« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Albert Mestres"

Francesc Prat Figueres

Els que el divendres 14 de desembre tingueu la sort de no tenir cap sopar d'empresa podreu gaudir d'una sessió del club especial. Llegirem el poemari de Francesc Prat Fingiments (2008) i en parlarem amb ell. Francesc Prat (1950) és un poeta extremadament discret nascut a Celrà, protagonista, junt amb el paisatge de l'Empordà i les Gavarres, de molts dels seus poemes. És un poeta discret però estic segur que la seva enlluernadora poesia ens captivarà. Ens hauria agradat llegir el seu llibre El soldat rosa, que va guanyar el premi Vicent Andrés Estellés el 1983, no perquè sigui millor que el que llegirem, sinó perquè té una relació molt estreta amb algunes lectures nostres recents, ja que es tracta d'un viatge entre la prosa i el haikú al llarg d'un any. Per aquest motiu deixaré a la biblioteca el meu exemplar d'El soldat rosa per si algú té interès de completar l'experiència. De totes maneres ja veureu que el rastre de Basho, tant en la forma com en el contingut, és igualment present a Fingiments.



Poliol i Mozart

Sóc a Celrà. Al vespre, escolto música amb el balcó obert:

La matinada,
que ve del poliol,
perfuma Mozart.

Per saber-ne més, en aquest link teniu una entrevista a Francesc Prat molt interessant:

"La poesia lírica podria ajudar molt als nostres joves"

Albert Mestres

Víctor Català

Tots coneixem Víctor Català (Caterina Albert, 1869-1966) pels manuals de literatura. Va publicar el 1905 Solitud, la novel·la més important del modernisme català junt amb Els sots feréstecs (1901) de Raimon Casellas (1855-1910), el primer suïcida, que sapiguem, de la literatura catalana. És un tipus de novel·la rural i plena de forces fosques. La novel·la de Víctor Català té moltes virtuts però un defecte: ha deixat fora de la literatura la resta de l’obra de l’autora. Limitar aquesta obra a aquesta novel·la és reduir-la de manera radical, ja que l’autora va viure molts anys i va publicar moltes coses més, això sí en un context literari, el noucentisme, on no encaixava de cap manera, igual com va passar a l’altre dels grans narradors modernistes, Joan Puig i Ferrater (1882-1956).

Tenim per exemple la tan extraordinària com a mínim novel·la Un film, 3000 metres (1926) com Solitud, una història dels baixos fons barcelonins recuperada per Maria Bohigas. Del 1898 és l’insòlit monòleg La infanticida, també recuperat per l’editora. I finalment tots els contes que ella mateixa està publicant. Aquest estiu llegirem el primer volum, constituït pels dos últims publicats per Víctor Català, Vida mòlta (1950) i Jubileu (1951). Quan van ser publicats, una època d’uniformisme lingüístic pel que fa a la literatura catalana, el llenguatge d’aquests contes devia semblar anacrònic però a nosaltres ens sembla copsar-hi la fina oïda de l’autora per a la llengua viva i un estil contundent, molt apropiat per posar en qüestió sense parar els rols socials i de gènere, com passa en aquests contes.

Maria Bohigas.


En un procés de lectura no solament hi intervenen l’autor i el lector, sinó que també ho fan el traductor, si s’escau, l’editor, el dissenyador gràfic, el maquetador, el corrector, el distribuïdor, el llibreter, la bibliotecària, i encara el crític amb les seves lectures. Al nostre club hem tingut algun traductor (Mallafré i jo mateix) i algun crític (Pòrtulas). En aquest cas ens sembla ple de sentit convidar l’editora Maria Bohigas, que a més a més serà molt ben acollida perquè ja hem pogut gaudir de la seva personalitat.

Albert Mestres

Nora Albert

Nora Albert (Helena Alvarado), tot i ser lleidatana, és avui dia LA poeta d'Eivissa. Per aquest motiu és poc coneguda entre nosaltres És una dona inquieta que ha exercit de catedràtica de secundària, de fotògrafa i ha escrit articles i assajos sobre art. Ha publicat mitja dotzena de llibres de poesia i ha merescut l'estudi d'Alessandra Loreggia. El títol del llibre que llegim, Fràgils naufragis, és transparent. Amb una poesia plena d'imatges clares, de vegades inspirades en pintors coneguts com Van Gogh o Turner, s'endinsa en diverses maneres de naufragis, des del naufragi d'una relació fins al dels que intenten travessar el Mediterrani per assolir una vida millor, passant pel naufragi d'una societat que és incapaç d'aturar la violència cap a la meitat dels seus individus.
 

Albert Mestres

Barcelona! de Grégoire Polet

Tornem a repetir autor, i això fa que calgui menys presentació. Fa un temps vam llegir l'obra de teatre de Gregoire Polet Marea alta marea baixa traduïda per mi. Llavors vam poder comprovar l'afabilitat de la persona però sobretot la seva qualitat literària. Llavors ell vivia a Barcelona. Durant set anys va endinsar-se en la nostra societat observant i, molt important, sense jutjar. El fruit d'aquesta immersió es va plasmar en la novel·la Barcelona!, una novel·la d'aquestes que se'n diu plural perquè hi seguim la vida durant uns cinc anys d'una sèrie de personatges, alguns dels quals podem identificar clarament com a personatges tipus de la nostra societat i altres no. L'estil de la novel·la és àgil i viu, ple de matisos i situacions inesperades, algunes amb molt de sentit de l'humor i de vegades crítica corrosiva. Ho puc dir amb propietat perquè me'n van encarregar a mi la traducció. Traduir un autor viu que a més a més coneixes és una experiència molt interessant, molt enriquidora, ja que pots fer preguntes i propostes que van més enllà del que estrictament s'entén com a traducció, sempre amb la seva aprovació. En Grégoire ara viu a Brussel·les i aprofitem la seva vinguda a Barcelona per dedicar una sessió del club a aquesta novel·la de la qual estic segur que gaudirem. Divendres hi serem tots dos.

Albert Mestres

Jèssica Pujol Duran

La tarragonina Montserrat Abelló, la mallorquina Antonina Canyelles, l'occitana Aurélia Lassaque, Teresa d'Arenys són les poetes que hem tingut el plaer de tenir al nostre club. Ara ens acostem molt més. Per tancar aquesta temporada proposem una jove poeta vinculada a Caldes de Malavella, neta de Can Duran. Es tracta del llibre El país pintat de Jèssica Pujol Duran.

Jaume C. Pons Alorda situa molt bé l'autora al blog d'arabalears:

El país pintat de Jèssica Pujol Duran

Duran, una autora que es mou a cavall entre els Països Catalans i Anglaterra, on resideix actualment mentre contacta amb alguns poetes fonamentals de l’escena anglosaxona i es dedica, a més de crear i investigar, a un projecte important de traducció de poetes radicals. Crec que aviat tindrem més notícies al voltant d’aquest treball seu antològic, que esperem que sigui prest una realitat entre nosaltres. Mentrestant, però, comptem amb aquest llibre en català després d’un currículum més que interessant.

L’autora va néixer l’any 1982 i escriu poesia en català, castellà i anglès. Poeta resident a la Universitat de Surrey el 2014, ha participat en revistes com Tripwire, Hi Zero, La tribu de Frida, onedit, Sibila, Alba Londres, Infinite Editions, Crater, Datableed i Summerstock. En anglès té un llibre publicat, Now Worry(2012) i un pamflet, Every Bit of Light (2012). La seva poesia ha aparegut en antologies com The Dark Would: Anthology of Language Art i Donzelles de l’any 2000. Acaba d’entregar una tesi doctoral centrada en la literatura experimental de Julio Cortázar i Italo Calvino a París (University College London); va fer un màster en Literatura Moderna i Contemporània a la Universitat de Sussex i és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada (Universitat Autònoma de Barcelona). Sabem, per tant, que el que trobarem dins dels seus treballs va més enllà de l’emocional per bastir mons significatius a partir del treball idiomàtic. Almenys aquest és un camí que han treballat autors que han renunciat a la seva llengua per expressar-se en una altra (des de Samuel Beckett fins a Vladimir Nabokov o Joseph Conrad, per exemple, però també seria el cas de la més recent Lucia Pietrelli). (Jaume C. Pons Alorda)

El país pintat és un poemari fresc. Tot i que no és poesia planera s'allunya de la dificultat d'alguns dels poetes que hem llegit al club. S'estructura com una mena de diàleg amb si mateixa si ella fos l'Alícia de Lewis Carroll mirant-se en aquest mirall que et transporta a un món on no imperen les mateixes lleis que al nostre món però d'alguna manera és un "mirall" del nostre món. El diàleg de la poeta s'estén al món que ens envolta, de vegades amb situacions ben concretes. Ah, i tots els poemes són sonets no sonats, és a dir, poemes de catorze síl·labes sense mètrica ni rima regular, però amb altres recursos rítmics i sonors.
Per acabar, la frase amb què Pons Alorda clou la seva ressenya: "El país pintat és un llibre sorprenent, estrany i, dins de la metodologia que instaura en el seu interior, impecable en molts aspectes. Tota una revelació que esperem no sigui l’última de la seva autora."

Albert Mestres

Nikolai Gógol

N. Gógol (1809-1852) és l'últim gran autor que ens faltava de la gran tríade de novel·la russa del segle XIX (en realitat encara ens faltarien Puixkin, Gontxarov i el seu Oblomov i Turgenev i els seus Pares i fills). Hem de tenir en compte que la literatura russa era pràcticament inexistent fins al segle XIX i que es considera fundada, almenys pel que fa a la literatura moderna, pel gran poeta romàntic Puixkin, que ell solet va reinventar la poesia, el teatre i la narrativa. Gógol era quasi contemporani seu i de fet es van conèixer, però Gógol és un cas a part. La seva obra és només narrativa (tot i que a la seva gran novel·la Ànimes mortes, ja en parlarem, sempre parli de "poema"). Es va fer famosíssim amb una narració sobre els cosacs Taras Bulba, però va ser un mestre de la crítica del funcionament de la Rússia del seu temps, com a funcionari que va ser, i sobretot de l'aparell de l'Estat i les classes terratinents. D'això van tant els contes que llegim com la seva obra de teatre magistral L'inspector o la gran novel·la Ànimes mortes, que va deixar inacabada i de la qual va cremar una part quan va entrar en l'etapa il·luminada final de la seva vida.

Els contes, com podreu comprovar, són extraordinàriament divertits i estrambòtics, com el mateix autor. Ja n'hem parlat alguna vegada al club.

Donada la reacció davant No jo de Samuel Beckett, seguirem explorant aquest autor, que va ser un gran poeta, i també comentarem el poema que teniu a continuació. Si tenim la Jenny o la Mary i alguna de les nostres francòfiles, llegirem el poema en francès, anglès i català.

Albert Mestres


com dir-ho -
bogeria només de -
des de -
bogeria des d'això -
donat -
bogeria donat això només de -
vist -
bogeria vist això -
això -
com dir-ho -
aquest -
aquest aquest -
aquest aquest d'aquí -
bogeria donat tot això -
vist -
bogeria vist tot aquest aquest d'aquí només de -
només de -
com dir-ho -
veure .
entreveure -
creure entreveure -
voler creure entreveure -
bogeria només de voler creure entreveure què -
què -
com dir-ho -
i on -
només de voler creure entreveure què on -
on -
com dir-ho -
allà -
allà baix -
lluny -
lluny allà allà baix -
amb prou feines -
lluny allà allà baix amb prou feines què -
què -
com dir-ho -
vist tot això -
tot aquest aquest d'aquí -
bogeria només de veure què -
entreveure -
creure entreveure -
voler creure entreveure -
lluny allà allà baix voler creure entreveure què -
què -
com dir-ho -

com dir-ho


 

Presentació de "Ramon Llull. Ara i aquí" d'Albert Pijuan

Des del viatge del club de lectura a Randa que teníem pendent la presentació del llibre sobre Ramon Llull de l’Albert Pijuan. Ja sospitàvem que alguna cosa especial estava maquinant quan ens va llegir en primícia un dels apartats del volum: Còctel Barbaflorida on, com un alquimista, inventa una recepta que resumeix l’essència de Ramon Llull. És la descripció més minimalista que deu existir del Beat. Tot el llibre és microscòpic, ultraresumit, però arriba com cap altre al moll de l’os de la manera (aparentment) més senzilla i desacomplexada. Quan l’acabes et sembla que entens com mai (o que és el primer cop que entens!) qui va ser i què ha significat Ramon Llull. Pijuan planteja un text dividit en capítols amb títols lul·lians que van formant un trencaclosques amb un resultat final que té aire de revelació.

La part interessant també rau en el subtítol: Ara i aquí: una reflexió sobre la nostra mirada cap a un personatge que va viure fa set segles i que va fracassar en la seva missió de conversió de la humanitat al cristianisme. Un fracàs colossal perquè amb l’infinit treball (tant d’acció com de reflexió) que va dur a terme no va convertir ni un sol infidel. Davant d'això, per què és ara mateix una figura amb tanta força?  "La llengua ha salvat Llull" escriu Pijuan. Aquesta és una de les raons però n'hi ha més. El text està amanit amb sentit de l’humor, alguna anècdota delirant i fragments políticament incorrectes (vegeu, per exemple, què diu de les biblioteques públiques... ep! barcelonines). Tot plegat dóna forma a un llibre imprescindible que està passant injustament “amb més pena que glòria” per les llibreries i biblioteques del país quan la veritat és que ja només per la seva publicació val la pena tot l’Any Llull.

Capsa amb textos no inclosos en el llibre


L’Albert Pijuan ha vingut en altres ocasions a la biblioteca, ens ha presentat una obra de teatre que recordarem tota la vida (Nix tu, Simona) i la seva primera novel·la (El franctirador). L’Albert Mestres va dir que Pijuan és un escriptor amb un futur incert per com n’és d’inclassificable. Per a nosaltres això és d’una riquesa impagable que estem gaudint d’una manera molt especial. Esperem que tingui el reconeixement que es mereix que, malgrat la seva joventut, ja comença a tardar.

Albert Pijuan. Ara i aquí.

Un noi prim i fi. Seiem en una taula d'un restaurant del Poble Sec, amb la seva xicota, una alumna meva que me n'ha parlat. Diu que escriu teatre i me'n deixa un llibre que ha guanyat el Premi Ciutat de Sagunt, amb el títol Tabula brasa. La lectura del llibre em sorprèn. Hi detecto immediatament una manera diferent d'escriure, on la convenció realista es combina amb una visió que jo en diria d'insecte per donar una mirada quirúrgica, destructiva sobre una situación tan banal com el sopar de presentació del xicot d'una noia als seus pares. L'obra, penso, peca d'excés, de voler posar-hi massa coses, però és potent, impactant. Li dic a l'Eva que m'agradaria conèixer el seu xicot i que quedem per dinar.
Durant el dinar el noi prim i fi em deixa llegir un text de dues pàgines de l'obra que està escrivint. Allò em trasbalsa, és com si hagués vist una llum. Simona.
-Si l'acabes te la dirigeixo.
El noi em dóna per llegir un parell de llibres de poesia. Llegeixo els llibres i em semblen igualment sorprenents. Semblen més aviat integrar una ficció que respondre a un impuls líric.
Al cap d'un parell de mesos el noi prim i fi em lliura el text teatral promès. Es tracta de Nix tu, Simona, un monòleg difícil de llegir i de muntar però aclaparador.
Així vaig conèixer l'Albert Pijuan.
Després, vaig trobar els recursos mínims per muntar l'obra i es va representar a Esparreguera, la Sala Beckett, Caldes de Malavella (com a sessió del club de lectura, amb posterior sopar amb l'Albert, l'Aina Calpe, l'actriu, i el José Menchero, l'escenògraf) i la Sala Àtrium de Barcelona, sempre amb reacció commocionada del públic. Encara més lluny. Vam anar el 2012 a Erbil (Kurdistan iraquià) i el 2013 a Bagdad. Podríem escriure un llibre sencer i molt entretingut sobre aquestes dues experiències.

Aina Calpe a Nix tu, Simona


Un dia, l'Albert em va explicar que havia escrit una novel·la i si sabia d'algun editor per publicar-la. La vaig recomanar a Angle editorial i altres (sense llegir-la, sempre ho faig així a l'hora de fer de padrí), i els d'Angle s'hi van abocar de seguida. Es tractava d'El franctirador, una novel·la que vam tenir el plaer de llegir també al club amb presència de l'autor.

La mateixa editorial Angle li va encarregar per a aquest any Llull la redacció d'un assaig sobre Llull vist des de la mirada d'avui, i per això quan ens vam llançar a fer la sessió del club de lectura sobre Llull a la muntanya de Randa de Mallorca li vaig proposar que ens hi fes una xerrada, tal com va ser i com en vam poder gaudir els que hi érem.

Ara no comentarem ni llegirem el llibre de Pijuan, ja que la publicació és massa recent, però tancarem l'any i l'any Llull amb la presentació del llibre que ha escrit sobre Llull l'autor amb més història del nostre club.

Albert Mestres

Viatge lul·lià a Mallorca

La història d'aquest viatge comença amb la proposta de l'Albert Mestres d'aprofitar la commemoració de l'Any Llull per comentar el "Llibre d'Amic e Amat", una col·lecció de màximes filosòfiques i morals que forma part de la que es considera la primera novel·la moderna: El llibre d'Evast e Blanquerna. Així doncs, vam compartir la idea amb al club de lectura de Salt i vam convidar a l'Albert Pijuan (Nix tu Simona, El franctirador), que aquest setembre publicarà una biografia de Llull. Amb ell vam fer la sessió del club a Randa, la muntanya on diu la llegenda que Ramon Llull es va il·luminar i des d'on va començar el seu projecte de conversió universal. Com que és impossible resumir el que vam comentar per la complexitat del personatge, les mil facetes de la seva vida, les relacions que s'esdevenen, etc. hem decidit que l'Albert P. torni a Caldes per presentar el seu llibre.

A l'illa ens vam allotjar a la Fundació ACA, un espai de creació situat al poble de Búger, un lloc idíl·lic, envoltat d'ametllers, lledoners i de totes les espècies vegetals autòctones. Aquestes eren les vistes que teníem des del Mirador Joan Alcover. 

Cantaven los auçells l’alba e despertà’s l’amich, qui és alba. E los auçells feniren lur cant e l’amich murí per l’amat en l’alba. (Llibre d'Amic e Amat)

Les quatre habitacions (cel·les) duien el nom d'un artista mallorquí.

El dissabte al migdia vam pujar a Randa on vam fer la sessió del club en aquest racó arrecerat del vent. 

 

—Digues, foll, què és aquest món?
Respòs: —Presó dels amadors, servidors de mon amat.
—E qui els met en presó?
Respòs: —Consciència, amor, temor, renunciament, contrició, companyia d’àvol gent. E és treball sens guardó, on és puniment.  
(Llibre d'Amic e Amat)

Albert Pijuan

Entre Randa i la Fundació ACA, vam dinar al restaurant Marina de Sa Pobla

A una gran festa tenc l'amat gran cort de molts honrats barons, e féu gran convits e gran dons. (Llibre d'Amic e Amat)

El que vam viure a la Fundació ACA també va ser molt especial, sobretot pel tarannà del seu propietari, el músic Antoni Caimari. El dissabte al vespre ens va explicar la seva particular visió de la composició musical i vam escoltar una de les seves obres, del que ell anomena música electroacústica artesanal. Entre els seus referents s'hi compta Josep M. Mestres Quadreny, pare de l'Albert, amb qui vam tenir el plaer de compartir una de les sessions més destacades del club. Josep M. Mestres Quadreny a la biblioteca de Caldes. També John Cage o Beethoven.

En aquest vídeo el podeu veure en plena acció, us el recomanem. Nosaltres no vam poder gaudir de la seva música en directe perquè Caimari compon mentre toca i el que ofereix al públic són les seves composicions gravades. 

 

"Cage, definia la seva metodologia creativa de gran part de la seva producció com a electroacústica en brut. Antoni, prefereix denominar la seva producció dins d'aquest espai musical com electroacústica artesanal" (Antoni Gost, poeta).  

El que va ser brut va ser l'arròs del sopar, que ens va cuinar a la seva Fundació mateix.

Embriagava’s l’amic de vi qui membrava, entenia e amava l’amat. Aquell vi amarava l’amat ab los plors e ab les llàgremes de son amic. (Llibre d'Amic e Amat)

El que vam escoltar i sentir va ser una creació compartida amb altres artistes, com el desaparegut poeta Miguel Ángel Velasco o l'escultor Ben Jakober.

Mano

Miro tu mano quieta
sobre mi pecho,
tan tímida que apenas se diría
que ha crepitado al roce
de una espuma nocturna, que muy dócil
se somete a esa música
precisa de la sangre, y que un arder
aún más de álgida fiebre ya le pulsa
su racha de coral en otra atmósfera.
Quién lo diría de este manso lirio,
que tu mano de luz se sueña estrella
abriéndose de noche, una bengala
en fuga del arrullo y la caricia.


Miquel Ángel Velasco (1985 y 2010)

Obra de Ben Jakober

Antoni Caimari

El diumenge vam llevar-nos d'hora i després de comprar les típiques ensaïmades (d'un forn petit de poble, boníssimes) vam anar a respirar aire de mar al cap de Formentor i a fer el primer bany de l'any al Port de Pollença, per acomiadar el que va ser un gran viatge literari i musical, ple de bones vibracions.

Cap de Formentor

Digues, foll: quina cosa és meravella?
Respòs:
- Amar més les coses absents que les presents; e amar més les coses invisibles incorruptibles, que les vesibles corruptibles. (Llibre d'Amic e Amat)

La disputa de l'ase d'Anselm Turmeda: 11 de desembre de 2015

La vida d’Anselm Turmeda (c. 1352 - c. 1423) és tan extraordinària i singular com la seva mateixa obra. De nació catalana, com es defineix ell mateix a la Disputa de l’ase, va néixer a Ciutat de Mallorca en una família burgesa. Va començar els estudis de ben petit amb un preceptor sacerdot i es va formar a la Facultat d’Arts dels Estudis Generals de Lleida. Sembla probable que, encara durant els estudis a Lleida, ingressés al monestir de framenors de Montblanc, però en tot cas el 1375 pertanyia a l’orde.

Ell mateix explica a la Tuhfa, una obra que va escriure en àrab al final de la seva vida, en la qual inclou alguns passatges biogràfics, que va passar els deu anys següents estudiant teologia a Bolonya, llavors la universitat més prestigiosa d’Europa, junt amb París. Després Turmeda va tornar a Mallorca i al cap d’uns mesos, segons pròpia narració a la Tuhfa, es va embarcar cap a Sicília i Tunis, on molts dels cristians eren catalans. Sempre seguint el seu relat, al cap d’uns mesos, davant del rei de Tunis Abu-l-‘Abbas III i en presència de comerciants cristians convocats expressament, Turmeda va abjurar el cristianisme i va abraçar l’islam. El rei li va concedir rendes i Turmeda es va casar amb la filla d’un notable, de qui va tenir uns quants fills. Més endavant, ja com a Abdal·là ibn Abdal·là al-Targuman (‘el torsimany’) al-Mayurq va ser nomenat cap de duanes. I encara el 1394, mort Abu-l-‘Abbas, el seu fill i successor Abu Faris el va nomenar intendent de palau, càrrec que va conservar, junt amb els altres, fins a la mort. Tota la seva obra literària que ens ha arribat, tant en català com en àrab, va ser escrita a partir d’aquest moment, un llarg període de més de trenta anys, que podem imaginar de tranquil·litat econòmica, felicitat domèstica i fertilitat creativa, tot i que va haver-hi diferents intents vans de fer-lo tornar a la fe cristiana. La seva tomba, reverenciada com la d’un santó, encara es pot veure a la soc de Tunis.

Tomba d'Anselm Turmeda a Tunis


La Disputa de l’ase és una insòlita, única obra transgenèrica que integra, a la manera de patchwork i a fi de fer esmunyir el seu missatge, diferents gèneres característicament medievals, amb l’alegre descaradura de qui es riu del mort i de qui el vetlla, tot això amb aparent serietat moralista que més aviat denota una ironia còmica. Inclou, a més d’elements al·legòrics i cavallerescos, l’apòleg, la disputa, el relat satírico-còmic i la profecia. Com ja sabem, l’obra es va redactar cap al 1417 a Tunis i va aparèixer impresa per primer cop el 1509 a Barcelona amb el títol de Disputa de l’ase contra frare Anselm Turmeda sobre la natura e noblesa dels animals. Ignorem com va circular el llibre entre aquestes dues dates i com va passar de la capital musulmana a terra cristiana.


La història es podria resumir de la següent manera. Un dia calorós d’agost, al nord d’Àfrica, Turmeda (o més aviat Abdal·là) surt a cavall a prendre la fresca pels boscos propers. S’atura en un prat idíl·lic i s’adorm. Mentre dorm, es troba rodejat d’una gran assemblea d’animals que ha d’elegir el nou rei després de la mort del noble rei lleó. Els animals elegeixen el Lleó Roig de la Llarga Cua i en el moment de les celebracions Turmeda (o Abdal·là) es desperta.

És descobert i reconegut pel conill, que explica com elli els seus parents, nascuts a Càller, van ser molt de temps presoners seus a Tunis —quan Acard de Mur, que volia assistir a Catalunya a la coronació de Ferran d’Antequera, es va desviar del camí pel mal temps i va anar a raure en aquella ciutat—, fins que es van escapar, i que Turmeda és aquell que sosté que els homes són superiors als animals. A continuació és conduït a l’assemblea dels animals i el rei el repta a defensar les seves conviccions. Turmeda accepta, més aviat per por, i el rei, per demostrar-li fins a quin punt li semblen menyspreables les seves idees, li posa com a contrincant l’animal més obtús i miserable de la cort, l’Ase Ronyós de la Llarga Cua Tallada. A continuació, Turmeda exposa dinou arguments per defensar la superioritat humana sobre els animals, tots rebatuts per l’Ase amb facilitat, fins que exposa l’argument definitiu que deixa desarmat l’Ase i la resta d’animals: Déu es va encarnar en home i no en animal. Després que l’Ase anunciï la seva profecia, Turmeda és declarat vencedor pel rei i deixat anar lliure. Abans, tanmateix, quan Turmeda exposa la raó quinzena, argumentant que els homes s’organitzen en ordes religiosos com a prova de superioritat, l’Ase li demostra amb una sèrie de divertides històries de frares com aquests cometen els set pecats capitals. 

Albert Mestres

Delegat protecció de dades Privacitat Avís legal