Fragments escollits de "Tres relats de Sant Petersburg" de Nikolai V. Gógol
La Montse Fernández ens introdueix a la lectura de pròxim llibre del club a través de fragments escollits. Ens trobarem el 26 de m aig a les 19:30.
Llegint el primer dels tres relats, l’Abric, traduït per Anna Estopà, queda palesa l’empremta que l’autor : la importància que la societat russa que hi reflecteix dona als estaments socials, a la pertinença de rangs i a la posició que cadascú ocupa en aquesta escala, que esdevé al mateix temps decadent, inamovible.
El personatge d’Akaki Akàkievitx es troba atrapat en l'última posició de l’organigrama del funcionariat i es dedica, de manera plaent i sense cap més aspiració, a copiar documents en un departament anònim. I en aquesta tasca hi posa la vida, en el sentit que per a ell no existeix res de més important. Serà només a partir de l’abric que estrena que començarà la seva única, podríem dir-ne, aventura vital.
A l’igual que el seu personatge, la primera feina de Gógol en arribar a Sant Petersburg la va trobar en un ministeri.
Va ser el ... és difícil de dir exactament quin dia va ser, però segurament que el dia que Petróvitx va portar-li finalment l’abric va ser el més gloriós de la vida d’Akaki Akàkievitx. Va portar-l’hi de matí, just abans que se n’hagués d’anar al departament, i no hauria pogut arribar en millor moment, perquè ja començaven a arribar uns freds fortets i semblava que amenaçaven de refermar encara més.
Quan al segon relat, El Nas, s’hi explica la història de Kovaliov, un assessor col·legiat, que un matí es desperta sense nas.
De poc va anar que el pobre Kovaliov no perdés la xaveta. No se sabia avenir d’aquest rar esdeveniment. Però, a veure, ¿com dimonis podia ser que el nas que encara ahir era a la seva cara, que no podia viatjar amb cotxe ni caminar, anés ara uniformat?
I pel què fa al tercer, Diari d’un boig, el protagonista, Aksenti Ivànovitx, passa de llegir les cartes entre dos gossos que parlen i escriuen en llenguatge humà, - la propietària d’un dels quals és Sophie, la dona que estima-, a erigir-se rei d’Espanya, més concretament Ferran VIII.
D’aquí m’he dirigit de dret a cal director. No hi era, a casa. El lacai no m’hi volia deixar entrar, però amb el que li he amollat s’ha quedat sense esma. M’he esquitllat directament al tocador. Ella seia davant del mirall; s’ha aixecat d’una revolada i ha fet unes passes enrere. De tota manera, però, no li he dit que sóc el rei d’Espanya.
Montse