« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Pere Calders"

Antaviana

L’any 1978 la companyia de teatre Dagoll Dagom estrenava l’obra Antaviana, basada en contes de Pere Calders i amb música de Jaume Sisa. Un espectacle que va acabar de popularitzar l'obra de l'escriptor. Aquesta escena és l’adaptació del conte L’”Hedera Helix”, del recull que comentarem divendres: Cròniques de la veritat oculta. És el conte de la planta que creix molt de pressa. Una adaptació tan divertida com el text i on hi trobareu un Francesc Orella molt rejovenit.

 

Si voleu escoltar la música d'Antaviana tenim el disc de Jaume Sisa a la biblioteca.

L'últim conte breu abans de la trobada. Divendres en llegirem alguns d'altres reculls.

Metereologia aplicada
Fa temps, van pagar-ne amb un taló sense fons d’un Banc de Boira. Gràcies a no haver-lo pogut cobrar, he gaudit sempre de clarianes.

Tocant de peus al cel. Pere Calders: imaginació i realitat.

Aquest és una exemple de la faceta de dibuixant de Pere Calders. Ell i en Tísner van col•laborar al setmanari satíric, republicà i anticlerical L’Esquetlla de la Torratxa, publicat entre els anys 1872 i 1939. Com veieu són dibuixos que es podrien publicar ara mateix.


 

Per una visió general, molt completa, de la vida i obra de Pere Calders, teniu aquesta fantàstica web creada per l’Institut d’Estudis Catalans i la Universitat Autònoma de Barcelona.
Imatges i paraules de Pere Calders: Una invasió subtil

Però si voleu escoltar el propi autor com parla de la seva obra us penjo una entrevista de la Sílvia Cóppulo a Catalunya Ràdio. És l’any 1993 i ja parlen de la crisi i de la decadència europea. Calders ja se n’adonava fa 20 anys de la magnitud d’aquests canvis. Si l’hem llegit no ens sorprendrà el seu sentit de l’humor, tan característic, com quan a la pregunta de si està al cas de l’actualitat ell respon que cada dia compra quatre o cinc diaris i que quan els ha llegit tots, ja no entén res. És una hora de conversa amanida amb la lectura de contes seus, entre ells, “L’arbre domèstic” de Cròniques de la veritat oculta. Calders, que es defineix com un optimista carregat de pors, té en aquesta entrevista més de 80 anys però escriu, parla i viu amb el mateix esperit de quan era jove.
1993. “Personal”. Sílvia Cóppulo entrevista Pere Calders

Tornem a acabar amb un altre conte breu. Molt breu.

Nota biogràfica
Em dic Pere i dos cognoms més. Vaig néixer abans d’ahir i ja som demà passat. Ara només penso com passaré el cap de setmana.

Pere Calders: cels, paisatges i viatges

Quina cosa més absurda no és menjar a hores fixes tant si es té gana com no? Em penso que som l’únic animal de la creació que ho fa. Jo crec que la vida està plena de coses absurdes, de sorpreses, de paradoxes.
A. Munné/ M. Soler, «Entrevista a Pere Calders». El Món

Calders parla de l’absurd que forma part de les nostres vides. Una quotidianitat desconcertant per la que passegem amb la mateixa tranquil•litat que els seus personatges, com si la nostra fos una realitat comprensible, al nostre abast. D’aquí la vigència de la seva obra Cròniques de la veritat oculta, gairebé seixanta anys després de la seva publicació. Ho llegim al pròleg de la primera edició, escrit per Joan Triadú:

[...] personatges estireganyats, soferts, que, eternament girats cap al seu món, van units, sotmesos a la indefinible unitat de l’art. [...] personatges de palla i de paper, de filferro, serradures i parracs, estranyament conjuntats, i vibràtils, iguals en tot als humans, però no humans, que se’ns demostren mortals i dolorosos fins en la sang vermella que els fuig, [...] aquests inoblidables personatges, febles, il•lusionats, estupefactes, plens de sobresalts, afavorits per les meravelles, dominats per immundes o tràgiques dèries, petits i pobres en el caos inconscient, sota la superioritat de l’ordre que no comprenen. Tot plegat esdevé com un dibuix, il•lustració d’un cert home modern que tots coneixem i que, una mica, tots, els europeus sobretot, portem a dintre.

El programa de TV3 Material Sensible va dedicar un dels seus episodis a Pere Calders. A partir de les gravacions que va fer ell mateix durant el seu exili a Mèxic i dels comentaris dels seus tres fills, coneixem una part de la seva vida familiar. Una vida materialment fàcil però amb el patiment que comporta l’enyorament de la pròpia terra, devastada pel feixisme. A les imatges hi trobem un Calders amant dels seus i amb un gran sentit de l’humor. A vegades tota una calamitat, com en la seva faceta de conductor de cotxes.

Material sensible: Calders.

I acabo amb un dels seus magnífics contes curts.

Carta al jutge

Distingit senyor:

Porto fins a les darreres conseqüències el precepte d’estimar el proïsme com a mi mateix i ara, quan he decidit suïcidar-me degut a males transaccions i a desenganys amorosos, acabo de matar un veí del mateix replà, segon pis tercera porta, amb perdigonada d’escopeta de dos canons disparats alhora. Gràcies a aquesta fidelíssima interpretació del meu afecte als nostres semblants, ningú no em podrà engaltar que ja m’ho diran de misses...

Els contes de la paradoxa i la contradicció

Els contes de Pere Calders són un llegat extraordinari. Es llegeixen com si res, expliquen coses inversemblants però que semblen versemblants, sembla que no parlin de res però alhora tenim la sensació que ens parlen de coses profundes, això sí, com si res. És com si parlessin de la realitat des d’una altra òptica, o millor des d’una altra dimensió on la realitat fos interferida per la poesia. Són personatges normals, quasi anònims, esclaus d’una vida quotidiana que de cop i volta es veuen immersos en una situació insòlita i irreal, com si fos la cosa més normal del món. Són contes de la paradoxa i la contradicció, escrits amb una precisió quasi quirúrigica. Calders domina a la perfecció el ritme i el tempo i sap donar aquell clic al final que és la mestria absoluta de l’art del conte. Com a combatent republicà, Calders va haver d'exiliar-se. Quan va tornar de l'exili era un perfecte desconegut. Però els seus contes el van anar fent conèixer al llarg dels anys setanta fins que el grup de teatre Dagoll-Dagom van construir el seu primer, i afortunat, espectacle a partir d'aquests contes. Això a ell i els seus contes els va catapultar a la popularitat i a la centralitat de la literatura catalana contemporània. Probablement, sense ell, avui Monzó i Pàmies no existierien. És una lectura delectable.

Albert Mestres

Nadal burocràtic


Dedicat a la Nandes i l'Eulàlia

Nit de pau i Bones Festes
PERE CALDERS


Hem anat evolucionant, això és innegable, i va arribar un moment en el qual, per muntar un pessebre, calia demanar un permís del municipi. Jo vaig fer-ho de seguida, perquè m’agrada complir, i a mitjan novembre ja havia cursat la sol•licitud. A primers de desembre se’m va presentar un inspector. Era un jove amable, molt ben educat.

—Vinc per la qüestió del pessebre —em digué.
—Però si encara no l’he començat! —vaig respondre-li jo.

I ell m’explicà que precisament es tractava d’això, de prendre-s’ho amb temps; perquè un cop armada l’escenografia, les correccions imposades per la normativa legal suposaven més molèsties.

—Si m’ho permet —afegí— donaré una ullada. On pensa muntar-lo?

Vaig ensenyar-li el pany de paret del menjador que serviria de fons. Després de demanar-me autorització, va enretirar amb polidesa una butaca i una prestatgeria. Va palpar el mur i el colpejà amb els artells. Tot seguit s’ajupí i va ressegir amb la mà tot el sòcol, de punta a punta.

—Que no pensa instal•lar-hi llums? —em preguntà.
—És clar que sí!
—Doncs en aquesta paret no hi ha cap endoll...
—No. Els tinc a la paret oposada.
—I com s’ho farà.
—Home! Tinc extensions amb sortides múltiples.

L’inspector va fer un gest de contrarietat. «Que no ha llegit l’opuscle que li va enviar l’ajuntament?», volgué saber.

—Tot no, francament. Sóc pessebrista vell i moltes coses ja me les sé. Pensi que l’any seixanta-vuit vaig guanyar un tercer premi.
—Ha plogut molt des d’aleshores, amic meu, i hem tingut doloroses experiències. Les extensions, en aquest cas, són rigorosament prohibides. En dies de concentració familiar, amb tràfec de personal, és molt fàcil trepitjar fils que van per terra. Les conseqüències poden ésser greus. L’any passat vam tenir cinc incendis per aquesta causa, sense comptar (i jo crec que cal comptar-les) dues electrocucions fatals.
—I jo què vol que hi faci?
—Té dues solucions. La més fàcil és canviar de paret...
—No, miri. Passa una cosa curiosa: en aquell pany de paret, la televisió funciona estupendament bé. I en aquesta que destino al pessebre, és un desastre. Deu haver-hi interferències (o què sé jo!), però la pantalla s’omple de ratlles i de tremolors. Ja comprendrà que en unes diades com aquestes no ens podem pas quedar sense televisor...
—Doncs haurà d’encarregar una instal•lació adequada (llegeixi l’opuscle, per favor) i no intenti fer-ho vostè, perquè a la llista que li hem donat hi figura el nom de les úniques empreses autoritzades.

En casos així, la primera reacció meva és d’enfadament, però el jove va frenar-me, amb unes maneres impecables. «Jo no hi tinc cap culpa», digué. «Em limito a complir ordres i, en el fons, el meu desig és evitar-li possibles complicacions».

—Dispensi’m. No el volia molestar.
—Bé, no té importància. I ara anem per un altre problema. És dels qui hi posa riu, vostè?
—Sempre! Em sembla un element essencial...
—I d’on treu l’aigua?
—Del bany petit, la peça que hi ha aquí al costat mateix. Connecto un tub de goma a l’aixeta del lavabo.
—Ui, no! És una pena que no hagi llegit les instruccions. Cal una conducció amb canonada del 8A (segons les normes DIN), connectada amb la presa d’aigua general. On la té, vostè?
—Al celobert.
—Doncs d’allí l’ha de treure, si no vol tenir disgustos. I el desguàs s’ha de fer amb un acanalat d’Hidroplast-Setanta.
—Que també hi ha hagut desgràcies, amb l’aigua dels pessebres? —vaig preguntar-li, amb una mordacitat mal continguda.
—Hi ha hagut vessaments, mulladers i reclamacions irades dels veïns dels pisos de sota, amb maldecaps jurídics que amarguen la convivència. La nostra feina és vetllar perquè tothom estigui content. Ah! I una altra cosa: si utilitza molsa, compri-la sintètica, perquè els ecologistes no ens deixen viure.

Em vaig quedar abatut, m’havia fugit de cop i volta el vaporós estat d’esperit nadalenc.

—Ja hem acabat. Ho veu? —em digué el jove cordialment—. Semblava qui sap què... Si em vol firmar aquest volant (és una simple comprovació de la meva visita) no el molestaré més.

Quan ja el tenia al peu de la porta, vaig preguntar-li:

—I si canvio d’idea i no faig pessebre, no em passarà res?
—No. I ara! Però en aquest cas valia més no haver cursat la sol• licitud, perquè hi ha més feina per aturar els papers que no pas deixar-los que facin el seu curs. Passat festes el vindrà a veure un altre inspector. Va pagar els drets de permís?
—No. Em donaven quinze dies de termini i m’he distret una mica. Pensava anar-hi demà de bon matí.
—Pagui, pagui. Li cobraran un recàrrec pel retard, però no és res de l’altre món. En el mateix departament, demani un imprès per a l’anul•lació del permís sol•licitat. Ompli’l i presenti’l de seguida. Quan vingui l’altre inspector, ensenyi-li el comprovant i llestos. A la curta o a la llarga, li tornaran els diners...

Em devia notar una cara trista, perquè en anar-se’n em va estrènyer la mà efusivament i em digué:


—Animi’s, home, animi’s! Si tot fos com això...

Des del replà, va girar-se i afegí:
—Bon Nadal i feliç Any Nou!

«Igualment», vaig respondre-li amb una veu desmaiada.

  'Nit de pau i bones festes', De teves a meves. Laia, 1985

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/