« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Josep Sebastià Pons"

Faula de la granyota de Josep Sebastià Pons

Aprofitant que dissabte passat vam fer una sessió de contes de granotes per a infants, l'Albert ens fa arribar aquest text de Josep Sebastià Pons: Faula de la granyota

Paraules i diners, en el món tot s’esmerça.
Josep Sebastià, ton cant és massa breu.
Prova d’ací endavant d’allargar la conversa.
Mira de donar cos i registre a ta veu.
D’aquesta opinió jo no som partidari,
no volent perdre mai la mesura ni el to,
i per tota raó
recordaré el consell que porta el fabulari.
Descoberta en la riba o perduda en el llot,
diràs que la granyota és molt afavorida.
Per ella tot s’ajusta a mida del seu vot.
Mena la bona vida
quan s’està culcosida a vora de l’estany.
Amb tot, si ve la nit, aquesta criatura
persevera en son plany.
És molt desagraïda als presents de Natura.
L’escuma de l’enveja a la boca li escou.
Una tarda veu l’ombra i la forma d’un bou.
El flanc potent i arrodonit com una gerra,
venia pas a pas, majestuosament,
i portava a son front la dolçor de la terra.
La granyota corpresa hi perd l’enteniment.
Vol ésser en tot semblant al rei de la pastura.
Ja s’infla poc a poc. De més s’inflar procura.
Encara un esforç, dona, i ja seràs com ell.
Per pujar de volum la pobra s’escarrassa.
Ja passa de bolet, és a tall de carbassa.
Tiba, i de tant que tiba i que afina la pell
a l’altre món fa el capgirell.

Ara la va xuclant la mosca vermenera.
Més li haguera valgut de viure sense afany,
princesa en son palau de molsa i d’aigualera
i de s’estar suspesa en el delit del bany.

Fotografies de la trobada de divendres 1 de març. Obra: Cantilena de Josep Sebastià Pons

Per acompanyar les fotografies de divendres he escollit un fragment en prosa de Josep Sebastià Pons. El trobem dins del Llibre de les Set Sivelles (1956). Pons va començar la seva obra en prosa en francès, amb les seves memòries d'infantesa a Concert d‘éte (1950), però aviat ho va anar combinant amb el català. Al club ens hem centrat en la seva obra poètica, però J.S. Pons, va escriure també narrativa, assaig i teatre. En aquell enllaç, una guia de lectura editada per la Fundació La Caixa l'any 2004, hi trobareu la vida i obra de Pons al complet.

Josep Sebastià Pons. Guia de lectura


Al Llibre de les Set Sivelles hi apareix (...) el món que ha nodrit també tantes proses en llengua occitana, un món rural, reduït, amb uns pocs personatges esdevinguts marginals o pintorescos, lligat al records d’infància, tot plegat observat amb amor i nostàlgia per algú que ja no en forma part
(Enric Prat i Pep Vila, 1991). Malgrat les diferències, aquesta mirada amable, màgica a vegades, cap al món rural ens servirà perfectament de transició cap a la nostra propera lectura: Història Universal de Paniceiros de Xuan Bello.
No he tingut cap dubte en escollir aquesta part del text titulat L’aire de la pluja. Una prosa poètica, delicada. Per un matí plujós com el d’avui. Gaudiu-la.

L’aire de pluja havia penetrat dins la sala. Sense que me n’adonés, me feia rondar entorn de la taula. Quan el seny m’aconsellava de treballar, no hi consentia. Quan la intel•ligència desitjava moldre i classificar, les sensacions m’eixien del cos com les fulletes d’un branc. “El que tu vols fer”, deia l’aire encomanadís, “no és gens raonable”. Més val que siguis obedient a les harmonies naturals. Un poeta no és un savi. Si aspires a establir una obra viva, és necessari que respiris delitosament. Cal que abracis l’aire, com ho recomana el vell adagi: Carpe diem."

L’aire de pluja té un parlar imperiós. Quan m’ha menat davant de la finestra, m’he avingut amb la veritat del seu raonament. Hauria estat una desgràcia deixar córrer l’encís d’un matí semblant. Hi ha en la vida moments ideals que aviven els ulls i l’oïda i ens fan sentir una benestança comparable a la que sentiran les muntanyes entre boires i bromes. Allà les muntanyes s’esvaeixen sense misteri. Perfilen cent mil corbes volanderes per assenyalar únicament que participen al mateix joc (...)

És la música d’un matí de pluja. Entrem en un palau de sonoritat i les més familiars revelen una modulació que no coneixem. (...) Mentrestant tot s’anima dins d’una llum afluixada. Uns miralls arrodonits d’aigua reposen damunt de les bótes. Cada teulat presenta mil teules carmesines. El xiprer fosqueja. Les muntanyes van eixint de la boira, una mica platejades, i ve el silenci del migdia. Migdia ens torna la calma. Ara ve el moment d’increpar l’aire de pluja: “Què val”, li dic jo “aquesta feina i quin profit en trauré? ¿On és la lleugeresa que dictava aquestes impressions tan deslligades i desavingudes que no formen cap llei de melodia? ¿On és la meva alegria, aire gelós, que t’has begut la meitat de les lletres? Més valia estudiar els nous conceptes de poesia i fullejar el diccionari encara obert al damunt de la gerra”.
L’aire de pluja fa resposta amb els meus llavis perquè s’és allotjat en el meu cos: “Viu i respira”, diu ell, “respira i viu. Obre els ulls. No provis mai d’explicar la poesia.”
Què sé jo? Cinc coloms blancs o de color de llosa pelluquen sota la finestra, i tant s’afanyen que tots cinc semblen parlar.

Josep Sebastià Pons. La presència de l'absent

 

Josep Sebastià Pons és d'aquelles poetes que fan la seva sense fer soroll. No es va moure mai de lloc. Va viure sempre al Rosselló, tot i que va fer la Primera Guerra Mundial. Des de la Universitat de Perpinyà va anar fent feina també, sobretot en l'estudi de la literatura rossellonesa moderna (segles XVII i XVIII), cosa de la qual ens podrà parlar en Joan Peytaví, ja que és la seva especialitat. Amb la seva dona es va instal•lar a Illa, on es va dedicar a la contemplació de la natura i la plasmació d'aquesta contemplació en la poesia. De tarannà més aviat escèptic, la mort de la seva dona el va marcar definitivament. La presència de l'absent circula pels poemes de Pons amb fonda delicadesa. Pons va aïllar-se del tot i la seva poesia, alhora que agafava el vol cap a les altes esferes de la poesia universal, va esdevenir quasi un monòleg, o més ben dit un diàleg mut amb la natura.
Pons, considerat el gran poeta del Rosselló, però que jo qualificaria de gran poeta del segle XX tout court, va destil•lar en els últims anys de la seva vida una poesia d'alta volada i sublim subtilesa, sense deixar mai de tocar de peus a terra, amb els temes recurrents de l'absència de l'estimada i el pas inexorable del temps. Mirem, per exemple, el poema que ha penjat la Mercè:

La salamandra i el gripau


Demà és desert. Demà és tot blau.

Imaginem un paisatge glaçat. Un cel blau. A partir d'ara, que és hivern, tots els dies seran així. Per què desert? Perquè amb el fred el camp es despobla, desapareixen els animalons, els arbres perden les fulles.

Amaga el riu gelat sa vena.

La vena del riu és el corrent, que corre per sota de la capa de gel que s'ha format a la superfície.

La salamandra amb el gripau
van caminant amb molta pena.


Per què caminen amb pena el gripau i la salamandra? El seu hàbitat és el riu, l'aigua del riu i les pedres que sobresurten, com a bons amfibis. Si el riu està gelat, no tindran accés a l'aigua.

Sota un alè de lluna plena
Guarda el gripau l’ull mig obert.
La salamandra dolça el mena.


Però ara encara no és de dia. En la nit gelada, ni un sol núvol. La lluna pot escampar el seu alè pertot arreu.
En comptes de raucar, el gripau s'adorm i la salamandra l'acompanya.

Demà és tot blau. Demà és desert.

Sense hàbitat, sense l'escalf necessari, serà el darrer son. És el fred de la mort.
Demà serem nosaltres els gripaus i tant de bo que tinguem una salamandra al costat. Demà és desert.

Albert Mestres

Divendres 1 de març: Josep Sebastià Pons.

La propera sessió del club serà molt singular. La dedicarem al poeta Josep Sebastià Pons (Illa, Rosselló (Catalunya del Nord), 5 de novembre de 1886- Illa, 25 de gener de 1962). L’Albert Mestres ha creat i dirigit un espectacle poètic a partir del llibre Cantilena (1937) i també d'altres textos i el podrem veure aquest mateix dia al teatre de Caldes.

La trobada serà el divendres 1 de març i seguirà aquest ordre:


- 2/4 de 8 del vespre: ens reunirem a la biblioteca i, durant una hora, parlarem de Josep Sebastià Pons i comentarem Cantilena.
A la web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana hi trobareu tot el que us interessi sobre el poeta i la seva obra.

Josep Sebastià Pons a l'AELC

- 9 de la nit: assistirem a la representació de l’obra Senyor Gripau, Senyora Mort, espectacle dirigit per l’Albert Mestres, interpretat per les actrius Aina Huguet i Neus Pàmies i amb música de Marc Egea.
L’espectacle es va estrenar a l’Institut d’Estudis Catalans el 12 de desembre passat, arran de la commemoració del cinquantè aniversari de la mort del poeta. En aquest enllaç hi trobareu informació sobre aquesta estrena.

L'espectacle poètic "Senyor Gripau, Senyora Mort" centra l'homenatge de Josep Sebastià Pons a l'IEC


- 10 de la nit: sopar autogestionat a la biblioteca amb els actors i amb el professor de la Universitat de Perpinyà i especialista de l’obra de J.S.Pons, Joan Peytaví.

Com que el nostre poeta va néixer prop del Canigó hem pensat que els plats del sopar podrien ser, o bé de cuina de muntanya o de cuina del Rosselló en general. Us podeu inspirar en aquest enllaç a la Viquipèdia.

Gastronomia del Rosselló


Aquest és un dels poemes de Cantilena:

La salamandra i el gripau

Demà és desert. Demà és tot blau.
Amaga el riu gelat sa vena.
La salamandra amb el gripau
van caminant amb molta pena.

Sota un alè de lluna plena
Guarda el gripau l’ull mig obert.
La salamandra dolça el mena.
Demà és tot blau. Demà és desert.



 

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/