« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Grégoire Polet"

Barcelona! de Grégoire Polet

Tornem a repetir autor, i això fa que calgui menys presentació. Fa un temps vam llegir l'obra de teatre de Gregoire Polet Marea alta marea baixa traduïda per mi. Llavors vam poder comprovar l'afabilitat de la persona però sobretot la seva qualitat literària. Llavors ell vivia a Barcelona. Durant set anys va endinsar-se en la nostra societat observant i, molt important, sense jutjar. El fruit d'aquesta immersió es va plasmar en la novel·la Barcelona!, una novel·la d'aquestes que se'n diu plural perquè hi seguim la vida durant uns cinc anys d'una sèrie de personatges, alguns dels quals podem identificar clarament com a personatges tipus de la nostra societat i altres no. L'estil de la novel·la és àgil i viu, ple de matisos i situacions inesperades, algunes amb molt de sentit de l'humor i de vegades crítica corrosiva. Ho puc dir amb propietat perquè me'n van encarregar a mi la traducció. Traduir un autor viu que a més a més coneixes és una experiència molt interessant, molt enriquidora, ja que pots fer preguntes i propostes que van més enllà del que estrictament s'entén com a traducció, sempre amb la seva aprovació. En Grégoire ara viu a Brussel·les i aprofitem la seva vinguda a Barcelona per dedicar una sessió del club a aquesta novel·la de la qual estic segur que gaudirem. Divendres hi serem tots dos.

Albert Mestres

Fotografies de la trobada amb Grégoire Polet

Penjo les fotos de divendres. Va ser una sessió molt especial. Un text intens, un escriptor receptiu i amable, unes actrius extraordinàries i l’Albert que va fer d’actor, director i conductor. Va dirigir també l’assaig del dilluns pel que va venir expressament de Barcelona. Moltes gràcies a tots.

Anomenem el mot nòmada. Tres poetes belgues.

Caroline Coppé, Karel Logist i Grégoire Polet són els tres poetes belgues convidats a la onzena edició de les Veus Paral•leles, una activitat dirigida per l’Albert Mestres que combina la lectura de poemes d'autors de parla catalana i d'autors en altres llengües. Aquesta entrada vol ser una mínima introducció a l’obra d’aquests poetes, desconeguts per a la majoria de nosaltres. Creiem que no hi ha millor manera de fer-ho que a través de la seva obra.

Caroline Coppé (Etterbeek, 1965)

NOMMONS LE MOT NOMADE
Lui
Le mot nomade manque comme l’acte d’une pièce à jouer au quotidien. Quantité de chaînes me séduisent et nouent mes jambes dans un théâtre immobile. Quantité d’attaches soumettent mes pas aux répétitions dans un enclos. J’ai bien droit à quelques ersatz comme camping, caravane, autoroutes du soleil ou encore, tour opérateur. Régulièrement, je fais les cent pas dans mon appartement guettant l’occasion de claquer la porte, d’en ouvrir une autre donnant sur un sentier peuplé d’hirondelles.
Nommons le mot nomade avant qu’il ne disparaisse, avant qu’on ne l’enferme dans un zoo, dans une réserve, dans un casier. Avant qu’on ne l’étiquète comme “MOT IMPRONONÇABLE”.
Nommons / le mot/ nomade.


ANOMENEM EL MOT NÒMADA

El mot nòmada manca com l’acte d’una obra per interpretar en el dia de cada dia. Quantitat de cadenes em sedueixen i em lliguen les cames en un teatre immòbil. Quantitat d’amarradors sotmeten els meus passos a les repeticions en un tancat. Prou tinc dret a alguns succedanis com càmping, caravana, escapades a la platja o fins i tot touroperador.
Regularment, faig cent passos al meu pis a l’aguait de l’oportunitat de tancar amb un cop de porta, d’obrir-ne un altra que doni a un camí poblat d’orenetes.
Anomenem el mot nòmada abans que desaparegui, abans que el tanquin en un zoo, en una reserva, en una casella. Abans que l’etiquetin com a “mot impronunciable”
Anomenem / el mot / nòmada.

(Trad. Albert Mestres)
 

KAREL LOGIST (Spa, 1962)

PUIS VIENT L’ÉTÉ LE BEAU VISAGE BLEU
je vais placer une chaise de feuilles
devant ma porte verte
et me livrer
en toute impudeur
en pâture aux paysages.


I LLAVORS VE L’ESTIU EL BELL ROSTRE BLAU
posaré una cadira de fulles
davant la meva porta verda
i em lliuraré
sense cap pudor
com a pastura als paisatges

(Trad. Albert Mestres)

Grégoire Polet (Brusel•les, 1978)

L’ENFANT 1 (4 MAI)
Je marche avec mon miracle sur les épaules.
Il vole et je le porte, il pèse quelque chose
comme un rayonnement, il chante et se repose,
il raconte, il respire, il s’échappe, il me frôle

et redescend. Il a besoin de mes épaules.
Je marche, il est sur moi, et les gens, je suppose,
le voient, et c’est pour ça qu’ils se métamorphosent,
que l’air se peuple de vivants, que mes épaules

soudain pèsent comme le monde en traversant
la rue, les chants venus du ciel et du feuillage
au-dessus de la rue m’encouragent, je sens

comme un rayonnement qui pèse et se propage,
un vol, une nuée, un ange descend,
et des ailes soudain cachant tous les visages.
 

 

EL FILL 1 (4 DE MAIG)
Camino amb el meu miracle a collibè.
Ell vola i jo el porto, pesa com ara
un raig de llum, canta i descansa,
explica, respira, s’escapa, se’m refrega

i baixa. Necessita la meva esquena.
Camino, va sobre meu, i la gent, imagino,
el veu, i per això es metamorfosen,
l’aire es pobla de vivents, la meva esquena

pesa de cop com el món en creuar
el carrer, els cants vinguts del cel i el fullatge
de sobre el carrer m’animen, sento

com un raig de llum que pesa i es propaga,
un vol, una nuvolada, un àngel que baixa,
i unes ales que de cop amaguen totes les cares.

(Trad. Albert Mestres)
 

Els tres poetes catalans eren: Josep Ballester, Aina Riera i Tònia Passola.

 

Acabem amb el jazz d'avantguarda del grup belga Aka Moon.

Presentació de "Marea alta marea baixa" per Grégoire Polet

Marea alta marea baixa, és la història de dues parelles, estranyament semblants, que viuen en llocs i en moments diferents, però que tot fa pensar que són potser una sola i única parella. Desdoblats, en mons paral•lels. La primera parella viu en l'avorriment i la banalitat, l'altra viu en l'excitació de la cita amorosa. Tot passa com si una i altra parella estiguessin lligades en profunditat per una relació de somni o de record. Al final ja ni ells saben qui són exactament, però continuen el seu camí, en la seva pròpia realitat, marcats per una nostàlgia perdurable.
És aquest joc de mirall, aquest anar i venir continu d'una parella a l'altra, d'una realitat a l'altra, el que volia escriure, per múltiples raons, conscients i inconscients.

Edward Hopper. Habitació a Nova York (1932)

Al principi, volia una història d'amor, i l'amor és sempre un anar i venir entre el jo i l'altre, amb una posada entre parèntesis dels seus límits, un esborrament fins i tot, i un nou traçat.
Després, volia mostrar que el temps i l'espai no existeixen realment, i que hi ha molts nivells de l'ésser que funcionen sense ells, en les transparències del pensament, del record, del somni. I que una parella pot ser diferents parelles, i que diferents parelles poden ser només una sola parella; o, en altres paraules, que un amor pot ser diferents amors, i que diferents amors poden ser-ne un de sol.

 

Edvard Munch. Home i dona (1898)

Volia també donar via lliure a decorats i paisatge que porto en mi i que, periòdicament, han de sortir i desplegar-se sobre el paper. Vistes a vegades anecdòtiques, alguns sons amb força de mots. Per exemple, la pista de tennis d'un hotel i el soroll de les pilotes picades per jugadors que no es veuen, les platges de la mar del Nord, la sala d'exercicis d'una escola de ballet clàssic, etc. Aquests paisatges interiors, que tens ganes d'escriure, tenen un sentit poètic que se'ns escapa; sovint semblen ser elements una mica arbitraris o no-essencials a les obres literàries, però a vegades són, tanmateix, matèria literària en estat pur i brut, fins al punt de poder dir d'un lloc o un element de decorat que és realment com un personatge més al text. A vegades el personatge principal i tot. És potser aquí el cas de la mar del Nord, els seus amplis moviments de marea, el color dels seus ulls.
En fi, els marivaudages, aquests jocs d'amor i de mirall continus entre les dues parelles, aquestes anades i tornades entre realitat i ficció, són també, a més d'un homenatge al meu venerat Marivaux, és clar, el plaer de posar en escena un laberint de miralls del joc teatral mateix, que és l'única ficció que s'encarna en els cossos reals (els actors).


Quan el mar del Nord i el Bàltic es troben

A la meva trajectòria literària, el teatre va venir en segon lloc. Primer, només escrivia poesia, fins als divuit anys. Després em vaig marcar l'objectiu d'escriure dues obres de teatre, a fi d'ampliar les meves capacitats expressives. Aquestes dues obres, massa joves, s'han quedat al calaix. Després d'aquestes dues obres, vaig començar a escriure textos narratius (algunes novel•les curtes, després una de llarga). Vull dir amb això que m'he acostat al teatre a partir de la poesia i l'escriptura, i en absolut de la pràctica escènica. Per a mi, el teatre era la poesia i a més el diàleg. Era la paraula i a més la multiplicació de les veus. Per això la meva escriptura teatral està molt decantada cap a la paraula, i menys directament cap a l'aspecte visual, escènic, o sigui mut. Aquesta dimensió, la confio espontàniament i totalment als directors d'escena, perquè el teatre és també l'únic gènere literari que és essencialment un art col•lectiu i pluriautoral.

Grégoire Polet


Grégoire Polet: Marea alta marea baixa

Així comença l'obra de teatre de Polet:

DIDIER: No s’atura. El sento sense parar, aquest soroll, aquest ronc, dzzzz, grrrrr, el túrmix, que tritura la papilla, i quan ja no és el túrmix , és l’inhalador, brrr, mitja ampolla d’Aspovent, mitja ampolla d’Artapan, deu minuts sota la nàpia del nano, i després el microones, i després una altra cosa, sempre màquines elèctriques amb un soroll de bram o de ronc, robots domèstics, aquest soroll horrible del buit. És el taüt que repica, la tomba que ronca. Dzzzz, grrrr. La vida de la meva dona està totalment buida, i la meva, per analogia. I el nen està com una foca, inflat, amb mides inhumanes, per omplir aquest buit. Se li demana que tingui la bondat de posar-se malalt, de no dormir, de ser difícil, preocupant, és imprescindible que ompli tot el lloc. És la desgràcia de la pau, la comoditat i la salut, que ens priven de tots els combats i ens deixen sense res de res, buidor, existències per omplir de res, de vent. D’una cosa en el fons: de felicitat visible, o sigui, de conformisme pur. Que tinc un fill, molt bé. Que no en tinc cap, fatal. Que el meu fill és minusvàlid, som uns fracassats. Al casament de l’Edith, tota la qüestió era saber si la nebodeta que és trisòmica estaria entre les altres nenes dames d’honor per portar la cua del vestit de noces blanc com la puresa, el coixinet i les aliances, d’or igualment pur.

Grégoire Polet. Marea alta marea baixa. RE&MA, 2013

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/