« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Club de Lectura conjunt amb Caldetes: 21 de juny

 

Hola, sóc el conductor del nostre club de lectura. Aquesta vegada toca llegir un llibre meu. Ja sabeu com m'hi he resistit per raons que a mi em semblen d'ètica professional. Però ho van sol•licitar els del club de lectura germà de Caldetes, que compartiran aquesta sessió amb nosaltres, i em va semblar descortesia no atendre la demanda. Em toca doncs ara presentar-me com a escriptor. Pel que fa a altres facetes meves, algunes prou que les coneixeu i no hi entraré perquè no toca.
Abans que res, i potser en contra de la crítica, em considero poeta. Vaig començar a escriure poesia a Cala es Coves de Menorca als tretze anys en uns dies d'autèntic paradís estiuenc, vivint en una cova, nu com un salvatge, sense rellotge ni ordre, submergit en la natura, on ens va deixar la mare amb uns amics hippies que ocupaven una de les coves de la cala, en aquella època hàbitat nudista. Allà vaig escriure el primer poema, per sort engolit pel temps i la desmemòria.

Cala Es Coves

Però he escrit altres coses. Als dinou anys vaig publicar en autoedició un llibre de poemes que es titulava Els llibres del Mediterrani, però no era cap Rimbaud i millor passar-hi per sobre discretament. Després, he publicat cinc llibres de poesia: O res (1991), A sac (1999), Tres (2001), Llvm (2007), Comèdia (2008) i Nous, que va sortir a finals de l'any passat.

Cap als quinze anys em va agafar la dèria del teatre i vaig escriure una pila d'obres una mica boges fins que em vaig sentir descol•locat pel teatre que es feia en aquell moment, sense partir d'un text, i ho vaig deixar córrer. La relectura de Beckett i sobretot Bernhard em va obrir un camí per on semblava que podia circular el teatre de text sense caure en la reiteració insulsa del passat. Això va ser cap als trenta anys, i des de llavors he publicat unes setze obres de teatre, una de les quals Temps real (2007), ha estat traduïda i publicada al francès i l'alemany. D'aquestes n'he estrenat una dotzena, l'última fa un any, La partida o còctel de gambes, una delirant comèdia en quatre llengües.

La narrativa era un tema més complicat, ja que requereix una constància que no vaig tenir fins que conèixer l'Eulàlia em va donar prou estabilitat emocional, després d'uns anyets bastant caòtics en aquest sentit. Per això no vaig publicar la primera novel•la, Ales de cera, fins al 1997, als trenta-set anys. Després van venir La ela de Milet (1998), La tercera persona (2001), La pau perpètua (2006) i aquests Colors dels dies (2012), a més de dos llibres de contes El conte de la llacuna i Vides de tants, tots dos apareguts el 2000.

Pel que fa a l'assaig, vaig publicar una pila d'articles, ressenyes i assajos a les revistes El Contemporani, Afers, Idees, Rels. Durant un parell de temporades vaig publicar també a les pàgines d'opinió de l'Avui, fins que em van censurar dos articles, un es titulava La pornografia com una de les belles arts i l'altre Digueu-ne herois o terroristes, com vulgueu, i reflexionava sobre ETA a partir d'una vella pel•lícula de John Ford on els terroristes de l'IRA eren tractats com a herois de l'alliberament nacional. Quan em van dir que no publicarien el primer em va pujar la mosca al nas. Pel que fa al segon, els vaig dir que o el publicaven o no escriuria més per al diari. I així va ser. He publicat un parell de llibres d'assaig, Història i tragèdia: a l'entorn dels catalans jueus (2007), un llibre que té una història curiosa que vaig explicar el dia de la Divina comèdia, i Breu tractat sobre la mort i la bellesa, acabat de sortir i que també té una història curiosa.

Podreu veure tots aquests llibres a la Biblioteca de Caldes el dia de la sessió.
Cap als quaranta anys em va agafar pel teatre, pel procés de creació teatral, per ser exactes, i des de llavors he dirigit catorze obres de teatre, a més de col•laborar en una pila de projectes i altres activitats similars. Les tres últimes estrenes que he dirigit han passat pel teatre de Caldes, cosa que m'enorgulleix.
Els colors dels dies em va sortir de l'ànima. No era un projecte, sinó que se'm va colar. Fins i tot se'm va desviar. Podríem dir que es va començar a escriure sola, a partir d'imatges i de vivències, i que llavors en vaig fer un projecte de novel•la sobre la culpa d'un innocent, ja que només els innocents se senten realment culpables. Però la novel•la va decidir fer-ne una altra cosa. I aquí ho deixaré perquè si no no tindrem res per xerrar el 21 d'aquest mes.

Albert Mestres 

Comparteix aquesta informació:
Comparteix a Twitter Comparteix a Facebook Delicious Comparteix per e-mail Imprimir

Comentaris

  1. Com a membre del club de lectura de Caldetes, vull agrair-te la teva predisposicio a compartir el proper dissabte dia 21, les teves experiencies amb nosaltres. Ens veiem el dissabte. Una abraçada

  2. Carles, us esperem amb moltes ganes!

  3. Gràcies, Carles, va ser una sessió molt agradable l'any passat a Caldetes. Espero que estiguem a l'altura.
    Albert Mestres

Escriu el teu comentari

simple_captcha.jpg
(escriviu el codi de la imatge)

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/