« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Jorge Luis Borges"

Fiodor Dostoievski per Andreu Nin i Jorge Luis Borges

Retrat of Dostoyevsky per Vasily Perov, 1872

 

L’Albert Mestres ens fa arribar dos textos que ens poden servir d’introducció a la lectura d'estiu del club: Crim i càstig .

Un és el pròleg de la traducció al català d’Andreu Nin que és l'edició que la majoria de nosaltres llegim.

Pròleg d'Andreu Nin

L’altre també és un pròleg. En aquest cas el va escriure Jorge Luis Borges a “Los Demonios” de Dostoievski .

Como el descubrimiento del amor, como el descubrimiento del mar, el descubrimiento de Dostoievski marca una fecha memorable de nuestra vida. Suele corresponder a la adolescencia, la madurez busca y descubre a escritores serenos. En 1915, en Ginebra, leí con avidez Crimen y castigo, en la muy legible versión inglesa de Constance Garnett. Esa novela cuyos héroes son un asesino y una ramera me pareció no menos terrible que la guerra que nos cercaba. Busqué una biografía del autor. Hijo de un cirujano militar que murió asesinado, Dostoievski (1821-1881) conoció la pobreza, la enfermedad, la cárcel, el destierro, el asiduo ejercicio de las letras, los viajes, la pasión del juego y, ya en el término de sus días, la fama. Profesó el culto de Balzac. Envuelto en una vaga conspiración, fue condenado a muerte. Casi al pie del patíbulo, donde habían sido ejecutados sus compañeros, la sentencia fue conmutada, pero Dostoievski cumplió en Siberia cuatro años de trabajos forzados, que nunca olvidaría. Estudió y expuso las utopías de Fourier, Owen y Saint-Simón. Fue socialista y paneslavista. Yo había imaginado que Dostoievski era una suerte de gran Dios insondable, capaz de comprender y justificar a todos los seres. Me asombró que hubiera descendido alguna vez a la mera política, que discrimina y que condena. Leer un libro de Dostoievski es penetrar en una gran ciudad, que ignoramos, o en la sombra de una batalla. Crimen y castigo me había revelado, entre otras cosas, un mundo ajeno a mí. Inicié la lectura de Los demonios y algo muy extraño ocurrió. Sentí que había regresado a la patria. La estepa de la obra era una magnificación de la Pampa. Varvara Petrovna y Stepan Trofimovich Verjovenski eran, pese a sus incómodos nombres, viejos argentinos irresponsables. El libro empieza con alegría, como si el narrador no supiera el trágico fin. En el prefacio de una antología de la literatura rusa Vladimir Nabokov declaró que no había encontrado una sola página de Dostoievski digna de ser incluida. Esto quiere decir que Dostoievski no debe ser juzgado por cada página sino por la suma de páginas que componen el libro. (Prólogo de J L Borges al libro "Los Demonios" de F Dostoievski)

Siete noches. Jorge Luis Borges i la Divina Comèdia

Comencem les entrades al bloc dedicades a la Divina Comèdia de Dante de la mà d’un dels grans: Jorge Luis Borges. L’any 1977, Borges va oferir un cicle de conferències al Teatro Coliseo de Buenos Aires. Una d’aquestes conferències tractava sobre la Divina Comèdia. Borges parla de la seva relació amb l’obra, de Dante, de la idea de Déu i ho analitza tot. Però el que a mi m’agrada més del text és aquesta emoció que desprèn i que només té un nom: amor a la literatura.

La Comedia es un libro que todos debemos leer. No hacerlo es privarnos del mejor don que la literatura puede darnos, es entregarnos a un extraño ascetismo. ¿Por qué negarnos la felicidad de leer la Comedia? Además, no se trata de una lectura difícil. Es difícil lo que está detrás de la lectura: las opiniones, las discusiones; pero el libro es en sí un libro cristalino. Y está el personaje central, Dante, que es quizá el personaje más vivido de la literatura y están los otros personajes. Jorge Luis Borges


Us penjo el text sencer i el vídeo on el podreu sentir, en tota l’amplitud de la paraula, llegit pel propi Jorge Luis Borges.

Borges: La Divina Comèdia. Al bloc de La Serp Blanca

Jorge Luis Borges

Jorge Luis Borges (1899-1986) és sens dubte un dels grans narradors del segle XX, encara que la seva ideologia dretana i el seu suport a la dictadura militar sagnant dels anys setanta a l'Argentina li han comportat moltes antipaties.
La narrativa de Borges es caracteritza per una brevetat relativa i un caràcter especulatiu que explora diversos àmbits de la literatura, la ciència i la filosofia. Als seus contes abunden les paradoxes o les impossibilitats fetes possibles gràcies a la ficció. En definitiva, es tracta de mostrar, d'una banda, la fragilitat del que considerem com a realitat i alhora la impossibilitat de la veritat. Per dir-ho amb una paradoxa, la ficció esdevé més real, per la seva capacitat creativa de mons paral•lels i intersectes, que la mateixa realitat.
El conte La biblioteca de Babel n'és un bon exemple i un dels més coneguts. Es basa en la probabilística i el concepte d'infinit, tots dos fonaments de l'actual teoria quàntica que descriu l'univers. Segons aquesta teoria la història de l’univers (recordem: bigbang, creixement, decreixement, desaparició) es repeteix infinites vegades i no solament de forma successiva, si no al mateix temps, en universos paral•lels. Les possibilitats de variació són infinites, o sigui que es desenvoluparan tots els universos possibles, que són infinits, cosa que vol dir que inevitablement, un cop esgotades totes les possibilitats infinites, en un moment donat es repetiran aquests universos, i que per tant, en un punt i moment que no podem fixar de l’espai-temps es repetirà exactament el que estem vivint ara. Això és tant com dir que el temps no existeix i que tot succeeix simultàniament i no hi ha passat, present i futur, encara que aquesta sigui la nostra limitada percepció.
Borges planteja un univers format per una biblioteca infinita que conté tots els possibles llibres producte de totes les possibles combinacions lingüístiques de les llengües existents o possibles, cosa que inclou no solament tots els llibres que s’han escrit, sinó tots els llibres que s’escriuran al llarg de la història de la humanitat i tots els que no s’escriuran però és possible escriure.
Això vol dir que la realitat és inabastable, no solament per a un sol individu com el narrador del conte, sinó per a tot el conjunt de bibliotecaris passats, presents i futurs i encara possibles. I també que la literatura, o més ben dit, els llibres que la componen, són inevitables, perquè un dia o altre arribaran en aquesta infinita recombinació de signes.
Com podem veure, es troba lluny de la boutade o el "realisme màgic" que protagonitza els contes de Pere Calders, a la xerrada sobre el qual vaig fer sortir la meva traducció del conte borgià.

Albert Mestres

La biblioteca de Babel

Al bloc tenim, en exclusiva, la traducció que ha fet l'Albert Mestres del conte de Jorge Luis Borges La Biblioteca de Babel. Al final hi trobareu el text original.

La Biblioteca de Babel

By this art you may contemplate the variation of the 23 letters…
The Anatomy of Melancholy, part. 2, sect. II, mem. IV.

L’univers (que altres en diuen la Biblioteca) es compon d’un nombre indefinit, i potser infinit, de galeries hexagonals, amb vastos pous de ventilació al mig, tancat per baranes baixíssimes. Des de qualsevol hexàgon, es veuen els pisos inferiors i superiors: interminablement. La distribució de les galeries és invariable. Vint lleixes, a cinc llargues lleixes per costat, omplen tots els costats menys dos, la seva alçada, que és la dels pisos, amb prou feines excedeix la d’un bibliotecari normal. Una de les cares lliures dóna a un angost vestíbul, que desemboca en una altra galeria, idèntica a la primera i a totes. A dreta i esquerra del vestíbul hi ha dos gabinets minúsculs. Un permet dormir dret; l’altre, satisfer les necessitats fecals. Per aquí passa l’escala espiral, que s’abisma i s’eleva cap al remot. Al vestíbul hi ha un mirall, que duplica fidelment les aparences. Els homes acostumen a inferir d’aquest mirall que la Biblioteca no és infinita (si ho fos realment ¿per què aquesta duplicació il•lusòria?); jo m’estimo més somiar que les superfícies brunyides figuren i prometen l’infinit… La llum procedeix d’unes fruites esfèriques que porten el nom de làmpares. N’hi ha dues a cada hexàgon: transversals. La llum que emeten és insuficient, incessant.
Com tots els homes de la Biblioteca, he viatjat durant la meva joventut; he peregrinat a la cerca d’un llibre, per ventura del catàleg dels catàlegs; ara que els meus ulls quasi no poden desxifrar el que escric, em preparo a morir a no gaires llegües de l’hexàgon on vaig néixer. Mort, no faltaran mans pietoses que em tirin per la barana; la meva sepultura serà l’aire insondable: el meu cos s’enfonsarà llargament i es corromprà i dissoldrà en el vent engendrat per la caiguda, que és infinita. Jo afirmo que la Biblioteca és interminable. Els idealistes argüeixen que les sales hexagonals són una forma necessària de l’espai absolut o, almenys, de la nostra intuïció de l’espai. Raonen que és inconcebible una sala triangular o pentagonal. (Els místics pretenen que l’èxtasi els revela una cambra circular amb un gran llibre circular de llom continu, que dóna tota la volta a les parets; però el seu testimoni és sospitós; les seves paraules, fosques. Aquest llibre cíclic és Déu.) En tinc prou, per ara, amb repetir el dictamen clàssic: la Biblioteca és una esfera el centre exacte de la qual és qualsevol hexàgon, la circumferència de la qual és inaccessible.
A cada un dels murs de cada hexàgon hi corresponen cinc lleixes; cada lleixa tanca trenta-dos llibres de format uniforme; cada llibre és de quatre-centes deu pàgines; cada pàgina, de quaranta ratlles, cada ratlla, d’unes vuitanta lletres de color negre. També hi ha lletres al dors de cada llibre; aquestes lletres no indiquen o prefiguren pas el que diran les pàgines. Sé que aquesta inconnexió, algun cop, ha semblat misteriosa. Abans de resumir-ne la solució (el descobriment de la qual, malgrat les seves tràgiques projeccions, és potser el fet cabdal de la història) vull rememorar alguns axiomes.
El primer: la Biblioteca existeix ab aeterno. D’aquesta veritat que té com a corol•lari immediat l’eternitat futura del món, cap ment raonable no en pot dubtar. L’home, l’imperfecte bibliotecari, pot ser obra de l’atzar o dels demiürgs malèvols; l’univers, amb la seva elegant dotació de lleixes, de toms enigmàtics, d’infatigables escales per al viatger i de comuna per al bibliotecari assegut, només pot ser obra d’un déu. Per percebre la distància que hi ha entre el diví i l’humà, n’hi ha prou amb comparar aquests rudes símbols trèmols que la meva mà fal•lible gargoteja a la coberta d’un llibre, amb les lletres orgàniques de l’interior: puntuals, delicades, negríssimes, inimitablement simètriques.
El segon: el nombre de símbols ortogràfics és vint-i-cinc.1 Aquesta comprovació va permetre, fa tres-cents anys, formular una teoria general de la Biblioteca i resoldre satisfactòriament el problema que cap conjectura no havia desxifrat: la naturalesa informe i caòtica de quasi tots els llibres. Un, que mon pare va veure en un hexàgon del circuit quinze noranta-quatre, constava de les lletres M C V, perversament repetides des de la primera ratlla fins a l’última. Un altre (molt consultat en aquesta zona) és un mer laberint de lletres, però la pàgina penúltima diu Oh temps les teves piràmides. Ja se sap: per una línia raonable o una recta notícia hi ha llegües d’insensates cacofonies, de barrija-barreges verbals i d’incoherències. (Jo sé d’una regió esquerpa els bibliotecaris de la qual rebutgen el supersticiós i va costum de buscar sentit als llibres i l’equiparen amb el de buscar-ne als somnis o a les línies caòtiques de la mà… Admeten que els inventors de l’escriptura van imitar els vint-i-cinc símbols naturals, però sostenen que aquesta aplicació és casual i que els llibres no signifiquen res en si. Aquest dictamen, ja ho veurem, no és pas del tot fal•laç.)
Durant molt de temps es va creure que aquests llibres impenetrables corresponien a llengües pretèrites o remotes. És veritat que els homes més antics, els primers bibliotecaris, feien servir un llenguatge prou diferent del que parlem ara; és veritat que unes milles a la dreta la llengua és dialectal i que noranta pisos més amunt, és incomprensible. Tot això, repeteixo, és veritat, però quatre-centes deu pàgines d’inalterable M C V no poden correspondre a cap idioma, per dialectal o rudimentari que sigui. Alguns van insinuar que cada lletra podia influir en la subsegüent i que el valor d’M V C a la tercera línia de la pàgina 71 no era el que pot tenir la mateixa sèrie en una altra posició d’una altra pàgina, però aquesta vaga tesi no va prosperar. Altres van pensar en criptografies; universalment aquesta conjectura ha estat acceptada, malgrat que no en el sentit que van formular-la els seus inventors.
Fa cinc-cents anys, el cap d’un hexàgon superior2 va topar amb un llibre tan confús com els altres, però que tenia quasi dos fulls de línies homogènies. Va ensenyar la seva troballa a un desxifrador ambulant, que li va dir que estaven redactades en portuguès; altres li van dir que en jiddisch. Abans d’un segle va poder establir-se´n l’idioma: un dialecte samoiedolituà del guaraní, amb inflexions d’àrab clàssic. També se’n va desxifrar el contingut: nocions d’anàlisi combinatòria, il•lustrades per exemples de variacions amb repetició il•limitada. Aquests exemples van permetre que un bibliotecari de geni descobrís la llei fonamental de la Biblioteca. Aquest pensador va observar que tots els llibres, per diversos que siguin, consten d’elements iguals: l’espai, el punt, la coma, les vint-i-dues lletres de l’alfabet. També va al•legar un fet que tots els viatgers han confirmat: No hi ha, a la vasta Biblioteca, dos llibres idèntics. D’aquestes premisses incontrovertibles va deduir-ne que la Biblioteca és total i que les seves lleixes registren totes les possibles combinacions dels vint-i-escaig símbols ortogràfics (nombre, tot i vastíssim, no infinit) o sigui tot el que és donable expressar: en tots els idiomes. Tot: la història minuciosa de l’esdevenidor, les autobiografies dels arcàngels, el catàleg fidel de la Biblioteca, milers i milers de catàlegs falsos, la demostració de la fal•làcia d’aquests catàlegs, la demostració de la fal•làcia del catàleg verdader, l’evangeli gnòstic de Basilides, el comentari d’aquest evangeli, el comentari del comentari d’aquest evangeli, la relació verídica de la teva mort, la versió de cada llibre en totes les llengües, les interpolacions de cada llibre en tots els llibres.
Quan va proclamar-se que la Biblioteca abastava tots els llibres, la primera impressió va ser d’extravagant felicitat. Tots els homes van sentir-se amos d’un tresor intacte i secret. No hi havia problema personal o mundial l’eloqüent solució del qual no existís: en algun hexàgon. L’univers estava justificat, l’univers va usurpar bruscament les dimensions il•limitades de l’esperança. En aquell temps va parlar-se molt de les Vindicacions: llibres d’apologia i de profecia, que vindicaven per sempre els actes de cada home de l’univers i guardaven arcans prodigis per al seu esdevenidor. Milers de cobdiciosos van abandonar el dolç hexàgon natal i es van llançar escales amunt, urgits pel va propòsit de trobar la seva Vindicació. Aquests peregrins disputaven als corredors estrets, proferien fosques malediccions, s’estrangulaven a les escales divines, llançaven els llibres enganyosos al fons dels túnels, morien estimbats pels homes de regions remotes. Altres van embogir… Les Vindicacions existeixen (jo n’he vist dues que es refereixen a persones de l’esdevenidor, a persones potser no imaginàries) però els buscadors no recordaven pas que la possibilitat que un home trobi la seva, o alguna pèrfida variació de la seva, és computable en zero.
També va esperar-se llavors l’aclariment dels misteris bàsics de la humanitat: l’origen de la Bibiloteca i del temps. És versemblant que aquests greus misteris puguin explicar-se en paraules: si no n’hi ha prou amb el llenguatge dels filòsofs, la multiforme Biblioteca haurà produït l’idioma inaudit que es requereix i els vocabularis i les gramàtiques d’aquest idioma. Fa ja quatre segles que els homes recorren els hexàgons… Hi ha buscadors oficials, inquisidors. Jo n’he vist en l’acompliment de la seva funció: arriben sempre morts de cansament; parlen d’una escala sense graons que quasi els va matar; parlen de galeries i d’escales amb el bibliotecari; algun cop, agafen el llibre més proper i el fullegen, a la cerca de paraules infames. Visiblement, ningú no espera descobrir res.
A la desmesurada esperança, va seguir, com és natural, una depressió excessiva. La certesa que alguna lleixa en algun hexàgon contenia llibres preciosos i que aquests llibres preciosos eren inaccessibles va semblar quasi intolerable. Una secta blasfema va suggerir que s’aturessin les cerques i que tots els homes barregessin lletres i símbols, fins a construir, mitjançant un improbable do de l’atzar, aquests llibres canònics. Les autoritats van veure’s obligades a promulgar ordres severes. La secta va desaparèixer, però a la meva infantesa he vist homes vells que s’amagaven llargament a les comunes, amb uns discos de metall en un gobelet prohibit, i dèbilment estrafeien el diví desordre.
Altres, inversament, van creure que el primordial era eliminar les obres inútils. Envaïen els hexàgons, exhibien credencials no sempre falses, fullejaven amb desgana un volum i condemnaven lleixes senceres: al seu furor higiènic, ascètic, es deu la insensata perdició de milions de llibres. El nom n’és execrat, però els que deploren els «tresors» que el seu frenesí va destruir, negligeixen dos fets notoris. Un: la Biblioteca és tan enorme que tota reducció d’origen humà resulta infinitesimal. Un altre: cada exemplar és únic, insubstituïble, però (com que la Biblioteca és total) n’hi ha sempre uns quants centenars de milers de facsímils imperfectes: d’obres que no difereixen sinó per una lletra o una coma. Contra l’opinió general, m’atreveixo a suposar que les conseqüències de les depredacions comeses pels Purificadors, han estat exagerades per l’horror que aquests fanàtics van provocar. Els urgia el deliri de conquistar els llibres de l’Hexàgon Carmesí: llibres de format menor que els naturals; omnipotents, il•lustrats i màgics.
També sabem d’una altra superstició d’aquell temps: la de l’Home del Llibre. En alguna lleixa d’algun hexàgon (van raonar els homes) deu existir-hi un llibre que sigui el resum i el compendi perfecte de tots els altres: algun bibliotecari l’ha recorregut i és anàleg a un déu. En el llenguatge d’aquesta zona persisteixen encara vestigis del culte a aquest funcionari remot. Molts van peregrinar a la cerca d’Ell. Durant un segle van recórrer en va els més diversos rumbs. ¿Com localitzar el venerat hexàgon secret que l’allotjava? Algú va proposar un mètode regressiu: per localitzar el llibre A, consultar prèviament un llibre B que indiqui el lloc d’A; per localitzar el llibre B, consultar prèviament un llibre C, i així fins a l’infinit… En aventures d’aquestes, he prodigat i consumit els meus anys. No em sembla versemblant que en alguna lleixa de l’univers hi hagi un llibre total;3 prego els déus ignorats que un home —¡un de sol, encara que sigui, fa milers d’anys!— l’hagi examinat i llegit. Si l’honor i la saviesa i la felicitat no són per a mi, que siguin per a altres. Que el cel existeixi, tot i que el meu lloc sigui l’infern. Que jo sigui ultratjat i aniquilat, però que en un instant, en un ésser, la Teva enorme biblioteca es justifiqui.
Afirmen els impius que el disbarat és normal a la Biblioteca i que el raonable (i fins la humil i pura coherència) és una quasi miraculosa excepció. Parlen (ho sé) de la «Biblioteca febril, els atzarosos volums de la qual corren el risc incessant de canviar-se en altres i que tot ho afirmen, ho neguen i ho confonen com una divinitat que delira». Aquestes paraules que no només denuncien el desordre sinó que l’exemplifiquen també, notòriament proven el seu gust pèssim i la seva desesperada ignorància. En efecte, la Biblioteca inclou totes les estructures verbals, totes les variacions que permeten els vint-i-cinc símbols ortogràfics, però ni un sol disbarat absolut. Inútil observar que el millor volum dels molts hexàgons que administro es titula Tro pentinat, i un altre L’estrebada de guix i un altre Axaxaxes mlö. Aquestes proposicions, a primer cop d’ull incoherents, sens dubte són capaces d’una justificació criptogràfica o al•legòrica; aquesta justificació és verbal i, ex hypothesi, ja figura a la Biblioteca. No puc combinar uns caràcters

dhcmrlchtdj

que la divina Biblioetca no hagi previst i que en alguna de les llengües secretes no amaguin un terrible sentit. Ningú no pot articular una síl•laba que no estigui plena de tendreses i de temors; que no sigui en algun d’aquests llenguatges el nom poderós d’un déu. Parlar és incórrer en tautologies. Aquesta epístola inútil i xerrameca ja existeix en un dels trenta volums de les cinc lleixes d’un dels incomptables hexàgons —i també la seva refutació. (Un nombre n de llenguatges possibles fa servir el mateix vocabulari; en alguns, el símbol biblioteca admet la correcta definició ubic i perdurable sistema de galeries hexagonals, però biblioteca és pa o piràmide o qualsevol altra cosa, i les set paraules que la defineixen tenen un altre valor. Tu, que em llegeixes, ¿estàs segur d’entendre el meu llenguatge?)
L’escriptura metòdica em distreu de la present condició dels homes. La certesa que tot està escrit ens anul•la i ens afantasma. Jo conec districtes en què els joves es prosternen davant dels llibres i en besen amb barbàrie les pàgines, però no en saben desxifrar ni una sola lletra. Les epidèmies, les discòrdies herètiques, les peregrinacions que inevitablement degeneren en bandolerisme, han delmat la població. Crec haver esmentat els suïcidis, cada any més freqüents. Potser m’enganyin la vellesa i el temor, però sospito que l’espècie humana —l’única— ha d’extingir-se i que la Biblioteca perdurarà: il•luminada, solitària, infinita, perfectament immòbil, armada de volums preciosos, inútil, incorruptible, secreta.
Acabo d’escriure infinita. No he interpolat aquest adjectiu per un còstum retòric; dic que no és il•lògic pensar que el món és infinit. Els que el creuen limitat, postulen que en llocs remots els corredors i les escales i els hexàgons poden inconcebiblement cessar —cosa que és absurda. Els que l’imaginen sense límits, obliden que en té el nombre possible de llibres. Jo m’atreveixo a insinuar aquesta solució de l’antic problema: la Biblioetca és il•limitada i periòdica. Si un etern viatger la travessés en qualsevol direcció, comprovaria al cap dels segles que els mateixos volums es repeteixen en el mateix desordre (que, repetit, seria un ordre: l’Ordre). La meva soledat s’alegra amb aquesta elegant esperança.4

1941, Mar del Plata

1. El manuscrit original no conté guarismes o majúscules. La puntuació hi ha estat limitada a la coma i el punt. Aquests dos signes, l’espai i les vint-i-dues lletres de l’alfabet són els vint-i-cinc símbols suficients que enumera el desconegut. (Nota de l’Editor.)
2. Abans, per cada tres hexàgons hi havia un home. El suïcidi i les malalties pulmonars han destruït aquesta proporció. Memòria de melancolia de no dir: a vegades he viatjat moltes nits per corredors i escales polides sense trobar ni un sol bibliotecari.
3. Repeteixo: n’hi ha prou que un llibre sigui possible perquè existeixi. Només n’està exclòs l’impossible. Per exemple: cap llibre no és també una escala, tot i que sens dubte hi ha llibres que discuteixen i neguen i demostren aquesta possibilitat i altres l’estructura dels quals correspon a la d’una escala.
4. Letizia Álvarez de Toledo ha observat que la vasta Biblioteca és inútil; en rigor, n’hi hauria prou amb un sol volum, de format comú, imprès en cos nou o en cos deu, que constés d’un nombre infinit de fulls infinitament prims. (Cavalieri a començaments del segle XVII, va dir que tot cos sòlid és la superposició d’un nombre infinit de plans.) El maneig d’aquest vademècum sedós no seria còmode: cada full aparent es desdoblaria en altres d’anàlegs; l’inconcebible full central no tindria revés.

Aquí teniu el text original

La Biblioteca de Babel. Jorge Luis Borges.

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/