« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Tres poemes dramàtics de Iannis Ritsos

L’any 1972 Iannis Ritsos publica el sisè volum dels seus poemes en un llibre titulat Quarta dimensió, una obra considerada el punt culminant de la seva poesia. Tres d’aquests poemes els trobem a Tres poemes dramàtics (L’Albí, 2007) en la traducció de Joan Casas. Un d’ells és el que llegirem i veurem representat: Helena i els altres dos també tenen veu femenina Ismene i Crisòtemis.
Us penjo el principi de les tres obres amb la idea d’oferir-vos un petit tast, esperant que us vingui de gust llegir-les senceres.


Tot plegat esdevé una capbussada en el fons reiteratiu de la història, una indagació sobre els racons profunds de l’ànima on va creixent la consciència de la solitud, la frustració del desig, la difícil acceptació del deteriorament dels cossos i de les coses que marca el camí cap a una mort irremeiable. Joan Casas al pròleg de Tres poemes dramàtics

Tideu i Ismene en una àmfora de ceràmica de figures negres a Coríntia (~560 aC)

ISMENE
Vine més sovint –em dónes una alegria . Per a aquests topants
el temps és lent; ja no arriba ni se’n va res,
si no comptem el sabut deteriorament de la fusta dels mobles,
de les bigues de la teulada, dels empostissats, de les escales,
dels arrebossats, dels estris, de les cortines, dels domassos;
un deteriorament pausat, un rovellar-se silenciós, sobretot de les
    mans i de les cares.

 

Crisòtemis una àmfora del s. V a.C.



CRISÒTEMIS
Com és que s’ha recordat de mi? De mi no se’n recorda mai
  ningú. Ningú
no ha parat mai atenció en mi. No me’n queixo pas. Ja
  m’estava bé,
i potser fins i tot era millor així.
                                              Sap?, amb el pas del temps,
totes les coses, per amargues i espantoses que siguin, ens
  semblen inevitables,
útils i fins i tot hi trobem bellesa. I la brutal muntanya que jo
  tenia al damunt
era per mi una companyia –gairebé una protecció-, em vestia
  amb la seva ombra.

 


Helena entre Menelau i Afrodita. Detall d'un vas àtic amb figures vermelles d'entre el 450 i el 440 aC.

HELENA

Sí, sí. Sóc jo. Seu una estona. Ja no ve ningú a veure’m. Una
  mica més
i se m’obliden les paraules. Però pel servei que em fan. Em
  sembla que s’acosta l’estiu;
les cortines es mouen d’una altra manera –volen dir alguna
  cosa. Bestieses. N’hi ha una
que ahir va sortir fora de la finestra, va clavar estrebada, va
  trencar les anelles
i va anar a parar a sota dels arbres –potser volia arrossegar
tota la casa cap a un altre lloc- però la casa resisteix per tots els
  seus cantons,
i jo també, tot i que em sento, des de fa uns mesos alliberada
dels meus morts i de mi mateixa; i aquesta resistència que faig,
inexplicable, involuntària, és l’única cosa meva, allò que em lliga
a aquest llit, a aquesta cortina; hi ha també la por, com si tota jo
m’agafés d’aquest anell amb la pedra negra que porto a l’índex.

 

"Tanmateix -qui sap- / potser allà on algú resisteix sense esperança, potser allà comença / la història humana, per dir-ho així, la bellesa de l'home..." (Iannis Ritsos)

Comparteix aquesta informació:
Comparteix a Twitter Comparteix a Facebook Delicious Comparteix per e-mail Imprimir

Comentaris

Escriu el teu comentari

simple_captcha.jpg
(escriviu el codi de la imatge)

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/