Dos petits de l'Arcàdia
A casa nostra tenim unes magnífiques editorials independents que aposten per l’edició de llibres de qualitat i s’arrisquen amb lectures destinades a un públic, a priori, minoritari. És el cas de l’editorial Arcàdia amb un bon catàleg d’obres de coneixement. Ens volem fixar en dues d’aquestes obres incloses dins de la col·lecció “Els Petits d’Arcàdia” una selecció de textos molt breus, actuals i aclaridors.
MARY BEARD. La veu i el poder de les dones. Arcàdia, 2017
Sabeu en quin llibre de la nostra tradició literària hi trobem, per primer cop, un home que fa callar una dona? Doncs, ni més ni menys, que a l’Odissea d’Homer. Penèlope, pacient esposa d’Ulisses, baixa de la seva habitació ofesa per dir-li a un bard que està cantant les aventures (també amoroses) de l’heroi grec que triï cants més alegres. En aquest moment, intervé el seu fill, un jove Telèmac : “Mare -li diu-, torna, com sigui, a la cambra i ocupa’t allí de la teva feina, el teler i el fus, (...) i fes que les esclaves s’ocupin de la seva, i això de parlar serà cosa dels homes, de tots, i més de mi; car és meu el poder de la casa”.
Evidentment, això no vol dir que no hàgim de llegir l’Odissea però cal afegir aquesta lectura feminista a les mil més que té aquest clàssic seminal. Perquè suma, no resta. Analitzar les obres des de tots els aspectes possibles no resta mai.
Mary Beard és una intel·lectual britànica especialitzada en el món antic. El llibre, que no arriba a les seixanta pàgines, són dues conferències on s’analitza l’exclusió de les dones en la nostra societat, des de l’antiguitat fins ara. Una societat amb una imatge de la dona xerraire però, sovint, fora dels micròfons, silenciada en el discurs públic. Beard també parla de les dones i la seva relació amb el poder. Uns temes d’actualitat dels quals a la biblioteca tenim un bon fons.
ROB RIEMEN. Per combatre aquesta època. Arcàdia, 2017
“Va succeir, per tant, pot tornar a succeir. Això és l’essència del que hem de dir.” (Primo Levi)
El subtítol: "Dues consideracions urgents sobre el feixisme" ja és una declaració d’intencions, perquè Riemen, assagista i filòsof holandès, afirma que cal anomenar el feixisme pel seu nom, perquè estem davant d’un perill que és nou per les formes però no pel contingut:
“Una planta verinosa que torna a brotar primer haurà de créixer abans no pugui propagar la seva toxina. El feixisme contemporani no s’ha de comparar amb els resultats del segle XX, sinó amb la seva forma inicial”
Per què “urgents”? Riemen alerta de senyals clars que confirmen la creixent força del feixisme a Europa. Ho tenim davant dels nassos. Parlem de la cultura del ressentiment, el ressentiment com a formació de la moral: ”...assenyalen bocs expiatoris, difonen odi, amaguen un buit intel·lectual tot cridant consignes i insults, i amb el seu populisme eleven l’oportunisme polític a la categoria d’art”. Un ressentiment lligat a la pèrdua de sentit de les paraules que ens fan viure més enllà dels instints: llibertat, responsabilitat, justícia, bellesa, bondat.
El llibre és una reflexió, un assaig sobre el que hauria ser un retorn a l’Europa humanista, justa i igualitària que, per un moment, va semblar possible.
Mercè Barnadas