« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Jorge Semprún

Aquest mes de juny passat moria als 87 anys i al seu domicili de París, Jorge Semprún, intel•lectual, escriptor, guionista de cinema i exministre de cultura. Semprún es va exiliar a França amb la seva família de molt jove i ben aviat va ser un membre actiu de la resistència francesa. Delatat, arrestat i torturat va ser deportat finalment al camp de concentració de Buchenwald quan tenia només 20 anys. A través d’alguns dels seus llibres Semprún ens explica el que va significar per als deportats aquesta experiència transformadora.
En un d’aquests llibres, l’imprescindible “La escritura o la vida”, Semprún es pregunta si realment és possible explicar, explicar-nos, una vivència d’aquesta magnitud. Ell creu que sí, des de la creació, des de la literatura.

“Siempre puede expresarse todo, en suma. Lo inefable de que tanto se habla no es más que una coartada. O una señal de pereza. Siempre puede decirse todo, el lenguaje lo contiene todo. Se puede expresar el amor más insensato, la más terrible crueldad. Se puede nombrar el mal, su sabor de adormidera, sus dichas deletéreas. Se puede expresar a Dios, lo que no es poco. Se puede expresar la rosa y el rocío, el lapso de la mañana. Se puede expresar la ternura, el océano tutelar de la bondad. Se puede expresar el porvenir, los poetas se aventuran en él con los ojos cerrados, el labio fértil.
Puede decirse todo de esta experiencia. Basta con pensarlo. Y con ponerse a ello. Con disponer del tiempo, sin duda, y del valor, de un relato ilimitado, probablemente interminable, iluminado –acotado también, por supuesto- por esta posibilidad de proseguir hasta el infinito. Corriendo el riesgo de caer en la repetición más machacona. Corriendo el riesgo de no salir victorioso del empeño, de prolongar la muerte, llegado el caso, de hacerla revivir incesantemente en los pliegues y recovecos del relato, de ser tan sólo el lenguaje de esta muerte, de vivir a sus expensas, mortalmente
.”

Quan Semprún és alliberat del camp, intueix que ha traspassat una frontera vital i, durant un temps, es creu inmortal. L'autor diu que poc temps després de l’alliberament va haver de prendre una decisió, escriure sobre la seva experiència encara viva, tal i com va fer per exemple Primo Levi, un fet que probablement l’hauria portat al suîcidi o viure i oblidar. Va escollir la vida. Anys més tard, després d’abandonar la política va creure que ja podia explicar-ho perquè, en certa manera, sentia que s’havia reconciliat amb el camp, que ja podia, en les seves paraules “contar después del olvido”
El que més m’impressiona d’aquest oblit és que és un oblit completament actiu, conscient. Com oblidar, per exemple, l'olor dels crematoris? Ell ho explica així:

“Bastaría con cerrar los ojos, aún hoy. Bastaría no con un esfuerzo, sino todo lo contrario, bastaría con una distracción de la memoria, atiborrada de futilidades, de dichas insignificantes, para que reapareciera. Bastaría con distraerse de la opacidad irisada de las cosas de la vida. Un breve momento bastaría, en cualquier momento. Distraerse de uno mismo, de la existencia que habita en uno, que se apodera de uno de forma obstinada y también obtusa: oscuro deseo de seguir existiendo, de perseverar en esta obstinación, cualquiera que sea su razón, su sinrazón. Bastaría con un instante de auténtica distracción del propio ser, del prójimo, del mundo: instante de no-deseo, de quietud de más acá de la vida, en el que podría aflorar la verdad de ese acontecimiento antiguo, originario, donde flotaría el extraño olor sobre la colina del Ettersberg patria extranjera a la que siempre acabo volviendo.
Bastaría con un instante, cualquiera, al azar, de improviso, por sorpresa, a botepronto. O bien, todo lo contrario, con una decisión largamente madurada.
El extraño olor surgiría en el acto en la realidad de la memoria. Renacería en él, moriría por revivir en él. Me abriría, permeable, al olor a limo de ese estuario de muerte, mareante.”


Quan Semprún va escriure aquest fragment no sabia que anys més tard tornaria a sentir la mateixa olor en un context molt diferent, una olor que només ell d’entre tota la multitud podia reconèixer: va ser dies després dels atemptats a les Torres Bessones de Nova York.
Altres títols seus ens parlen de la seva experiència de deportació: “El largo viaje”, “Viviré con su nombre, morirá con el mío” o “Aquel domingo”.
Per mi sí que és difícil explicar-vos el que transmet un llibre com “La escritura o la vida”. Si encara no ho heu fet, llegiu-lo.
 

Comparteix aquesta informació:
Comparteix a Twitter Comparteix a Facebook Delicious Comparteix per e-mail Imprimir

Comentaris

  1. Moltes gràcies per aquestes recomanacions i aquests fragments, realment creen la necessitat de continuar llegint Semprún, evidentment començarem per "La escritura o la vida" i segur que volem continuar...

Escriu el teu comentari

simple_captcha.jpg
(escriviu el codi de la imatge)

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/