« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Serà veritat?

Una Teresa Pàmies emocionada ens explica com va viure a París la manifestació del 13 de maig del 1968. En la vigíla d'una jornada de protesta.

Dilluns 13 de maig
Ha estat, el d’avui, un dia increÏble. No sé com el descriurà la Història. No sé com en parlaran demà els diaris. A mi m’ha commogut fins al moll dels ossos i he sentit, gairebé “físicament”, el naixement d’una època nova, mai imaginada. Quan he llegit, al capdavant d’una massa d’adolescents, un cartell que deia: “Où sont nos morts” he plorat com una beneita. I he vist plorar l’entorn. Eren els infants de les barricades, els Gavroche del nostre temps, que ja no vesteixen casigalls ni dormen a l’aixopluc dels lleons de pedra de la Concorde. Eren criatures que demanaven explicacions al poder insituït, que exigien “els seus morts”, infants com ells, desapareguts les nits esberlades per les forces de l’ordre, al barri d’estudiants.
Un milió de persones, la gran majoria joves: estudiants i treballadors. Els vells, però, també impressionaven. També “hi eren” els vells: catedràtics, escriptors, premis Nobel o Goncourt, de totes les ideologies. Agafats del braç. Hi eren tots aquells que juguen un paper en la vida de França, aquest gran país. Ni un policia de la Place République a Danfert. Ni una pedrada. Ni una baralla entre grups antagònics que, dies abans, el Primer de Maig, s’havien motejat i esgarrapat de la République a la Bastille. Hi eren tots per dir que els francesos rebutgen la bomba lacrimògena, la matraca, l’apallissament i els humiliants interrogatoris de Beaujon.
Un milió de persones. No hi creia ningú, en aquest miracle. Menteixen aquells que diuen: “Era d’esperar”. No és veritat. És extraordinari. És increïble.
Centenars de milers de joves cridaven, joiosos: “Nous sommes de groupuscules” i no ho deien pas per empipar Georges Marchais –que també hi era-, sinó per afirmació d’una fraternitat. Cridaven consignes ben simpàtiques: “CRS au chômage” quan passaven davant la Prefectura de Policia. I cantaven “La Internacional”.
Quan, com, on l’han apresa, “La Internacional”, aquesta jovenalla? No ho sé, però la cantaven. Alguns vells ja no se’n recordaven, de l’himne proletari. Feia molts anys que no el cantaven, perquè ja s’havien decebut de “tanta lluita inútil”! S’havien intal•lat davant la “tele” i rondinaven contra els joves d’ara, bons per a res i bandarres. Però avui han sortit al carrer I s’han trobat amb aquesta joventut increÏble, cantant “La Internacional”. Les llàgrimes d’aquests homes i d’aquestes dones no eren llàgrimes de vell, sinó de pares que de sobte retroben els fills o es reconeixen en els fills. Homes i dones que han tornat a viure els millors anys de la seva existència.
Tota la França aturada. Tota. La manifestació de París ha tingut lloc en tot el país, simultàniament. La ràdio diu que mai no havia vist una resposta més unànime a la repressió policíaca.
Jo em pregunto, què passa? Què vol dir tot això? Serà veritat que la revolució és ja possible?
Un milió de persones a París no són els rabiosos i les trinxeraires de Nanterre. Calia veure les cares de tota aquesta gent. Homes i dones responsables, de pes, de categoria en totes les rames de l’economia, de la cultura, de l’art i de la ciència. Gent sense la qual França no fora el que és, gent que pot fer –si ho vol- que França esdevingui socialista. Però, és això el que té plantejat avui? No ho sé. Tampoc tinc dret a plantejar-m’ho amb tota responsabilitat. Sóc estrangera.
Si els rabiosos de Nanterre han fet possible tot això, qui són els rabiosos de Nanterre?
Estic cansada com un ruc. Em sembla que tinc febre i tot, si l’exaltació dóna febre. Potser he begut massa café. És trist viure a França i no ésser francès.

Teresa Pàmies. Si vas a París, papà... Nova Terra, 1975

Comparteix aquesta informació:
Comparteix a Twitter Comparteix a Facebook Delicious Comparteix per e-mail Imprimir

Comentaris

Escriu el teu comentari

simple_captcha.jpg
(escriviu el codi de la imatge)

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/