Josep Palau i Fabre. L'alquimista del mots.
A la trobada del club de lectura que vam fer dissabte passat, juntament amb els clubs de les biblioteques de Caldetes i Vilobí ens hi va acompanyar la dona de Josep Palau i Fabre, l’Alícia Vacarizo. Amb ella vam poder comentar els contes que havíem llegit però també altres obres de Palau com Els poemes de l’Alquimista, les obres de teatre o els seus estudis sobre Picasso. El llibre preferit de l’Alícia és, precisament, Vides de Picasso (1946) que Palau va escriure abans de conèixer el pintor o el pintor/poeta, com deia ell. Els volums sobre Picasso són també una obra de creació de Palau, tal i com vam poder comprovar després a la Fundació que porta al seu nom i que conserva i difon tot el seu llegat. Uns volum fets de manera artesana, situant text i imatge manualment, com si fos un puzle.
Les intervencions de l’Alícia ens va permetre conèixer Palau des d’un punt de vista molt més personal i això, per nosaltres, va ser un privilegi i va enriquir indiscutiblement la trobada.
L'Albert ens va dir que si hi ha una paraula de defineix l’obra de Palau és aquesta: independència.
Com sabeu, quan hem fet la trobada acostumem a obrir una entrada al bloc per penjar-hi informacions i idees que van anar sortint i que ajuden a completar la sessió.
Tot i que l’Alícia ens va comentar que el millor programa de televisió sobre Palau és un que li van dedicar a Thalassa, no he aconseguit trobar-lo. Us en penjo tres de disponibles.
El programa Identitats dirigit i presentat per Josep Maria Espinàs el va tenir com a convidat. (Any 1985. Durada 56:25)
Una Hora del lector amb l'editor Josep Tarrida, el crític literari Julià Guillamon, l'artista plàstic Perejaume i el col•laborador Víctor Amela.
(Any 2008. Durada 50:48)
Un jove Màrius Serra entrevista Palau i Fabre a la seva Fundació acabada d’estrenar. (Any 2003. Durada 5:24)
En aquest programa parlen del poema que ens va llegir l’Albert: L’aventura d'Arthur Rimbaud, del que fa cinc traduccions “és com si el poema em rebutgés, però van sortint altres poemes fills d’aquell fins que s’independitza del tot”. Palau, un alquimista dels mots.
Vam parlar del filòsof Diego Ruiz, a qui Palau dedica articles perquè el relaciona amb Ramon Llull, com si fos una encarnació de l’alquimista a l’època contemporània.
Precisament un dels elements que ocupen la atenció central en els escrits de Palau és la reivindicació de la línia de pensament català que se situa en la línia anomenada “follia” . L’estructuració del pensament català –diu Palau en un escrit del 1966- només pot fer-se si “accepta d’antuvi, les dues forces antitètiques que el polaritzen: la del seny i la de la follia”, quelcom així com el motor de Nietzche veia en la cultura grega dividida entre les forces d’allò apol•lini i allò dionisíac. Aquesta dualitat seny/follia (rica en els dos vessant en l’època medieval) s’ha decantat a bastament per la primera en l’època contemporània, tot relegant la segona. Palau es demana quines figures encarnarien la línia d’un Llull o d’un Arnau de Vilanova de l’Edat Mitjana en l’època contemporània: Verdaguer? Gaudí? D’Ors? Diego Ruiz? És clar que el seny compta amb nombroses figures: Llorens i Barba, Balmes, Torres i Bages.
És a partir d’aquest encobriment dels folls que Palau emprèn una atenció a figures com Ramon Llull o Diego Ruiz, autor de Memòries d’un filòsof.
Enric Balaguer Pascual,Enric
Poesia, alquímia i follia: aproximació a l'obra poètica de Josep Palau i Fabre
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995
Vam saber per en Josep Pujol, conductor del club de Vilobí, que aquest Diego Ruiz és el protagonista de la novel•la psicològica de l’escriptor gironí Prudenci Bertrana: Jo memòries d’un metge filòsof (1925). Aquí teniu més informació sobre Bertrana i la seva obra.
Maria del Mar Bonet posa música i veu a la poesia de Palau: Jo em donaria a qui em volgués.
Una petita oració diu Bonet, com el magnífic Cant Espiritual amb el que tanquem aquesta entrada
CANT ESPIRITUAL
No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creu-
re en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis.
Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo
a creure en tu -i crec que crec en tu quan no crec en ningú.
Però després em desperto, o penso que em desperto,
i m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo
contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis
algú.
¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà
tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Desperta-
ré algun dia d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí, la
veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?
No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el mi-
llor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu.
Quina forma d'amor més estranya i més dura! Quin mal
em fa no poder dir-te: crec.
No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest en-
gany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No
em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i
sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.
Josep Palau i Fabre, Cant espiritual. PALAU I FABRE, Josep. Poemes de l’alquimista. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1997, p. 174.