« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Joan Cavallé"

El club de l'escapada: Reus

El cap de setmana del 12 i 13 de febrer ens anem a Reus a veure l'estrena de l'obra de teatre "Peus descalços sota la lluna d'agost" , el text de Joan Cavallé que vam llegir al club. La dirigeix l'Albert Mestres. Aquí hi trobareu tota la informació.

Marxarem el dissabte 12 amb tren, ens quedarem a dormir a Reus i tornarem l'endemà després d'un bon dinar al Serrallo de Tarragona.

Teniu fins aquest proper divendres 14 de gener per apuntar-vos a la sortida. La setmana que ve ja començarem a buscar allotjament i reservarem les entrades.

Fotografies de la trobada del club: Joan Cavallé

Aquí hi trobareu les fotografies, més o menys mogudes, de divendres.

Aprofito per reproduir alguns fragments del llibre de Joan Cavallé "El cap ple de formigues" que ha editat l'Albert Mestres a Editorial Rema aquest mateix any. Són peces breus que ens ofereixen una visió diferent de les obres dramàtiques més tradicionals. Escenes impossibles, microteatre, històries insòlites o inquietants...

BIG BANG

Fosca total.

Silenci.

De sobte, un soroll, molt augmentat de volum, d'un paper esquinçant-se. Alhora, la foscor es trenca, de dalt a baix, per una escletxa irregular que ocupa el mig de l'espai.

Una claror vivíssima penetra a través de l'escletxa i posa en evidència allò que fins ara no es veia.

La sala de teatre és completament buida.

Un que m'agrada especialment:

 "Un estol de peixos grocs amb ratlles negres irromp a la sala. Sense desfer en cap moment el grup, es mouen en diferents direccions, buscant una sortida. Passen per entremig de les cames dels espectadors, pugen fins al sostre, ressegueixen tot el perímetre de la sala per la banda més alta. En adonar-se que un dels espectadors badalla, l'estol de peixos grocs amb ratlles negres aprofita la ocasió i s'escapoleix per aquella boca. "

LA VÍCTIMA

Li clava setze punyalades una darrera l'altra. La VÍCTIMA s'ho mira distant, com si allò no anés amb ell

EL TRET

Se sent un tret. Tots queden paralitzats. El segon per l'esquerra, però, cau a terra, insolidari.

Música per a "Peus descalços sota la lluna d'agost"

La Por

“En aquell moment se’m va glaçar la sang, perquè em vaig témer el pitjor que pogués imaginar-se. Però el pitjor no podia imaginar-se "


El Dolor

“Va quedar una pudor
com de clavellines ràncies,
com de roses podrides,
com de poncems pansits.
Enmig del munt de pedres,
del marge on florien la falguera i el liquen,
s’incediaven els ossos,
s’esbadellava la majestat dels cranis
que el temps metamorfosaria en fòssils.
Un odi integral encenia l’aurora
i sota les estrelles ploraven els espectres”
 

El Record

“Tot això va passar
el darrer dotze d’agost
de la nostra malaurada vida.
Aquell dia tot va acabar
per a nosaltres. Els morts
no fan preguntes.
Des de llavors som aquí,
a l’altra banda de tot,
esperant que algú faci alguna cosa
per nosaltres. Recordeu-vos de nosaltres.
Recordeu-vos de nosaltres.”

 L'Esperança

 “Perquè aquesta pedra perpetuï
la idea del dolor i la ignomínia
caiguda sobre el poble.
Contra l’oblit,
geranis i assutzenes,
clavells, violetes, lliris,
tulipes i falgueres.”
 

Joan Cavallé


Nascut a Alcover el 1958, és membre del col•lectiu literari La Gent del Llamp des del 1978 i ha conreat sobretot la narrativa i el teatre. Com a narrador, ha publicat les novel•les Rei de mi (1994) i Contemplant el monstre (2007), i també textos de narrativa breu (L’amor no és problema, 1988; Les flors verinoses, 1990), prosa literària (Camell de doble gepa, 1989, i Dimes i l’altre, 1996) i literatura infantil i juvenil (L’home que volia ser rei, 2006, i Eva i el bosc, 2008). Com a dramaturg, ha estrenat Entaulats (Fira de Teatre de Tàrrega, 1983), El telèfon (Tarragona, 1989), Senyores i senyors... (Fira de Teatre de Tàrrega, 1990), El concurs (Teatre Romea, 1994), El bagul (Sitges Teatre Internacional, 1994), Estranyament estrany (Versus Teatre, 1997) i Dinastia Ming (Teatre Municipal de Salt, 1998). Ha guanyat nombrosos premis en tots dos gèneres: Salvador Reynaldos de teatre inèdit 1986 per L’espiral. Exercici d’autofàgia; Ciutat d’Alzira de novel•la 1993 per Rei de mi; Crítica “Serra d’Or” de teatre 1999 per Dinastia Ming, i 14 d’abril de teatre 2008 i Crítica “Serra d’Or” per Peus descalços sota la lluna d’agost. Així mateix, ha publicat estudis històrics i literaris, entre els quals remarquem Tarragona escrita (2007) i Crema Troia a Tarragona (2007), i ha traduït obres de Samuel Beckett, Guy de Maupassant i Raymond Radiguet. Entre el 1998 i el 2006, va dirigir la col•lecció Textos a Part d’Arola Editors.


Francesc Foguet i Boreu

 

Peus descalços sota la lluna d'agost

 

En un paratge aïllat, muntanyenc, apareixen unes restes humanes. És el començament d’aquesta història que es planteja la necessitat de recordar amb l’únic objecte de saber la veritat. Aviat, les restes trobades van donant informació sobre el que va passar. Les persones a qui van pertànyer van ser víctimes de la passada guerra. Assistim a l’exhumació d’aquests bocins de passat mentre se’ns mostren els ecos dels fets que van ocórrer, que han quedat impregnats en l’espai, però que resten invisibles per als personatges. Només els espectadors de teatre tenen el rar privilegi de veure-ho tot. Realitat i fantasma. Així, l’obra discorre de manera dual. Com una investigació i, alhora, com un ritual. Un i altre tenen com a objectiu restituir la veritat. Ara bé, aquesta veritat s’escapoleix amb enorme facilitat. La gent ha superat el passat amb l’oblit i ara es nega a recuperar la veritat.
Aquesta història no és verídica. Està basada en milers d’històries passades en escenaris ben diversos, a la passada guerra del 36, però també a la segona guerra mundial o en altres guerres. Els detalls, doncs, no procedeixen d’un sol fet, sinó de la suma de tots els fets.
Des del punt de vista dramàtic, l’autor ha escollit utilitzar diferents recursos que la tradició teatral li oferia, des de la forma de l’oratori, fins a la comèdia, del teatre èpic fins a la teatralitat de l’absurd, sense deixar de pensar que, en el fons, aquesta obra és, per definició, una tragèdia.
La representació discorre a dos nivells. El primer, el més visible, és el del present històric. Personatges d’avui s’enfronten a les preguntes que la troballa dels ossos provoca. Hi ha els buscadors de fòssils que han localizat els ossos, els arqueòlegs que els investiguen, els guàrdies que vigilen l’espai, el forense que emet el seu dictamen, els veïns que s’enfronten al seu passat col•lectiu i, entre ells, l’alcalde. Com a catalitzador de tots els dubtes, apareix L’Home de les preguntes, un professor universitari que s’ha proposat descobrir la veritat.
L’altre nivell és el dels morts, els espectres de les cinc víctimes que pul•lulen per l’escena, com si es trobessin, però en una altra dimensió, invisibles als ulls dels vius, menys dels espectadors.
Per facilitar la compatibilitat de tots dos nivells, l’autor ha creat un personatge simbòlic, de caràcter funcional. Es tracta de L’Home de tots els temps. A través d’ell, duna banda, es fa patent que aquesta història no és d’una sola guerra, sinó de totes les guerres. Alhora, és el mestre de cerimònies que dóna pas als altres personatges i que va conduint la funció. En opinió d’un dels membres del jurat que va premiar aquesta obra, aquest personatge és “un narrador a cavall del Lúcid Conseller espriuà, del director d'escena de Our town, de Wilder, i de la inquietant i muda presència escènica de T. Kantor en els seus espectacles.”

Joan Cavallé

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/