Tempesta Roig
Delta de l'Ebre
Divendres vam parlar de poesia amb l’Albert Roig, un ex-poeta que no havia anat mai a un club de lectura. Ex-poeta perquè ell mateix ens va dir que el llibre que havíem llegit: La tempesta (Edicions 62, 2011) era el seu testament poètic i que ja no n’escriuria més. L’Albert Mestres va dir d’aquests versos que significaven “el procés d’una persona que ha saltat de la joventut a la vellesa sense passar pel procés de la maduresa”. Vam comentar poema per poema i vam quedar absolutament fascinats amb el text, amb l’autor i amb el seu poeta inspirador: Rilke.
Aquest és un petit collage de la sessió.
CANT D’ARIEL
Aquesta alba que em naix.
La rosada del cos que són les fulles,
la sendera, l’Atzur,
el cel, net, torna a estendre els crits
d’ales blanques, la queixa
del vell marí que amb ronca veu
em vetlla, canta.
Vell marí vist a Menorca: 15 de juny de 2008
Últim vell marí que es va trobar fou abatut a trets per un guàrdia civil l’any 1958 a Cala Tuent (Mallorca)
Rèquiem per una amiga i Rèquiem per a Wog comte de Kalckreuth traduïts per la Teresa d’Arenys. Al número 59 de la revista Els Marges.
Posseeixo els meus morts i deixo que se'n vagin,
meravellat de veure'ls tan refi'ats, contents
d’arribar a casa en ésser morts, justos, estranys
als tractaments i al nom que en aquest món rebien.
Rainer Maria Rilke
GOS
Jo dormia. Sentia els xiscles esmolats del carcarà.
El carcarà a la gropa de l’ase.
L’ase clavava coces cegues, agre.
Vaig dir “Qui esmola l’acer de la nit?”
Canganceiros amb Lampião e Maria Bonita al centre.
La blanca ala i el cel, esquinçat.
Els meus ulls, oberts, morts, eren els ulls del cel,
el cel que havia sotjat nits senceres,
núvols de creus i tombes,
i ara la seva ombra
freda em besava i moria. Maria,
i em besaves i queies ferida al meu costat
just perquè de seguida
et degollessin.
LA PEDRA I LA FLOR
Aquí el camí s’acaba i és pedra i serení i és flor i llit i és vent. La teva pedra, sense el teu nom, sense els teus dies.
TEIX
Un déu s’aparegué a una noia,
somreia, fred, resplendent, net com el matí,
i en va néixer una illa
verda d’horts i cants, i el teix, la font i el cànem,
perquè aquell matí hi nasqué per sempre
i fos una noia.
El teix a la Viquipèdia.
I acabem amb un dels poemes del llibre d'Albert Roig Córrer la taronja (Empúries, 1898).
Vam ser núvols, tampoc
Cap país de tenebra.
Entre cabells d’enlloc
Ni res que cosa enerva.
No les formes del cos
Que abraçava, són fulla,
Ara espectre commòs,
Que mouen fible i mulla
Somouen. Ara ardor,
La sentida, hi acuden.
L’efecte, a malaltia-
Son que a canvi devia.
Pels sentiments, quan muden
De braços, sols d’olor.
Comentaris
no em puc prendre encara la xocolata negra d'en Joan Luís Lluís, sense fer un comentari de la trobada amb l'Albert Roig...
Quan el POETA -segons ell, ex poeta- es despulla davant nostre i es mostra amb tota la seva HUMANITAT, és llavors quan endevino que aquell POETA inaccessible, críptic, que em fa naufragar enmig de la tempesta, el que pretén és guiar-me a l'illa del Teix i des d'allí salvar-me d'aquell naufragi. Va ser un regal sentir-lo recitar la seva poesia VERA.
Va ser una altra trobada me-mo-ra- ble!
Llit de Can Barbas, ja dissabte, 9 de novembre, 1’33 hores.
No puc dormir ni somiar ni morir, encara. El whisky em destil•la pels llagrimalls. Anoto flaixos de la sotragada de fa una estona perquè, passades les hores, s’haurà esvaït tot.
Què seria més noble ? .... matar Rilke amb un simple punyal o perpetrar un western al Delta de l’Ebre ? Abandonar Narcís i quedar-se tan ample o empalar anguiles pels canals amb una piragua ?
Pot Manelic pistoler planejar pels arrossars sense mullar-se ?
I Caliban de Maria la Cava panxut i amb mostatxet encadenar Jesús al xamfrà ?
Estaborniu-me infermeres de còfies i calces negres. Booora nit !!
Fem un “espagueti” vaaaaaa !!
http://www.youtube.com/watch?v=vxyWxkL5hUI&feature=share
L'Albert Roig és com la veu de la desídia d'escriure però ha fet poemes posseït pel mateix Rilke, que guiava la seva ploma sobre el paper.
Diu que escriu per trobar-se amb ell mateix però sap que al final no s'hi acabarà de conèixer mai.
No fa servir paraules de savi, al contrari, deixar anar renecs i paraulotes amb tota naturalitat i sense cap rubor.
El vàrem tenir al davant perquè una filla arribada a una edat tardana el va fer desistir de deixar passar la vida a la cabana del seu tros de platja de la costa brasilera.
Caòtic, planer, tímid i un pel canalla, que perd les seves notes i reconeix que és un desastre. Els poemes li venen en el moment d'escriure'ls, sense avís previ. Per això no els busca, sap que tard o d'hora el trobaran.
Diu que no li agrada recitar però ho fa sense que li demanem i assaboreix cada paraula, golafre, incapaç de callar.
Acaba la sessió amb un somriure murri tot dient "avui no volia parlar del meu llibre".