Peus descalços sota la lluna d'agost
En un paratge aïllat, muntanyenc, apareixen unes restes humanes. És el començament d’aquesta història que es planteja la necessitat de recordar amb l’únic objecte de saber la veritat. Aviat, les restes trobades van donant informació sobre el que va passar. Les persones a qui van pertànyer van ser víctimes de la passada guerra. Assistim a l’exhumació d’aquests bocins de passat mentre se’ns mostren els ecos dels fets que van ocórrer, que han quedat impregnats en l’espai, però que resten invisibles per als personatges. Només els espectadors de teatre tenen el rar privilegi de veure-ho tot. Realitat i fantasma. Així, l’obra discorre de manera dual. Com una investigació i, alhora, com un ritual. Un i altre tenen com a objectiu restituir la veritat. Ara bé, aquesta veritat s’escapoleix amb enorme facilitat. La gent ha superat el passat amb l’oblit i ara es nega a recuperar la veritat.
Aquesta història no és verídica. Està basada en milers d’històries passades en escenaris ben diversos, a la passada guerra del 36, però també a la segona guerra mundial o en altres guerres. Els detalls, doncs, no procedeixen d’un sol fet, sinó de la suma de tots els fets.
Des del punt de vista dramàtic, l’autor ha escollit utilitzar diferents recursos que la tradició teatral li oferia, des de la forma de l’oratori, fins a la comèdia, del teatre èpic fins a la teatralitat de l’absurd, sense deixar de pensar que, en el fons, aquesta obra és, per definició, una tragèdia.
La representació discorre a dos nivells. El primer, el més visible, és el del present històric. Personatges d’avui s’enfronten a les preguntes que la troballa dels ossos provoca. Hi ha els buscadors de fòssils que han localizat els ossos, els arqueòlegs que els investiguen, els guàrdies que vigilen l’espai, el forense que emet el seu dictamen, els veïns que s’enfronten al seu passat col•lectiu i, entre ells, l’alcalde. Com a catalitzador de tots els dubtes, apareix L’Home de les preguntes, un professor universitari que s’ha proposat descobrir la veritat.
L’altre nivell és el dels morts, els espectres de les cinc víctimes que pul•lulen per l’escena, com si es trobessin, però en una altra dimensió, invisibles als ulls dels vius, menys dels espectadors.
Per facilitar la compatibilitat de tots dos nivells, l’autor ha creat un personatge simbòlic, de caràcter funcional. Es tracta de L’Home de tots els temps. A través d’ell, duna banda, es fa patent que aquesta història no és d’una sola guerra, sinó de totes les guerres. Alhora, és el mestre de cerimònies que dóna pas als altres personatges i que va conduint la funció. En opinió d’un dels membres del jurat que va premiar aquesta obra, aquest personatge és “un narrador a cavall del Lúcid Conseller espriuà, del director d'escena de Our town, de Wilder, i de la inquietant i muda presència escènica de T. Kantor en els seus espectacles.”
Joan Cavallé
Comentaris
A "Les Benignes" de Jonathan Littell un oficial de les SS reflexiona sobre el que porta a una persona normal com ell, culte i aspirant a escriptor, a convertir-se en un assassí i a participar en un dels pitjors crims de la humanitat: l'holocaust.
Tota la introducció es llegeix amb un calfred al cos i hi trobem pensaments com aquest:
"Penso que em puc permetre de concloure com un fet establert per la història moderna que tothom, o gairebé tothom, en un conjunt de circumstàncies donat, fa el que li diuen; i, perdoneu-me, hi ha poques possibilitats que sigue l'excepció. Si heu nascut en un país o en una època en què no sols ningú no ve a matar la vostra dona i els vostres fills, sinó que a més ningú no us ve a demanar que mateu les dones i fills dels altres, doneu gràcies a Déu i aneu-vos-en en pau. Però conserveu sempre aquesta idea en el pensament: potser heu tingut més sort que jo, però no sou millor que jo. Perquè si teniu l'arrogància de pensar que ho sou, aquí és on comença el perill."
Donem les gràcies doncs.
Aquest últim comentari d'en Joan Cavallé m'ha fet recordar que quan anava a l'institut ens van fer llegir "Rèquiem por un campesino español" i que mentre llegíem amb prou feina podia contenir ni la ràbia ni les llàgrimes.
Encara no he començat a llegir, ja sabeu que jo sempre vaig tard, però crec que serà una gran experiència...
Tal com diu l'Albert Mestres, abans d'escriure aquesta obra de teatre vaig llegir molts textos amb la memòria individual de persones que han patit guerres. No només soldats. També civils que han estat víctimes o testimonis de moltes barbaritats. Una de les preguntes que em feia és: "Per què mata, la gent?" Fins i tot, podria dir: "¿Com és possible que un ciutadà normal, inofensiu, civilitzat, de sobte, amb una arma a la mà, posat enmig del camp de batalla, pot comportar-se com un salvatge?" Aquestes peguntes eren la situació de partida. Els fets que s'expliquen a l'obra són inventats, però no ben bé. Vull dir que no he intentat reconstruir exactament un fet concret, històric. Però tot el que hi explico ha passat en algun lloc o altre. En aquest sentit, l'obra seria com un collage, en què converteixo en un sol fet bocins de fets diversos. Això seria pel que fa al procediment de construcció del relat. Pel que fa a la forma que li vaig donar, el que m'interessava sobretot és que tingués un aspecte ritualitzat, que, per a mi, ha estat com tornar als orígens del teatre.
L'obra s'estrenarà el mes de febrer i, fins al moment, se n'han fet algunes lectures dramatitzades. Però, sobretot, ha estat utilitzada com a material de treball en alguns centres d'ensenyament (de secundària i universitats). Una de les coses més gratificants, per a mi, ha estat la quantitat de sentiments que aquesta lectura ha despertat en els estudiants. Estudiants que, en la majoria de casos, tenen un gran desconeixement del nostre passat immediat. En canvi, alguns dels estudiants, procedents d'altres països, havien patit ells mateixos la violència de la guerra i l'obra, en aquest sentit, els resultava pròxima.