« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Quatre veus asturianes

Ja hem parlat altres vegades de l’activitat poètica coordinada i dirigida per l’Albert Mestres i la Sofia Fonseca anomenada Veus Paral•leles, una reunió de quatre poetes de parla catalana que reciten les seves poesies juntament amb quatre poetes d’una altra cultura. En l’edició de l’any 2006 la cultura convidada va ser l’asturiana. Entre els quatre poetes asturians hi havia en Xuan Bello. En el dossier de les lectures que ens ha deixat l'Albert, hi trobem també els altres tres poetes, desconeguts per la majoria de nosaltres: Xandru Fernández, Vanessa Gutiérrez i Berta Piñán. Per tal de descobrir-los mínimament us selecciono un poema de cadascun. Quatre poetes, quatre veus.


Xandru Fernández (Turón, 1972)

LA CIUDÁ
Diéron-y un nome, un heroicu
Y triste nome, y marcharon.
La ciudá quedó colos sos deos de ñube
Enxaulando paraísos d’inocencia, tierres
Suañaes na llende la derrota, soleyeres costes
Que medraben baxo’l cote amontonao sieglu tres sieglu.
Quedemos nós
Cola esquiva memoria llastiendo nes estatues,
Xugando a los bolos colos suaños de los otros,
Txendo suaños colos mieos de los otros.
Quedemos nós
Cola simple, monótona, previsible memoria,
Pensado qué fácil
Ser dioses y fuxir,
Ser dioses y pasar.

LA CIUTAT
Li donaren un nom, un heroic
I trist nom, y se n’anaren.
La ciutat restà amb els seus dits de núvol
Engabiant paradisos d’innocència, terres
Somiades al límit de la derrota, assolellades costes
Que creixien sota la brutícia amuntegada segle rere segle.
Hi restàrem nosaltres
Amb l’esquiva memòria reverberant a les estàtues,
Jugant a bitlles amb els somnis dels altres.
Hi restàrem nosaltres
Amb la simple, monòtona, previsible memòria,
Pensant que n’és de fàcil
Ser déus i fugir,
Ser déus i passar.

Vanessa Gutiérrez (Mieres, 1980)


PROVOCACIÓN

Tengo los pies de frío,
díceslo siempre,
Y quéxeste de que nun me queda sangre.

Cueyes les mios manes
y mófeste de que tán xelaes…

Atrévite agora a tocame’l corazón.

PROVOCACIÓ
Tinc els peus glaçats,
ho dius sempre,
i encara em dius que no tinc sang.

M’agafes les mans
i te’n rius que les tinc gelades…

I ara gosa tocar-me el cor.
 

Berta Piñán (Cangues d’Onís, 1963)

 

AMOR AMORE COMPLECTATUR
(A MOU D’EPIGRAMA)


Nun me vengas agora cola refugaya
del amor, la moneda suelto
que te fue quedando en bolsu:
palabres guapes y amistá, un cuellu
onde llorar, toes eses coses
pa mín, qu’hubi querete hasta’l deliriu,
cuento yo, nun les merezco.
Págame, amor, con sólu amor
Y si non quédate’l vueltu.

AMOR AMORE COMPLECTATUR
(A MANERA D’EPIGRAMA)


No em vinguis ara amb les desfetes
de l’amor, la moneda petita
que t’ha anat quedat a la butxaca:
belles paraules i amistat, una espatlla
on plorar, totes aquestes coses
jo, que t’hauria estimat fins al deliri,
em sembla que no me les mereixo.
Paga’m, amor, amb només amor,
i si no queda’t el canvi.
 

Xuan Bello (Paniceiros, Tineo, 1965)

 

MAYA
Afalaos pola mano secreta del aire
enveréndense pel camín, a modo,
los bueis del sol.
             Ye branu
y atepez.
         De lo mesto del silenciu
surden voces nueves y escolares.
Esi acentu perfechu de la sede
(¿nun óis el colar del ríu na distancia?)
empobrina güei les mios palabres.
Más nada perturba’l pasu de les hores,
del tiempu que ducemente va quemando
paya dorao y escariada tierra.
                                         Entrín
y non pases, cola bicicleta del ramal,
ríes y acenes aliella. Otra vuelta cumplo
quince años y tu por dicir trece.

MAYA
Menats per la mà secreta de l’aire
enfilen el camí, lentament,
els bous del sol.
                        És estiu
i fosqueja.
             De l’atapeït silenci
surten veus joves i escolars.
Aquest perfecte accent de la set
(no sents com s’escola el riu en la distància?)
guia avui les meves paraules.
Res no capgira el pas de les hores,
del temps que dolçament crema
la palla daurada i la clivellada terra.
                                              Mentre,
passes amb la bicicleta del manillar,
rius i saludes vitenca. Una altra volta faig
quinze anys i tu gairebé tretze.


En aquesta ocasió els poetes catalans que acompanyaven amb la seva poesia als asturians eren Jordi Cornudella (Barcelona, 1962), Àngels Gregori (Oliva, la Safor, 1985), Núria Martínez-Vernis (Barcelona, 1976) i Ponç Pons (Menorca, 1956).

Comparteix aquesta informació:
Comparteix a Twitter Comparteix a Facebook Delicious Comparteix per e-mail Imprimir

Comentaris

Escriu el teu comentari

simple_captcha.jpg
(escriviu el codi de la imatge)

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/