« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Sortida amb el Club Excusionista a Romanyà

Fa uns mesos, el Club Excursionista de Caldes ens va proposar una sortida conjunta a Romanyà de la Selva, el poble on Mercè Rodoreda va viure els últims anys de la seva vida. Vam pensar que la primavera seria la millor època per anar-hi, sobretot coneixent l’amor que l’escriptora sentia per les flors i la importància que tenen en la seva obra.

Aquí teniu la data, els horaris i tota la informació necessària.

Dia: Diumenge 7 d'abril. Ruta Mercè Rodoreda i els gegants del bosc.

Descobrir Romanyà a través de la ruta de Mercè Rodoreda, visitar construccions prehistòriques i arbres monumentals.

Sortida a les 9 del Parc de la Sardana (Pineda Malavella).
Desplaçament amb vehicle propi (25’)
Recorregut a peu de dos hores, assequible per a tothom.
Portar calçat apropiat per caminar.

Advertiment: durant aquesta sortida es poden fer fotos que després es publiquen a la pàgina WEB, al blog del club o a la revista Aquae del municipi de Caldes. També es poden incloure en un àlbum Picasa o similar i compartir l’enllaç d’aquest amb la resta de participants o socis del club. Si tens algun inconvenient en la publicació o difusió de fotos on surtis tu o algun membre de la teva família, avisa’ns
.

BLOG: http://clubexcurscaldesmalavella.blogspot.com/
WEB: http://caldesdemalavella.cat Entitats, esports, Club Excursionista.
FACEBOOK

Aquest és el tríptic informatiu de la ruta.

Mercè Rodoreda a Romanyà

"No era un poble, era un bosc. Les nenes havien sortit de casa seva per anar a collir la vidalba, algunes la rosella, algunes l’escardot morat, d’altres la rosa de bardissa... i no havien sabut sortir del bosc que havien hagut de travessar i el bosc se les havia quedades. Totes anaven vestides igual: faldilla vermella, cosset de floretes blaves i grogues amb el fons de la roba blau marí. Totes eren rosses, totes duien tirabuixons, totes tenien els ulls blaus, totes duien a la mà un pom de la flor que havien anat a collir. Així que es despertaven començaven a ballar i a voltar i voltar la soca d’un arbre, cadascuna el seu, tot cantant la cançó de la matinada. «De què viviu?» «De castanyes, de les que encara tenen la closca verda, llisa, amb una punxa de tant en tant.» Una que duia un pom de llessamí em va explicar la seva vida: «A casa meva vivia bé; tenia tantes nines i tants ninus com volia, menjava sempre cervellets de colomí i plats de crema cremada, bevia sempre que tenia set orxata d’ametlla tendra, dormia fins que se m’acabava la son i tenia temps de sobres de somiar que era peix, que era ocell, que era serp, que era hiena... però una nit vaig somiar que les flors de llessamí em cridaven; volien que les collís jo i només jo. S’obrien de mica en mica i del foradet que tenen al mig sortia una veueta que era la meva i deia baixet mentre jo dormia: «Volem que la nena que ho té tot vingui a collir-nos abans que l’abella faci mel de nosaltres.» Vaig llevar-me, encara era plena nit, encara anava amb la son encastada als ulls, tota jo un deliri, i caminant caminant, vaig trobar el llessamí, vaig fer un pom amb totes les seves estrelles i ara sóc una nena perduda perquè no vaig saber trobar mai més el camí de casa meva, de la meva casa amb un jardí florit de violers i de vitadímia.» Li vaig dir que si volia jo la podria acompanyar, que les podria acompanyar totes d’una a una. De seguida va fer la cara trista i el blau dels ulls se li va entelar; va acabar per confessar-me que s’estimava més ser nena perduda i viure en el bosc on a la nit les branques dels castanyers baixaven fins on era i tot abraçant-la l’acotxaven i li deien que l’estimarien fins a l’hora de la mort; que si no sortia del bosc sempre seria nena amb faldilles vermelles, amb tirabuixons com encenalls, amb el blau dels ulls ple de tendreses d’aigua i amb gotes de rosada entre el rosa dels llavis... I va afegir amb uns ulls carregats d’innocència i sense parpellejar: «Així es perd una nena, al poble li posen el nom de la nena perduda, i aquella nena es converteix en la patrona del seu poble. Compren una nina gran, la vesteixen de santa, li posen una corona de llautó, la fiquen en una vitrina i la van a visitar i a dur-li flors de tant en tant. Jo, em dic Gertrudis.» Mercè Rodoreda, Viatges i Flors. Barcelona. Edicions 62, 1980.

Comparteix aquesta informació:
Comparteix a Twitter Comparteix a Facebook Delicious Comparteix per e-mail Imprimir

Comentaris

Escriu el teu comentari

simple_captcha.jpg
(escriviu el codi de la imatge)

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/