« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Albert Roig"

Tempesta Roig

Delta de l'Ebre

Divendres vam parlar de poesia amb l’Albert Roig, un ex-poeta que no havia anat mai a un club de lectura. Ex-poeta perquè ell mateix ens va dir que el llibre que havíem llegit: La tempesta (Edicions 62, 2011) era el seu testament poètic i que ja no n’escriuria més. L’Albert Mestres va dir d’aquests versos que significaven “el procés d’una persona que ha saltat de la joventut a la vellesa sense passar pel procés de la maduresa”. Vam comentar poema per poema i vam quedar absolutament fascinats amb el text, amb l’autor i amb el seu poeta inspirador: Rilke.

Aquest és un petit collage de la sessió.

CANT D’ARIEL
Aquesta alba que em naix.
La rosada del cos que són les fulles,
la sendera, l’Atzur,
el cel, net, torna a estendre els crits
d’ales blanques, la queixa
del vell marí que amb ronca veu
em vetlla, canta.

Vell marí vist a Menorca: 15 de juny de 2008

 Últim vell marí que es va trobar fou abatut a trets per un guàrdia civil l’any 1958 a Cala Tuent (Mallorca)



Rèquiem per una amiga i Rèquiem per a Wog comte de Kalckreuth traduïts per la Teresa d’Arenys. Al número 59 de la revista Els Marges.

Posseeixo els meus morts i deixo que se'n vagin,
meravellat de veure'ls tan refi'ats, contents
d’arribar a casa en ésser morts, justos, estranys
als tractaments i al nom que en aquest món rebien.

 

Rainer Maria Rilke


GOS
Jo dormia. Sentia els xiscles esmolats del carcarà.
El carcarà a la gropa de l’ase.
L’ase clavava coces cegues, agre.

Vaig dir “Qui esmola l’acer de la nit?”

 

Canganceiros amb Lampião e Maria Bonita al centre.

La blanca ala i el cel, esquinçat.
Els meus ulls, oberts, morts, eren els ulls del cel,
el cel que havia sotjat nits senceres,
núvols de creus i tombes,
i ara la seva ombra
freda em besava i moria. Maria,
i em besaves i queies ferida al meu costat
just perquè de seguida
et degollessin.


 

LA PEDRA I LA FLOR
Aquí el camí s’acaba i és pedra i serení i és flor i llit i és vent. La teva pedra, sense el teu nom, sense els teus dies.

Andreu Vidal



TEIX
Un déu s’aparegué a una noia,
somreia, fred, resplendent, net com el matí,
i en va néixer una illa
verda d’horts i cants, i el teix, la font i el cànem,
perquè aquell matí hi nasqué per sempre
i fos una noia.

El teix a la Viquipèdia.

 

Illa d'If a Marsella

 

I acabem amb un dels poemes del llibre d'Albert Roig Córrer la taronja (Empúries, 1898).

Vam ser núvols, tampoc
Cap país de tenebra.
Entre cabells d’enlloc
Ni res que cosa enerva.
   No les formes del cos
Que abraçava, són fulla,
Ara espectre commòs,
Que mouen fible i mulla
   Somouen. Ara ardor,
La sentida, hi acuden.
L’efecte, a malaltia-
Son que a canvi devia.
   Pels sentiments, quan muden
De braços, sols d’olor.

Presentació del nou llibre de l'Albert Mestres

Text d'Albert Mestres

El protagonista de la sessió del dia 8 seran l'Albert Roig i el seu recull La tempestat. Sóc conscient que la lectura no és fàcil, sobretot quan s'endinsa en la xarxa de referències literàries. Recordeu la consigna del nostre club: llegir sense por i donar respostes als interrogants des de la pròpia creativitat. La bona poesia és una invitació al joc, a la interactivitat. No cal copsar-ho tot, s'ha de gaudir del que ens proporciona el nostre propi món interior, pescar les sensacions, les associacions d'idees, les imatges, la sonoritat. Per sort, l'Albert hi serà per aclarir-nos els detalls que més ens neguitegen.

Plaguejo amb la vella regna de la paraula –flor tendra, dejuna de la primera nit, la saliva i la pubertat, fréstega. Des del doll de l’espill em mires. Rostre, meu. Com podré oblidar-te? Vam ser plegats i vaig cantar-te i no et coneixia fondo encara. Érem tan jóvens. I ara et retrobo al vidre fosc de la taula. Els teus ulls, el teu record, com una constel•lació. Aquell encís, la pàtina d’idealitat que t’ennoblia són ara pells de taronja, pinyols, excedències de vida encara per desparar, fetes malbé, despulles, al serení. Els ossos esblaimats de sal i sols, asclada, la barca es podreix, la closca morta de la tortuga escopida a la platja, els sols, els urubús, les mosques li han buidat els budells com si fossin records pudents. Un gos mort, cucs. (Albert Roig. La Tempesta)

Però el mateix dia aprofitem per presentar el meu últim llibre, dins la mateixa col•lecció que el de l'Albert, aparegut el setembre passat. És un llibre que he escrit més o menys entre el 2000 i el 2010. Bona part, doncs, contemporani del anys de vida del nostre club. Molts dels poemets de la Taula periòdica els vaig escriure a Caldes, i alguns dels sonets també, altres a Swansea, Annakmakherrick (Irlanda) o Barcelona. Els sonets pretenen (molta pretensió!) ser una mena de retrat del món, el meu, és clar, una mena de petit compendi per a ús de despistats i irònics, altres vegades producte d'un esforç de comprensió emocional.

80

Hegemònic duri

termòmetre de l'amor

fins dalt de mercuri

81

Titl·la el meu cor:

que el desamor no s'instal·li

tòxic com el tal·li.

 

La part d'El cranc respon a una lliure circulació pels viaranys del meu cervell o pels poemes d'altres autors, sovint de cultures allunyades, sense que n'esdevinguin una referència.

DE XEN ZIANG

Davant, no veig els del passat,

ni darrere el que han de venir.

Veig la llunyana immensitat

i ploro sol a mig camí.

La part de la Taula periòdica és la més lúdica, els poemets, en forma de haikús més o menys, són com tirades de daus amb les paraules en comptes de números.
 

Albert Mestres

El dimecres 13 de novembre a les 19h a la Central del Raval de Barcelona es farà la presentació de Nous juntament amb el nou llibre de poesia de l'Antonina Canyelles La duna i la cascada. Aquests dos llibres són germans, no especialment per l'estil i el contingut, sinó perquè en la seva singladura editorial sempre han anat junts. Es van presentar junts a l'editor i a partir d'aquí han compartit el mateix camí fins a l'aparició a la llum pública.
 

Albert Roig per Albert Mestres

Tinc clar des de fa molts anys, des que va publicar la primera versió de Córrer la taronja (1989), un llibre extraordinari ple d'imatges verbals i sonores i mentals, que l'Albert Roig (1959) és un dels poetes d'avui més interessants i sens dubte més singulars. Però a més a més La tempesta (2011), guanyador del Premi de Poesia dels Jocs Florals de Barcelona del 2011, és un capítol a part. És cert que el llibre és ple de referències literàries a Shakespeare, per exemple, però també a molts altres, i on retrobem aquell Rilke amb què havíem ensopegat en llegir Parcerisas, però Roig hi adopta un llenguatge pròxim que fa els poemes d'alguna manera transparents i llaminers.


(Si cliqueu damunt del llibre enllaçareu amb el text sencer)

La poesia d'aquest llibre, que toca l'adéu a la joventut, el dolor de la pèrdua, però també la potència de l'amor i el tremolor de la paternitat, és lluminosa i gustosa. Això sí, tornem a topar amb aquell tipus de poesia, com ja ens ha passat altres vegades, que ens exigeix un esforç però que ens acaba resultant tan gratificant.

Albert Mestres

 

Teixeixen les estrelles l'etern sudari damunt meu.

Aquí hi ha el vas. Allà les sudes i els basars.

Però sàpigues que tot el que n'has pres ho has de tornar.

Vas d'Abu Bakr, El Caire

8 de novembre: "La Tempesta" d'Albert Roig i "Nous" d'Albert Mestres

La  propera trobada del club serà poètica a més no poder. Tindrem amb nosaltres l'Albert Roig per parlar-nos del seu llibre La tempesta (Edicions 62, 2011) i presentarem el nou llibre de poemes de l'Albert Mestres  Nous (Edicions 62, 2013).

Us proposo una primera i ràpida aproximació al poeta Albert Roig a través de la web de la Fundació Ramon Llull. Hi trobareu el seu perfil biogràfic i una selecció de la seva obra.

La poesia d’Albert Roig és una mescla intel•ligent, personal i profundament lliure, de referents i interessos tan diversos com les avantguardes europees o el barroc clàssic i el català medieval i altres tradicions, amb un interès evident en les variades formes de la creació artística contemporània, una gran autoexigència formal i una calidesa molt especial.

Poetàrium: Albert Roig

Us recomano que mireu els dos vídeos. El primer, una entrevista de tres minuts que és una bona carta de presentació i un altre d’un minut on veureu que bé que recita els seus versos.


Escric poesia perquè hi ha la nit, hi ha el cos, hi ha els cor, hi ha els ulls, hi ha el riu, hi ha el mar, hi ha el cel, hi ha la font...

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/