Faula de la granyota de Josep Sebastià Pons
Aprofitant que dissabte passat vam fer una sessió de contes de granotes per a infants, l'Albert ens fa arribar aquest text de Josep Sebastià Pons: Faula de la granyota
Paraules i diners, en el món tot s’esmerça.
Josep Sebastià, ton cant és massa breu.
Prova d’ací endavant d’allargar la conversa.
Mira de donar cos i registre a ta veu.
D’aquesta opinió jo no som partidari,
no volent perdre mai la mesura ni el to,
i per tota raó
recordaré el consell que porta el fabulari.
Descoberta en la riba o perduda en el llot,
diràs que la granyota és molt afavorida.
Per ella tot s’ajusta a mida del seu vot.
Mena la bona vida
quan s’està culcosida a vora de l’estany.
Amb tot, si ve la nit, aquesta criatura
persevera en son plany.
És molt desagraïda als presents de Natura.
L’escuma de l’enveja a la boca li escou.
Una tarda veu l’ombra i la forma d’un bou.
El flanc potent i arrodonit com una gerra,
venia pas a pas, majestuosament,
i portava a son front la dolçor de la terra.
La granyota corpresa hi perd l’enteniment.
Vol ésser en tot semblant al rei de la pastura.
Ja s’infla poc a poc. De més s’inflar procura.
Encara un esforç, dona, i ja seràs com ell.
Per pujar de volum la pobra s’escarrassa.
Ja passa de bolet, és a tall de carbassa.
Tiba, i de tant que tiba i que afina la pell
a l’altre món fa el capgirell.
Ara la va xuclant la mosca vermenera.
Més li haguera valgut de viure sense afany,
princesa en son palau de molsa i d’aigualera
i de s’estar suspesa en el delit del bany.