« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Teatre"

Carme Montoriol: 15 de desembre

"Tenint en compte el que acabo de dir, cal remarcar que la comèdia de Màrius Torres s’inscriu en aquell corrent de renovació del teatre català iniciat, en els anys vint del segle passat, per Carles Soldevila i auspiciat per Josep Canals, l’empresari del Teatre Romea. Soldevila i Canals van introduir en els escenaris del país la comèdia burgesa d’ambient urbà, contemporani i cosmopolita que sobrepassava els límits de la tradicional comèdia de costums. Aquest camí renovador, el van continuar a finals dels anys vint i durant els anys trenta, Josep Millàs-Raurell i Carme Montoriol amb comèdies dramàtiques o drames que s’allunyaven de l’amabilitat, l’humor i l’educada displicència que caracteritzen les peces de Soldevila. Altres autors –alguns, joveníssims--, com Martí de Riquer, Ignasi Agustí, Josep M. Miquel i Vergés i, sobretot, Joan Oliver, van voler ampliar les perspectives del teatre català, tenint sempre present, però, l’experiència de Soldevila, encara que fos per negar-la aparentment amb l’humor corrosiu que caracteritza, per exemple, les comèdies de preguerra de l’esmentat Joan Oliver."

Miquel Gibert


Carme Montoriol (1892-1966) potser no és estrictament la primera dramaturga en català (Carme Karr va escriure alguna comèdia de costums i Víctor Català el famós monòleg La infanticida, que potser hauríem de llegir algun dia), però sí que és la primera dramaturga en la plenitud del terme. Les seves obres tracten temes "femenins" en el sentit que amplien el focus de la mirada masculina, per exemple d'un Soldevila, alhora que són temes que probablement a cap ment masculina se li acudiria plantejar en els mateixos termes, tractats a més a més sense cap benevolència per a cap dels dos sexes. Això fa aquestes obres d'una enorme modernitat, fins i tot si el "format" teatral que regia a l'època es pot sentir com una mica passat. Us proposem llegir les dues obres del volumet L'abisme i L'huracà, ja que són curtes, i que decidiu quina de les dues voleu "escenificar" a la biblioteca.

Albert Mestres

Samuel Beckett: Not I

Quan vam començar les trobades del club li vaig comentar a l’Albert que el nostre sostre seria l’Ulisses de James Joyce perquè creia que ja no podríem llegir res més difícil. No havia comptat amb Samuel Beckett.

El divendres 3 de març hi vam tenir el nostre primer contacte, microscòpic. Vam llegir i veure un fragment de Not I en l’original anglès, una obra de teatre de 12 minuts. A l’escenari dues parts de la mateixa persona separades en l'espai: una amagada dins d’una gel·laba que puja i baixa tres vegades els braços en un gest mínim de manca d’esperança o, com va dir l’Albert, de compassió impotent, tot marcant el ritme de les paraules que surten de l’altra part del personatge: la boca. El personatge principal esdevé boca. El vídeo que us penjo és el mateix que vam veure: una gran boca en un primer pla impressionant des d’on es precipiten paraules a gran velocitat: pensaments desordenats, confusos. Una boca vessant un dolor insuportable, incapaç de parlar en primera persona. En un escenari real aquesta boca és de mida humana i, per tant, es veu petita. Beckett no accepta adaptacions. El públic no és únicament espectador, forma part de la mateixa creació per com reacciona en relació al que veu.  Arribats a aquest punt i tal i com va deduir la Mila, l’autor esdevé l’únic espectador possible. La forma és el contingut.

Veníem amb l’obra llegida en la traducció de Joaquim Mallafré. A mi em va recordar fragments d’Ulisses de Joyce per com trasllada el llenguatge del pensament en un text literari i també en Nix tu, Simona d’Albert Pijuan per la creació d’un llenguatge genuí que transmet de manera colpidora un fet traumàtic .

Em sembla interessant destacar l’obra que l’Albert va marcar com a precursora del teatre de Beckett. Es tracta de Els cecs de Maurice Maeterlinck. Mireu quina impressió: 

Dotze rostres sorgeixen de la foscor. Homes i dones, tots cecs. Perduts al bosc, lluny de l’hospici on viuen, esperant al seu guia que no respon. S’asseuen, immòbils, intentant escoltar el més mínim senyal al seu voltant. Parlen només per confirmar la seva pròpia existència. L’angoixa llisca entre les seves paraules, els seus silencis, igual que els sorolls que travessen l’escena. (Traducció de la web Alternativa Teatral)

"Mai no ens hem vist els uns als altres; ens preguntem i contestem; vivim plegats, sempre som plegats, però no sabem què som! Prou que ens hem tocat amb totes dues mans; però els ulls saben més que les mans..."

Seria interessant aprofundir en Samuel Beckett, un autor trasbalsador i difícil. Per això des de la biblioteca proposem la lectura d’una de les seves obres curtes al final de cada sessió dedicada al teatre. Us hi apunteu?

Es dirà Valentina

Divendres passat vam comptar amb la presència d’en Bernat Puigtobella, conegut per ser l’editor de la revista digital Núvol. Nosaltres vam parlar de teatre, en concret de la seva obra Fantasmes de paisà. Primer en vam fer una (molt bona) lectura dramatitzada amb un repartiment de luxe:

Magda: Mila
Papà: Montse Fernández
Helena: Montse Ariño
Nen: Eulàlia
Ell: Anna Sàbat
Acotacions: Albert Mestres

En acabat, vam analitzar aquest text que barreja personatges vius i morts, no sabem si només a dins del cap de la Magda. Va estar molt bé perquè tothom havia escollit un dels dos o tres sentits i finals possibles i el debat va ser molt entretingut. L’autor es va tornar a encarar amb una obra seva publicada l’any 2012 i que mai no ha estat representada. Ens va explicar que en realitat el que ell vol és fer una obra més coral, relacionada amb aquesta però amb més personatges. Esperem que tingui sort i la pugui tirar endavant, ja pot comptar que nosaltres hi anirem de públic 

El temps ens va atrapar i no vam poder parlar del seu projecte més conegut, la revista digital Núvol, una publicació que va rebre el premi Premi LletrA de projectes digitals 2012, atorgat per la Fundació Prudenci Bertrana i la Universitat Oberta de Catalunya. Núvol és la principal capçalera digital cultural en català. Per a les biblioteques i el món de la cultura en general és un referent.

Us enllaço amb dos articles que d’alguna manera tenen a veure amb el nostre club. El primer és sobre la publicació de l’últim llibre de l’Albert Mestres

Albert Mestres. L'instant abans de morir.

I el segon sobre l’antologia d’obres electroacústiques de Josep Maria Mestres Quadreny, a qui vam tenir de convidat al club en una sessió inoblidable.

La música electroacústica de Mestres Quadreny

Vam rematar la sessió amb un sopar del Tèrmic a la biblioteca però no vam fer fotos. 

Fotografies de la trobada del club: Joan Cavallé

Aquí hi trobareu les fotografies, més o menys mogudes, de divendres.

Aprofito per reproduir alguns fragments del llibre de Joan Cavallé "El cap ple de formigues" que ha editat l'Albert Mestres a Editorial Rema aquest mateix any. Són peces breus que ens ofereixen una visió diferent de les obres dramàtiques més tradicionals. Escenes impossibles, microteatre, històries insòlites o inquietants...

BIG BANG

Fosca total.

Silenci.

De sobte, un soroll, molt augmentat de volum, d'un paper esquinçant-se. Alhora, la foscor es trenca, de dalt a baix, per una escletxa irregular que ocupa el mig de l'espai.

Una claror vivíssima penetra a través de l'escletxa i posa en evidència allò que fins ara no es veia.

La sala de teatre és completament buida.

Un que m'agrada especialment:

 "Un estol de peixos grocs amb ratlles negres irromp a la sala. Sense desfer en cap moment el grup, es mouen en diferents direccions, buscant una sortida. Passen per entremig de les cames dels espectadors, pugen fins al sostre, ressegueixen tot el perímetre de la sala per la banda més alta. En adonar-se que un dels espectadors badalla, l'estol de peixos grocs amb ratlles negres aprofita la ocasió i s'escapoleix per aquella boca. "

LA VÍCTIMA

Li clava setze punyalades una darrera l'altra. La VÍCTIMA s'ho mira distant, com si allò no anés amb ell

EL TRET

Se sent un tret. Tots queden paralitzats. El segon per l'esquerra, però, cau a terra, insolidari.

Música per a "Peus descalços sota la lluna d'agost"

La Por

“En aquell moment se’m va glaçar la sang, perquè em vaig témer el pitjor que pogués imaginar-se. Però el pitjor no podia imaginar-se "


El Dolor

“Va quedar una pudor
com de clavellines ràncies,
com de roses podrides,
com de poncems pansits.
Enmig del munt de pedres,
del marge on florien la falguera i el liquen,
s’incediaven els ossos,
s’esbadellava la majestat dels cranis
que el temps metamorfosaria en fòssils.
Un odi integral encenia l’aurora
i sota les estrelles ploraven els espectres”
 

El Record

“Tot això va passar
el darrer dotze d’agost
de la nostra malaurada vida.
Aquell dia tot va acabar
per a nosaltres. Els morts
no fan preguntes.
Des de llavors som aquí,
a l’altra banda de tot,
esperant que algú faci alguna cosa
per nosaltres. Recordeu-vos de nosaltres.
Recordeu-vos de nosaltres.”

 L'Esperança

 “Perquè aquesta pedra perpetuï
la idea del dolor i la ignomínia
caiguda sobre el poble.
Contra l’oblit,
geranis i assutzenes,
clavells, violetes, lliris,
tulipes i falgueres.”
 

Peus descalços sota la lluna d'agost

 

En un paratge aïllat, muntanyenc, apareixen unes restes humanes. És el començament d’aquesta història que es planteja la necessitat de recordar amb l’únic objecte de saber la veritat. Aviat, les restes trobades van donant informació sobre el que va passar. Les persones a qui van pertànyer van ser víctimes de la passada guerra. Assistim a l’exhumació d’aquests bocins de passat mentre se’ns mostren els ecos dels fets que van ocórrer, que han quedat impregnats en l’espai, però que resten invisibles per als personatges. Només els espectadors de teatre tenen el rar privilegi de veure-ho tot. Realitat i fantasma. Així, l’obra discorre de manera dual. Com una investigació i, alhora, com un ritual. Un i altre tenen com a objectiu restituir la veritat. Ara bé, aquesta veritat s’escapoleix amb enorme facilitat. La gent ha superat el passat amb l’oblit i ara es nega a recuperar la veritat.
Aquesta història no és verídica. Està basada en milers d’històries passades en escenaris ben diversos, a la passada guerra del 36, però també a la segona guerra mundial o en altres guerres. Els detalls, doncs, no procedeixen d’un sol fet, sinó de la suma de tots els fets.
Des del punt de vista dramàtic, l’autor ha escollit utilitzar diferents recursos que la tradició teatral li oferia, des de la forma de l’oratori, fins a la comèdia, del teatre èpic fins a la teatralitat de l’absurd, sense deixar de pensar que, en el fons, aquesta obra és, per definició, una tragèdia.
La representació discorre a dos nivells. El primer, el més visible, és el del present històric. Personatges d’avui s’enfronten a les preguntes que la troballa dels ossos provoca. Hi ha els buscadors de fòssils que han localizat els ossos, els arqueòlegs que els investiguen, els guàrdies que vigilen l’espai, el forense que emet el seu dictamen, els veïns que s’enfronten al seu passat col•lectiu i, entre ells, l’alcalde. Com a catalitzador de tots els dubtes, apareix L’Home de les preguntes, un professor universitari que s’ha proposat descobrir la veritat.
L’altre nivell és el dels morts, els espectres de les cinc víctimes que pul•lulen per l’escena, com si es trobessin, però en una altra dimensió, invisibles als ulls dels vius, menys dels espectadors.
Per facilitar la compatibilitat de tots dos nivells, l’autor ha creat un personatge simbòlic, de caràcter funcional. Es tracta de L’Home de tots els temps. A través d’ell, duna banda, es fa patent que aquesta història no és d’una sola guerra, sinó de totes les guerres. Alhora, és el mestre de cerimònies que dóna pas als altres personatges i que va conduint la funció. En opinió d’un dels membres del jurat que va premiar aquesta obra, aquest personatge és “un narrador a cavall del Lúcid Conseller espriuà, del director d'escena de Our town, de Wilder, i de la inquietant i muda presència escènica de T. Kantor en els seus espectacles.”

Joan Cavallé

Dos espectacles de l'Albert Mestres

L'Albert Mestres, conductor del nostre club de lectura, dirigeix dos espectacles a la Sala Beckett de Barcelona. Un d'aquests espectacles "Un altre Wittgenstein, si us plau" amb música del Quartet Brossa, el protagonitza en solitari l'Elies Barberà, que va estar amb nosaltres divendres passat per comentar els seus poemes. Es representarà els dimarts, del 6 al 20 d'abril.

L'altra obra: "Zwdu o el dubte" s'està representant també aquests dies. Teniu temps del veure'l fins el dia 25 d'abril

Per a més informació cliqueu aquest enllaç.

Sala Beckett

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/