« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Rafel Nadal"

Atles de geografia feliç

Depenem més dels nostres llocs que no pas de les persones properes” (Pascal Quignard)

La importància dels llocs a la novel·la de Rafel Nadal és decisiva, fonamental. L'autor ens guia en un viatge a través de l'espai i el temps damunt d'onades literàries i converteix aquesta novel·la en una obra "autogeogràfica." I ens agrada molt.

Fa uns dies, per casualitat, vaig anar a la platja de la Fosca, a Palamós, i vaig aprofitar per visitar l’ermita de Santa Maria de què ens parla a la novel·la. Vaig fer aquesta foto i se’m va acudir que seria una bona idea fer una "ruta feliç” resseguint els llocs més importants del llibre de Nadal.

Ermita de Santa Maria. La Fosca. (Palamós)

Per nosaltres, doncs, tot va començar a la Fosca: els pares s’hi van conèixer, s’hi van enamorar, hi van festejar i, el 1947, el seu casament va servir per estrenar la capella que havien construït amb donacions de tots els estiuejants. L’avi Pepitu hi va posar la fusta. L’avui Joaquim va donar els diners. (p. 202)

A part de fotografiar els escenaris més familiars i assequibles, tal i com he fet, ja em veia voltant per les illes del Mediterrani en ferri i càmera en mà. Com que malauradament això no és possible, m’hauré de conformar viatjant a través d’una xarxa que no pesca res i llegint suggerents descripcions com aquesta:

Malta (Foto extreta de la web www.triplemalta.com)

"Ens agrada fer un darrer cop d’ull als pobles fortificats que es van fer rics amb el cultiu dels màstic mentre el vaixell s’allunya, sempre lentament, de Quios; contemplar les muralles de Malta des del mar o desembarcar en el petit port d’Ischia, tan rodó que recorda el mític refugi de Cartago" (p. 270)

Carrer de Santa Llúcia (Girona)

"Vaig patir moltes nits d’insomni, donant voltes al llit pensant en el quadre de les hortènsies, perquè des del primer instant hi vaig veure pintat el jardí de la baba Teresa, a la casa de a Plaça de Santa Llúcia, i tots els jardins humits, verds i frondosos, gairebé fins a la sensualitat, amagats darrere dels murs de pedra de qualsevol raconada del Barri Vell de Girona2 (p. 64)

Pujada del Rei Martí (Girona)

"Al carrer del Llop hi havia cases estretes i humides amb soterranis que tenien les finestres al nivell del carrer. Al vespre, quan hi passàvem pelats de fred, en sortien olors de menjar i sentia veus conegudes dels homes de la casa, la majoria gitanos que es passaven el dia asseguts a la barana del riu, perquè les cases eren tan fredes que no s’hi podia estar” (p. 86)

Girona esperant la pluja

“Quan plou, Girona agafa vida. No em pregunteu per què. Potser és la pedra grisa del Barri Vell, que sembla que es desperta i pren matisos brillants. O els teulats de teules vermelles i taronges, que també agafen tons diferents quan són molls.” (p. 96)

Illes Formigues

“La primera imatge que tinc del pare és a les illes Formigues, un diumenge qualsevol, vinclat damunt d’alguna roca, amb el cap i els peus dins de l’aigua, amb el tornavís a la mà i el sarró de musclos lligat a la cintura” (p. 150)

Església de Sant Feliu amb la Catedral al fons

“Sempre entràvem a Sant Feliu per les escales laterals, les que pugen des de les Caputxines i el carrer del Portal de la Barca, davant per davant del palau del Rei Martí l’Humà, que per fora era un casalot vell i atrotinat que només mantenia certa elegància a la finestra gòtica algun veí havia adornat amb un gerani vermell plantat en una llauna rovellada.” (p. 156-157)


Barraques de pescadors des del camí de ronda de La Fosca a la platja de Castell.

“N’hi ha prou d’agafar el camí de ronda que voreja la pineda d’en Gori, baixa a les barraques de s’Alguer, s’enfila un altre cop entre atzavares per les tanques del mas Juny i trepitja la sorra de Castell, just davant dels joncs de la vella riera, que només trenca la sorra en dies de temporal gros. Després, el poblat ibèric, la Foradada i les mimoses i els pins que es retorcen increïblement damunt les roques del camí dels Canyers i de cala Estreta.  Aquest sí, aquest és el millor lloc del món.” (p. 260)

Can Cantalozella a Aiguaviva del Gironès. (Foto:  Portal Gironí d'Història i Genealogia)

“Can Cantalozella només a cinc quilòmetres de Girona, però quan ens hi instal·làvem era com si ens traslladéssim a una altra època, perquè a pagès, cinquanta anys enrere, amb prou feines havia canviat res des de l’època dels romans” (p. 276)

Rocacorba amb l’Estany de Banyoles al fons (Foto: Quim Bou)

“Des del primer dia, el balcó de l’habitació es va convertir en el meu refugi, sobretot als vespres. M’hi passava hores amb la mirada perduda en aquell revolt per on havia desaparegut el cotxe de la mare i fixant la imaginació darrere la muntanya de Rocacorba, on sabia que hi havia Girona i els de casa devien començar a sopar tots plegats vora la llar de foc. I els trobava a faltar.” (p. 297)

“L’Arc, l´únic bar del món amb una catedral al pati” (Saviesa popular)

Quan érem feliços de Rafel Nadal: 28 d'octubre

La primera cosa que recordo de la meva vida és que estic tot sol, de nit, tancat a l’interior d’una pastisseria, i deu ser pels volts de Nadal, perquè el taulell és ple de torrons de totes classes: n’hi ha de Xixona, de massapà, de crocant, d’ alacant, de xocolata i de crema, cremada i sense cremar.

Així comença la propera lectura del Grup de Lectura de Cal Ferrer. La història de la família Nadal Farreras, el retrat d'una època amb una presència constant de la ciutat de Girona, com no pot ser de cap altra manera. En parlarem amb l'autor, en Rafel Nadal el dimecres 28 d'octubre a les 19h a la biblioteca.

L'any 2010 va publicar Els mandarins (Columna), una sèrie de retrats de diferents polítics, empresaris i escriptors però podem considerar Quan érem feliços (Destino, 2012) la seva primera obra literària, Premi Josep Pla 2012

Aquí en teniu una crítica.

Rafel Nadal. Quan érem feliços.

Posteriorment ha publicat Quan en dèiem xampany (Columna, 2013) on també s'endinsa en la pròpia història familiar, aquesta vegada relacionada amb la branca que es dedicava a la fabricació de taps de suro.

A casa, sempre que es destapava una ampolla de xampany, el pare demanava el tap, l’observava atentament amb cara d’entès, el flairava i el feia rodar entre els dits buscant la marca del fabricant:
—Bon tap —sentenciava molt solemnement quan hi reconeixia les inicials «FO» o els segells «Connex» i «Primus», que l’identificaven com un tap fabricat a Francisco Oller – Bouchons à Champagne, l’empresa familiar especialitzada en la fabricació de taps de suro per a cava i xampany.
Després, tots ens l’anàvem passant i li donàvem la raó, fent que sí amb un cop de cap, tot i que en aquella època no sabíem res de carracs, de discos ni de mànecs.

La seva última novel·la, acabada de publicar, deixa enrere la família i situa l'acció al sud d'Itàlia, abans de la Segona Guerra Mundial: La maledicció dels Palmisano (Columna, 2015)

M'has de prometre que, si és nen, faràs veure que és teu i el criaràs com un Convertini. Li posarem Vitantonio. Només tu i jo sabrem que és en honor del meu Vito Oronzo, que l'haurà engendrat, i del teu Antonio, que li haurà donat el nom i l'oportunitat de sobreviure a la maledicció dels Palmisano.

Us convidem a fer aquest viatge de Girona a Itàlia amb la millor companyia, la del seu creador. 

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/