Loading...
Club de Caldes de Malavella
Biblioteca Municipal Francesc Ferrer i Guàrdia

Pensaments i pessics.

per:
Biblioteca Municipal Francesc Ferrer i Guàrdia

Recullo, de diferents llibres que parlen sobre Montserrat Roig, fragments que em semblen interessants i que ens poden ajudar a entendre l'autora i la seva obra. Un humil homenatge als seus pensaments de sal i pessics de pebre....Aquest és el primer post, la Roig dóna per molt.

Fragments biogràfics

Montserrat Roig va néixer el 13 de juny del 1946. Era la sisena de set germans: Maria Isabel, Maria Rosa, Glòria, Joan Ramon (malalt d’esquizofrènia), Maria Albina (afectada de síndrome de Down, avui traspassada), ella i, la menor, Carmina. El seu pare era l’escriptor Tomàs Roig i Llop i la seva mare Albina Fransitorra i Alenà. Qualsevol que la conegués és testimoni de l’afecte amb què parlava de la seva família.
Isabel-Clara Simó.

De fet, són com tres generacions diferents. En primer lloc les tres filles grans –cada dos anys una- i vet aquí que vingué la guerra. Pausa. Tot seguit el xicot i la Maria Albina. Pausa. I feren aparició, en darrer terme, Montserrat i Carmina.
Pere Meroño.

"Normalment es comença a escriure per motius bastant curiosos. Jo vaig començar a escriure perquè el meu pare em fes cas."
"Escriure era una manera de ser més estimada. El meu pare tenia set fills i jo estaba al darrera de la llista... Ens anava bé d’alguna manera, en el sentit que vam créixer més deixades de la mà de Déu. Però cap als 16 o 17 anys, jo volia que el meu pare em fes cas. I jo sabia que una manera d’arribar a ell era a través de la literatura i a través dels llibres. Li anava deixant els meus contes damunt de la taula del despatx i me n’anava. Me’ls tornava corregits."
Montserrat Roig.

Esdevenir mare li era una necessitat. No volia pas escollir entre ser mare i ser escriptora. Volia totes dues coses alhora. Era conscient, però, que pagaria un preu. Tot és molt difícil, no en va dubtar. Aquesta ha estat una de les dues o tres qüestions que ha tingut clares com l’aigua. L’altra és la llengua. La fidelitat al català

Montserrat es delia per viure la passió al límit. Passió pel país. Passió per la gent. Passió pel passat. Montsepassió.
Pere Meroño

Penúltim aniversari. Festa trista. Gent moixa. Apesarada. Fa quaranta-quatre anys. Nick Havana. Bona part de la concurrència sap que Montserrat pateix càncer. N’ha estat operada fa quatre dies, com qui diu. Pel que sembla, hi ha esperances. Alguns convidats quan l’abracen veuen que hi fa broma. Càncer. Talment un llogater temporal i inofensiu. El mal, però és greu i s’ha escampat i s’ha fet fort.
Després de l’operació anà a recuperar-se a un balneari, el de Prats, a Caldes de Malavella. Allà, prenia notes per a un llibre que duria per títol “La novel•lista assassina”. També treballava en el “Digues que m’estimes, encara que sigui mentida
Pere Meroño

L’hora violeta

Si tots els llibres tenen un fort perfil autobiogràfic, aquest és, insistim, el que més en té. Les referències, més o menys maquillades, a fets i relacions hi són extraordinàriament explícites i diàfanes.
És un llibre que la Roig tenia necessitat de fer per tal d’aclarir i d’aclarir-se. Buidant el pap. Recuperant un cert equilibri ensems que passava pàgina, vitalment i personal, a situacions i conceptes que quedaven passat.
En escriure-la –afirma- no féu cap concessió al seu company i això li costà la separació amb ell.
Pere Meroño

"Jo ho he hagut d’explicar cinquanta mil vegades que la meva novel•la “L’hora violeta” es titula així per un poema de T.S. Elliot a la Terra Gastada. No té res a veure amb el color feminista, és una meravellosa coincidència. Però jo em referia exclusivament a l’hora del capvespre i això ningú ho volia veure. Puc defensar el pamflet quan escric articles periodístics, però no quan faig novel•les. En el moment d’escriure no s’ha de ver cap concessió, ni al marit."
Montserrat Roig

…el fil de la memoria és subtiment manipulat a la novel•la: el joc de miralls autobiogràfics que s’hi estableix, a la recerca de la complicitat del lector, acentúa la sensació d’obra polifònica i heteroglòssica. El debat entre memòria i història hi apareix, també, com un vell conflicte: l’escriptura és una revenja contra el passat, però també una manera de traure’l a la llum i redimir-lo des de la ficció. El deure testimonial, però, entra en conflicte, també, amb la passió amorosa, que tot ho relega a un segon pla: l’enamorament, que regira el cervell de les protagonistes de Roig, és una traïció a tot.
M. Àngels Francés Díez.

Cada novel·la té també la seva música. La Primera Simfonia de Brahms per a "L'hora violeta". Pere Meroño

Un tast:


 


Isabel-Clara Simó. Si em necesites, xiula. Edicions 62, 2005
Isabel-Clara Simó, Montserrat Roig. Diàlegs a Barcelona. Ajuntament de Barcelona: Laia 1985
M. Àngels Francés Díez. Literatura i Feminisme L’hora violeta, de Montserrat Roig. Arola, 2010
Pere Meroño. El Goig de viure. Biografia de Montserrat Roig. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2005
 

Comentaris

Magalí
29 de març de 2011 - 15:55

gràcies Mercè. Saber qui hi ha darrera de la M. Roig, amb els esquitxos que ens fas de la seva família, de què representava l'escriptura per ella..., em farà llegir la novel·la amb més força -tot i que probablement no la podré acabar...-. I per cert, molt encertada l'elecció de la simfonia de Brhams. A l' escoltar-la m'ha estat fàcil imaginar un capvespre violeta, d'aquests que tot sovint tenim a Caldes, amb el Montseny de rere fons...

Mila
28 de març de 2011 - 21:33

Abans que ens trobem aquest divendres i abans que acabi aquesta novel·la tan íntima i personal no em puc estar de transcriure un altre paràgraf que m'ha agradat molt i que crec que reforçar aquesta sensació de llegir alguns episodis autobiogràfics molt ben seleccionats...

" A l'illa recordo, imprecises i barrejades, totes aquestes escenes. Car el temps dins de la memòria no té res a veure amb el temps de la història. ... Tot és fet a base de retalls fraccionats que a poc a poc formen una narració íntima, la del record. L'ordre que prenen els records dins de la memòria personal no són mai ni cronològics ni coherents. Si ho encertes, de vegades les paraules t'ajuden a lligar-los per a formar-ne una .... L'ordre de la imaginació s'escapa a totes les dades, a tots els fets. Aquesta és la revenja de la literatura contra la Història."

Nou comentari