« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Retorn a la pàtria

M’acomiado del bloc fins al setembre. Us deixo però, molt ben acompanyats/des. Dos bons amics bibliotecaris, la Carmen de Tossa i en Jordi de Salt, em van recomanar els llibres de Xuan Bello, un autor asturià que viu i escriu en aquesta llengua, tota una heroïcitat. Els seus textos són, entre altres coses, un homenatge a tota una cultura que se’n va, enduent-se impunement les seves persones, les seves paraules, la seva memòria. Són textos molt poètics i emotius, alguns de molt combatius. Ben aviat en tornarem a parlar però, de moment, us en penjo dos relacionats amb l'estiu, inclosos en el volum La neu i altres complements circumstancials (Adesiara, 2010). I això només és el començament.


ESTIU

A hores d’ara les autopistes que duen cap al sud els somnis de tants dilluns frustrats ja exhalen una càlida olor d’estiu i d’aventura. Els embussos insomnes, el solet encara tímid de primavera escalfant la terra, són indicis d’aquest desig de l’edat madura de cercar un país innocent, on el temps no passi i on perdurin per sempre qui sap si una tarda de la infantesa o aquella nit boja de joventut en què vam jurar, fervorosos, que l’amor no s’acabaria mai.
Els dies primaverals de Setmana Santa són els primers acords d’aquesta sonata allegro ma non troppo que és l’estiu. De mica en mica ens anem acostant a la dolça estació dels climes densos, i ja tenim a l’ànima la inclinació al relaxament i a la llambregada que mira sense mirar els senyals indesxifrables que les orenetes dibuixen al cel. L’estiu –perdoneu que citi un dels meus clàssics- és la meva pàtria. Perdoneu també que ho repeteixi altrament: una tarda perduda de la infantesa és la meva pàtria, i aquests dies d’ara són el meu exili.
Quan al cel brilla el blau i floreix el silenci en cada racó, quan arriba de puntetes l’estiu sigil•lós i ens adverteix que allà roman el camí de l’aventura, aleshores també ens adonem que qualsevol retorn a la pàtria és impossible. Han quedat enrere per sempre els dies feliços en els quals –fóssim on fóssim- érem a casa. Malgrat tot, guiats per un instint quasi de formiga, anem aquesta setmana cap al sud per les autopistes que encara exhalen l’olor de la pàtria. L’estiu –com una poma madura encimbellada a la branca més alta- és allà esperant-nos, seduint-nos amb una melodia antiga i unes imatges consoladores. ¿Cap a on deuen tirar, digueu-me, els camins que tornen a la pàtria?


MÓRES
Passa, perfumant l’estiu, el carro del sol. Aquests dies, en les escasses estones de lleure que deixa la feina, de vegades tenim temps de vagarejar i paciència per a mirar aquest quadre blau, el cel, que cobreix la ciutat amb transparència de diamant. L’estiu, aquest estiu arquetípic que tots portem a dintre, baixa amb els peus descalços a llançar-se de cap a la piscina dels nostres somnis.
Més enllà, en la llunyania, hi ha la vida. D’ací i d’allà les carreteres que inviten al sud, les tardes daurades a la riba del riu, sota els avellaners. Allí, si fem un esforç amb la imaginació, encara podem veure els caminois que duien a aquell faig i les pastures elevades on antics pastors s’escarrassen a fer la seva feina. Allí, les planures i el silenci que esclaten a la calç de les parets, la noia que passa amb bicicleta i saluda un moment, i és la vida. Allí, en el fons del nostre record, les carreteres de Castella, monòtones, il•luminades a les vores per l’ombra fresca dels verns que cantà Antonio Machado.
L’estiu està en l’olor, en la llampada de la llum als vidres, en el sabor de l’aire. L’estiu: un bon moment per a buscar temps per a un mateix, per a retrobar-se. Eugénio de Andrade, el darrer pagà d’aquesta Europa que ha oblidat el que és essencial, diu que la seva pàtria va  del juny al setembre, que també, de vegades, el cel és blau en el seu país.
També aquí ho és de tant en tant. Hom té el costum de felicitar la Pasqua o l’any que comença. Poques vegades es desitja a la gent un bon estiu, un temps per a esmerçar temps en els coneixements inútils. Això, lectors, és el que us desitjo: que us arribi a casa un amic per sorpresa i que us porti unes móres humils, enceses, essencials.

Comparteix aquesta informació:
Comparteix a Twitter Comparteix a Facebook Delicious Comparteix per e-mail Imprimir

Comentaris

  1. Preciosos els dos texts!! haurem de llegir alguna cosa d'aquest autor q desconeixia.Serà però després de l'Ulisses que ja ens donarà feina fins el setembre.
    Molt bon estiu!

  2. Ara que encara que treballi estic instal·lada a Colera cada matí, mentre espero el tren, gaudeixo de la imatge impagable de veure acabar de sortir el sol de darrera un mar lluent tenyit de taronja, absolutament en calma i sempre penso que és el lloc al qual sempre vull tornar, una mica com la pàtria d'en Xuan bello.

    Gràcies Mercè i companyia per aquest descobriment. Bones vacances, bon estiu...!!!!

  3. Aquest dies que estem instal·lats a Colera gaudeixo cada matí de la imatge impagable de veure sortir el sol de darrera un mar lluent tenyit de taronja, absolutament en calma. A mesura que el tren va avançat penso que aquest és el lloc a on sempre vull tornar, una mica com la pàtria d'en Xuan Bello.

    Gràcies Mercè i companyia per aquest descobriment.

    Bon estiu...!!!!!!!!!

Escriu el teu comentari

simple_captcha.jpg
(escriviu el codi de la imatge)

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/