Projecte De Capçalera
A la biblioteca de Caldes participem en el projecte DE CAPÇALERA impulsat pel Servei de Biblioteques de la Generalitat. Un projecte que demana a les biblioteques que reconeguin de manera preferent un d'aquests escriptors/escriptores de trajectòria literària contrastada i amb els quals mantenen una relació de proximitat i, al seu torn, que els escriptors triïn també una biblioteca predilecta o DE CAPÇALERA.
En aquest enllaç hi trobareu informació sobre el projecte i també les biblioteques i autors que hi participem. Es defineix com a Viquiprojecte perquè un dels compromisos de la biblioteca és mantenir actualitzada l'entrada de l'escriptor a la Viquipèdia.
El nostre autor DE CAPÇALERA és en Joaquim Carbó, com no podia ser de cap altra manera. Ara mateix estem creant un espai destinat a preservar i difondre la seva obra, la que tenim i la que anirem adquirint amb els anys. Sempre estem atents a les novetats que publica, tot i que no ens cal perquè en Joaquim sempre ens obsequia amb exemplars dels seus llibres tan bon punt els publica.
Un dels compromisos dels escriptors vers les seves biblioteques DE CAPÇALERA és redactar un text sobre les biblioteques i el seu paper com a agents culturals.
Aquest és el text que ha escrit en Joaquim Carbó i que sortirà publicat el proper mes de setembre, juntament amb els dels altres escriptors inclosos en el projecte.
Ja no sabem com agrair a en Joaquim la seva bona disposició i permanent generositat cap a la biblioteca de Caldes.
He de reconèixer que ja fa una pila d'anys que la meva relació amb les biblioteques és produeix més en qualitat de proveïdor que no pas de client. La meva avidesa lectora m’ha impulsat sempre que he pogut a comprar aquell llibre que em feia peça. Amic de les biblioteques, sí que ho sóc. I tant! Tinc el carnet de la Biblioteca de Catalunya i d'altres de Barcelona, i sé que puc entrar per la porta gran a la Ferrer i Guàrdia, de Caldes de Malavella. També he participat en diversos actes a la que porta el nom del meu bon i malaguanyat amic Jaume Fuster.
De petit, en els primers i terribles anys de la postguerra, hauria jurat, tot i que ara sé que no és veritat, que no n’hi havia, de biblioteques: ni públiques, ni escolars. Als col•legis que em van portar només tenien uns quants llibres d’estudi al servei dels mestres. Llavors, però, vaig tenir la sort que Vicença Ibáñez, una mestra excepcional, em regalés A orillas del Alto Yang-Tsé-Kiang -en castellà, evidentment, perquè el català només el podíem parlar al pati, i encara gràcies!-, per desmentir la idea que llegir novel•les era pecat, com feien creure les escoles religioses, fora que no es tractés de Fabiola o vides de sants.
Aviat vaig tenir el plaer de descobrir què era una biblioteca. No es tractava, però, d’un local espaiós, amb grans prestatges, taules i cadires a disposició del personal. No. Era, simplement, una habitació d’un pis del carrer Dènia, a Sant Gervasi, en el domicili particular d’uns bons amics i veïns de casa: la família Novell. Maria, la filla, que vorejava la trentena, tenia la seva biblioteca a casa, a l'estudi on es guanyava la vida fent classes particulars. Ensorrada moralment per la derrota a la Guerra Civil, s’havia negat a col•laborar en qualsevol empresa que signifiqués acostar-se als vencedors. La Maria va ser tan generosa que va posar tot aquell bé de Déu de lletra impresa al meu abast. A més de llicenciada en Filosofia i Lletres, era Bibliotecària: havia estudiat la carrera amb professors com Carles Riba i el doctor Rubió en companyia, entre d’altres, de Maria Aurèlia Capmany, Joana Raspall, i de la seva gran amiga Rosa Leveroni.
Als anys quaranta i cinquanta la biblioteca de la Maria era un tresor. Hi havia molts títols i autors que havien desaparegut de les biblioteques públiques. Només s'havien salvat aquells llibres que els titulars, exposant-se a ser sancionats, havien amagat en un racó de magatzem a l'espera d'uns temps millors que encara tardarien molt a arribar. En el meu record, molts títols de col•leccions populars com Novelas y Cuentos, editats en paper de diari, novel•les de l'editorial Calpe, i llibres catalans de tantes col•leccions, sobretot d'aquella mítica Proa de cobertes de color taronja: els nostres Puig i Ferrater -El cercle màgic-; Oller i Rabassa -Quan mataven pels carrers-; Miquel Llor i la seva Laura; Sebastià Juan Arbó, Maseras, Vernet, Bertrana, Trabal, Jordana, i..., al costat dels de sempre, tan estimats, com Dickens, Tolstoi, Balzac, Dostoievski... Fins i tot, el David Golder, d'Irene Nemirovski, aquella jueva que, al cap de molts anys, hem redescobert gràcies a la seva filla, que va travessar mig món amb l'original de la Suite francesa, que va poder salvar del camp de concentració on va morir la mare.
En aquest moment convuls, tan ple d'incerteses provocades per les noves tecnologies que tant poden afectar la creació -la rapidesa dels ordinadors i la facilitat de correcció-; els llibres electrònics; la substitució de les enciclopèdies per la consulta immediata -fins i tot per telèfon mòbil!-; i la desaparició de tantes llibreries ¿qui es pot atrevir a endevinar el futur que ens espera?
No m'atreveixo a formular cap previsió pel que fa al de les biblioteques. Només puc dir que fins ara, i en el present, el seu paper ha estat i és fonamental per a tanta gent que necessita trobar un espai tranquil per llegir, per informar-se, per sospesar un cop més aquell volum que se l'emportarà a viatjar pel món i per l'espai. I, fins i tot, per a aquells estudiants als qui l'estridència d'un televisor a un volum excessiu els pot impedir que estudiïn a casa. I, encara més, per a aquells que necessiten treballar simultàniament amb tres o quatre volums que els aportin la informació que necessiten.
No cal dir que espero que superin tota mena d'esculls i que desitjo de tot cor que tinguin llarga vida al servei d'aquells que sentim la necessitat de llegir, és a dir, de pensar. És a dir, de viure.Joaquim Carbó