« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Albert Mestres"

Jèssica Pujol Duran

La tarragonina Montserrat Abelló, la mallorquina Antonina Canyelles, l'occitana Aurélia Lassaque, Teresa d'Arenys són les poetes que hem tingut el plaer de tenir al nostre club. Ara ens acostem molt més. Per tancar aquesta temporada proposem una jove poeta vinculada a Caldes de Malavella, neta de Can Duran. Es tracta del llibre El país pintat de Jèssica Pujol Duran.

Jaume C. Pons Alorda situa molt bé l'autora al blog d'arabalears:

El país pintat de Jèssica Pujol Duran

Duran, una autora que es mou a cavall entre els Països Catalans i Anglaterra, on resideix actualment mentre contacta amb alguns poetes fonamentals de l’escena anglosaxona i es dedica, a més de crear i investigar, a un projecte important de traducció de poetes radicals. Crec que aviat tindrem més notícies al voltant d’aquest treball seu antològic, que esperem que sigui prest una realitat entre nosaltres. Mentrestant, però, comptem amb aquest llibre en català després d’un currículum més que interessant.

L’autora va néixer l’any 1982 i escriu poesia en català, castellà i anglès. Poeta resident a la Universitat de Surrey el 2014, ha participat en revistes com Tripwire, Hi Zero, La tribu de Frida, onedit, Sibila, Alba Londres, Infinite Editions, Crater, Datableed i Summerstock. En anglès té un llibre publicat, Now Worry(2012) i un pamflet, Every Bit of Light (2012). La seva poesia ha aparegut en antologies com The Dark Would: Anthology of Language Art i Donzelles de l’any 2000. Acaba d’entregar una tesi doctoral centrada en la literatura experimental de Julio Cortázar i Italo Calvino a París (University College London); va fer un màster en Literatura Moderna i Contemporània a la Universitat de Sussex i és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada (Universitat Autònoma de Barcelona). Sabem, per tant, que el que trobarem dins dels seus treballs va més enllà de l’emocional per bastir mons significatius a partir del treball idiomàtic. Almenys aquest és un camí que han treballat autors que han renunciat a la seva llengua per expressar-se en una altra (des de Samuel Beckett fins a Vladimir Nabokov o Joseph Conrad, per exemple, però també seria el cas de la més recent Lucia Pietrelli). (Jaume C. Pons Alorda)

El país pintat és un poemari fresc. Tot i que no és poesia planera s'allunya de la dificultat d'alguns dels poetes que hem llegit al club. S'estructura com una mena de diàleg amb si mateixa si ella fos l'Alícia de Lewis Carroll mirant-se en aquest mirall que et transporta a un món on no imperen les mateixes lleis que al nostre món però d'alguna manera és un "mirall" del nostre món. El diàleg de la poeta s'estén al món que ens envolta, de vegades amb situacions ben concretes. Ah, i tots els poemes són sonets no sonats, és a dir, poemes de catorze síl·labes sense mètrica ni rima regular, però amb altres recursos rítmics i sonors.
Per acabar, la frase amb què Pons Alorda clou la seva ressenya: "El país pintat és un llibre sorprenent, estrany i, dins de la metodologia que instaura en el seu interior, impecable en molts aspectes. Tota una revelació que esperem no sigui l’última de la seva autora."

Albert Mestres

Nikolai Gógol

N. Gógol (1809-1852) és l'últim gran autor que ens faltava de la gran tríade de novel·la russa del segle XIX (en realitat encara ens faltarien Puixkin, Gontxarov i el seu Oblomov i Turgenev i els seus Pares i fills). Hem de tenir en compte que la literatura russa era pràcticament inexistent fins al segle XIX i que es considera fundada, almenys pel que fa a la literatura moderna, pel gran poeta romàntic Puixkin, que ell solet va reinventar la poesia, el teatre i la narrativa. Gógol era quasi contemporani seu i de fet es van conèixer, però Gógol és un cas a part. La seva obra és només narrativa (tot i que a la seva gran novel·la Ànimes mortes, ja en parlarem, sempre parli de "poema"). Es va fer famosíssim amb una narració sobre els cosacs Taras Bulba, però va ser un mestre de la crítica del funcionament de la Rússia del seu temps, com a funcionari que va ser, i sobretot de l'aparell de l'Estat i les classes terratinents. D'això van tant els contes que llegim com la seva obra de teatre magistral L'inspector o la gran novel·la Ànimes mortes, que va deixar inacabada i de la qual va cremar una part quan va entrar en l'etapa il·luminada final de la seva vida.

Els contes, com podreu comprovar, són extraordinàriament divertits i estrambòtics, com el mateix autor. Ja n'hem parlat alguna vegada al club.

Donada la reacció davant No jo de Samuel Beckett, seguirem explorant aquest autor, que va ser un gran poeta, i també comentarem el poema que teniu a continuació. Si tenim la Jenny o la Mary i alguna de les nostres francòfiles, llegirem el poema en francès, anglès i català.

Albert Mestres


com dir-ho -
bogeria només de -
des de -
bogeria des d'això -
donat -
bogeria donat això només de -
vist -
bogeria vist això -
això -
com dir-ho -
aquest -
aquest aquest -
aquest aquest d'aquí -
bogeria donat tot això -
vist -
bogeria vist tot aquest aquest d'aquí només de -
només de -
com dir-ho -
veure .
entreveure -
creure entreveure -
voler creure entreveure -
bogeria només de voler creure entreveure què -
què -
com dir-ho -
i on -
només de voler creure entreveure què on -
on -
com dir-ho -
allà -
allà baix -
lluny -
lluny allà allà baix -
amb prou feines -
lluny allà allà baix amb prou feines què -
què -
com dir-ho -
vist tot això -
tot aquest aquest d'aquí -
bogeria només de veure què -
entreveure -
creure entreveure -
voler creure entreveure -
lluny allà allà baix voler creure entreveure què -
què -
com dir-ho -

com dir-ho


 

Presentació de "Ramon Llull. Ara i aquí" d'Albert Pijuan

Des del viatge del club de lectura a Randa que teníem pendent la presentació del llibre sobre Ramon Llull de l’Albert Pijuan. Ja sospitàvem que alguna cosa especial estava maquinant quan ens va llegir en primícia un dels apartats del volum: Còctel Barbaflorida on, com un alquimista, inventa una recepta que resumeix l’essència de Ramon Llull. És la descripció més minimalista que deu existir del Beat. Tot el llibre és microscòpic, ultraresumit, però arriba com cap altre al moll de l’os de la manera (aparentment) més senzilla i desacomplexada. Quan l’acabes et sembla que entens com mai (o que és el primer cop que entens!) qui va ser i què ha significat Ramon Llull. Pijuan planteja un text dividit en capítols amb títols lul·lians que van formant un trencaclosques amb un resultat final que té aire de revelació.

La part interessant també rau en el subtítol: Ara i aquí: una reflexió sobre la nostra mirada cap a un personatge que va viure fa set segles i que va fracassar en la seva missió de conversió de la humanitat al cristianisme. Un fracàs colossal perquè amb l’infinit treball (tant d’acció com de reflexió) que va dur a terme no va convertir ni un sol infidel. Davant d'això, per què és ara mateix una figura amb tanta força?  "La llengua ha salvat Llull" escriu Pijuan. Aquesta és una de les raons però n'hi ha més. El text està amanit amb sentit de l’humor, alguna anècdota delirant i fragments políticament incorrectes (vegeu, per exemple, què diu de les biblioteques públiques... ep! barcelonines). Tot plegat dóna forma a un llibre imprescindible que està passant injustament “amb més pena que glòria” per les llibreries i biblioteques del país quan la veritat és que ja només per la seva publicació val la pena tot l’Any Llull.

Capsa amb textos no inclosos en el llibre


L’Albert Pijuan ha vingut en altres ocasions a la biblioteca, ens ha presentat una obra de teatre que recordarem tota la vida (Nix tu, Simona) i la seva primera novel·la (El franctirador). L’Albert Mestres va dir que Pijuan és un escriptor amb un futur incert per com n’és d’inclassificable. Per a nosaltres això és d’una riquesa impagable que estem gaudint d’una manera molt especial. Esperem que tingui el reconeixement que es mereix que, malgrat la seva joventut, ja comença a tardar.

Albert Pijuan. Ara i aquí.

Un noi prim i fi. Seiem en una taula d'un restaurant del Poble Sec, amb la seva xicota, una alumna meva que me n'ha parlat. Diu que escriu teatre i me'n deixa un llibre que ha guanyat el Premi Ciutat de Sagunt, amb el títol Tabula brasa. La lectura del llibre em sorprèn. Hi detecto immediatament una manera diferent d'escriure, on la convenció realista es combina amb una visió que jo en diria d'insecte per donar una mirada quirúrgica, destructiva sobre una situación tan banal com el sopar de presentació del xicot d'una noia als seus pares. L'obra, penso, peca d'excés, de voler posar-hi massa coses, però és potent, impactant. Li dic a l'Eva que m'agradaria conèixer el seu xicot i que quedem per dinar.
Durant el dinar el noi prim i fi em deixa llegir un text de dues pàgines de l'obra que està escrivint. Allò em trasbalsa, és com si hagués vist una llum. Simona.
-Si l'acabes te la dirigeixo.
El noi em dóna per llegir un parell de llibres de poesia. Llegeixo els llibres i em semblen igualment sorprenents. Semblen més aviat integrar una ficció que respondre a un impuls líric.
Al cap d'un parell de mesos el noi prim i fi em lliura el text teatral promès. Es tracta de Nix tu, Simona, un monòleg difícil de llegir i de muntar però aclaparador.
Així vaig conèixer l'Albert Pijuan.
Després, vaig trobar els recursos mínims per muntar l'obra i es va representar a Esparreguera, la Sala Beckett, Caldes de Malavella (com a sessió del club de lectura, amb posterior sopar amb l'Albert, l'Aina Calpe, l'actriu, i el José Menchero, l'escenògraf) i la Sala Àtrium de Barcelona, sempre amb reacció commocionada del públic. Encara més lluny. Vam anar el 2012 a Erbil (Kurdistan iraquià) i el 2013 a Bagdad. Podríem escriure un llibre sencer i molt entretingut sobre aquestes dues experiències.

Aina Calpe a Nix tu, Simona


Un dia, l'Albert em va explicar que havia escrit una novel·la i si sabia d'algun editor per publicar-la. La vaig recomanar a Angle editorial i altres (sense llegir-la, sempre ho faig així a l'hora de fer de padrí), i els d'Angle s'hi van abocar de seguida. Es tractava d'El franctirador, una novel·la que vam tenir el plaer de llegir també al club amb presència de l'autor.

La mateixa editorial Angle li va encarregar per a aquest any Llull la redacció d'un assaig sobre Llull vist des de la mirada d'avui, i per això quan ens vam llançar a fer la sessió del club de lectura sobre Llull a la muntanya de Randa de Mallorca li vaig proposar que ens hi fes una xerrada, tal com va ser i com en vam poder gaudir els que hi érem.

Ara no comentarem ni llegirem el llibre de Pijuan, ja que la publicació és massa recent, però tancarem l'any i l'any Llull amb la presentació del llibre que ha escrit sobre Llull l'autor amb més història del nostre club.

Albert Mestres

Viatge lul·lià a Mallorca

La història d'aquest viatge comença amb la proposta de l'Albert Mestres d'aprofitar la commemoració de l'Any Llull per comentar el "Llibre d'Amic e Amat", una col·lecció de màximes filosòfiques i morals que forma part de la que es considera la primera novel·la moderna: El llibre d'Evast e Blanquerna. Així doncs, vam compartir la idea amb al club de lectura de Salt i vam convidar a l'Albert Pijuan (Nix tu Simona, El franctirador), que aquest setembre publicarà una biografia de Llull. Amb ell vam fer la sessió del club a Randa, la muntanya on diu la llegenda que Ramon Llull es va il·luminar i des d'on va començar el seu projecte de conversió universal. Com que és impossible resumir el que vam comentar per la complexitat del personatge, les mil facetes de la seva vida, les relacions que s'esdevenen, etc. hem decidit que l'Albert P. torni a Caldes per presentar el seu llibre.

A l'illa ens vam allotjar a la Fundació ACA, un espai de creació situat al poble de Búger, un lloc idíl·lic, envoltat d'ametllers, lledoners i de totes les espècies vegetals autòctones. Aquestes eren les vistes que teníem des del Mirador Joan Alcover. 

Cantaven los auçells l’alba e despertà’s l’amich, qui és alba. E los auçells feniren lur cant e l’amich murí per l’amat en l’alba. (Llibre d'Amic e Amat)

Les quatre habitacions (cel·les) duien el nom d'un artista mallorquí.

El dissabte al migdia vam pujar a Randa on vam fer la sessió del club en aquest racó arrecerat del vent. 

 

—Digues, foll, què és aquest món?
Respòs: —Presó dels amadors, servidors de mon amat.
—E qui els met en presó?
Respòs: —Consciència, amor, temor, renunciament, contrició, companyia d’àvol gent. E és treball sens guardó, on és puniment.  
(Llibre d'Amic e Amat)

Albert Pijuan

Entre Randa i la Fundació ACA, vam dinar al restaurant Marina de Sa Pobla

A una gran festa tenc l'amat gran cort de molts honrats barons, e féu gran convits e gran dons. (Llibre d'Amic e Amat)

El que vam viure a la Fundació ACA també va ser molt especial, sobretot pel tarannà del seu propietari, el músic Antoni Caimari. El dissabte al vespre ens va explicar la seva particular visió de la composició musical i vam escoltar una de les seves obres, del que ell anomena música electroacústica artesanal. Entre els seus referents s'hi compta Josep M. Mestres Quadreny, pare de l'Albert, amb qui vam tenir el plaer de compartir una de les sessions més destacades del club. Josep M. Mestres Quadreny a la biblioteca de Caldes. També John Cage o Beethoven.

En aquest vídeo el podeu veure en plena acció, us el recomanem. Nosaltres no vam poder gaudir de la seva música en directe perquè Caimari compon mentre toca i el que ofereix al públic són les seves composicions gravades. 

 

"Cage, definia la seva metodologia creativa de gran part de la seva producció com a electroacústica en brut. Antoni, prefereix denominar la seva producció dins d'aquest espai musical com electroacústica artesanal" (Antoni Gost, poeta).  

El que va ser brut va ser l'arròs del sopar, que ens va cuinar a la seva Fundació mateix.

Embriagava’s l’amic de vi qui membrava, entenia e amava l’amat. Aquell vi amarava l’amat ab los plors e ab les llàgremes de son amic. (Llibre d'Amic e Amat)

El que vam escoltar i sentir va ser una creació compartida amb altres artistes, com el desaparegut poeta Miguel Ángel Velasco o l'escultor Ben Jakober.

Mano

Miro tu mano quieta
sobre mi pecho,
tan tímida que apenas se diría
que ha crepitado al roce
de una espuma nocturna, que muy dócil
se somete a esa música
precisa de la sangre, y que un arder
aún más de álgida fiebre ya le pulsa
su racha de coral en otra atmósfera.
Quién lo diría de este manso lirio,
que tu mano de luz se sueña estrella
abriéndose de noche, una bengala
en fuga del arrullo y la caricia.


Miquel Ángel Velasco (1985 y 2010)

Obra de Ben Jakober

Antoni Caimari

El diumenge vam llevar-nos d'hora i després de comprar les típiques ensaïmades (d'un forn petit de poble, boníssimes) vam anar a respirar aire de mar al cap de Formentor i a fer el primer bany de l'any al Port de Pollença, per acomiadar el que va ser un gran viatge literari i musical, ple de bones vibracions.

Cap de Formentor

Digues, foll: quina cosa és meravella?
Respòs:
- Amar més les coses absents que les presents; e amar més les coses invisibles incorruptibles, que les vesibles corruptibles. (Llibre d'Amic e Amat)

La disputa de l'ase d'Anselm Turmeda: 11 de desembre de 2015

La vida d’Anselm Turmeda (c. 1352 - c. 1423) és tan extraordinària i singular com la seva mateixa obra. De nació catalana, com es defineix ell mateix a la Disputa de l’ase, va néixer a Ciutat de Mallorca en una família burgesa. Va començar els estudis de ben petit amb un preceptor sacerdot i es va formar a la Facultat d’Arts dels Estudis Generals de Lleida. Sembla probable que, encara durant els estudis a Lleida, ingressés al monestir de framenors de Montblanc, però en tot cas el 1375 pertanyia a l’orde.

Ell mateix explica a la Tuhfa, una obra que va escriure en àrab al final de la seva vida, en la qual inclou alguns passatges biogràfics, que va passar els deu anys següents estudiant teologia a Bolonya, llavors la universitat més prestigiosa d’Europa, junt amb París. Després Turmeda va tornar a Mallorca i al cap d’uns mesos, segons pròpia narració a la Tuhfa, es va embarcar cap a Sicília i Tunis, on molts dels cristians eren catalans. Sempre seguint el seu relat, al cap d’uns mesos, davant del rei de Tunis Abu-l-‘Abbas III i en presència de comerciants cristians convocats expressament, Turmeda va abjurar el cristianisme i va abraçar l’islam. El rei li va concedir rendes i Turmeda es va casar amb la filla d’un notable, de qui va tenir uns quants fills. Més endavant, ja com a Abdal·là ibn Abdal·là al-Targuman (‘el torsimany’) al-Mayurq va ser nomenat cap de duanes. I encara el 1394, mort Abu-l-‘Abbas, el seu fill i successor Abu Faris el va nomenar intendent de palau, càrrec que va conservar, junt amb els altres, fins a la mort. Tota la seva obra literària que ens ha arribat, tant en català com en àrab, va ser escrita a partir d’aquest moment, un llarg període de més de trenta anys, que podem imaginar de tranquil·litat econòmica, felicitat domèstica i fertilitat creativa, tot i que va haver-hi diferents intents vans de fer-lo tornar a la fe cristiana. La seva tomba, reverenciada com la d’un santó, encara es pot veure a la soc de Tunis.

Tomba d'Anselm Turmeda a Tunis


La Disputa de l’ase és una insòlita, única obra transgenèrica que integra, a la manera de patchwork i a fi de fer esmunyir el seu missatge, diferents gèneres característicament medievals, amb l’alegre descaradura de qui es riu del mort i de qui el vetlla, tot això amb aparent serietat moralista que més aviat denota una ironia còmica. Inclou, a més d’elements al·legòrics i cavallerescos, l’apòleg, la disputa, el relat satírico-còmic i la profecia. Com ja sabem, l’obra es va redactar cap al 1417 a Tunis i va aparèixer impresa per primer cop el 1509 a Barcelona amb el títol de Disputa de l’ase contra frare Anselm Turmeda sobre la natura e noblesa dels animals. Ignorem com va circular el llibre entre aquestes dues dates i com va passar de la capital musulmana a terra cristiana.


La història es podria resumir de la següent manera. Un dia calorós d’agost, al nord d’Àfrica, Turmeda (o més aviat Abdal·là) surt a cavall a prendre la fresca pels boscos propers. S’atura en un prat idíl·lic i s’adorm. Mentre dorm, es troba rodejat d’una gran assemblea d’animals que ha d’elegir el nou rei després de la mort del noble rei lleó. Els animals elegeixen el Lleó Roig de la Llarga Cua i en el moment de les celebracions Turmeda (o Abdal·là) es desperta.

És descobert i reconegut pel conill, que explica com elli els seus parents, nascuts a Càller, van ser molt de temps presoners seus a Tunis —quan Acard de Mur, que volia assistir a Catalunya a la coronació de Ferran d’Antequera, es va desviar del camí pel mal temps i va anar a raure en aquella ciutat—, fins que es van escapar, i que Turmeda és aquell que sosté que els homes són superiors als animals. A continuació és conduït a l’assemblea dels animals i el rei el repta a defensar les seves conviccions. Turmeda accepta, més aviat per por, i el rei, per demostrar-li fins a quin punt li semblen menyspreables les seves idees, li posa com a contrincant l’animal més obtús i miserable de la cort, l’Ase Ronyós de la Llarga Cua Tallada. A continuació, Turmeda exposa dinou arguments per defensar la superioritat humana sobre els animals, tots rebatuts per l’Ase amb facilitat, fins que exposa l’argument definitiu que deixa desarmat l’Ase i la resta d’animals: Déu es va encarnar en home i no en animal. Després que l’Ase anunciï la seva profecia, Turmeda és declarat vencedor pel rei i deixat anar lliure. Abans, tanmateix, quan Turmeda exposa la raó quinzena, argumentant que els homes s’organitzen en ordes religiosos com a prova de superioritat, l’Ase li demostra amb una sèrie de divertides històries de frares com aquests cometen els set pecats capitals. 

Albert Mestres

Sobre literatura occitana


L'Aurelia ens ho explicarà tot millor, però us en faig cinc cèntims. La literatura occitana va ser durant tres segles, del XIII al XIV, la literatura més important d'Europa, on la literatura culta es desenvolupava en llatí des de l'època romana. Les primeres mostres de literatura en llengua vulgar (o sigui, no llatina) de certa qualitat són en occità i el primer gran poeta en llengua vulgar és el trobador Guillem IX d'Aquitània. Durant un parell de segles a França (part no occitana), Itàlia, Castella i la Corona d'Aragó veuen estendre's el fenomen dels trobadors com a poesia paneuropea. Així, no és fins a Dante a Itàlia, a Rutebeuf a França i especialment fins a Ausiàs Marc a la Corona d'Aragó que s'escriu poesia en les respectives llengües. El cas català, a causa d'una especial afinitat idiomàtica i cultural (recordem que al segle XII es van vincular els comtats catalans i la Provença), és especialment significatiu, ja que s'hi assumeix la literatura poètica occitana com a pròpia.

El problema a Occitània, problema que subsisteix encara avui, és la fragmentació. Recordem que Occitània s'estén de l'Atlàntic als Alps i es distribueix en diferents països: França, Catalunya (Vall d'Aran) i Itàlia. A l'època medieval s'havien constituït uns poderosos comtats, d'avançada i refinada civilització, que van ser incapaços d'unir-se quan el rei de França els va anorrear. La batalla de Muret a principis del segle XIII, on va morir el nostre rei Pere el Gran, va ser el principi de la fi d'Occitània.
Durant els segles XV-XVIII Occitània va viure una vida literària, com la catalana, amb poca presència pública i institucional, que no vol dir pobra, sense pèrdua de la vitalitat de la llengua, cosa que va permetre, també en paral·lel a Catalunya, un renaixement al segle XIX, capitanejat pel gran poeta provençal Frederic Mistral amb el Felibritge. Però el moviment va ser incapaç d'articular un impuls nacional com va fer a Catalunya especialment.

Frederic Mistral


Si la decadència política d'Occitània ve de lluny, com hem vist, la lingüística podem considerar que comença amb la Revolució Francesa i la seva voluntat de suprimir les singularitats, és a dir, de francesitzar tot el territori polític, com tan bé explica Joan Lluís Lluís a la seva Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos. Però l'impuls uniformitzador i liquidador es manifesta sobretot amb tota la seva força després de la Segona Guerra Mundial.

Joan-Lluís Lluís


La llengua i la literatura occitana malviuen des de llavors en la absoluta invisibilitat per a la cultura francesa, creant sinergies i complicitats sobretot amb la llengua i la cultura catalanes. Recordem que l’únic lloc del món on la llengua occitana és oficial és a tot el territori de Catalunya.
Això és només un apunt. L'Aurélia us ho explicarà molt millor i us llegirà amb la seva particular manera poemes seus. No us ho perdeu!

Albert Mestres

Aurélia Lassaque per Albert Mestres

Aurélia Lassaque és una poeta singular. La vaig conèixer ara fa deu anys, el 2005, en una trobada a Tolosa de Llengua d'Oc entre poetes catalans, occitans i gallecs. De seguida vam trobar-nos fent llargues i complicades converses, ella en occità i jo en català, i quan no hi arribàvem en francès, sobre la problemàtica, similar, del teatre barroc occità i català, ja que llavors ella començava la seva tesi sobre l'edició crítica d'una d'aquestes obres i jo havia treballat sobre el nostre gran dramaturg barroc, Francesc Fontanella. Ja llavors li vaig parlar de les Veus paral·leles i ens vam proposar intentar dur-ne a terme una edició occitana.
Després van venir les complicitats poètiques, en forma d'intercanvi de llibres de poemes i d'aprofundiment en les respectives obres. Per aquest motiu podem llegir alguns poemes de l'Aurélia traduïts per mi, els quals esperem que acabaran recollits en un llibre editat a Catalunya.
Com a poeta, l'Aurélia és singular per dos motius. D'una banda, per a ella l'occità és una llengua apresa, no materna, l'amor a la qual li va saber transmetre el seu pare. Ella se sent igual de còmoda creant en francès com en occità. De l'altra, és innegable la particularitat de la poesia de l'Aurélia, sobretot en el context de la poesia francesa (molt perduda en la formalització) i occitana (sovint entre la reivindicació i l'enyor). Una altra singularitat seva és la marcada vocació interdisciplinària, en la col·laboració amb altres artistes o la pròpia exploració d'altres disciplines artístiques.

Albert Mestres

Tanquem amb un vídeo-poema de Gaël Bonnefont sobre el llibre Solstici d'Aurélia Lassaque

Solstici

Joaquim Carbó per Albert Mestres

El divendres 27 de febrer, dins el marc del projecte "De capçalera", ens visitarà en Joaquim Carbó. És una sessió que compta amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes. El conductor del club de lecturta, l'Albert Mestres ens fa una introducció prèvia.

Joaquim Carbó és un autor sobretot conegut per la seva contribució a la literatura juvenil (era el cas també d'Emili Teixidor, que ens va visitar fa uns anys), i especialment les aventures d'en Pere Vidal. Forma part, encara que segurament com a degà, del que es coneix com a generació dels setanta, un grup d'escriptors, sobretot narradors, que es van trobar en unes circumstàncies molt especials per crear la seva obra. D'una banda, la situació política del final de la Dictadura requeria un activisme i compromís tant personal com literari. D'altra banda, la literatura catalana venia d'una situació de precarietat absoluta i repressió, producte de la prohibició i els entrebancs que l'havien portat al caire de la desaparició, després d'una etapa esplendorosa que comença a mitjan segle XIX.

Emili Teixidor, Josep Vallverdú i Joaquim Carbó

Als anys cinquanta i seixanta s'inicia la recuperació i es publiquen autors narradors que avui considerem fonamentals de la nostra literatura, com ara Rodoreda, Villalonga (en vam llegir Mort de dama també fa uns anys), Sales (que també vam llegir fa un parell d'anys). Les obres que aquests autors publicaven són el que en podríem dir alta novel•la de gran qualitat. El narradors de la generació dels setanta van sentir la necessitat d'ampliar el ventall de registres de la nostra literatura, que altrament semblava abocada a perdre una de les experiències fonamentals de les literatures del segle XX, i hi van posar gran esforç: novel•la negra, novel•la fantàstica, novel•la eròtica, novel•la de terror, tots els gèneres considerats menors però que havien assolit gran altura durant el segle XX havien de ser incorporats a la nostra literatura, i amb ells els seus registres lingüístics indispensables. Per fer-ho, a més de publicar individualment, van crear un col•lectiu literari anomenat Ofèlia Dracs, al qual van pertànyer entre altres, el mateix Carbó, Jaume Cabré, Jaume Fuster, M. Antònia Oliver, Emili Teixidor, Margarida Aritzeta, etc. El col•lectiu publicava volums amb narracions curtes dels diferents components dedicats cada un a un d'aquests gèneres: Deu pometes té el pomer (1979), Lovecraft, Lovecraft (1981), Negra i consentida (1983) i altres. De l'enorme esforç d'aquests autors, tanmateix, no se'n beneficiar en el sentit de reconeixement públic tant ells, amb algunes excepcions que no cal dir, com autors de generacions següents que van trobar el terreny ja treballat.

El Col·lectiu Ofèlia Dracs l'any 1985


És el cas de Joaquim Carbó, autor d'una vuitena de novel•les i una desena de llibres de narracions que no han trobat el mateix reconeixement del públic que els seus llibres juvenils. Aquest cop llegirem Cadàvers ben triats, un recull de narracions que graviten al voltant de la mort en estranyes circumstàncies. Són narracions plenes de fina ironia i lectura delectable.
 

Albert Mestres

Carlos Barral per Albert Mestres

Carles Barral va morir ara fa vint-i-cinc anys. L'altre dia va sortir el nom a la sessió amb l'Albert Pijuan. Per què? Carles Barral és un personatge molt significatiu del món literari i intel•lectual de la Barcelona de la postguerra, que va tenir una eclosió als anys cinquanta del segle passat, i sobretot a partir dels anys seixanta, el món dels Castellet, Bohigas, Ferrater, Guillermina Mota, i molts altres, el que se'n deia llavors la Gauche Divine i que tenia el centre neuràlgic al local Boccacio del carrer Muntaner.

Marsé, Barral, Gil de Biezma, Ángel González y José A. Goytisolo.

Barral va ser, juntament amb Jaime Gil de Biedma i Agustín Goytisolo, un dels poetes més representatius del que es coneix com l'Escola de Barcelona, una època en què afloraven a Catalunya aquests poetes en llengua castellana perquè els que escrivien en llengua catalana s'amagaven a les catacumbes per la repressió de la dictadura de Franco. L'únic d'aquesta colla que va escriure en català va ser Gabriel Ferrater, però no oblidem que va començar a fer-ho a mitjan anys seixanta, quan la literatura catalana ja s'havia obert un petit espai.

Gabriel Ferrater

Barral a més a més va marcar com a editor literari un moment clau de la literatura en castellà a través primer de Seix Barral i després Barral Editores. Aquestes dues cases editorials van obrir al món de la literatura de la traducció de qualitat la literatura europea i nord-americana contemporània i els clàssics d'altres literatures fins llavors desconeguts en l'àmbit espanyol, però sobretot van llançar al món un moviment literari molt important, com és el realisme màgic llatinoamericà de García Márquez, Vargas Llosa i altres, en aquell moment residents a Catalunya.

 Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa, Carlos Barral, Julio Cortázar i Josep Maria Castellet, a Barcelona l'any 1973


Però resulta que els Barral estaven arrelats al poblet pescador de Calafell, on articulaven un potent focus cultural per on es passejaven tots aquests personatges i altres, com Juan Marsé. I resulta que la meva mare va passar part de la guerra al poble de Calafell, on la dida, una dona del poble, dona de pescador, li donava el pit i on jugava a la platja amb el llavors nen Carles Barral. La meva mare i en Carles Barral compartien un espai només per a ells, el de barcelonins integrats al poble de pescadors, formant part d'aquest món al qual els altres barcelonins estiuejants no tenien accés. I per això quan jo era nen vam passar-hi uns quants estius, jugant amb els fills dels Barral a la sorra de la platja, a l'enorme jardí de la seva casa de pescador espectacular o de passeig amb el seu llagut de vela (per això, Barral va escriure anys més tard el seu llibre més conegut, Catalunya des del mar).

Quan vaig conèixer l'Albert Pijuan va resultar que era de Calafell, i que era nét del senyor de la bodega on anàvem a comprar les begudes, i per tant formava part d'aquest mateix espai on havien coincidit la meva mare i en Barral, i també que havia treballat molt de temps a L'Espineta, el bar mític que havien posat els fills d'en Barral a primera línia de mar, els meus companys de joc a la infantesa.

Albert Mestres

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/