Fotografies de la trobada de divendres 1 de març. Obra: Cantilena de Josep Sebastià Pons
Per acompanyar les fotografies de divendres he escollit un fragment en prosa de Josep Sebastià Pons. El trobem dins del Llibre de les Set Sivelles (1956). Pons va començar la seva obra en prosa en francès, amb les seves memòries d'infantesa a Concert d‘éte (1950), però aviat ho va anar combinant amb el català. Al club ens hem centrat en la seva obra poètica, però J.S. Pons, va escriure també narrativa, assaig i teatre. En aquell enllaç, una guia de lectura editada per la Fundació La Caixa l'any 2004, hi trobareu la vida i obra de Pons al complet.
Josep Sebastià Pons. Guia de lectura
Al Llibre de les Set Sivelles hi apareix (...) el món que ha nodrit també tantes proses en llengua occitana, un món rural, reduït, amb uns pocs personatges esdevinguts marginals o pintorescos, lligat al records d’infància, tot plegat observat amb amor i nostàlgia per algú que ja no en forma part (Enric Prat i Pep Vila, 1991). Malgrat les diferències, aquesta mirada amable, màgica a vegades, cap al món rural ens servirà perfectament de transició cap a la nostra propera lectura: Història Universal de Paniceiros de Xuan Bello.
No he tingut cap dubte en escollir aquesta part del text titulat L’aire de la pluja. Una prosa poètica, delicada. Per un matí plujós com el d’avui. Gaudiu-la.
L’aire de pluja havia penetrat dins la sala. Sense que me n’adonés, me feia rondar entorn de la taula. Quan el seny m’aconsellava de treballar, no hi consentia. Quan la intel•ligència desitjava moldre i classificar, les sensacions m’eixien del cos com les fulletes d’un branc. “El que tu vols fer”, deia l’aire encomanadís, “no és gens raonable”. Més val que siguis obedient a les harmonies naturals. Un poeta no és un savi. Si aspires a establir una obra viva, és necessari que respiris delitosament. Cal que abracis l’aire, com ho recomana el vell adagi: Carpe diem."
L’aire de pluja té un parlar imperiós. Quan m’ha menat davant de la finestra, m’he avingut amb la veritat del seu raonament. Hauria estat una desgràcia deixar córrer l’encís d’un matí semblant. Hi ha en la vida moments ideals que aviven els ulls i l’oïda i ens fan sentir una benestança comparable a la que sentiran les muntanyes entre boires i bromes. Allà les muntanyes s’esvaeixen sense misteri. Perfilen cent mil corbes volanderes per assenyalar únicament que participen al mateix joc (...)
És la música d’un matí de pluja. Entrem en un palau de sonoritat i les més familiars revelen una modulació que no coneixem. (...) Mentrestant tot s’anima dins d’una llum afluixada. Uns miralls arrodonits d’aigua reposen damunt de les bótes. Cada teulat presenta mil teules carmesines. El xiprer fosqueja. Les muntanyes van eixint de la boira, una mica platejades, i ve el silenci del migdia. Migdia ens torna la calma. Ara ve el moment d’increpar l’aire de pluja: “Què val”, li dic jo “aquesta feina i quin profit en trauré? ¿On és la lleugeresa que dictava aquestes impressions tan deslligades i desavingudes que no formen cap llei de melodia? ¿On és la meva alegria, aire gelós, que t’has begut la meitat de les lletres? Més valia estudiar els nous conceptes de poesia i fullejar el diccionari encara obert al damunt de la gerra”.
L’aire de pluja fa resposta amb els meus llavis perquè s’és allotjat en el meu cos: “Viu i respira”, diu ell, “respira i viu. Obre els ulls. No provis mai d’explicar la poesia.”
Què sé jo? Cinc coloms blancs o de color de llosa pelluquen sota la finestra, i tant s’afanyen que tots cinc semblen parlar.