« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Fiodor Dostoievski"

El club de lectura, un degenerat i la noia de Sant Petersburg

 

En un passatge de l'entrevista que va fer-li a Josep Pla, Joaquín Soler Serrano li preguntava la consideració que li mereixien una sèrie llarga d'escriptors de tots els temps. Quan li arriba el torn a Dostoievski, Pla respon, amb un disgust ostensible: "Un degenerat!", i es queda tan ample. Jordi Llovet. Primer Dostoievski. (El País, 2010)

Al club de lectura sempre ens passen coses extraordinàries. Divendres comentàvem “Crim i càstig” de Fiódor Dostoievski, un clàssic de la literatura universal amb un escenari que esdevé tan protagonista com el mateix Raskolnikov: la ciutat de Sant Petersburg. Quina va ser la nostra sorpresa quan una de les persones presents a la xerrada, la Kàtia, ens va dir que ella era justament de Sant Petersburg, que feia pocs mesos que vivia a Caldes i que tenia preparada una presentació amb els escenaris del relat (la plaça del Fenc, la casa on Dostoievski va fer-hi viure a Raskolnikov, etc..). Qui ens havia de dir que acabaríem el sopar escoltant-la cantar cançons russes i prenent te del seu país amb el que seria un samovar “modern”!

Aquí la Kàtia cantant "Kalinka", una cançó que parla del ginebró, de gerds i d'avets. 

Crim i càstig ha estat una lectura que ens ha agradat i que ens ha obert les ganes de llegir més Dostoievski. L’Albert ens el va presentar com un autor que dissecciona psicològicament els seus personatges, sense jutjar-los, apuntant cap al seu inconscient. Raskolnikov mata per provar la seva superioritat però s’envileix, aquest és el seu càstig. L’amor de Sofia el redimeix. La redempció és un tema recurrent a l’obra de Dostoievski.

Però com sabeu, aquest espai, més que un resum de la sessió, vol ser un lloc on hi afegim informacions que van quedar incompletes o que volem recordar. Una d’aquestes informacions són els llibres de Dostoievski que l’Albert ens va recomanar i altres autors russos que van anar sortint durant la conversa.

Llibres de Dostoievski:


Memòries del subsòl (1864)


Abismal i subterrània, Memòries del subsòl ens introdueix en el món d'un narrador anònim, que es despulla amb arrogància davant de si mateix i del lector per mostrar-nos la seva vessant més instintiva i radical. Aquest text enigmàtic i fascinant il•lumina les altres grans novel•les de Dostoievski, i posa al descobert, per primera vegada en la nostra tradició literària, els racons més inquietants de la condició humana. (Extret de la web d’Edicions 62)

Fragments:

  • Ara tinc quaranta anys, i quaranta anys són tota una vida; en realitat és la plena vellesa. Viure més de quaranta anys és poc decorós, vulgar i immoral! Qui passa dels quaranta anys? Responeu-me sincerament, francament. Jo us diré qui ho fa: els imbècils i els miserables.
  • Deixeu-nos sols, sense llibres, i de seguida ens perdrem enmig de la confusió; no sabrem a què hem d'aferrar-nos ni on hem de pertànyer; no sabrem què hem d'estimar i què hem d'odiar, què hem de respectar i què hem de menysprear.

Paul Cezanne. els jugadors de cartes (1889-1892)

El jugador (1867)

La novel•la reflecteix la pròpia addicció de Dostoievski al joc de la ruleta, que en més d'un aspecte va ser inspiració per al llibre; Dostoievski va completar la seva obra sota l'amenaça del compliment d'un termini perquè pagués uns deutes de joc. (Viquipèdia)

Pàgina manuscrita d'Els Dimonis, amb autoretrat. 

Els dimonis (1872)

El germen de la història va ser un crim que es va produir a Moscou a finals de 1869 i que va causar una profunda impressió a l'autor: Sergei Netxàiev, revolucionari i terrorista, anarquista i nihilista, va ser el responsable de l'assassinat, a causa de les seves diferències ideològiques, d'Ivanov, un estudiant i company de la cèl•lula revolucionària a la qual tots dos pertanyien. (Viquipèdia)
Fragment:
Tot el que exercit, ni que sigui tan sols una vegada, un poder il•limitat sobre el cos, la sang i l’ànima del seu semblant es torna incapaç de controlar les seves sensacions. La tirania és un hàbit dotat d’extensió. Gràcies a l’hàbit, el millor dels homes pot endurir-se fins a convertir-se en una bèstia ferotge.

Altres títols d’autors recomanats:

Nikolai GógolLes ànimes mortes (1842)


Es diu que Gógol va treure del seu amic Puixkin l’argument de la seva novel•la més coneguda, 'Les ànimes mortes', que no és altre que el d’una estafa d’allò més curiosa en els primers dies del capitalisme a Rússia. Sota la disfressa de la ironia, Gógol pretenia oferir un retrat sense concessions del país i de la natura humana en general, per després projectar-ne la reforma i la salvació a la manera de Dant. De manera simptomàtica, però, només la primera part (o l’infern gogolià) va arribar a veure la llum; de l’esborrany de la segona (o el purgatori) únicament n’han arribat alguns fragments: Gógol va llençar-lo al foc de la seva estufa poc abans de morir. (Ara Llegim)

I, per acabar, com que no hem trobat el poema del Cavaller de bronze de Puixkin, ens quedarem amb aquest també d'ell sobre la tardor.

Em commouen més les últimes flors
i no les que verdes broten amb la primavera.
Una evocació melancòlica elles
inspiren amb misteriosa força.
Així s’esdevé que un instant d’adéu
roman viu i no l’estimada cita. 

Dostoievski i la redempció

Fiòdor Dostoievski és indiscutiblement un dels grans novel•listes de la narració realista del segle XIX. Al costat de Balzac, Flaubert, Dickens, Manzoni, Tolstoi, els altres grandíssims novel•listes del segle. Però per què és diferent? Balzac, Flaubert, Dickens, Manzoni volien radiografiar la societat, Tolstoi volia transformar-la, però Dostievski anava molt més enllà, perquè el que ell volia era redimir ni més ni menys que la humanitat sencera. Redimir-la de què? Dels pecats contra la religió o contra Déu? No. Volia redimir-la de la seva part fosca, la seva part incomprensible, la seva part violenta i mesquina, volia, en definitiva redimir aquesta part fosca que hi ha en tota persona, anticipant-se uns quants anys a Freud. Per això les seves novel•les contenen i transmeten aquesta mena de passió encomanadissa, aquesta mena de misticisme que no és religiós ni moral. Res ens enfonsa en un terreny tan poc tangible, tan poc jutjable moralment, tan poc nítid ideològicament ni més humà que una novel•la de Dostievski. Alguns (i importants) diuen, ho hem vist als textos que vaig enviar, que Dostievski no sabia escriure. Això és, és clar, una bajanada, i només correspon a una idea feta reductora del que significa saber escriure i una ignorància de les possibilitats expressives del llenguatge literari. Potser sí que, com passa sovint, és va anticipar a la seva època i va trencar esquemes, però tampoc crec que ho fes gaire conscientment, si tenim en compte les condicions en què va escriure la majoria de les seves novel•les, amb breus terminis obligats per raons econòmiques d'un parell de mesos. Crim i càstig, en tots aquests sentits, és probablement la més representativa de les seves novel•les.

Albert Mestres

Fiodor Dostoievski per Andreu Nin i Jorge Luis Borges

Retrat of Dostoyevsky per Vasily Perov, 1872

 

L’Albert Mestres ens fa arribar dos textos que ens poden servir d’introducció a la lectura d'estiu del club: Crim i càstig .

Un és el pròleg de la traducció al català d’Andreu Nin que és l'edició que la majoria de nosaltres llegim.

Pròleg d'Andreu Nin

L’altre també és un pròleg. En aquest cas el va escriure Jorge Luis Borges a “Los Demonios” de Dostoievski .

Como el descubrimiento del amor, como el descubrimiento del mar, el descubrimiento de Dostoievski marca una fecha memorable de nuestra vida. Suele corresponder a la adolescencia, la madurez busca y descubre a escritores serenos. En 1915, en Ginebra, leí con avidez Crimen y castigo, en la muy legible versión inglesa de Constance Garnett. Esa novela cuyos héroes son un asesino y una ramera me pareció no menos terrible que la guerra que nos cercaba. Busqué una biografía del autor. Hijo de un cirujano militar que murió asesinado, Dostoievski (1821-1881) conoció la pobreza, la enfermedad, la cárcel, el destierro, el asiduo ejercicio de las letras, los viajes, la pasión del juego y, ya en el término de sus días, la fama. Profesó el culto de Balzac. Envuelto en una vaga conspiración, fue condenado a muerte. Casi al pie del patíbulo, donde habían sido ejecutados sus compañeros, la sentencia fue conmutada, pero Dostoievski cumplió en Siberia cuatro años de trabajos forzados, que nunca olvidaría. Estudió y expuso las utopías de Fourier, Owen y Saint-Simón. Fue socialista y paneslavista. Yo había imaginado que Dostoievski era una suerte de gran Dios insondable, capaz de comprender y justificar a todos los seres. Me asombró que hubiera descendido alguna vez a la mera política, que discrimina y que condena. Leer un libro de Dostoievski es penetrar en una gran ciudad, que ignoramos, o en la sombra de una batalla. Crimen y castigo me había revelado, entre otras cosas, un mundo ajeno a mí. Inicié la lectura de Los demonios y algo muy extraño ocurrió. Sentí que había regresado a la patria. La estepa de la obra era una magnificación de la Pampa. Varvara Petrovna y Stepan Trofimovich Verjovenski eran, pese a sus incómodos nombres, viejos argentinos irresponsables. El libro empieza con alegría, como si el narrador no supiera el trágico fin. En el prefacio de una antología de la literatura rusa Vladimir Nabokov declaró que no había encontrado una sola página de Dostoievski digna de ser incluida. Esto quiere decir que Dostoievski no debe ser juzgado por cada página sino por la suma de páginas que componen el libro. (Prólogo de J L Borges al libro "Los Demonios" de F Dostoievski)

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/