Mor Teresa Pàmies
Teresa Pàmies i Bertran (1919- 2012)
Nascuda a Balaguer, de petita va viure les represàlies al seu pare per la seva militància política. Militant de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC), durant la Guerra Civil es desplaçà a Barcelona on es convertí en jove dirigent comunista i membre de l´Éxecutiva de la JSUC. Oradora de gran impacte, destaca la seva participació al Míting de la Monumental en la Setmana d´Ajut a Madrid al març de 1937. Directora de la revista Juliol, promogué l´Aliança Nacional de la Dona Jove on defensa el paper de la dona a la guerra. Al 1938 marxà als Estats Units per a assistir al II Congres Mundial de la Joventut per la Pau i emprengué una extensa gira per aconseguir suport per a la República. Exiliada a França, passà un temps a un camp de concentració. Participà a la resistència i després marxà a la República Dominicana, Cuba i Mèxic on va estudiar periodisme. L’any 1947 tornà a Europa i va ser redactora i locutora a Radio Praga. El llibre Testament a Praga, escrit amb el seu pare, guanyà el premi Josep Pla l’any 1971, quan tornà a Catalunya. Escriptora i figura mediàtica, fou guardonada amb el Premi d´Honor de les Lletres Catalanes el 2001.
Mary Nash
La Teresa Pàmies, que ara ens acaba de deixar, va fer una entrada de cavall sicilià en el nostre món literari a partir de la publicació del Testament a Praga (premi Josep Pla 1970), l'obra en què va polir, presentar i comentar els records que havia deixat escrits el seu pare, un vell militant comunista.
No em correspon, ara i aquí, esmentar un per un els títols dels seus llibres més destacats, una informació que consta en la convocatòria del premi que cada any convoca el nostre Ajuntament, i que m'enorgulleix que porti el meu nom: aquest any, dedicat a ella i la seva obra. El mot clau del premi d'enguany és Praga, la ciutat que va estimar profundament.
A la nostra autora no li calia inventar històries per als seus llibres perquè tota la seva vida va ser ben novel•lesca. Si als disset anys -disset!- ja la podem veure participant en un míting al costat d'Azaña i Companys, va viure altres moments d'una intensitat total. El vint-i-sis de gener de1939 arrencava llambordes a la plaça de la Bonanova per construir una barricada per aturar els franquistes que ja lliscaven pel Tibidabo. Van seguir, després, els seus exilis americà, francès, iugoslau i txec, i l'exercici de feines tan diverses com modista, dependenta, mecanògrafa, obrera, traductora, redactora, locutora, escriptora i articulista. L'arribada de la democràcia li va propiciar una vida molt més tranquil•la i normal, que li va permetre viure en família sense sotracs, perills ni haver d'amagar ni renunciar a la ideologia de sempre.
La nit del 13 de març, data de la seva mort, vaig tenir ocasió d'emocionar-me veient al canal 33 la llarga conversa que l'any 1994 va mantenir amb Josep M. Espinàs en un dels programes Identitats a càrrec de l'escriptor, un miracle de la tècnica que fa que els difunts més distingits revisquin davant nostre quan ja no hi són. Estic segur que la serenitat, la fermesa, la memòria, la convicció, la ideologia i la humanitat del personatge van commoure una audiència que hauria pogut ser molt més nombrosa si s'hagués passat pel primer canal de TV3 i a una hora més hàbil.
Ara li correspon descansar en pau després de noranta-dos anys d'una vida intensa i apassionada. Els seus llibres en són testimoni.
Joaquim Carbó
La Teresa Pàmies era una persona que es va distingir per la seva integritat moral i la seva independència en tots els aspectes de la seva vida. Quan als anys setanta va arribar a Barcelona, tornant de l'exili, es va convertir ràpidament en un símbol de la resistència contra la dictadura i alhora en un lligam amb la República perduda des d'una catalanitat indiscutible. Amb modèstia exemplar, va anar omplint, llibre rere llibre, el buit que hi havia de narració tant de la resistència com de la República i l'exili, amb una prosa senzilla i efectiva. Més tard vam poder sentir-la durant anys a la ràdio amb intervencions sempre lúcides i interessants.
Gràcies a ella podem reconstruir les vivències de tota una generació, la que va perdre la guerra en el combat i va seguir-lo més enllà de les fronteres.
Albert Mestres
Vaig conèixer la Teresa Pàmies un estiu ara fa 4 ó 5 anys, al Balneari Prats. O potser fa més.
Em van avisar perquè el seu marit, en Gregorio Lopez Raimundo havia caigut a la dutxa.
Tenia cap a 90 anys i estava molt fràgil.
Només d'arribar, ella, amb molta serenitat, em va explicar fil per randa, amb un català mèdic correctíssim, quina era la situació i que és el que havia passat. No estava gens exaltada ni atabalada. Mantenia una calma que a mi em va sorprendre ja que estic acostumada a tota una altra cosa.
Vaig explorar en Gregorio i vaig veure que estava blanc com un llençol i de seguida vaig dir-li a la Teresa que era probable que estigués molt anèmic i que l'havíem d'enviar a l'hospital per fer una analítica i probablement una transfusió.
Ell no ho volia, havia vingut a Caldes per disfrutar d'unes vacances de conversa a l'ombra amb el seu amic Carrillo, i allò no entrava en els seus plans. Era ja molt gran i no volia que l'atabaléssim amb metges ni futileses.
La Teresa va reaccionar amb duresa cap al seu marit, perquè era conscient que tractant-se com eren de persones famoses, no podien jugar-se-la. Va expressar preocupació per la situació, però sobre tot per l'establiment. No volia que els seu home, essent popular i famós com era, tingués un ensurt fort al Balneari ja que insinuava que això li portaria molts problemes a la família Quintana i a mi.
- No te puedes quedar aquí, eres una persona conocida y estás muy grave. Te puede dar algun ataque y aquí no puedes quedarte ! Donant a entendre, però sense dir-ho, que si es morís al balneari suposaria un enrenou per tothom..
Aquesta reacció de la Teresa em va sorprendre ja que en Gregorio tampoc estava per morir-se i sobretot pel fet que utilitzés aquest raonament per ficar-li al cap d'anar a l'hospital, i que no recorris als tòpics de la salut, etc.... Potser és això el que la gent tant diu d'ella, que era freda i de caràcter dur. Molt pragmàtica. Compromesa amb la seva vessant pública per sobre de tot.
Finalment va arribar l'ambulància i la Teresa es va asseure al davant, al costat del conductor, que era una noia que la va conèixer de seguida. No sé quina conversa van tenir pel camí...
Recordo en Víctor, el jardiner de llavors del Balneari, que quan en Gregorio se n'anava ben contrariat li deia a crits des d'el jardí: tranquilo Raimundo, que te llevan a un hospital de los buenos: ponen sangre de la roja !!!
Míriam Sàbat
Teresa Pàmies, una dona important. Una vegada vàrem coincidir a un estudi de Catalunya Ràdio. Ella sortia d'una entrevista i jo hi entrava per enregistrar un parell de contes. Quan va saber el que jo hi anava a fer va demanar si podia ser públic. Es va asseure davant meu i li vaig dedicar els contes a ella (unes faules d'animals molt maques que havia escrit l'Alberto Moràvia -Històries de la Prehistòria-). Va ser maco.
Albert Estengre (contecontes que divendres passat va venir a presentar "Sota el Pont de Praga" als nens i nenes de Caldes.)
Per la festa major, si era a Caldes, sempre ens venia a veure al teatre. En una ocasió la vaig poder saludar. Recordo especialment l'encaix de la seva mà, era ferm, ple d'una força encara jove.
Montse Fernández, la Nandes.
Aquest agost he tornat uns dies al Prats, de Caldes de Malavella, fugint de l’atuïdora xafogor de Barcelona. Hi he retrobat amics i coneguts, amb un any més a les cames i a les artèries, que “el temps que fuig” – com diu el bell poema del recordat Tomàs Garcés- deixa més feixugues i embussades. Per pal•liar-ne els efectes, els vells busquem al balneari les condicions que ens permetin passar el tràngol sense sentir-nos destorb per a ningú. Respirar l’aire incontaminat a l’ombra dels arbres d’un acollidor jardí adaptat a la lectura tranquil•la i a la conversa estimjulant…
Teresa Pàmies