« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Crònica de la presentació de "Cartes des del front" amb Eloi Vila

El divendres 15 de febrer, l’Eloi Vila va compartir amb nosaltres una vetllada emotiva i intensa. El que ens hi va dur van ser les cartes que ell mateix ha anat recollint de famílies de combatents de la Guerra Civil i que li han servit per a resseguir algunes d’aquestes vides escapçades. Vint històries humanes en forma de missiva que ara rebem nosaltres gràcies a la necessitat de Vila de saber qui hi havia darrere i que podem llegir al seu llibre Cartes des del front (Ara llibres, 2012). Són els fills que expliquen als pares la història dels avis.
Una tria que ha estat feta des de la intuïció, valorant algunes vegades el component més literari del text i d’altres, la vida amagada rere les paraules. De totes, només una és del bàndol franquista. Encara no és possible trencar del tot el silenci.
Unes històries que l’Eloi ens va explicar molt bé i que ens van deixar commoguts. Com la de la família de Pascual Latre. Ell, primer al front i després empresonat. La seva família a la misèria. La mare fent el matalàs de les filles amb els flocs de llana que les ovelles del pare deixaven entre els matolls. Un matalàs en el que encara hi dorm la Carmen, la filla petita, que ara té setanta-un anys.

L’Eloi Vila ens va explicar que se sent orgullós d’haver reconstruït tots aquests relats i que buscant el perquè les famílies li han donat aquestes cartes ha deduït que ha estat per diferents raons: com a homenatge a una generació que havia viscut una guerra, com a homenatge a una gent que va lluitar per un govern legítim, per acabar amb la por o, simplement, per saber més.
A nosaltres ens va agradar molt que ho vingués a explicar a la biblioteca. Després vam escoltar testimonis del públic. Relats de guerra relacionats amb Caldes, un poble que també va tenir les seves petites grans històries i que gent com l’Antoni Vilà o en Carles Ribera s’esforcen per recuperar de l’oblit.
Acabem amb una cançó d’amor. La de Josep Ferrer, reservista veterà que anirà al front amb trenta-un anys, deixant esposa, dues filles de cinc i dos anys i una més en camí. Eloi Vila ho explica així:

El 29 d’abril de 1938, en Josep es presenta a Barcelona. Ha sortit de Vic amb el cor encongit però amb un sol objectiu: tornar. Abans de marxar, però, fa un pacte amb la Maria, la seva dona. Si no pot tornar a casa amb tranquil•litat i ha de fugir a un altre país, farà sonar com sigui per la ràdio de l’exili la seva cançó d’amor, J’attendrai, que canten adaptada al castellà: “Volverá, un día quizás volverà, mi amor"..

Josep Ferrer no tornarà. Morirà el 23 de maig en una ofensiva republicana a la serra de Morinyol a Bellcaire d’Urgell, a la comarca de la Noguera.

Comparteix aquesta informació:
Comparteix a Twitter Comparteix a Facebook Delicious Comparteix per e-mail Imprimir

Comentaris

  1. GRACIES MERCÉ, ÉS UN PLAER REBRE ELS ESDEVENIMENTS!

  2. Aquest matí he escoltat la cançó i per un moment he vist a la Maria, al costat de la ràdio, esperant un miracle i que soni "volverá, un día quizás volverá, mi amor". I també he vist una llágrima...

Escriu el teu comentari

simple_captcha.jpg
(escriviu el codi de la imatge)

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/