« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

27 de setembre: Joaquim Carbó ens parla de Tísner

Com a introducció a l’escriptor que llegim aquest estiu, Avel•lí Artís Gener, més conegut com Tísner, us penjo aquest vídeo que ens ve de meravella perquè és justament en Joaquim Carbó qui ens en parla. Com sabeu, en Carbó ens acompanyarà en la trobada del setembre on comentarem el llibre Paraules d’Opòton el Vell (1968). Ens fa una il•lusió immensa que vingui a veure’ns el nostre escriptor preferit.

Carbó parla de la relació Tísner-Calders, recorda trobades memorables amb ells i altres escriptors com Jaume Fuster, M. Antònia Oliver, Montserrat Roig o Pep Albanell i ens explica alguna de les anècdotes que va viure aquest home tan polifacètic, amb un sentit de l’humor inesgotable. Això és el que li va dir al seu cirurgià just després de la operació en la que li van treure l’ull:  “Doctor, vostè m’ha fet una operació que m’ha costat un ull de la cara”.

Durant un temps, a Catalunya Ràdio, llegia regularment petites històries, normalment humorístiques, que va anomenar “Ciris trencats” i que posteriorment La Campana va publicar en dos volums. 

Us en copio un. Acabem la temporada del club amb bon humor.

FET DIVERS
Vaig viure tota l’infància al carrer de Girona, número 108, la darrera casa abans del xamfrà amb València. A baix, una a cada costat de l’escala, hi havia dues botigues: una lleteria i un fuster. Al xamfrà, un carboner i la botiga següent era un adroguer –això que ara, indegudament, hom en diu “colmado”-, propietat del senyor Rossend Muñoz, home bigotut, alt i corpulent, que jo admirava amb frenesia sobretot pels volts de Nadal, quan fabricava neules al bell mig de la vorera, i la resta de l’any, quan hi torrava café i perfumava tot els carrers de Girona i València.
Un dia el barri va viure una forta commoció; un atrotinat cotxe Ford va clavar un patac a una senyora. Cosa de no res, però la dama era afecta al teatre i es va deixar caure espectacularment. Corre-m’hi tots! La van entrar a cal senyor Rossend, la van asseure en una cadira i tothom l’envoltava amb sol•licitud. Li feien aire amb diaris i ventalls i li oferien el que fos per tal de refer-la i ella, melindrosa, tot ho refusava entre ais i uis, planys excessivament dolorosos, que no corresponien pas a la situació.
- No vol pas una copeta de conyac?
- No, no, moltes gràcies.
L’adroguer i els veïns no afluixaven:
- Potser un glopet d’aiguanaf.
- Més val d’Aigua del Carme.
- Ai, ai! No, no, moltes gràcies, no es molestin. Ai!
- Li prepararé una tasseta de til•la.
- Sí, amb un gotet de rom – va proposar una clienta.
- No, no, moltes gràcies.
No paraven de fer-li aire i d’oferir-li coses. Finalment, la decandida senyora va fer:
- Buenu, posi’m unes galetes per als nens. I moltes gràcies.


Per saber més coses sobre Tísner i la seva obra us enllaço amb la web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de la qual ell mateix en va ser vicepresident, a la mateixa època que en Joaquim Carbó era el tresorer.

Tísner

Bon estiu i bones lectures!

Comparteix aquesta informació:
Comparteix a Twitter Comparteix a Facebook Delicious Comparteix per e-mail Imprimir

Comentaris

  1. Tot just enllesteixo el tercer capítol, ja sé que m'hauré d'afanyar perquè sinó, com sempre, aniré a la trobada amb la lectura a mig fer i allà m'assabantaré de coses que no hauria de saber i l'Albert dirà "Mila, tu te l'has acabat?", sabent, com sap, que sovint obté un "no" com a resposta...

    Aquesta novel·la m'agrada. És diferent. M'imagino el personatge narrant el que explica però, tot sovint, la seva imatge com la d'un pagés de les nostres contrades o, potser, un paisanu d'en Xuan Bello...

    Us deixo un paràgraf que m'ha fet molta gràcia i que em sembla tremendament actual:

    "... Ja diu la dita que l'enginy viu a les barraques dels pobres. Els senyors, que ho tenen tot, es refien del nostre enginy i del nostre saber fer, quedi dit amb tot el respecte. Si no, quan heu vist un gran senyor fent-se ell mateix les olles, posat com a manera de pregunta. No sabria pas ni com posar-s'hi perquè encara que sembli fàcil costa bastant, sobretot coure-les. Potser perquè ja vivia bé, sense haver d'afanyar-s'hi, les coses ja no li eixien de les mans com abans. De seguida que badem una miqueta la cara se'ns omple de cendra. Per fer les altres canoes grans va trigar qui sap quantes llunes i sembla que el Notre Gran Senyor el nenyava sovint car volia haver les canoes molt aviat i ell, doncs, s'hi pensava massa. En Cuauhchichic no sabia com treure-se-les dels dits i la cosa entre el fuster i Aquell Qui Parla era plena de pèls urents i escorpins. Quna tenia tota mena d'ajudants, quan li portaven d'0n fos els troncs d'arbre més secs i més drets i no era ell qui els havia de traginar, llavors, doncs, era quan no podia enllestir la feina. S'arriscava de valent car podien prendre-li -ho tot: el -tzin, la casa i els servents. I no sé com no se n'adonava, que em feia passar còia d'ànsia"

  2. Vaig avançant, ja estic al capítol cinqué però al tercer, de capítol, he trobat un parágraf molt curiós i, com no podia ser d'una altra manera, de rabiosa actualitat:

    "Jo, l'Opòton dit el Terrissaire, ja havia vist abans un Tlacateca de carn i ossos però l'Acholli no. Mai no havia vist un Tlacateca de carn i ossos, natural, i no se'n sabia avenir i, entre l'embadalit que estava i el venir d'Otompa, deixava caure la seva panxa. Alguns, ben bé els que en teníem ganes, orinàvem mentre el Tlacateca feia el seu bonic parlament car abans ningú no s'amagava de tenir-ne (ganes). Era, tanmateix, com tossir, esternudar, badallar o tenir el singlot. Ara, no. Ara ens allunyem i cerquem un racó i les dones, per dir-ho així, encara cerquen un racó més arraconat. Com si, homes i dones, ens fes vergonya d'ensenyar el xiulet. Uns diuen que hi hem guanyat i altres que hi hem perdut, car d'ambdues maneres ho diuen i segons el compte d'Opòton ara diem mentida atès que fingim, dissimulem, ocultem cosa natural. Ens han ensenyat a dissimular la naturalesa i, temps a venir, quan un voldrà pessigar un mugró a la seva dona, que és cosa lícita i honesta, ell i ella se n'hauran d'anar a fer-ho d'amagat. Puix ara tot ho tornem pecaminós i es veu que la feina dels déus d'ara és la de vigilar-nos, jo dic que potser perquè deuen desconfiar de nosaltres. Adhuc de moltes coses nostres naturals en diuen vergonyes i em sembla que ja m'heu entès. Però abans, quan jo era jove, tothom orinava quan en tenia ganes i si no, no"

Escriu el teu comentari

simple_captcha.jpg
(escriviu el codi de la imatge)

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/