« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Joan Casas"

Propera trobada 23 de maig: Helena de Iannis Ritsos

1470 aprox., Rapte d'Helena, de Liberale da Verona (1441-1526). Avignon, Musée de Petit Palais.

En aquesta entrada, l'Albert Mestres explica la seva relació amb el text de Iannis Ritsos que llegim al Club de lectura. Ell mateix ha dirigit l'obra de teatre que veurem el dia 23 de maig al Teatre Municipal. Ens trobarem a la biblioteca a 2/4 de 8 del vespre per a comentar-la. A les 9 anirem al teatre a veure la representació i, en acabat, soparem a la biblioteca amb tot l'equip. 

Recordeu que l'obra inclou un curtmetratge dirigit per Bernat Mestres, gravat a Can Sala i on hi surten veïns de Caldes.

Aquest és el text que ens fa arribar l'Albert:

Iannis Ritsos (1909-1990) és un dels grans poetes grecs del segle XX. A causa de la seva convicció comunista va ser una mica oblidat després de la seva mort, però en els darrers temps ha estat recuperat tant en grec com en altres llengües, entre elles el català, sobretot a partir de disset poemes que tenen estructura d'alguna manera dramàtica en forma de monòleg. Helena n'és un.
Quan Joan Casas me'n va donar a llegir la seva traducció em vaig sentir immediatament interpel•lat pel text, d’una força poètica i teatral extraordinària. Un personatge, Helena, que em persegueix des del meu text Dos de dos, casada, ja al llindar de la vellesa, amb un Manelic/Menelau de pa sucat amb oli, i a Aquil•les o l’estupor, també un text meu, en tota l’esplendor.

1530-39: Rapte d'Helena de Francesco Primaticio (1504-1570). British Museum.

A l’obra de Ritsos una Helena decrèpita es troba al llit de mort i rep la visita d’un antic amant. L’obra és un monòleg absolut d’Helena. De l’antic amant només en sabem, per l’acotació inicial i final, com entra a casa d’Helena i després en surt, i sobretot com és la seva mirada.

1627-1631c., Rapte d'Helena de Guido Reni (1575-1642).Musée du Louvre, París

En aquesta posada en escena volem forçar al màxim la teatralitat, i per fer-ho recorrem a la imatge projectada, que esdevé part de la ficció mateixa. En algun lloc de la sala hi ha d’haver un monitor de televisió. Per aquest monitor es veu primer la mirada de l’antic amant, personatge mut, com entra a casa d’Helena i després, el director d’escena, o sigui, jo mateix, entrant a l’habitació d’Helena i instal•lant la càmera. A partir d’aquí el públic veu Helena al seu llit desenvolupant el seu monòleg i l’antic amant/director d’escena movent-se per l’escena i retocant els plans, que es retransmeten pel monitor en directe, per on el públic veu l’actor a través de la mirada del director. Veu, i sent, alhora, el cos i la veu de l’actor a sang a la vista nua i l’ull de l’altre personatge, l’antic amant/director, li ensenya la seva visió d’Helena per mitjà dels diferents plans parcials superposats a l’actor. D’aquesta manera la mirada escrutadora, especejadora, de l’antic amant coincideix amb la del director a escena en directe, integrant la imatge projectada a la ficció dramatúrgica i també teatral, i multiplicant la generació de significats complexament interrelacionats.

Albert Mestres

2010, Helena de Troia, de Asli Kutluay (1970) 

 

FITXA OBRA HELENA

Autor: Iannis Ritsos

Direcció: Albert Mestres

Intèrpret: Quimet Pla

Escenografia: José Menchero

Vestuari: Raquel Bonillo

Vídeo: Bernat Mestres

Traducció: Joan Casas

Preu entrades: 8 € anticipades, 10 € a taquilla

Cartell 

Tres poemes dramàtics de Iannis Ritsos

L’any 1972 Iannis Ritsos publica el sisè volum dels seus poemes en un llibre titulat Quarta dimensió, una obra considerada el punt culminant de la seva poesia. Tres d’aquests poemes els trobem a Tres poemes dramàtics (L’Albí, 2007) en la traducció de Joan Casas. Un d’ells és el que llegirem i veurem representat: Helena i els altres dos també tenen veu femenina Ismene i Crisòtemis.
Us penjo el principi de les tres obres amb la idea d’oferir-vos un petit tast, esperant que us vingui de gust llegir-les senceres.


Tot plegat esdevé una capbussada en el fons reiteratiu de la història, una indagació sobre els racons profunds de l’ànima on va creixent la consciència de la solitud, la frustració del desig, la difícil acceptació del deteriorament dels cossos i de les coses que marca el camí cap a una mort irremeiable. Joan Casas al pròleg de Tres poemes dramàtics

Tideu i Ismene en una àmfora de ceràmica de figures negres a Coríntia (~560 aC)

ISMENE
Vine més sovint –em dónes una alegria . Per a aquests topants
el temps és lent; ja no arriba ni se’n va res,
si no comptem el sabut deteriorament de la fusta dels mobles,
de les bigues de la teulada, dels empostissats, de les escales,
dels arrebossats, dels estris, de les cortines, dels domassos;
un deteriorament pausat, un rovellar-se silenciós, sobretot de les
    mans i de les cares.

 

Crisòtemis una àmfora del s. V a.C.



CRISÒTEMIS
Com és que s’ha recordat de mi? De mi no se’n recorda mai
  ningú. Ningú
no ha parat mai atenció en mi. No me’n queixo pas. Ja
  m’estava bé,
i potser fins i tot era millor així.
                                              Sap?, amb el pas del temps,
totes les coses, per amargues i espantoses que siguin, ens
  semblen inevitables,
útils i fins i tot hi trobem bellesa. I la brutal muntanya que jo
  tenia al damunt
era per mi una companyia –gairebé una protecció-, em vestia
  amb la seva ombra.

 


Helena entre Menelau i Afrodita. Detall d'un vas àtic amb figures vermelles d'entre el 450 i el 440 aC.

HELENA

Sí, sí. Sóc jo. Seu una estona. Ja no ve ningú a veure’m. Una
  mica més
i se m’obliden les paraules. Però pel servei que em fan. Em
  sembla que s’acosta l’estiu;
les cortines es mouen d’una altra manera –volen dir alguna
  cosa. Bestieses. N’hi ha una
que ahir va sortir fora de la finestra, va clavar estrebada, va
  trencar les anelles
i va anar a parar a sota dels arbres –potser volia arrossegar
tota la casa cap a un altre lloc- però la casa resisteix per tots els
  seus cantons,
i jo també, tot i que em sento, des de fa uns mesos alliberada
dels meus morts i de mi mateixa; i aquesta resistència que faig,
inexplicable, involuntària, és l’única cosa meva, allò que em lliga
a aquest llit, a aquesta cortina; hi ha també la por, com si tota jo
m’agafés d’aquest anell amb la pedra negra que porto a l’índex.

 

"Tanmateix -qui sap- / potser allà on algú resisteix sense esperança, potser allà comença / la història humana, per dir-ho així, la bellesa de l'home..." (Iannis Ritsos)

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/