Trobada occitana amb Aurélia Lassaque
Començarem el post tal i com vam començar la sessió de divendres, amb l’Himne Occità en la veu de la Lídia Pujol.
Aurélia Lassaque ens va explicar que la lectura de Iannis Ritsos, poeta grec a qui vam dedicar una sessió, va marcar els seus inicis en el món de la poesia.
Aleshores, em penso, baixaven les guineus i els llops del bosc.
La nit brillava tota, com si l’haguessin emblanquinada.
El riu s’aturava; no corria. Les pedres eren blanques.
Davant dels llits badallen les grans botes dels genets.
El més petit tenia calor; es va despullar de pèl a pèl;
Va passar per darrere la cortina, i la cortina s’il·luminava.
Queien fulles daurades de les terrasses. Els galls cantaven.
Ismene a ”Tres poemes dramàtics” (L'Albí, 2007)
La nit, la lluna, els genets ...no us recorda alguns versos de Solstici?
Dins los camps las regas se cavan per acculhir lo galop del bestial fugidís.Dans les champs les sillons se creusent pour accueillir les galop du bétail figitif.
Dins los ostals de las tampas dubèrtas, / los esposes dormisson coma al primièr jorn. // Dieuses de cendre / perduts dins la carn de lors pantaises.
Dans les maisons aux volets ouverts, / les époux dorment comme au premier jour. // Dieux de cendre / égarés dans la chair de leurs fantasmes.
Lassaque escriu simultàniament en occità i francès, per això les dues versions són originals i cap és una traducció. La lectura de l’Aurélia en les dues llengües era radicalment diferent. L’Albert Mestres ens explicava que el pes de la tradició francesa marca molt la creació en aquesta llengua i que l’occità permet explorar més i, per tant, tenir més llibertat.
De l'estat actual i de la història de la desaparició de la llengua occitana en vam parlar molt. Una llengua en desús dins d'un estat que la menysprea i l'anomena com totes les llengües que no són el francès, amb el despectiu "patois" (patuès). També vam prendre consciència de l'intent de dignificació i recuperació d'unes paraules i expressions que, com totes les llengües, formen part d'un univers particular i diferenciat. D'aquí les diferents manifestacions reclamant una política pública per la llengua occitana.
La manifestació de Tolosa, l'any 2009, va aplegar 25.000 persones.
Una de les sorpreses de la nit va ser descobrir que entre el públic s’hi amagava Felip Costaglioli (1964) un poeta amb residència a Palamós. Costaglioli és professor de Cinema internacional i estètica a la Universitat de St Cloud State, Minnesota. Ara sabem que és el prologuista d’una obra que vam comentar amb en Marc Romera: L’aigua i que té publicats a Labreu dos llibres de poemes: Aire i sang a la butxaca ( 2009) i Aprenc (2014). Costaglioli va llegir de manera extraordinària les traduccions al català dels poemes de Lassaque.
Ens va agradar molt. Llegirem els seus poemes
Rèquiem de Butxaca
I ara de tots els vianants
el més lent i feixuc
dins un quadern
de cendres jo
apunto i m’invento
una família de pronoms
síl·labes d’or d’aire
i de sang
Oh lletania pels
pobres.
Felip Costaglioli
També vam saber que la Magalí porta el seu nom gràcies a l’obra Mireia de Frederic Mistral (1830-1914), un dels escriptors més importants en llengua occitana. En aquesta obra, que podria ser considerada el Romeu i Julieta occità, hi trobem al final del Cant III el poema dedicat a Magalí que, en català, comença així
MAGALÍ
Oh Magalí, ma tant aimada!
a la finestra ix un moment:
escolta un poc aquesta albada,
que't serà grat son dolç accent.
Aquí teniu tota l’obra en una traducció de Pelagi Briz al català del 1914
Mireia
Vam acabar amb la meravellosa veu de l’Aurélia cantant cançons tradicionals occitanes. Vam quedar bocabadades. Voleu tornar a sentir-la? Aquí la trobem cantant a Tipaza (Argèlia).