« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Josep Palau i Fabre"

Josep Palau i Fabre. L'alquimista del mots.

A la trobada del club de lectura que vam fer dissabte passat, juntament amb els clubs de les biblioteques de Caldetes i Vilobí ens hi va acompanyar la dona de Josep Palau i Fabre, l’Alícia Vacarizo. Amb ella vam poder comentar els contes que havíem llegit però també altres obres de Palau com Els poemes de l’Alquimista, les obres de teatre o els seus estudis sobre Picasso. El llibre preferit de l’Alícia és, precisament, Vides de Picasso (1946) que Palau va escriure abans de conèixer el pintor o el pintor/poeta, com deia ell. Els volums sobre Picasso són també una obra de creació de Palau, tal i com vam poder comprovar després a la Fundació que porta al seu nom i que conserva i difon tot el seu llegat. Uns volum fets de manera artesana, situant text i imatge manualment, com si fos un puzle.

Les intervencions de l’Alícia ens va permetre conèixer Palau des d’un punt de vista molt més personal i això, per nosaltres, va ser un privilegi i va enriquir indiscutiblement la trobada.

L'Albert ens va dir que si hi ha una paraula de defineix l’obra de Palau és aquesta: independència.

Com sabeu, quan hem fet la trobada acostumem a obrir una entrada al bloc per penjar-hi informacions i idees que van anar sortint i que ajuden a completar la sessió.
Tot i que l’Alícia ens va comentar que el millor programa de televisió sobre Palau és un que li van dedicar a Thalassa, no he aconseguit trobar-lo. Us en penjo tres de disponibles.


El programa Identitats dirigit i presentat per Josep Maria Espinàs el va tenir com a convidat. (Any 1985. Durada 56:25)


Una Hora del lector amb l'editor Josep Tarrida, el crític literari Julià Guillamon, l'artista plàstic Perejaume i el col•laborador Víctor Amela.
(Any 2008. Durada 50:48)


Un jove Màrius Serra entrevista Palau i Fabre a la seva Fundació acabada d’estrenar. (Any 2003. Durada 5:24)


En aquest programa parlen del poema que ens va llegir l’Albert: L’aventura d'Arthur Rimbaud, del que fa cinc traduccions “és com si el poema em rebutgés, però van sortint altres poemes fills d’aquell fins que s’independitza del tot”.  Palau, un alquimista dels mots.


Vam parlar del filòsof Diego Ruiz, a qui Palau dedica articles perquè el relaciona amb Ramon Llull, com si fos una encarnació de l’alquimista a l’època contemporània.


Precisament un dels elements que ocupen la atenció central en els escrits de Palau és la reivindicació de la línia de pensament català que se situa en la línia anomenada “follia” . L’estructuració del pensament català –diu Palau en un escrit del 1966- només pot fer-se si “accepta d’antuvi, les dues forces antitètiques que el polaritzen: la del seny i la de la follia”, quelcom així com el motor de Nietzche veia en la cultura grega dividida entre les forces d’allò apol•lini i allò dionisíac. Aquesta dualitat seny/follia (rica en els dos vessant en l’època medieval) s’ha decantat a bastament per la primera en l’època contemporània, tot relegant la segona. Palau es demana quines figures encarnarien la línia d’un Llull o d’un Arnau de Vilanova de l’Edat Mitjana en l’època contemporània: Verdaguer? Gaudí? D’Ors? Diego Ruiz? És clar que el seny compta amb nombroses figures: Llorens i Barba, Balmes, Torres i Bages.
És a partir d’aquest encobriment dels folls que Palau emprèn una atenció a figures com Ramon Llull o Diego Ruiz, autor de Memòries d’un filòsof.


Enric Balaguer Pascual,Enric
Poesia, alquímia i follia: aproximació a l'obra poètica de Josep Palau i Fabre
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995

Vam saber per en Josep Pujol, conductor del club de Vilobí, que aquest Diego Ruiz és el protagonista de la novel•la psicològica de l’escriptor gironí Prudenci Bertrana: Jo memòries d’un metge filòsof (1925). Aquí teniu més informació sobre Bertrana i la seva obra.


Prudenci Bertrana i Compte


Maria del Mar Bonet posa música i veu a la poesia de Palau: Jo em donaria a qui em volgués.


Una petita oració diu Bonet, com el magnífic Cant Espiritual amb el que tanquem aquesta entrada

CANT ESPIRITUAL
No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creu-
re en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis.
Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo
a creure en tu -i crec que crec en tu quan no crec en ningú.
Però després em desperto, o penso que em desperto,
i m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo
contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis
algú.
¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà
tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Desperta-
ré algun dia d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí, la
veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?
No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el mi-
llor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu.
Quina forma d'amor més estranya i més dura! Quin mal
em fa no poder dir-te: crec.
No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest en-
gany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No
em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i
sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.


Josep Palau i Fabre, Cant espiritual. PALAU I FABRE, Josep. Poemes de l’alquimista. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1997, p. 174.


 

Més aspriu que altra cosa

Aquest és el títol del capítol que Josep Palau i Fabre dedica al poeta que va néixer avui fa cent anys a Santa Coloma de Farners. El trobem a les seves memòries: El monstre i altres escrits autobiogràfics (Cercle de lectors / Galàxia Gutenberg, 2008). La seva vida lliurada en petits fragments no cronològics, escrits amb energia i, algunes vegades, amb ràbia. Fa una bona repassada a l'intel·lectualitat del seu temps. Mireu, per exemple, què diu del poeta Espriu.

Tota la mediocritat del país se’m llança a sobre a través de la figura de Salvador Espriu. No hi ha gairebé ningú que, al meu davant, en una forma o altra, amb un pretext qualsevol, no evoqui aquell personatge per veure quina cara hi faig, creient demostrar amb això la seva profunda fidelitat de cor i la seva integritat.
Tot això em ve, en gran part, per culpa meva, perquè durant els anys quaranta, quan l’Espriu donava la llengua i la cultura catalanes per enterrades i per ben enterrades, quan ja havia renunciat a l’una i a l’altra, quan el panorama del país era desolador en aquest aspecte, jo, per no descoratjar més els meus companys, les noves generacions –els Triadú, els Romeu, els Tarradell, els Verrié, etc.- els silenciava l’actitud d’aquell.
Avui ningú no em creuria si digués la veritat, aquesta veritat que puc jurar per la memòria del meu pare, per la de Picasso, els dos éssers humans que he estimat més i que encara estimo, ningú no em creuria si digués que durant la guerra –devia ser el 1937-, pujant per la Rambla Catalunya, vaig trobar Salvador Espriu que sortia de la caserna Macià-Companys on estava “enxufat”, per no dir camuflat – caldria investigar si no hi pervingué, indirectament, a través de Bosch Gimpera-, i en preguntar-li què feia, em respongué literalment:
   -Treballo aquí amb aquesta gentussa...
És cert que a la columna Macià-Companys hi havia potser gent mediocre, gent d’extracció humil, de cultura molt deficient, però no és menys cert que entre aquella gent hi havia xicots, potser una mica primaris, que estaven disposats a donar la vida per Catalunya. Mentre Espriu, amb la seva superioritat habitual –cal només observar algunes de les seves fotos per persuadir-se’n-, em deia aquells mots depreciatius, jo contemplava el “xusco” que dius sota el braç, que en aquell temps era un tresor.
Després ve aquell dia, en ple franquisme –el 1939 o 1940-, que ens creuàrem i en aturàrem a Diputació cantonada Passeig de Gràcia i que, en atiar-lo sobre el problema de la nostra llengua em respongué:
   - D’això potser podran començar a parlar-ne els nostres fills o néts, si és que en tenim...
Aleshores em referí que ell, en aquest aspecte, ja només aspirava a corregir la seva obra escrita i publicada abans, per reunir-la algun dia, si és que això era possible, sota el títol d’Anys d’aprenentatge. Però en aquest acte de defunció que ell mateix constatava no hi havia cap mot d’indignació, ni el més lleu senyal de disconformitat o de rebel•lia.
Una mica més endavant, en deixar-lo al peu de casa seva, al capdamunt de Passeig de Gràcia, em va dir que es treia de sobre tots els llibres i llibrets de literatura catalana, com si es tractés d’una nosa. En preguntar-li si també ho feia amb la col•lecció Bernat Metge, em va dir que no, “i encara perquè en aquests hi havia text grec i llatí.”
Va ser en aquesta ocasió que convinguérem en la compra, per part meva, dels volums sobre folklore català de Joan Amades, en paper fi, que jo al cap d’uns anys em vaig haver de revendre a un tal senyor Jover o Jové, fabricant, per poguer tirar endavant la revista Poesia.
Em penso que era durant aquest període que ell preparava el volum sobre història antiga en la Història Universal dirigida per Alberto del Castillo i publicada per l’editorial Apolo.


També és curiós que ell hagi passat pel gran amic de Rosselló-Pòrcel. En aquest aspecte, la seva fidelitat és més que sospitosa. Aquesta amistat que devia basar-se, en vida, en el fet que, entre els escriptors de la seva generació, companys d’universitat, l’un era poeta i l’altre prosista, i això devia crear una mena d’admiració i de respete mutu.
Però fou en els seu pis del carrer de la Diputació que un dia, amb gran astorament per part meva, va dir-me:
   -Com que ell era socialista, amb el temps hauríem renyit.
La seva concepció de l’amistat era als antípodes de la meva, perquè en aquella època jo creia, amb tota la bona fe de món, que la veritable amistat estava molt per damunt de les contingències polítiques i ideològiques. Això va fer que jo cregués poder ser amic de gent amb idees oposades a les meves, fins que jo vaig pagar amb desenganys.
Respecte a l’amistat d’Espriu amb Rosselló-Pòrcel, sempre em va xocar una observació feta per Carles Riba en el seu pròleg a Imitació del foc, subratllant l’especial esment que Rosselló posava a salvaguardar els seus escrits durant la guerra. ¿Com és que, aleshores, que si ell i Espriu eren tan bons amics aquell no confiés en aquest, quan estava tan greu, tots els seus manuscrits, entre ells la traducció de la Història del soldat de Ramuz i, encara més, la de la seva part d’Aucassin et Nicolette que ja tenia enllestida i que Espriu havia de completar? Més d’una vegada vaig voler inquirir què s’havia fet d’aquest treball i mai no vaig poder treure’n l’aigua clara. ¿No serà, més aviat, que Espriu ja havia traït el seu amic, en aquest punt com en els altres, i que quan fa portar el cos de Rosselló al seu panteó familiar és a causa d’un remordiment o penediment? Aquest Espriu m’és més fàcil de comprendre i correspon més a la realitat, em sembla.
Però també recordo que, en organitzar una sessió d’homenatge a Batomeu Rosselló-Pòrcel a casa de la vídua de Joan Crexells, i això ja era durant el 1945, Salvador Espriu no va voler venir.


Que Espriu era d’ideologia franquista durant al Guerra Civil i durant uns quants anys més ho prova, d’una manera fefaent, el final de la seva primera versió d’Antígona, la que fou publicada a Mallorca per l’Editorial Moll. En aquell final, la grapa del dictador que imposa l’ordre a les lluites fraticides és plenament justificada.
Crec que després, en la nova versió, tenint segurament en compte la crítica que jo mateix havia formulat sobre aquest punt en El mirall embruixat, Espriu rectifica el final. No he llegit encara la seva rectificació, que pot aclarir-nos l’entrellat de la seva evolució.
Si algun dia hi ha un historiador seriós a casa nostra, haurà de preguntar-se: ¿què feia Salvador Espriu durant els anys 1939, 1940 i 1941? Aleshores veurà que no feia res; que en el millor dels casos, es va recloure a casa seva, procurant subsistir materialment, egoistament. Ara bé: jo crec que els amics, les persones, es coneixen de veritat durant les circumstàncies adverses. Per això no podré creure mai en aquells qui, com Salvador Espriu, durant els moments de màxima adversitat, durant els anys de la nostra més profunda prostració col•lectiva, es varen quedar a casa seva i no varen fer res per salvar el país.
Jo penso que Espriu va començar a reaccionar a causa d’algunes coses que jo li deia i a causa de la meva actitud, que el sorprenia (en aquella època sempre deia: “Sou un home curiós”), i que va reaccionar del tot quan va veure que amb la meva partida li quedava el camp lliure, no sols per ocupar el lloc que jo deixava, sinó perquè anant-me’n desapareixia el testimoni del seu obrar tèrbol i sospitós. Car els altres testimonis de la seva actitud, que existeixen, tenien i tenen interès a camuflar-la per poder camuflar-se ells mateixos.

Barcelona, 27 d’octubre de 1985

Els Poemes de l'Alquimista

Obra de Ramon Llull

Al final dels Contes de capçalera (Proa, 1995)  hi trobem un epíleg de Julià Guillamon que repassa tota l’obra de Palau i Fabre i la relaciona amb els fets biogràfics que l’han marcada. És un resum de poques pàgines que ajuda molt a conèixer aquest autor polifacètic. En aquesta entrada relacionarem la part de l’epíleg on esmenta l’obra Poemes de l’Alquimista amb alguns d’aquests poemes.Comencem.


Palau projecta de molt jove la seva carrera literària. Vol ser poeta, autor dramàtic, assagista, crític i narrador. La guerra civil escapça aquest projecte literari i accelera un procés de crisi personal.
En quedar avortada qualsevol possibilitat de manifestació pública de la cultura catalana, es descarta com a narrador i dramaturg. Inicia un període de replegament sobre ell mateix i sobre la llengua. Després dóna forma a les diferents seccions dels Poemes de l’Alquimista (L’alienat, Càncer, Laberint, Atzucac). La poesia, per a Palau va representar una taula de salvació en un moment crucial de la seva existència.

POETA-NARCÍS
Vers: sigues igual a mi.
Jo em veig en tu si em veus
Som una o dues veus?
Quina, però, és de qui?


En la poesia, Palau inicia una recerca transcendent sobre la seva identitat. S’ha definit aquesta recerca com un procés amb tres fases: vaporització del jo, alienació i reconstrucció a través del llenguatge de la identitat perduda.


L'ESTRANGER
-De quin país és aquest estranger?
-No ho sé.
-Com se diu?
-No ho sé.
-Què fa? Quina llengua parla?
-No ho sé.
-Com us dieu, bon home?
-...
-De quin país veniu? On aneu?
-Sóc d'aquí. Sóc estranger.


El conte és per a ell el màxim exponent de la intel•ligència creadora, entesa com a “la capacitat de suscitar, controlar i dirigir els oferiments de la imaginació. En canvi, la poesia es desenvolupa com una lluita entre el jo i l’obscur, entre la consciencia i la inconsciència.”

TRIOMF DE L'ALTA FOLLIA
                    A Joan Perucho
M'enfilo dalt de tot de mi mateix
i miro:
i em veig més transparent.
Jo no sabia, no, que el vent
pogués tenir la meva cabellera
i estar-ne tant content.
Ara tota hora m'enquimera
i em llanço, des de mi,
a cels, abismes, rutes sense fi.
No tinc temps d'estimar: no tinc el braç prou llarg
-Clara, Bàrbara, amigues-
per a poder-vos abastar
per arribar a la vida.
I, perquè ho sapigueu, aprenc a escriure en prosa
la rosa.

Pablo Picasso. Dona estirada a la platja. (1932)


Palau assumeix en la poesia el discurs del somni i de la malaltia mental, del visionari i del foll. (...) Palau s’aliena, no només en els temes dels altres, en la imitació entesa com a mètode de descoberta, sinó també en el llenguatge. Sense capacitat per dominar-lo, perd el control de l’obra com a projecte de creació i la viu com una experiència límit. En cap altre moment serà tan intensa, tan dramàtica i colpidora com en aquests anys.


L'HOME DE LES CAVERNES
Carn de poema. ANTROPOFÀGIA
*
Tinc gana. Tinc sempre gana.
Hi ha la gana del ventre,
la gana del paladar (pels refinats!)
i hi ha aquesta gana que tenen les dents i els queixals, que
no s'apaga.
*
Sofreixo.
Mai no he occit sinó amb la mà. Massa pur!
*
Petita destral estimada.
*
Com riuen els teus pits, bruixa! Calla.
*
Hauria dit que per l'espinada,
que algú altre.
Invisible mirada.
*
Invisibles mirades! Pertot, vora la planta, per l'aigua.
Sortiré per matar.
*
Sortiré per la sang. Hi ha una font que no raja. -Pel bon gust
de la sang.

Cal apuntar la importància de certs esdeveniments biogràfics en aquest procés que du de la narrativa a la poesia. La situació en la immediata postguerra és molt aviat paradoxal. D’una banda s’ha significat molt com a activista cultural i polític, i ha mantingut actituds radicals en la universitat franquista i entre els grups clandestins. Però al mateix temps la seva posició en els cercles de resistència cultural s’ha vist compromesa per la seva oposició a l’estratègia del “possibilisme digne” que es planteja a partir de 1945, arran d’una relativa, mínima apertura al règim. I també a causa de l’escàndol que que susciten en els cenacles literaris, molt conservadors, alguns dels poemes del llibre Càncer i, molt especialment el famós poema “La sabata”.

LA SABATA
He donat el meu cor a una dona barata.
Se'm podria a les mans. Qui l'hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.
Totes les noies fines que ronden a ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l'home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.
Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els ofereixo una de ben fidel.
No vull més ficcions al voltant de la vida.
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que us angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en els fems.

Aquí la teniu recitada per ell mateix:


Al mateix temps, Palau s’ha distanciat de la família, que dóna suport al règim franquista. La història de l’autor dels Poemes de l’Alquimista és la d’un home totalment aïllat.

SOL
A voltes, en llevar-se, l'home sol
sent fred al cor, una dent que el mossega
a causa de no haver sota el llençol,
durant la nit, un cos per a la brega.
I es mou feixuc, amb la recança oberta
d'abandonar un lligam que desconeix,
i mira el llit de nou i empal.lideix,
veient la companyia tan deserta.
Viu amb el pensament alatrencat,
com si tot l'univers mudés de ruta
i no trobés una esfera segura.
I va tot sol i sent nosa al costat:
algú que en el flanc dret se li detura
fent-li present la seva vida eixuta.

 

SOL
Estic sol.
Sol en la meva família.
Sol entre els amics —sí, entre els meus amics.
Sol en la meva pàtria sola.
Sol entre les dones —sobretot sol entre les dones.
I una noia està sola dins meu de fa molts anys.


El 1945 (...) obté una beca d’una estada d’un any a París. El viatge a l’estranger representarà l’inici de la sortida de la crisi personal en què es debatia des de 1938 i el cicle poètic, que equival a una renúncia. En el poema que clou els Poemes de l’Alquimista, “Comiat”, Palau exposa les raons d’aquesta renúncia.


COMIAT
Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m’empastifa els dits, les venes...
—He deixat al paper tota la sang.
¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d’or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules...
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se’m moren a dins
i jo visc en les coses.


Acabem amb la nostra coneguda i estimada Montserrat Abelló que recita Triomf de l'alta follia i Comiat

PALAU i FABRE, Josep. Contes de capçalera. Proa, 1995

PALAU i FABRE, Josep. Poemes de l'Alquimista. Proa,2008

Josep Palau i Fabre

Josep Palau i Fabre (1917-2008) és un autor singularíssim dins el panorama literari català. Correspon, com Salvador Espriu o Gabriel Ferrater, a la primera generació poètica de postguerra, molt influïda pel pes de la tradició noucentista o bé pel que se'n deia llavors el realisme social (poesia compromesa amb la realitat social i política). Palau i Fabre, tanmateix, va passar, tot just acabada la guerra, uns anys a París i va tenir accés a un món artístic pràcticament desconegut per als altres autors catalans. Així, ell és, traductor de Rimbaud, del comte de Maldoror, d'Antonin Artaud, el fil que ens uneix amb la potent tradició surrealista francesa. Allà també hi va conèixer personalment Picasso i amb el temps va esdevenir un dels seus màxims especialistes a nivell mundial. El que el caracteritza doncs és la interdisciplinarietat, en comptes d'una formació i uns interessos estrictament literaris.
Probablement si li poguéssim preguntar a ell què se sentia, ens diria que poeta. I sens dubte és un gran poeta, com es pot comprovar als Poemes de l'alquimista que han recollit en successives reedicions tota la seva obra poètica, però els seus interessos no es limitaven a la poesia, sinó que va escriure teatre i narrativa breu a més d'assaig, un bon gruix, si hi incloem els estudis sobre Picasso. La poesia de Palau i Fabre és d'aquelles que requereixen un bon escafandre, per seguir amb la metàfora de Marc Romera, sobretot perquè cal conèixer bé les tradicions de les quals és deutora, i per això hem obtat pel recull de la seva obra narrativa breu Contes de capçalera, que la inclou en la totalitat.
Palau i Fabre va obrir la seva fundació a Caldes d'Estrac "Caldetes" i vam pensar que podia ser una bona idea oferir una sessió de club de lectura conjunta entre les dues biblioteques caldenques i aprofitar per visitar la Fundació Palau i Fabre.

Albert Mestres

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/