Lectures d'estiu: Al far de Virginia Woolf
Autora: Montse Ariño
Aquest estiu he rellegit Al Far (1927) de la Virginia Woolf (1882-1941). El vaig llegir a finals de l'any passat i em va agradar tant que vaig pensar q a l'estiu el tornaria a llegir, però davant del mar en un lloc preciós des d'on es veu el far del Cap de Creus. Llegint-lo, et trobes ben bé dins la casa a l'illa Skype amb tots els personatges i dins el pensament de la Sra Ramsay reflexionant sobre la vida i la mort (crec que plasma molt bé els pensaments que la mateixa autora hauria pogut tenir sobre la mort potser en els context de les seves fases depressives), el pas del temps...hi ha passatges d'un lirisme preciós i delicat que emocionen. El far com a símbol de diverses coses (segur q cadascú en trobaria de diferents), les sensacions i pensaments dels altres personatges... (molt fàcil de seguir després d'haver llegit Ulisses). En fi, el trobo deliciós i crec que encara el tornaré a llegir.
Nou espelmes foren posades, aleshores, damunt la taula, les quals, un cop passat el primer instant d’atuïment, dreçaren les flames i atansaren a la seva claror la llargada sencera de la taula, i la plata morada i groga, plena de fruita, del mig. Quina n’ha feta avui, es digué la senyora Ramsay, perquè l’arranjament de Rose de les peres i dels raïms, de les espinoses closques folrades de rosa, dels plàtans, la féu pensar en una toia treta del fons del mar, de la taula de Neptú, en el ram que penja, envoltat de pàmpols, sobre l’espatlla de Bacus (en no sabia quin quadre), entre pells de lleopard i teies esquitxotejant vermell i or... Dut sobtadament a la llum apareixia dotat d’un gran tamany i profunditat, semblava un món en què fos possible, amb el bastó a la mà, pujar la muntanya, va pensar, i davallar a les valls, i amb plaer (vista l’afinitat que momentàniament s’havia produït entre els dos) observà que Augustus també es mirava amb goig la plata de fruita, s’hi capbussava, en trencava una flor, un penjoll, i tornava, feta la festa, a ficar-se al buc. Era la seva manera de mirar, ben diferent de la d’ella. Però havien mirat plegats i això els havia unit.
Totes les espelmes havien estat enceses, i els rostres d’ambdós costats de la taula havien estat apropats gràcies a la seva llum, i agafat l’aparença (que no havien tingut a la penombra) d’una colla aplegada al voltant d’una taula, perquè la nit havia estat feta fora darrera els vidres, els quals, en lloc de donar una acurada visió de l’exterior, el prisava de manera molt estranya i feia que allí dins, a l’interior de la cambra, el món agafés un aire tot ordenat i de terra seca; a fora, era un reflex de coses tremoladisses i a punt d’esborrar-se, líquides.
A l’acte es produí un canvi en tots ells, com si hagués succeït de debò, i s’adonessin que s’havien aplegat dins un cau, en una illa; que feien causa comuna contra la liquiditat de l’exterior. La senyora Ramsey, que havia estat incòmoda, frisosa de veure aparèixer Paul i Minta, i incapaç, li havia semblat, de concentrar-se en res, sentí que la inquietud s’havia transmutat en expectació. Ja no podien trigar gaire, i Lily Briscoe, tractant d’escatir la causa del sobtat engrescament, va recordar l’instant esdevingut a la pista de tennis, quan tot d’una la solidesa s’havia esvaït, i uns immensos espais s’havien obert entre tots ells; i ara, a la cambra gairebé sense mobles, i amb les cortines descorregudes, les nombroses espelmes produïen un efecte semblant, i amb la seva llum les cares havien agafat aspecte de màscares. Els havien tret un pes de sobre; tot era possible, es va dir.(Traducció d'Helena Valentí)
Virginia Woolf, Al far. Barcelona: Proa, 1984, p. 115-116.
Després del punt d’inflexió que va suposar Mrs. Dalloway en la seva trajectòria literària, l’obra de Woolf es tornà cada vegada més poètica, més visionària, d’una clarividència sorprenent. A Al far (1927), considerada per la pròpia autora com el millor llibre que va escriure mai, Virginia evoca la història de la seva família, servint-se de la tècnica impressionista per retratar els personatges familiars de manera magistral. És una obra d’una lucidesa extraordinària sobre el significat de la vida, la fugacitat del temps i la complexitat de les relacions humanes. Aquests trets característics de la seva maduresa artística es van intensificar en les seves darreres novel•les (El text sencer a Visat)