« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Joaquim Carbó"

Els orangutans: 50 anys

De manera gairebé simultània celebrem els 50è aniversari de dues obres de Joaquim Carbó molt diferents entre elles i amb un recorregut editorial i de lectura antagònics. Un és el del clàssic La casa sota la sorra que es va commemorar l’any passat, el seu llibre més reeditat, una obra que s’ha convertit en un referent obligatori quan parlem de literatura juvenil. Per un altre costat, enguany celebrem (i molt!) els 50 anys d’una obra menys coneguda:Els orangutans, una novel·la escrita l’any 1967 i protagonitzada per un ulisses quotidià i pelacanyes, perdedor absolut, a qui acompanyem en la seva penosa odissea d’un dia, igual que el Leopold Bloom de James Joyce, tot i que canviem Dublín per una Barcelona sòrdida i un poble que, qui sap, potser està inspirat en Caldes.

Joaquim Carbó: Autor de Capçalera de la biblioteca de Caldes de Malavella

Ens trobem amb un relat que combina acció i reflexió, narrat en primera persona. El text flueix amb rapidesa i és molt divertit i canalla, ple de frases fetes i d’expressions populars. El protagonista i l’estil són similars als de l’última novel·la de Carbó Va com va (2015). Ell mateix explica que a l’any en què es va publicar Els orangutans no s’havia de passar forçosament per la censura però que si els primers quinze dies de publicació rebien queixes, el llibre s’havia de retirar. Van passar quinze dies angoixants perquè parlem d’un personatge obsessionat pel sexe i d’un relat que traspassava força les línies vermelles d’aquell temps.

Quan li demano a en Joaquim que em confirmi aquest punt m'escriu el següent:

La qüestió de la censura és talment com dius tu: la llei Fraga va suprimir la "censura prèvia", és a dir, que no calia que les editorials sotmetessin els llibres a la censura abans de publicar-los... Això estava molt bé i semblava obra d'un liberal, però se sabia que si dintre dels primers quinze dies de la publicació hi havia alguna persona benintencionada que denunciava el llibre per atemptar contra algun dels principis del sistema, l'autoritat podia requisar tots els exemplars que hi hagués al magatzem així com els que podien quedar a les llibreries. Com pots comprendre, els editors de Nova Terra -Alfonso Carlos Comin i Josep Verdura- i jo vam passar dues setmanes ben esporuguits perquè ens temíem que ens la retiressin d'un moment a l'altre. Per sort, no va passar res, segurament perquè no el devia llegir cap carca. Ja està tot explicat!" J. Carbó

A la biblioteca no ens cansem de reivindicar l’obra per a adults de Joaquim Carbó, sobretot perquè la destinada a nens i joves ja és reconeguda, però no tant aquesta més bandarra. Per sort nostra, estem vivint un just rebrot i tot gràcies a una editorial que hi està apostant fort: Males Herbes. A ells devem la publicació de Va com va, la reedició d’ Els orangutans i la pròxima publicació de la nova obra de ficció de Joaquim Carbó: La vorera. No els ho podrem agrair mai prou. 

Mercè Barnadas

El lladre de bicicletes

Crònica de la trobada amb Joaquim Carbó el 26 de febrer de 2016. Amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes.

El soldat italià que li va robar la bicicleta a la tia d’en Joaquim Carbó la primavera del 1944 a Caldes també ens va robar els últims minuts de la sessió del club. La impactant història dels soldats salvats del naufragi del cuirassat Roma durant la II Guerra Mundial ens té atrapats i és fàcil que ens hi aturem. I divendres, a més a més, tot quedava a casa...
Però abans vam comentar les dues obres d’en Joaquim que havíem escollit d’entre tota la seva obra per a adults, que comença l’any 1962 amb La sortida i l’entrada.
Els llibres eren el recull de contes Cadàvers ben triats (Pagès, 2010) i la seva darrera novel·la Va com va (Males Herbes, 2015). Dues obres que brollen de la llibreta on Carbó anota tot el que la quotidianitat li suggereix, que és molt.


Cadàvers ben triats va néixer a partir de dos o tres contes escrits que tenien com a tema principal la mort. Un humor negre i àcid recorre totes les narracions, algunes de les quals t’arranquen una bona riallada. Totes les històries tenen un punt de transgressió i originalitat que ens agrada molt.

La seva última novel·la Va com va ha tingut més sort i ha anat a parar a mans d’uns editors (Males Herbes) orgullosos de poder publicar una obra de l’autor de La Colla dels deu, que els va introduir a la lectura. Va com va narra el periple delirant d’un personatge sense nom (“cent per cent perdedor”) que, empès per circumstàncies personals molt lligades a la nostra societat en crisi, s’ha de buscar la vida com pot. Un Ulisses a la catalana. Anem resseguint a través d’ell situacions que reconeixem i que ens podrien semblar absurdes o grotesques però que, tristament, veiem cada dia al telenotícies. Un perfil d’ “oficinista i tronat” que trobem en altres obres seves i amb el qual, ens va confessar el propi autor, s’hi sent identificat. La novel·la l’escriu en un llenguatge proper i està plena d’expressions populars i de bon humor, a vegades pertorbador.

Em van explicar que, un dels acusats, enxampat in fraganti, quan van enllestir el judici, va dir al jutge que no tenia prou diners per pagar la multa, però que si el deixaven sortir, tornaria abans d’una hora amb l’import corresponent o, abans i tot, si li tornaven la pistola de fogueig que li havien confiscat. 

Esperem impacients el proper llibre del nostre autor “De capçalera” a qui admirem i apreciem. Us animem  a descobrir la seva obra per a adults, injustament tractada. Us sorprendrà.

I que sapigueu que el tema de la bicicleta encara porta cua!

Pedra de tartera per Joaquim Carbó

Joaquim Carbó, Guillem-Jordi Graells i Maria Barbal durant l'entrega del premi Jaume Fuster de l'AELC

L’any 1985 Pedra de tartera guanyava el Premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil. Era la primera novel·la de Maria Barbal i el veredicte va comptar amb la unanimitat del jurat. Un dels membres d’aquest jurat fou, ni més ni menys, que Joaquim Carbó. Ell mateix ens ha fet arribar un article publicat l’any 2009 al diari Avui, quan Maria Barbal acabava d’aconseguir el Memorial Jaume Fuster, un premi honorífic instituït per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, i que cada any s’atorga per votació entre els socis. L'any 2002 l'havia guanyat el mateix Carbó. Aquest és l'article que li va dedicar Vicenç Villatoro per a l'ocasió.

Memorial Jaume Fuster (II): Quim Carbó

De l'article dedicat a Maria Barbal de Joaquim Carbó he seleccionat els fragments relacionats amb Pedra de tartera però val la pena llegir-lo sencer. Al final hi trobareu l'enllaç.

Obrim amb el recel inicial sobre la recepció de la novel·laconseqüència del públic a qui s'adreça el premi:

El veredicte, però, va ser per unanimitat perquè tothom sabia el meu entusiasme per aquesta novel·la des del moment que vaig llegir-ne el mecanoscrit. Si llavors ja vaig pensar que era una novel·la extraordinària, tenia els meus dubtes pel que feia a la recepció que li dispensaria el públic si s’editava, com així va ser, en una col·lecció juvenil, és a dir, per a lectors mandrosos, ja que a aquests potser els podria costar de llegir-la perquè a la novel·la no hi ha cap concessió a la facilitat... A part, l’etiqueta “juvenil” amb què l’encotillava la col·lecció - que era El Nus, de Laia - podia portar a la indiferència del públic en general que tenia tot el dret de llegir-la i entusiasmar-s’hi. Els dubtes, però, es van esvair quan tot seguit, el mateix any de la seva aparició, ja va rebre el premi Creixells a la millor novel·la publicada aquell any sense tenir en compte cap etiqueta de gènere.
Per sort, l’interès del tema, l’originalitat d’exposar-lo, el rigor amb què tractava els personatges i una delicadesa especial va ajudar a crear aquell perfum misteriós que desprenen les obres literàries que perduren en el temps. Pedra de tartera s’ha mantingut al llarg d’aquests vint-i-cinc anys en primera línia, tant pel que fa a les lectures recomanades al Batxillerat, com a la tria personal del públic en general.

Ens la fixa dins l’espai literari de l’època

Per situar-nos una mica en aquest abril de 1985, quan surt la crítica de la novel·la acabada de publicar, voldria esmentar de passada la llista dels llibres més venuts del moment amb què va haver de competir: Llibre d’absències, de Martí Pol; Al meu cap una llosa, d’Olga Xirinachs, el tercer volum dels Quaderns d’en Marc, d’autor anònim, però que tothom atribuïa a Manuel de Pedrolo; Crineres de foc, de Maria Antònia Oliver i La llista d’Adrien Messenger, de Philip Roth...

Enumera les virtuts de Pedra de tartera:

El trencament que va significar en relació al to narratiu

Efectivament, la Maria escriu aquest relat d’acord amb una tècnica que trenca amb la novel·la del passat, quan el narrador dominava la situació, subministrava els fets, els analitzava i els jutjava. Ella, simplement, els exposa per tal que siguem nosaltres, els lectors, els qui en fem el judici.

La seva universalitat

Per si algú podia pensar que Pedra de tartera havia iniciat cert declivi al cap de vint-i-cinc anys de la seva publicació, hi ha hagut un altre esclat: l’èxit de Frankfurt, que ja venia precedit per la Fira de Leipzig. Pedra de tartera s’ha ficat els alemanys a la butxaca! Per què? La mateixa autora ho explicava ara fa un any, penso que amb un excés de modèstia, quan deia que els alemanys també havien tingut la seva guerra i això els feia més sensibles al tema... No. De novel·les que tractin aquests temes n’hi ha milers, i el que distingeix Pedra de tartera és la manera d’estar explicada i la riquesa interior que s’intueix de la protagonista.

El llenguatge

Podríem parlar del llenguatge en uns moments que tot tendeix a rebaixar-ne el to per facilitar la comprensió, quan s’acaben d’engegar col·leccions escrites en “català fàcil”, aptes per a les fornades d’immigrants que omplen les aules de les escoles, com si els estàndards que ja es feien servir a les col·leccions juvenils fossin massa complicats. La Maria diu que utilitza el llenguatge de la comarca, dels Pallars, i familiar. I no s’inventa res. Intenta que la llengua dels personatges s’acosti a un model exacte del que enraonen: les paraules de la terra. Però la preocupa i decep que algú li digui que així que s’hi va posar ja va haver de recórrer al diccionari

I l’ambició literària de l’autora que, malgrat l’èxit del seu primer llibre, espera que el millor encara hagi d'arribar. Per sort nostra.

Que Maria Barbal toca de peus a terra ho demostra en la conversa que va tenir amb Eva Piquer (Cultura de l’Avui - 3 d’abril 2008): “Sóc conscient que, molt probablement, no escriuré res més de tan ben acollit. Però aquesta certesa no em frena: segueixo escrivint amb total llibertat. Em considero molt afortunada, una cosa així podria no haver-me passat mai”. I tenia tota la raó. És un misteri més de la nostra professió. Per sort, però, el cas de la Maria no és el mateix que el de Manuel de Pedrolo, que avui és molt més recordat per aquella novel·la de to menor, el Mecanoscrit del segon origen, que no pas per l’ambiciós i impossible experiment de les onze obres del cicle inacabat Temps obert, el Procés de contradicció suficient, Totes les bèsties de càrrega o tants altres títols d’una passió total per la narrativa... A més a més, Maria Barbal, com ella mateixa confiava en aquella entrevista, té altres oportunitats i creu que el millor llibre encara no l’he escrit, que encara està per escriure.

Aquí hi trobareu tot l'article:

MARIA BARBAL GUANYA EL MEMORIAL JAUME FUSTER (Diari Avui)

Així doncs, aquest any celebrem el trentè aniversari de la publicació de Pedra de tartera i és per això que Maria Barbal ha estat escollida Escriptora de l'any i rebrà l'homenatge que es mereix. Entre tots els actes destaquem la taula rodona-debat "Per a una relectura de Pedra de tartera", el dimarts 9 de juny, en la que intervé Joaquim Carbó. Estarem al cas.

Joaquim Carbó per Albert Mestres

El divendres 27 de febrer, dins el marc del projecte "De capçalera", ens visitarà en Joaquim Carbó. És una sessió que compta amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes. El conductor del club de lecturta, l'Albert Mestres ens fa una introducció prèvia.

Joaquim Carbó és un autor sobretot conegut per la seva contribució a la literatura juvenil (era el cas també d'Emili Teixidor, que ens va visitar fa uns anys), i especialment les aventures d'en Pere Vidal. Forma part, encara que segurament com a degà, del que es coneix com a generació dels setanta, un grup d'escriptors, sobretot narradors, que es van trobar en unes circumstàncies molt especials per crear la seva obra. D'una banda, la situació política del final de la Dictadura requeria un activisme i compromís tant personal com literari. D'altra banda, la literatura catalana venia d'una situació de precarietat absoluta i repressió, producte de la prohibició i els entrebancs que l'havien portat al caire de la desaparició, després d'una etapa esplendorosa que comença a mitjan segle XIX.

Emili Teixidor, Josep Vallverdú i Joaquim Carbó

Als anys cinquanta i seixanta s'inicia la recuperació i es publiquen autors narradors que avui considerem fonamentals de la nostra literatura, com ara Rodoreda, Villalonga (en vam llegir Mort de dama també fa uns anys), Sales (que també vam llegir fa un parell d'anys). Les obres que aquests autors publicaven són el que en podríem dir alta novel•la de gran qualitat. El narradors de la generació dels setanta van sentir la necessitat d'ampliar el ventall de registres de la nostra literatura, que altrament semblava abocada a perdre una de les experiències fonamentals de les literatures del segle XX, i hi van posar gran esforç: novel•la negra, novel•la fantàstica, novel•la eròtica, novel•la de terror, tots els gèneres considerats menors però que havien assolit gran altura durant el segle XX havien de ser incorporats a la nostra literatura, i amb ells els seus registres lingüístics indispensables. Per fer-ho, a més de publicar individualment, van crear un col•lectiu literari anomenat Ofèlia Dracs, al qual van pertànyer entre altres, el mateix Carbó, Jaume Cabré, Jaume Fuster, M. Antònia Oliver, Emili Teixidor, Margarida Aritzeta, etc. El col•lectiu publicava volums amb narracions curtes dels diferents components dedicats cada un a un d'aquests gèneres: Deu pometes té el pomer (1979), Lovecraft, Lovecraft (1981), Negra i consentida (1983) i altres. De l'enorme esforç d'aquests autors, tanmateix, no se'n beneficiar en el sentit de reconeixement públic tant ells, amb algunes excepcions que no cal dir, com autors de generacions següents que van trobar el terreny ja treballat.

El Col·lectiu Ofèlia Dracs l'any 1985


És el cas de Joaquim Carbó, autor d'una vuitena de novel•les i una desena de llibres de narracions que no han trobat el mateix reconeixement del públic que els seus llibres juvenils. Aquest cop llegirem Cadàvers ben triats, un recull de narracions que graviten al voltant de la mort en estranyes circumstàncies. Són narracions plenes de fina ironia i lectura delectable.
 

Albert Mestres

Projecte De Capçalera

A la biblioteca de Caldes participem en el projecte DE CAPÇALERA impulsat pel Servei de Biblioteques de la Generalitat. Un projecte que demana a les biblioteques que reconeguin de manera preferent un d'aquests escriptors/escriptores de trajectòria literària contrastada i amb els quals mantenen una relació de proximitat i, al seu torn, que els escriptors triïn també una biblioteca predilecta o DE CAPÇALERA.

En aquest enllaç hi trobareu informació sobre el projecte i també les biblioteques i autors que hi participem. Es defineix com a Viquiprojecte perquè un dels compromisos de la biblioteca és mantenir actualitzada l'entrada de l'escriptor a la Viquipèdia.

Projecte De Capçalera

El nostre autor DE CAPÇALERA és en Joaquim Carbó, com no podia ser de cap altra manera. Ara mateix estem creant un espai destinat a preservar i difondre la seva obra, la que tenim i la que anirem adquirint amb els anys. Sempre estem atents a les novetats que publica, tot i que no ens cal perquè en Joaquim sempre ens obsequia amb exemplars dels seus llibres tan bon punt els publica.

Un dels compromisos dels escriptors vers les seves biblioteques DE CAPÇALERA és redactar un text sobre les biblioteques i el seu paper com a agents culturals.

Aquest és el text que ha escrit en Joaquim Carbó i que sortirà publicat el proper mes de setembre, juntament amb els dels altres escriptors inclosos en el projecte.

Ja no sabem com agrair a en Joaquim la seva bona disposició i permanent generositat cap a la biblioteca de Caldes.

 

He de reconèixer que ja fa una pila d'anys que la meva relació amb les biblioteques és produeix més en qualitat de proveïdor que no pas de client. La meva avidesa lectora m’ha impulsat sempre que he pogut a comprar aquell llibre que em feia peça. Amic de les biblioteques, sí que ho sóc. I tant! Tinc el carnet de la Biblioteca de Catalunya i d'altres de Barcelona, i sé que puc entrar per la porta gran a la Ferrer i Guàrdia, de Caldes de Malavella. També he participat en diversos actes a la que porta el nom del meu bon i malaguanyat amic Jaume Fuster.
De petit, en els primers i terribles anys de la postguerra, hauria jurat, tot i que ara sé que no és veritat, que no n’hi havia, de biblioteques: ni públiques, ni escolars. Als col•legis que em van portar només tenien uns quants llibres d’estudi al servei dels mestres. Llavors, però, vaig tenir la sort que Vicença Ibáñez, una mestra excepcional, em regalés A orillas del Alto Yang-Tsé-Kiang -en castellà, evidentment, perquè el català només el podíem parlar al pati, i encara gràcies!-, per desmentir la idea que llegir novel•les era pecat, com feien creure les escoles religioses, fora que no es tractés de Fabiola o vides de sants.
Aviat vaig tenir el plaer de descobrir què era una biblioteca. No es tractava, però, d’un local espaiós, amb grans prestatges, taules i cadires a disposició del personal. No. Era, simplement, una habitació d’un pis del carrer Dènia, a Sant Gervasi, en el domicili particular d’uns bons amics i veïns de casa: la família Novell. Maria, la filla, que vorejava la trentena, tenia la seva biblioteca a casa, a l'estudi on es guanyava la vida fent classes particulars. Ensorrada moralment per la derrota a la Guerra Civil, s’havia negat a col•laborar en qualsevol empresa que signifiqués acostar-se als vencedors. La Maria va ser tan generosa que va posar tot aquell bé de Déu de lletra impresa al meu abast. A més de llicenciada en Filosofia i Lletres, era Bibliotecària: havia estudiat la carrera amb professors com Carles Riba i el doctor Rubió en companyia, entre d’altres, de Maria Aurèlia Capmany, Joana Raspall, i de la seva gran amiga Rosa Leveroni.
Als anys quaranta i cinquanta la biblioteca de la Maria era un tresor. Hi havia molts títols i autors que havien desaparegut de les biblioteques públiques. Només s'havien salvat aquells llibres que els titulars, exposant-se a ser sancionats, havien amagat en un racó de magatzem a l'espera d'uns temps millors que encara tardarien molt a arribar. En el meu record, molts títols de col•leccions populars com Novelas y Cuentos, editats en paper de diari, novel•les de l'editorial Calpe, i llibres catalans de tantes col•leccions, sobretot d'aquella mítica Proa de cobertes de color taronja: els nostres Puig i Ferrater -El cercle màgic-; Oller i Rabassa -Quan mataven pels carrers-; Miquel Llor i la seva Laura; Sebastià Juan Arbó, Maseras, Vernet, Bertrana, Trabal, Jordana, i..., al costat dels de sempre, tan estimats, com Dickens, Tolstoi, Balzac, Dostoievski... Fins i tot, el David Golder, d'Irene Nemirovski, aquella jueva que, al cap de molts anys, hem redescobert gràcies a la seva filla, que va travessar mig món amb l'original de la Suite francesa, que va poder salvar del camp de concentració on va morir la mare.
En aquest moment convuls, tan ple d'incerteses provocades per les noves tecnologies que tant poden afectar la creació -la rapidesa dels ordinadors i la facilitat de correcció-; els llibres electrònics; la substitució de les enciclopèdies per la consulta immediata -fins i tot per telèfon mòbil!-; i la desaparició de tantes llibreries ¿qui es pot atrevir a endevinar el futur que ens espera?
No m'atreveixo a formular cap previsió pel que fa al de les biblioteques. Només puc dir que fins ara, i en el present, el seu paper ha estat i és fonamental per a tanta gent que necessita trobar un espai tranquil per llegir, per informar-se, per sospesar un cop més aquell volum que se l'emportarà a viatjar pel món i per l'espai. I, fins i tot, per a aquells estudiants als qui l'estridència d'un televisor a un volum excessiu els pot impedir que estudiïn a casa. I, encara més, per a aquells que necessiten treballar simultàniament amb tres o quatre volums que els aportin la informació que necessiten.
No cal dir que espero que superin tota mena d'esculls i que desitjo de tot cor que tinguin llarga vida al servei d'aquells que sentim la necessitat de llegir, és a dir, de pensar. És a dir, de viure.

Joaquim Carbó 

Crònica de la trobada amb Joaquim Carbó

Divendres passat ens vam trobar per a comentar el llibre Paraules d’Opòton el Vell però la veritat és que el vam deixar una mica de banda i vam aprofundir en el seu escriptor: Avel·lí Artís-Gener,  Tísner, i, aprofitant que teníem amb nosaltres en Joaquim Carbó, vam presentar el seu últim llibre: Pantalons curts (Ara llibres, 2013).

En Carbó ens va llegir el text que havia preparat per a la celebració del centenari del naixement de Tísner. Un text que repassa la vida i obra d’aquest home polifacètic, de qui en va destacar un entusiasme particular per tot allò que feia: l’escriptura, l’escenografia, la conversa, la mecànica, etc.

Per conèixer Tísner a fons, en les seves pròpies paraules, aquí teniu el programa d'entrevistes que conduia Josep Maria Espinàs.

Identitats. (Octubre del 1984)

Com que no volem deixar completament abandonat el nostre estimat terrissaire mexicà, us recomano aquest recull d'informació a la revista Lletra de la UOC dedicat a les Paraules d'Opòton el Vell , que comença amb aquesta descripció:.

Novel•la d’Avel•lí Artís Gener, elaborada a Mèxic, que requerí un enorme treball de documentació històrica i antropològica i que ha estat considerada per la crítica la seva obra mestra pel seu artifici lingüístic i estructural. És una subversió de la crònica de la conquesta d'Amèrica perquè narra la "descoberta" a la inversa, és a dir, són els asteques els que per motius religiosos, l'any 1489, arriben a Galícia. Ara bé, no es tracta només d'una excel•lent paròdia temàtica i estilística de les cròniques, sinó que construeix de manera enginyosa un text humorístic i irònic que li serveix per parlar de la situació catalana a través del poble mexicà.


En aquest enllaç hi trobareu l'article sencer, seguit del que n’han dit els crítics i d'una entrevista curta però molt clarificadora de Màrius Serra a Tísner . No us ho perdeu.

Paraules d'Opòton el Vell (1968), d'Avel•lí Artís-Gener

Us penjo les fotos d’una trobada que va continuar amb una divertida conversa sobre la infància d’en Joaquim Carbó a Caldes. Una anècdota que em va agradar especialment va ser aquesta:


I jo, mentrestant a Caldes, tirant de la rifeta. És al poble on començo a anar a escolar, no pas a la classe dels més petits perquè el pare, a casa, ja m’havia ensenyat les lletres i els números. Com un llampec em passa pel cap el meu primer èxit escolar: un dia que la mestra ens va ensenyar les lletres d’impremta –de fusta, pintades de blanc- i ens va preguntar què deien. Després que fallessin un parell o tres de nens, jo vaig treure pit i la vaig encertar: P E U, deien! Diria que fins i tot em va felicitar.  Joaquim Carbó, Pantalons curts (Ara Llibres, 2013)


Quan ho vaig llegir no hi vaig caure però, és clar, aquesta escola que diu en Carbó era a l’actual biblioteca! Al mateix lloc on divendres ens comentava l’anècdota. Una escola només de nens, com tantes vegades m’han explicat aquests nens que ara ja són grans! Amb la seva biblioteca al lloc on ara ens connectem a Internet o l'antic porxo que ara s'ha convertit en l'espai on els més petits llegeixen contes i amb el pati on cultivaven petits hortets i que ara és....el Jardí d’en Pere Vidal! És fantàstic.

Joaquim Carbó. Perfil biogràfic

Aquest text és el mateix que podeu trobar al llibre  Personatges il·lustres del Gironès i la Selva (Acesa Abertis, 2009).


Joaquim Carbó i Masllorens va néixer a Caldes de Malavella, el poble de la seva família materna, l’any 1932, tot i que el seu domicili habitual ha estat sempre a Barcelona.

A Caldes hi va passar els anys de la seva infantesa que corresponen al període de la Guerra Civil, dels cinc els set anys. El seu pare era al front i la seva mare es va quedar a Barcelona. Malgrat l’anormalitat de la situació, el petit Joaquim Carbó va viure en aquest poble l’època més lliure de la seva vida, com ell mateix confessa. Un espai de temps dedicat a córrer pels boscos i aprendre a nedar a les basses, de classe a l’aire lliure per la por als bombardejos, de jugar molt i llegir poc.

La seva passió per la lectura li ve de ben petit, influit inicialment pel seu pare i la seva mestra, Vicenta Ibáñez i, més tard i de manera definitiva, per la bibliotecària veïna seva, Maria Novell, amb qui el va lligar una forta amistat.

Comença a escriure l’any 1958 i al 1962 publica el seu primer títol, un recull de narracions per a adults titulat La sortida i l’entrada. L’any 1961, vint-i-tres anys després de la desaparició d'En Patufet, es comença a editar la revista infantil Cavall Fort, ell en serà un dels fundadors i hi col•laborarà molt activament des del seu primer número.


Cinc anys més tard publicarà la que serà la seva obra més emblemàtica, la novel•la juvenil La casa sota la sorra per la que serà reconegut i de la quan ja se n’han fet més de 60 edicions. Un text que va convertir en còmic amb dibuixos de Josep M. Madorell. Seria el primer volum d’una sèrie amb títols com La casa sota les estrelles, La casa sota el mar, El país d’en Fullaraca

Carbó ha combinat sempre la narrativa per a joves i infants amb la d’adults i, en aquest sentit, ha estat membre històric del Col•lectiu Ofèlia Dracs, un grup d’escritors amb pseudònim, ara ja desaparegut. Altres títols que podem destacar són L’altre barri, La màgia del temps, Retrat amb negra, Operació Borinot i les més recents Rates amb ales, Joaquim Carbó, setanta anys on hi trobem una selecció de preguntes que li han fet nens i nenes en les seves xerrades a les escoles juntament amb l’estudi d’algunes de les seves obres, i la seva autobiografia Viure amb els ulls.

Fins arribar a la jubilació, la seva vida com escriptor la compaginava amb la seva feina d’administratiu a “La Caixa”, empresa en la qual va treballar quaranta anys i que li va permetre dedicar-se a la literatura.

La relació amb Caldes de Malavella ha estat sempre estreta, vinculada principalment pels llaços familiars. El seu carácter amable i la seva actitud oberta i generosa ha fet que sovint participés en activitats que se li han proposat des de diferents institucions municipals. El premi de microliteratura que organitza l’Ajuntament porta el seu nom i està inspirat en un dels seus llibres: Bonsais de paper. L’any 2008 la biblioteca municipal va inaugurar un jardí exterior, un espai més de lectura i d’activitats literàries i musicals, i li va donar el nom de l’intrèpid heroi de les aventures de La casa sota la sorra, el Jardí d’en Pere Vidal.


L’obra de Joaquim Carbó ha obtingut diversos premis literaris, en destaquem el Memorial Joan Fuster (2002) pel conjunt de la seva obra i el Premi Trajectòria (2011), un reconeixement a les cinc dècades d’ofici i al més d’un centenar de llibre publicats.

L'últim llibre que ha publicat són les memòries d'nfància i una part d'aquest relat és a Caldes: Pantalons curts (Ara llibres, 2013)

Josep Maria Castellet (per Joaquim Carbó)

 

En primer lloc, i per si no ho havia dit mai públicament, em va fer molt feliç que ja fa una pila d'anys es convoqués a Caldes de Malavella un premi de micro-relats amb el meu nom. I, aquest any, encara més, perquè l'heu dedicat al meu amic Josep M. Castellet.
A la tardor de 1977, ell, com a president, i jo com a tresorer, vam formar part de la primera junta de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. L'amistat i l'afecte, doncs, ve de lluny. I l'admiració que sento per la seva persona i obra, encara més. Entre moltes altres coses, li devem la major part del catàleg de les Edicions 62 i, en especial, de la col•lecció El Balancí que, en els primers temps, va obrir als lectors catalans la possibilitat de conèixer la millor novel•lística contemporània. Distingit; un pèl desmenjat, com si volgués treure importància a la seva feina, l'obra d'en Castellet es concreta, a més, en els retrats de diverses personalitats que ha conegut i en els llibres de records.
Visca!

Joaquim Carbó Masllorens

Adéu Emili Teixidor! (per Joaquim Carbó)

El nostre estimat i admirat Joaquim Carbó ens fa arribar un article on recorda el seu amic i també la carta que li va escriure a començaments d'any, quan la Universitat de Vic va investir Doctor Honoris Causa a l'Emili Teixidor. Ho encapçala amb unes paraules de condol.

ADÉU, EMILI TEIXIDOR!

Ahir a la tarda, en el curs d'un acte que se celebrava a l'Ateneu Barcelonès amb motiu del centenari de qui va ser gran editor i millor novel•lista, Joan Sales, ens va arribar la notícia de la mort d'Emili Teixidor i una ombra de tristesa es va apoderar de la sala. Que descansi en pau, l'amic inquiet, treballador, tan intel•ligent com inspirat.
La nostra relació ve d'antic, de fa molts i molts anys, i es pot fixar més o menys en la convocatòria del premi Folch i Torres de 1968, en què ell, Josep Vallverdú, Sebastià Sorribes i jo mateix vam concórrer amb uns llibres que avui encara es llegeixen: Dídac, Berta i la màquina de llligar boira, Rovelló, Viatge al país dels Lacets i La colla dels deu, respectivament.
De llavors ençà hem coïncidit sovint en tota mena d'aventures, empreses i conspiracions, sempre a favor dels nostres llibres, ja sigui per a infants o per a adults..
És molt possible que si no fos per l'èxit tan merescut de Pa negre la seva figura no seria tan reconeguda, però l'obra, la persona i la feina hi serien igualment.
Més que repetir algunes de les coses que aquests dies llegirem i trobarem a tots els diaris, em sembla oportú reproduir a continuació els correus que van intercanviar quan la Universitat de Vic el va investir Doctor Honris Causa.

 

EMILI TEIXIDOR, ESCRIPTOR I AMIC


La mort d'Emili Teixidor, un company molt admirat i estimat, ha entristit el món d'aquells que llegim i escrivim en català. Sabíem que patia una malaltia d'aquelles que no acostumen a perdonar, però la forma tan valenta de plantar-hi cara i les activitats que portava a terme ens feien creure que el mal avançava més lentament.
El Dia del Llibre de 2011 vam intercanviar uns correus electrònics en relació a la visita que acostumem a fer cada any un grup d'escriptors de llibres per a infants a les nenes i nens hospitalitzats a Sant Pau. L'Emili, en aquella ocasió, em va fer saber que no hi podia participar perquè a la mateixa hora també hi seria, ell, a l'Hospital, però per rebre-hi el tractament periòdic que el mantenia amb ganes de llegir i d'escriure, de viure, és clar!
Vam coincidir en alguna convocatòria dels premis Folch i Torres que es publicaven a la col•lecció Els grumets de La Galera, que dirigia Andreu Dòria. Encara avui, al cap de gairebé quaranta-cinc anys, el llibre premiat, Rovelló (Vallverdú), el finalista, Dídac, Berta i la màquina de lligar boira (Teixidor), i els altres dos, Viatge al País dels Lacets (Sorribes) i La colla dels deu (Carbó), mantenen l'interès d'un bon nombre de lectors tot i els anys que han passat i els canvis i modes imperants. I si en aquells llibres no hi havia ordinadors, ni telèfons mòbils, ni euros, era perquè encara no s'havien inventat o no ens havien arribat!
En aquells moments cap de nosaltres no s'adonava que érem uns pioners. Després del final de la guerra civil, havien passat gairebé trenta anys de prohibició de publicar contes i novel•les en català per a nois i noies. Llavors vam aprofitar una escletxa de la censura per fer moltes coses: editar llibres, cantar cançons, publicar una Gran Enciclopèdia, uns fets que a tots els països del món es produïen amb naturalitat, però que havien estat tancats a la nostra llengua.
Després, evidentment, cadascú va campar per les seves, tot i les sovintejades coincidències en actes, col•laboracions i subversions. La producció literària de l'Emili es va diversificar. Si per un cantó es va mantenir, sobretot els primers temps, com a militant del llibre juvenil amb textos tan celebrats com Les rates malaltes; L'ocell de foc; El soldat plantat; Frederic, Frederic, Frederic, Cor de roure..., també la va encertar amb una troballa molt especial: els volums que Cruïlla li va publicar de la Formiga Piga, un personatge que li va permetre, a base de rodolins i jocs de paraules, arribar als més petits, sempre, però, amb una intenció més aviat pedagògica d'establir certes complicitats i comparacions del món de la formiga amb els errors que cometem tots plegats quan acceptem la manera de viure que ens volen imposar.
Però el talent narratiu d'Emili Teixidor no podia quedar reduït a l'àmbit infantil i juvenil. La seva imaginació; el seu coneixement del món en què vivia i que eixamplava amb contactes i viatges; una àvida curiositat per tot el que és humà; la necessitat d'explicar tot allò que el preocupava i el que havia viscut, sobretot, en una tristíssima postguerra, el van portar a escriure textos tan importants com Sic transit, Gloria Swanson, Retrat d'un assassí d'ocells, El llibre de les mosques, Els convidats... És possible, però, que si no fos per Pa negre, l'excel•lent novel•la que ha estat portada al cinema amb tant d'èxit, la seva figura no seria tan coneguda ni reconeguda. I em penso que això seria injust perquè Pa negre és una baula més de l'obra madura, intensa, apassionant i intel•ligent que ens ha ofert al llarg de tota una vida dedicada a explicar-se i a explicar als altres el món convuls que li ha tocat viure.
El nostre públic lector té dret a sentir-se commogut per una pèrdua tan decisiva. El millor homenatge que li podem dedicar és rellegir algun dels textos que al llarg dels anys ens ha ofert amb tanta generositat.
Joaquim Carbó – juny de 2012

 


Barcelona, 20/02/2012
Estimat Emili,
M'hauria fet molt il•lusió poder-te abraçar dijous, a Vic, quan els prohoms de la Universitat es trauran el barret per reconèixer el teu talent de novel•lista i et faran l'honor d'investir-te doctor, però això no serà possible perquè estic acabant de passar una grip que m'ha tingut uns quants dies fora de circulació. Els de la Plana ja sabeu prou bé que a Vic hi fa un fred que pela, i a mi, ara mateix, em convé covar-la a la vora de l'estufa. Sóc una mica més vell que tu i ja saps que no tenim cap més remei que cuidar-nos.
La distinció t'arriba en un moment oportú. Vull dir, més aviat, que la Universitat no deixa de ser oportunista perquè si no s'hagués produït l'impacte popular de la teva obra en general, i de Pa negre en particular, és molt probable que no hi haurien pensat. I em sembla formidable que en lloc de ser els savis els que descobrissin els valors de la teva obra i fessin el possible per projectar-la al públic, hagi estat l'impuls popular de lectors i mitjans de comunicació el que els ha fet obrir els ulls. Sigui com sigui, benvinguda la decisió!
Com a membre d'una generació que porta tant de temps al peu del canó, he tingut ocasió de viure circumstàncies ben diverses. Per aquest motiu, no deixa de fer-me certa gràcia veure actituds crispades de gent força ben aposentada que ens vol fer creure que vivim en el pitjor dels mons. Llavors, recordo tants i tants anys d'escassesa, quan tot es produïa a les catacumbes, publicar un llibre en català era tot un èxit i una proesa que un autor entrés en una aula... El que em preocupa més d'aquest moment difícil és que podem retrocedir en coses tan importants com aquesta sanitat pública que tu també valores adequadament.
És possible que, tal com deies l'altre dia a l'Ara, ens faci falta gent que s'ho jugui tot, encara que jo no ho veig tan clar. Penso que si hem sobreviscut al llarg dels segles ha estat perquè hem practicat la prudència, encara que això faci impossible la plenitud. Si les coses es plantegessin sempre en els termes del “o tot, o res!”, temo que ja hauríem desaparegut del mapa. Això sí: em preocupa el doble llenguatge i les contradiccions constants en què cauen els que manen. Avui asseguren que aniran al notari a proclamar que no pactaran amb segons qui, i un parell d'anys després són tan amics... També penso que no podem caure en maximalismes impossibles de complir. Agafo el metro cada dia, miro les cares dels viatgers, escolto el que diuen i m'adono de la indiferència que la majoria sent per tantes coses que a mi em preocupen. Em sembla indispensable aixecar el nivell de vida i, sobretot, el cultural. Abocar el màxim de recursos a l'escola pública és imprescindible abans de poder formular segons quins plantejaments.
Prou, que desbarro! Et vull felicitar de tot cor tant per tu, com per la part que em toca. Considero que l'honor que et concediran a la Universitat de Vic ha de satisfer tants i tants companys del gremi que, com faig ara jo mateix, t'aplaudeixen perquè ens has fet quedar tan bé.
Una abraçada ben cordial i tot l'afecte de
Joaquim Carbó


La seva immediatíssima resposta (dos minuts després del meu correu):

Benvolgut Quim: Moltes gràcies! I en vida teva, que deien als pobles abans. Ja ens veurem un dia i xerrarem de tot. Una abraçada cordial
Emili Teixidor

 

Bonsai de Nadal

El llibre de Joaquim Carbó Bonsais de paper (Edi-liber, 1993) va ser el que va inspirar el nostre premi de Microliteratura, del qual ja portem vuit edicions. Ara estem preparant la propera, aviat en tindreu notícies. Bonsais de paper és un text que es pot dividir clarament en dues parts. La primera són microcontes, relats molt curts, de menys de deu línies. La segona és un experiment literari que Carbó elabora a partir del conte tradicional Els tres pèls del Diable. Comença escrivint un conte molt curt i, com quan es cuida un bonsai, el canvia de test, l'adoba, el rega i el van fent créixer fins que arriba a tenir més de cinquanta pàgines.

Aquest és el segon conte que trobem al llibre. Un conte de Nadal molt particular, com tots els relats que trobem en el recull que us recomano, amb molt sentit de l'humor, irònics, alguns força irreverents.

PER NADAL, TOTS A CASA

S'han reunit al voltant de la taula de Nadal a casa del vell, un guàrdia civil retirat. Al penja-robes del rebedor, al costat del pessebre, deixen les eines de treball per estar més còmodes. El noi gran és mosso d'esquadra, casat amb una municipala; la mitjana vigila un banc i festeja amb un ertzaintza que ha vingut de permís; la petita treballa en la seguetat d'uns grans magatzems i ha portat el policia nacional que li fa l'aleta. El vell s'emociona: si els pogués veure el seu pare, un guàrdia d'assalt a qui van sancionar acabada la guerra!

 

I ara una història nadalenca més tradicional. És el final de Smoke, una pel·lícula de la que ja us havia parlat. De fet, veureu un fragment en què els dos protagonistes miren les fotos que us vaig comentar en una entrada anterior. Un magnífic i emocionant conte de Nadal de Paul Auster.

Bones festes!

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/