Joana E.
Trobada del club - 14 de juny de 2019
Aquesta és una història real.
Una nota inicial que dóna versemblança al relat de vida de Joana E. víctima, com tothom, d’un temps i un lloc concrets. Uns records que retornen dolorosament vius mentre camina cap a l’altar. Una estructura molt hàbil que ofereix un ritme trepidant i que manté la incògnita de qui l’espera a l’altre costat del passadís sagrat. Un desafiament amb el regust amarg de qui ha perdut molt, però no tot, i que avança lentament cap a una revenja que ens deixa muts, com a tots els convidats d'aquest enllaç insòlit
Al club vam notar les similituds amb una altra novel·la que havíem comentat: Feliçment, jo sóc una dona de M. Aurèlia Campany. Totes dues representen una genealogia feminista i cultural. Barcelona com a escenari en el llibre de Capmany i una Mallorca asfixiant en el cas d’Oliver.
Però vam endevinar molts altres homenatges. Maria-Antònia Oliver, igual que Joaquim Carbó, Jaume Fuster i tants d’altres, va treballar per normalitzar la literatura en català en un moment en què semblava que en la nostra llengua només es podia escriure poesia. Joana E imita les novel·les del segle XIX però dins seu hi trobem Joan Alcover, Charlotte Brontë, Llorenç Villalonga, Virginia Woolf...
....o Mercè Rodoreda i el seu crit catàrquic.
Enmig de la nit vaig posar els meus ulls en el disc blanc-platejat, clar com el vidre. Em vaig mil alçar i vaig estirar el braç par tancar les cortines.
Déu meu, quin crit!
La nit, el seu seu silenci, la seva tranquil·litat, es va partir en dos per aquell so salvatge, esmolat, estrident, que va córrer d’un cap a l’altre de Son Galiana.
Se’m va aturar el pols; el cor també. Vaig sentir que algú corria i la porta es va obrir.
- Nina Joana, què te passa? – em deia la dida esverada-. Per què has cridat?
Encara ressonava aquell esgarip quan em vaig adonar que era jo qui havia cridat. Es veu que d’alguna manera el dolor havia de sortir de mi. (M. Antònia Oliver. Joana E.)
…i, amb els braços davant de la cara per salvar-me de no sabia què, vaig fer un crit d’infern. Un crit que devia fer molts anys que duia a dintre, i amb aquell crit, tan ample que li havia costat de passar-me pel coll, em va sortir de la boca una mica de cosa de no res, com un escarabat de saliva… i aquella mica de cosa de no res que havia viscut tant de temps tancada a dintre era la meva joventut que fugia amb un crit que no sabia ben bé què era… (Mercè Rodoreda. La Plaça del Diamant)
També ens va colpir el conte que vam llegir en veu alta durant el sopar: La Dida de Salvador Galmés, un relat terrible que la dida explicava a Joana quan era petita i que, en certa manera, ens va alegrar per la mínima perversió que significa dins del retrat d'aquesta dona que només va viure dins la vida dels altres. Qui sap quins eren els seus dimonis.
Mercè Barnadas