Max Roqueta: la música de la semàntica
LA MAR
És la mar una noia oberta
a l’esguard de tot déu:
s’abeura en la nit a la vista dels estels,
i dansa tot el dia per temptar el sol.
En Joan Oltra em va parlar de Max Roqueta i fa uns dies em va portar el seu llibre Poemes i proses (Líquens, 2002), traduït per Àlex Susanna i Jaume Figueras.
Max Roqueta (Argelièrs, Llenguadoc 1908- Montpeller 2005) fou poeta, narrador i dramaturg occità, metge de professió. La seva literatura és hereva directa del poeta que llegim al club: Josep Sebastià Pons. Va ser fundador a l’any 1945 de d’Institut d’Estudis Occitans, del que posteriorment en fou president.
Com Josep Sebastià Pons, l’obra poètica de Roqueta ve determinada per una especial sensibilitat envers la natura i per la seva interpretació de tot el que envolta la vida humana en relació a aquests element naturals. Tot i que és evident que la musicalitat és un factor determinant en el gènere poètic, en el cas de Roqueta és fonamental i, en certa manera, inèdit, també en la seva prosa. Mireu com ho explica, en la introducció del llibre, Joan Maluquer, fent referència a una de les obres cabdals de Roqueta, Verd Paradís:
Aquí, potser encara més que en la poesia, és l’originalitat del ritme el que atreu, sorprèn i fascina. Atès que el Max Roqueta de Verd Paradís (...) és ben bé i per damunt de tot, i literalment, un encantador: el qui sap, amb l’ajuda de la sola força dels mots, modificar en profunditat la nostra visió de la realitat quotidiana. I introduir-nos així, en altres espectacles, altres sensacions i altres formes de vertigen. Fins a l’embriaguesa, fins a la pèrdua de consciència més conscient que hi pugui haver: durant la qual tot s’esmuny i mentrestant res no s’acaba d’esmunyir de debò. Una mena d’entremig d’alè vital en què el món que ens envolta esdevé insensiblement més cert, més fort, més indispensable, atès que ens fuig inexorablement i que nosaltres n’esdevenim un element, per dir-ho així, objectiu de la fugida.
Joan Maluquer, 2002
Però aquests musicalitat, essència de la seva poesia, no és la musicalitat de “l’oïda”, per a Roqueta la menys important. En un text d’homenatge a Josep Sebastià Pons ell mateix distingeix com a molt més essencial...
el que es podria anomenar, a manca de res millor, música semàntica (...) que no deu res, o gairebé res, als sons en si que representen els mots. És feta de la successió de significats, dels seus acords (en el sentit musical del terme), també de les seves dissonàncies, del fimbreig interior de l’esperit que neix dels seus recontres, de connotacions que són com els harmònics dels sentits, de càrregues afectives sovint indiscernibles i que constitueixen amb – i paral•lelament- la música dels sons de l’estat pur, la música doble de la poesia.
Max Roqueta, 1986
L’obra de Roqueta, des de la solitud, amb una llengua gairebé clandestina, ens relliga amb l’univers i ens uneix amb el que som, éssers naturals, efímers.
VELL CAMÍ
Cap al somni del xiprer,
oh camí d’antany, puges
amb la dolçor dels que ha pres
l’ombra de la mort, i calles
Els vents s’han endut la fressa
dels carros de setembre.
ara no tens més que el record
de la vinya feixuga de fruit
Esguardes en ple sol
com passa el somni d’un núvol,
que allí dalt s’estira i davalla
després sobre el mar argentat.
Potser no és sinó el teu lent lament
que sentim, quan cap a la pleta
un vespre d’or el ramat passa
amb esquelles plenes de tristor.
CAMIN VIÈLH Devèrs lo sòmi dau ciprés, / ò camin d’autres còps, escalas/amb la suavor de los qu’a pres/l’ombra de la mòrt, e te calas. // Los vents an esvanat lo bruch/de las carretas de setembre./Ara n’as pas que lo remembre/de la vinha grèva de fruch. // Espinchas dins la solelhada/ passar d’un nívol lo pantai, / qu’amont s’alonga e puòi se’n vai/aval sus la mar argentada.//E benlèu es ton lent planhum/que s’ausís, quand, sarrant la jaça,/au vèspre d’aur un tropèl passa/amb d’esquilhons plnes de tristum. (De Los sòmis dau matin, 1937)
Aquí el teniu recitant magistralment un dels poemes de Verd Paradís.
Aquí el teniu recitant magistralment un dels poemes de Verd Paradís: La mòrt de Còstasolana