« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Maria Barbal"

Amb Maria Barbal una nit de lluna plena

Ens hem esperat a escriure la crònica de la trobada amb Maria Barbal perquè sabíem que aquest dimarts passat se li retia un just homenatge aprofitant els 30 anys de la publicació de Pedra de tartera, una de les tres obres que vam comentar al grup de lectura de Cal Ferrer. Les altres dues eren País íntim i En la pell de l’altre.

Ens esperàvem perquè sabíem que un dels participants destacats de l’homenatge seria en Joaquim Carbó que, com ja vam comentar, fou un dels integrants del jurat que va atorgar, per unanimitat, el premi a la novel·la de Barbal l’any 1985. Carbó havia escrit un text per a l’ocasió que al final no va llegir perquè va improvisar, però que aviat penjarem en aquest espai. De moment, aquest és la seva crònica a la revista digital Núvol, publicada avui mateix,

Homenatge a Maria Barbal

La nostra trobada va ser molt especial. La lectura o relectura de Pedra de tartera ens va colpir però també les altres dues obres per què, com bé diu la Maria:

En trenta anys cap altra novel·la meva (Pedra de tartera) ha estat tan valorada. Ni aquelles que, com és normal, han estat escrites amb més ofici, amb personatges presumptament més ben perfilats que els de la primera obra, amb estructures més pensades, amb més bagatge literari

País íntim forma part d’aquestes obres. Vam constatar que l'estela que provoca l’èxit extrem d’una primera obra també la gaudeix/pateix en Joaquim Carbó, que encara se’l recorda bàsicament per La casa sota la sorra tot i que ha escrit moltíssim més i no només per a joves. Seria injust ser desagraït però segurament algunes obres de tots dos tindrien un reconeixement més gran sinó tinguessin damunt el pes d’aquesta gran obra inicial.

Vam comentar En la pell de l’altre i ho vam lligar a altres obres de Barbal, com Emma, novel·les que parteixen d’un fet real. En el cas d’En la pell de l’altre aquest fet és el descobriment de la mentida d’Enric Marco, que fou president de l’Associació Amical Mauthausen. Alguns de vosaltres no sabíeu quina era la història i no coneixíeu al personatge. Vam prometre que penjaríem un vídeo seu. Hem trobat aquest on explica la seva experiència com a deportat. Una experiència que mai va viure. Posa la pell de gallina.

Experiencia y superviviente en los campos de concentracion nazis

La gent del grup que després vam sopar amb Maria Barbal i el seu marit vam continuar la conversa alimentada aquesta vegada per experiències vitals d’alguns dels membres que van acabar d’arrodonir una vetllada memorable que va estar presidida per una gran lluna plena. Gràcies Maria!

Pedra de tartera per Joaquim Carbó

Joaquim Carbó, Guillem-Jordi Graells i Maria Barbal durant l'entrega del premi Jaume Fuster de l'AELC

L’any 1985 Pedra de tartera guanyava el Premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil. Era la primera novel·la de Maria Barbal i el veredicte va comptar amb la unanimitat del jurat. Un dels membres d’aquest jurat fou, ni més ni menys, que Joaquim Carbó. Ell mateix ens ha fet arribar un article publicat l’any 2009 al diari Avui, quan Maria Barbal acabava d’aconseguir el Memorial Jaume Fuster, un premi honorífic instituït per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, i que cada any s’atorga per votació entre els socis. L'any 2002 l'havia guanyat el mateix Carbó. Aquest és l'article que li va dedicar Vicenç Villatoro per a l'ocasió.

Memorial Jaume Fuster (II): Quim Carbó

De l'article dedicat a Maria Barbal de Joaquim Carbó he seleccionat els fragments relacionats amb Pedra de tartera però val la pena llegir-lo sencer. Al final hi trobareu l'enllaç.

Obrim amb el recel inicial sobre la recepció de la novel·laconseqüència del públic a qui s'adreça el premi:

El veredicte, però, va ser per unanimitat perquè tothom sabia el meu entusiasme per aquesta novel·la des del moment que vaig llegir-ne el mecanoscrit. Si llavors ja vaig pensar que era una novel·la extraordinària, tenia els meus dubtes pel que feia a la recepció que li dispensaria el públic si s’editava, com així va ser, en una col·lecció juvenil, és a dir, per a lectors mandrosos, ja que a aquests potser els podria costar de llegir-la perquè a la novel·la no hi ha cap concessió a la facilitat... A part, l’etiqueta “juvenil” amb què l’encotillava la col·lecció - que era El Nus, de Laia - podia portar a la indiferència del públic en general que tenia tot el dret de llegir-la i entusiasmar-s’hi. Els dubtes, però, es van esvair quan tot seguit, el mateix any de la seva aparició, ja va rebre el premi Creixells a la millor novel·la publicada aquell any sense tenir en compte cap etiqueta de gènere.
Per sort, l’interès del tema, l’originalitat d’exposar-lo, el rigor amb què tractava els personatges i una delicadesa especial va ajudar a crear aquell perfum misteriós que desprenen les obres literàries que perduren en el temps. Pedra de tartera s’ha mantingut al llarg d’aquests vint-i-cinc anys en primera línia, tant pel que fa a les lectures recomanades al Batxillerat, com a la tria personal del públic en general.

Ens la fixa dins l’espai literari de l’època

Per situar-nos una mica en aquest abril de 1985, quan surt la crítica de la novel·la acabada de publicar, voldria esmentar de passada la llista dels llibres més venuts del moment amb què va haver de competir: Llibre d’absències, de Martí Pol; Al meu cap una llosa, d’Olga Xirinachs, el tercer volum dels Quaderns d’en Marc, d’autor anònim, però que tothom atribuïa a Manuel de Pedrolo; Crineres de foc, de Maria Antònia Oliver i La llista d’Adrien Messenger, de Philip Roth...

Enumera les virtuts de Pedra de tartera:

El trencament que va significar en relació al to narratiu

Efectivament, la Maria escriu aquest relat d’acord amb una tècnica que trenca amb la novel·la del passat, quan el narrador dominava la situació, subministrava els fets, els analitzava i els jutjava. Ella, simplement, els exposa per tal que siguem nosaltres, els lectors, els qui en fem el judici.

La seva universalitat

Per si algú podia pensar que Pedra de tartera havia iniciat cert declivi al cap de vint-i-cinc anys de la seva publicació, hi ha hagut un altre esclat: l’èxit de Frankfurt, que ja venia precedit per la Fira de Leipzig. Pedra de tartera s’ha ficat els alemanys a la butxaca! Per què? La mateixa autora ho explicava ara fa un any, penso que amb un excés de modèstia, quan deia que els alemanys també havien tingut la seva guerra i això els feia més sensibles al tema... No. De novel·les que tractin aquests temes n’hi ha milers, i el que distingeix Pedra de tartera és la manera d’estar explicada i la riquesa interior que s’intueix de la protagonista.

El llenguatge

Podríem parlar del llenguatge en uns moments que tot tendeix a rebaixar-ne el to per facilitar la comprensió, quan s’acaben d’engegar col·leccions escrites en “català fàcil”, aptes per a les fornades d’immigrants que omplen les aules de les escoles, com si els estàndards que ja es feien servir a les col·leccions juvenils fossin massa complicats. La Maria diu que utilitza el llenguatge de la comarca, dels Pallars, i familiar. I no s’inventa res. Intenta que la llengua dels personatges s’acosti a un model exacte del que enraonen: les paraules de la terra. Però la preocupa i decep que algú li digui que així que s’hi va posar ja va haver de recórrer al diccionari

I l’ambició literària de l’autora que, malgrat l’èxit del seu primer llibre, espera que el millor encara hagi d'arribar. Per sort nostra.

Que Maria Barbal toca de peus a terra ho demostra en la conversa que va tenir amb Eva Piquer (Cultura de l’Avui - 3 d’abril 2008): “Sóc conscient que, molt probablement, no escriuré res més de tan ben acollit. Però aquesta certesa no em frena: segueixo escrivint amb total llibertat. Em considero molt afortunada, una cosa així podria no haver-me passat mai”. I tenia tota la raó. És un misteri més de la nostra professió. Per sort, però, el cas de la Maria no és el mateix que el de Manuel de Pedrolo, que avui és molt més recordat per aquella novel·la de to menor, el Mecanoscrit del segon origen, que no pas per l’ambiciós i impossible experiment de les onze obres del cicle inacabat Temps obert, el Procés de contradicció suficient, Totes les bèsties de càrrega o tants altres títols d’una passió total per la narrativa... A més a més, Maria Barbal, com ella mateixa confiava en aquella entrevista, té altres oportunitats i creu que el millor llibre encara no l’he escrit, que encara està per escriure.

Aquí hi trobareu tot l'article:

MARIA BARBAL GUANYA EL MEMORIAL JAUME FUSTER (Diari Avui)

Així doncs, aquest any celebrem el trentè aniversari de la publicació de Pedra de tartera i és per això que Maria Barbal ha estat escollida Escriptora de l'any i rebrà l'homenatge que es mereix. Entre tots els actes destaquem la taula rodona-debat "Per a una relectura de Pedra de tartera", el dimarts 9 de juny, en la que intervé Joaquim Carbó. Estarem al cas.

El país íntim de Maria Barbal: 2 de juny

Maria Barbal. País íntim. Columna, 2005

Acabes el llibre i restes molt de temps sota el seu magnetisme. Perquè la Maria Barbal en sap. De mica en mica t’absorbeix i et condueix per aquest País íntim, aquests països, de fet, el de la Rita, de la seva mare, de la seva terra, de la seva història. Un país en el qual t’instal·les perquè, malgrat tot, no n’ets del tot estrangera. El to és greu, reflexiu. Cada detall és transcendent, cada paraula definitiva. Una filla en una recerca constant de respostes i una mare presonera del seu dolor, mutilada emocionalment per la guerra. Una supervivent, con tantes altres:

Un exercit de criatures i joves que no podran estimar els seus fills amb petons i ho hauran de fer amb llàgrimes i paraules com durícies.

En aquest sentit, tot i que a un nivell diferent, m’ha fet pensar en el que ens va explicar i escriure l’Àurea de la seva mare. Ho recordeu?

Angelina Colubret i March. L'herència del silenci

Paraules que fereixen, petons inexistents i la castració emocional fins i tot en els somnis

Abans d’adormir-me retorno als moments de felicitat amb el Serni, un a un els penso. Li faig petons als llavis i a la cara, però em nego a entrar la llengua dins la seva boca. Em diries “carnús”, si ho fes, i no vull que em posi la mà sota les faldilles, rebria la teva condemna.

Però també hi ha altres temes: el canvi que suposa el fet d’abandonar l’ofegament del poble, el retorn com una persona diferent, la reconciliació. Una mica com Primavera, estiu, etc... de la Marta Rojals però en temps anteriors, més durs per les dones (d'aquí). No sé si és gaire adient aquesta comparació però a mi m’hi ha fet pensar. El paisatge com l’eix d’equilibri en moments de tempesta existencial

Em disposo a repassar les vacances que avui acaben, però el cotxe travessa el pont del riu, li dic adéu en silenci, de la carretera estant, no puc veure els revolts on he anat a mirar les aigües inquietes, les basses on m’he banyat cada estiu, les pedres amoroses sota el sol, l’ombra dels clops. Des que m’allunyo del poble, he descobert que el paisatge és com un ser estimat que mai no et fa retrets.

L’herència de la Guerra Civil als pobles, les lluites universitàries, la família, les pèrdues prematures, etc. Vides trencades que, malgrat tot, respiren moments de discreta i senzilla alegria.  No te n'adonaràs i acabaràs de bon matí plorant a llàgrima viva en un tren de rodalies.  

Hi ha moments que em sembla que has admès que el dolor forma part de la vida i que no ha d’esborrar-ne completament la felicitat.

Un plaer.

En parlarem amb ella el dimarts 2 de juny a les 19h a la bibliioteca.

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/