques de l’obra. No sé quina de les dues és la que van recomanar la gent de Santa Coloma.

Una és de l’any 1967
Ulyses
I l’altra del 2003
Bloom

Aquesta és la que ens va recomanar la Maria Àngels Prat

La hija de Ryan

Tot parlant dels diferents tipus de traducció, Joaquim Mallafré va fer referència a un poema de Gabriel Ferrater i va recitar de memòria uns versos que ja feien endevinar la força de la poesia sencera. I realment és així, aquí la teniu.

Fill
Cruixi la tarda. El temps se'ls ennuegui.
Traspuen sorollets. Tota una casa
malfrisa, i esgarrifa la cisterna
de silenci. Feliç pis clausurat.
Batega un fòsfor fred, s'adorm la bèstia
d'aigua fonda, els dos cossos llarg-nuats.
El trenc, el temps. Anyellet de sabó,
ella sota la dutxa. Les paraules
i el riure, lleus damunt la pell, escuma
que fuig amb l'aigua brusca.
El trenc, el xiscle
d'una cinta de serra: el plor d'un nen
esquinça violent.
"És potser el nen
que no hem fet, i que se'ns queixa."
Fill,
criatura dels altres, calla. Troba't
els dos que tu delates, pobres dos
que es van prometre, i no han sabut complir-se.
Temptador massa tosc, ens fas vergonya.
Troba qui t'ha volgut quan oferies
un altre cos. Rebolqueu-vos tots tres.

Ronyons, formatge i cervesa negra.

Obro un espai dedicat al sopar que farem després de parlar d’Ulisses de James Joyce el proper 28 de setembre. La idea és preparar un sopar irlandès inspirat en el llibre. Al text són constants les referències al menjar i al beure. Hi ha molt per triar.

Us penjo dos fragments que m’han agradat i que hi estan relacionats.

Aquí teniu els gustos gastronòmics del nostre protagonista.


Mr. Leopold Bloom menjava amb fruïció els òrgans interns d’ocells i altre bestiar. Li agradaven la sopa espessa de menuts, els griers amb gust de nou, el cor farcit i rostit, llenques de fetge amb crostons de pa, oueres de bacallà passades per la paella. Més que res li agradaven els ronyons de be a la graella que li deixaven al paladar un regust exquisit amb una lleugera fragància d’orins. (p. 59)


Els ronyons els prepararà la Margarita i ens deixaran una lleugera fragància de xerès, una idea molt més interessant.

I ara un viatge nostàlgic cap un moment gloriós del seu passat. Una escena memorable, eròtica i còmica, que retorna a la seva memòria gràcies al vi.


El vi fulgent romancejava al paladar, gola avall. Trepitjat als cups de Borgonya. Escalfor del sol és això. Sembla un palpeig secret que em parla a la memòria. Els seus sentits humitejats recordaren palpejos. Amagats sota les falgueres boscanes de Howth a sota de nosaltres badia adormida: cel. Ni un soroll. El cel. La badia púrpura de Lion’s Head. Verda a Drumleck. Verd-groguenca cap a Sutton. Camps submarins, línies d’un torrat clar per l’herba, ciutats soterrades. Al meu gec per coixí ella tenia els cabells, paparorelles a la mata de bruc la meva mà sota el seu coll, em despentinaràs tota. Quina meravella! Fresca i suau de crema la seva mà em tocava, m’acariciava; els seus ulls damunt meu no fugien. Arravatat jo jeia damunt d’ella, amb tots els llavis, del tot oberts, besava la seva boca. Nyam. Suaument em passà a la boca el pastís de matafaluga calent i mastegat. Polpa bavallosa que la seva boca havia pastat agredolça de saliva. Alegria: me la vaig menjar: alegria. Vida, jove, els llavis que se m’oferien el morret. Llavis suaus càlids gelatinosos glutinosos. Flors eren els seus ulls, pren-me, ulls que gruen. Van caure unes pedretes. Ella jeia immòbil. Una cabra. Ningú. A dalt dels rododèndrons del Ben Howth una cabra caminant amb peu segur deixava caure olives. Protegida sota les falgueres ella reia càlidament culivada. Exaltat me li vaig jeure damunt, la vaig petonejar: ulls, els llavis, el coll tibant bategant, pits de dona turgents dins la brusa fina com de vel de monja, els fèrtils mugrons erectes. Abrusat li donava la llengua. Ella em feia petons. Jo era petonejat. Tota deixada anar m’embullava el cabell. Petonejada em petonejava. ( pp. 183-184).

Per menjar: Carn, patates, salmó, bacallà, musclos, mantega, formatge...
Per beure: Cervesa negra, sidra i whisky

La Mary segur que ens ajudarà a escollir un bon plat per cuinar.

Propera trobada: 28 de juliol

La propera trobada la farem un dissabte de ple estiu. Serà el dia 28 de juliol a 2/4 de 8 del vespre. Comentarem Llàstima de sigui una puta de John Ford en la traducció de l’Albert Mestres. En llegirem una escena, com ja és habitual en les obres de teatre del club. Més endavant, quan ja confirmem l’assistència, triarem el repartiment entre totes les voluntàries i voluntaris. Després soparem al Jardí. Haurem de decidir si li diem a en Padi o que cadascú porti alguna cosa per menjar.
De moment, tenim més exemplars del llibre a la biblioteca per si algú encara no el té.

També tinc una bona notícia: ja ens han arribat els Ulisses de James Joyce, el nostre clàssic estiuenc d’aquest any. Teniu curiositat per saber què hi trobareu quan l’obriu i gireu els primer fulls? Després de la pàgina que anuncia el primer capítol? Us ho revelaré.
Així comença aquesta obra gairebé mítica.

Solemnement, el rodanxó Boc Mulligan aparegué al capdamunt de l’escala, portant un bol d’escuma amb un mirall i una navalla plana a sobre. Per darrere, l’oreig del matí aguantava suaument la bata groga, descordada. Alçà el bol salmodiant:
- Introibo ad altare Dei.
S’aturà, guaità per la fosca escla de caragol i cridà, baladrer:
- Puja, Kinx! Puja, espantable jesuïta!
Avançà amb cerimònia i pujà a la plataforma circular de tir. Mirà a l’entorn i, seriós, beneí triplement la torre, les terres al voltant i les muntanyes que es deixondien. Després, adonant-se de Stephen Dedalus, se li inclinà amb una reverència, tot fent creus en l’aire, mormolant entre dents i fent anar el cap. Stephan Dedalus, de mal humor i endormiscat, recolzà els braços a l’acabament de l’escala i mirà fredament la cara que el beneïa amb moviment barbotejant, allargassada com un cavall, i el cabell clar i intonsurat, aspre i d’un color de roure descolorit.

No us preocupeu ni angoixeu, a la nostra trobada, que suposem que serà al setembre, hi convidarem en Joaquim Mallafré, traductor d’Ulisses i gran coneixedor de l’obra.

I pel que fa a la dificultat de la seva lectura m’agradaria que llegíssiu aquestes paraules extretes d’una entrevista a Orhan Pamuk.

Cuando leía Ulises había una vocecita que me susurraba al oído y me decía: "Orhan, Orhan, que estás leyendo Ulises! aunque no lo entiendas es igual. Sigue leyendo". Es como cuando vas a un museo. Te sientes orgulloso se estar allí. Ese sentimiento de orgullo también se produce al leer novelas literarias. Y ese orgullo nace del respeto.
Orhan Pamuk, ( Istanbul, 1952) escriptor turc, Premi Nobel de literatura 2006

És clar que aquestes paraules tenen dues lectures, o bé ens estimulen i ens fan prendre una actitud pro activa (com es diu ara) envers el llibre o ens fan pensar que si ni un Premi Nobel ho entén, com pretenem arribar-hi nosaltres!

I, per acabar amb una mica d'humor, us enllaço amb un post que ens ha dedicat el bloc de la biblioteca de Tossa, Vivint a la lluna, que us he recomanat tantes vegades. Hi trobareu un capítol de Plats Bruts on hi veiem un David lector de l'Ulisses. No us el perdeu.

I tu, has llegit l'Ulisses?

Delegat protecció de dades Privacitat Avís legal