« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

"De les Ardenes al Montnegre" les Veus Paral·leles a Bèlgica.

La onzena edició del projecte de l’Albert Mestres Veus Paral•leles es titulava “De les Ardenes a Montnegre” i enllaçava poetes belgues i poetes de parla catalana.

El pròleg del llibret relaciona els dos territoris i la seva situació lingüística:


Quin nexe podríem trobar entre els països de parla catalana i la Bèlgica francòfona, a part d’haver pertangut a la mateixa corona i haver-ne patit i compartit les desastroses polítiques? Per què donar pas a una llengua majoritària l’expansió de la qual s’ha caracteritzat per les nefastes conseqüències per a llengües menys extenses i amb menys poder polític, com per exemple el mateix való? Són com dues cares oposades. El való, sense autèntica violència, s’ha anat esborrant fins a la pràctica desaparició, sota el pes de la llengua francesa. El català, perseguit durant segles i víctima en algun moment fins i tot d’una voluntat expressa d’extermini, ha sobreviscut i ocupa cada cop més espais, fins i tot en el camp de la literatura. El francès, llengua majoritària, pateix una situació de minoria a Bèlgica i de perifèria amb el seu centre natural i els seus parlants, conscients de ser belgues i no francesos, conscients també de la substitució del való pel francès, hi tenen una relació alhora de pertinença i de no pertinença, a vegades d’incomoditat, de vestit prestat, fins i tot d’antiidentitat. Per als catalans, siguin d’on siguin, la llengua és el principal element identitari. Creuar les experiències poètiques d’aquestes dues realitats, quan la poesia és allò de més universal que poden compartir les comunitats culturals, és una experiència apassionant, perquè d’allò que pot semblar tan diferent, fins i tot oposat, en sorgeixen versos intercanviables, se n’escolen els peus que estrena un marrec, la vella guineu ajupida, la llengua dels ocells, entre galta i llavis la piga, la flor blava en amistat, el gaudi blanc d’enigma ametlla.

Caroline Coppé (1946), Karel Logist (1962) i Grégoire Polet (1978) són els tres poetes belgues que reciten les seves creacions en francès,

Josep Ballester (1961), Tònia Passola (1951) i Aina Riera (1982), tres autors de parla catalana, provinents d’Alzira, Barcelona i Palma de Mallorca.


Per no fer aquest post massa llarg només us escriuré només un dels textos, el de Caroline Coppé i la Llengua Materna. Em sembla una bona manera d'anar-nos preparant per la trobada del dia 28 de març. En un de posterior el dedicaré íntegrament a tots els poetes d’aquesta edició de les Veus Paral•leles

Caroline Coppé

LANGUE MATERNELLE
Ella
J’ai parfois fait ce rêve de revenir sur terre des siècles après mon trépas. J’avais hâte d’adresser ma joie pour ce retour inespéré, mais il n’y avait plus personne pour me comprendre car ma langue maternelle avait disparu depuis longtemps déjà.
Ni trop fortement, ni faiblement, ni même suavement ne sont murmurés les mots des langues mortes. Ils ne traînent pas sur les toits des villes pas plus que sur les sentiers désertiques. On ne les entend pas non plus dans le métro. Aucune âme apparentée pour les élever à la surface des dires. Seraient-ils stockés ces idiomes dans quelque cerveau reptilien, rangés à “mémoire collective”.
Sur la colonne vertébrale de la linguistique , des temps immémoriaux sont gravés à même l’oralité.


LLENGUA MATERNA
Ella
A vegades he tingut aquest somni de tornar a la terra segles després de la meva defunció. Tenia pressa per expressar la meva alegria per aquest retorn inesperat, però ja no hi havia ningú que em pogués comprendre perquè feia temps que la meva llengua materna havia desaparegut.
Ni massa fort, ni massa fluix, ni tan sols suaument es murmuren les paraules de les llengües mortes. No s’arrosseguen per les teulades de les ciutat ni pels camins desèrtics. No se senten tampoc al metro. Cap ànima parenta per elevar-les a la superfície dels dirs. Deuen estar emmagatzemats aquests idiomes en algun cervell reptilià, classificats com a “memòria col•lectiva”? Sobre la columna vertebral de la lingüística, hi ha gravats temps immemorials a l’oralitat mateixa.

Comparteix aquesta informació:
Comparteix a Twitter Comparteix a Facebook Delicious Comparteix per e-mail Imprimir

Comentaris

Escriu el teu comentari

simple_captcha.jpg
(escriviu el codi de la imatge)

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/