La Mary Nash del club de lectura ens fa arribar aquesta reflexió sobre "El cor de les tenebres":

Amb ganes de escoltar les vostres opininos sobre el llibre. Aqui un petit comentari sobre aquest llibre tant fosc.

Edward Said en Cultura e imperialisme fa una denuncia del llibre de Conrad el Cor de les tenebres com a mostra de la prepotència imperial civilitzadora de Gran Bretanya. Es a dir, no considera la visió de Marlow com a denuncia anticolonial si no com a reforçament colonial del imperi que manifesta la superioritat de la civilització occidental front a la barbàrie africana.


Aquí un fragment del text de Said:


...los relatos de Conrad actualizan el gesto imperial de apoderarse virtualmente del mundo entero y muestran sus beneficios aunque también subrayen sus insalvables ironías. La visión historicista de Conrad engloba los otros elementos narrativos de la secuencia novelística; en su dinámica se erige a Marlow, Kurtz y África como objetos de una incomprensión constitutivamente superior, aunque se admite que problemática.

....buena parte de la narrativa conradiana, se dedica a aquello que elude la expresión articulada: la jungla, los nativos desesperados, el gran río, la vida oscura, magnifica e inefable de África. En la segunda de las dos ocasiones en que un nativo pronuncia una palabra inteligible, Conrad la pone en boca de una “insolente cabeza negra” que aparece en la puerta para anunciar la muerte de Kurtz, como si solo el pretexto europeo pudiera lograr que un africano hablase con coherencia. El relato de Marlow es menos el reconocimiento de una diferencia esencial de África que la admisión de la experiencia africana como parte de la significación mundial de Europa. ...deshumaniza totalmente la población africana

Joseph Conrad (1857-1924) és un novel•lista singular. D’origen i llengua materna polonesa ha esdevingut un dels grans narradors en llengua anglesa de principis del segle XX. Malgrat que les seves novel•les acostumen a adoptar el format de la novel•la d’aventures exòtica, seguint les passes de R.L. Stevenson, i el to del romanticisme, són una anticipació , probablement per la seva biografia personal, de la novel•lística contemporània. Sota l’aparença aventurera s’hi amaga la crisi d’intentitat de l’home com a individu i com a col•lectivitat a través de la mirada crítica a la societat victoriana i colonialista. Les oposicions i complicitats entre bé i mal, entre salvatge i civilitzat, s’entrellacen a través de personatges desorbitats i els seus testimonis, com és el cas de Kurtz i Marlow.

Albert Mestres

Us enllaço amb un article molt interessant sobre "El cor de les tenebres" d’Eduard Vilella publicat a la revista “Els Marges" núm 53, 1995. És llarg però imprescindible. Jo ja he acabat de llegir la novel·la i, tot i que té moltes lectures, a mi la que més m’ha interessat és la que està relacionada amb el descobriment , per part del protagonista, de la part més fosca i salvatge de l’ésser humà. Un recorregut interior que Conrad simbolitza a través d'aquest viatge per riu selva endins, un camí cada vegada més hostil, més irreal.
Crec que és un text marcat per l’època en què es va escriure (1902), amb un clar to anticolonitzador “La paraula “ivori” sonava per l’aire, xiuxiuejada, sospirada. Semblava que l’invoquessin. Una olor de rapacitat imbècil se sentia pertot, com una bafarada que vingués d’algun cadàver”.
Amb dos personatges clau: Marlow i Kurtz, els dos únics homes amb nom propi. M’agrada la descripció que fa el narrador del primer al principi del relat: ”El pitjor que es podia dir d’ell era que no representava la seva classe. Era mariner, però també rodamon, mentre que la majoria de mariners porten, si es pot dir així, una vida sedentària. Són d’esperit casolà i la seva llar –el vaixell- sempre va amb ells; i també el seu país, la mar”.
Un home, Marlow, que ens farà còmplices de la seva aventura mostrant-nos les seves pors, els seus raonaments a partir del que veu i viu, amb un to que a vegades, poques, conté una certa ironia; com quan s’adona, sense previ avís, que els homes que els acompanyen riu amunt són caníbals i que al vaixell no hi ha res per menjar: “Els vaig mirar amb un interès sobtadament augmentat; no perquè se m’acudís que podien menjar-se’m al cap de poc, encara que us haig de dir que només aleshores em vaig adonar –sota una llum nova, la veritat-, que els pelegrins tenien un aspecte força malsà i vaig tenir l’esperança, que el meu aspecte no fos tan –com ho diria?- tan poc mengívol”.
Marlow continua el seu camí que acaba tenint un sol objectiu: Kurtz. La seva curiositat envers aquest personatge tan particular se’ns encomana. Perquè és la mateixa curiositat que sentim per qualsevol persona que està a un extrem de la nostra percepció del que és ser humà o no ser-ho, de quins són els nostres límits i què fem quan hi som.
“Com podríeu fer-vos càrrec, vosaltres que teniu una terra sòlida sota els peus, que viviu envoltats de veïns amables disposats a animar-vos o a caure-us al damunt, vosaltres que camineu delicadament entre el carnisser i el policia, en el terror sagrat de l’escàndol, la força i els manicomis:..? Com podríeu imaginar-vos en quina regió concreta dels temps primitius pot anar a parar un home portat per uns peus sense cap lligam, impulsats per la soledat, una soledat completa sense cap policia, el silenci, el silenci total, on no se sent la veu de cap veí amable que xiuxiuegi l’opinió pública? Aquestes petites coses són les que importen. Quan desapareixen, cal recórrer a la pròpia força innata, a la pròpia capacitat de lleialtat. Els principis no serveixen:”

L'article:

El macabre, espai de l'altre. Tenebra i evolució personal de Joseph Conrad.

I ara només resta desitjar-vos un bon any nou i unes bones lectures. I per començar bé, una mica d'alegria, encara que no hi hagi una cançó més allunyada del llibre....