« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Haikus"

Camps de trèvol

A la nostra sessió japonesa ens hi va acompanyar Rosa Serra, autora del magnífic llibre de haikus BLAN COR, que ens va donar per al fons de la biblioteca. Uns versos que van acompanyats d’unes fantàstiques il·lustracions de Clara Sáez. Gràcies Rosa!

La seva introducció i els comentaris de l’Albert van confirmar la nostra sospita que el que sembla una composició poètica senzilla (tres versos curts) és, en realitat, un treball de depuració increïble. Això i la seva relació amb una tradició simbòlica mil·lenària fa que per a nosaltres, occidentals poc espirituals, esdevingui poc més que inabastable. És la punta d’un iceberg colossal.
Malgrat això, vam gaudir molt del llibre de Matsuo Basho L'estret camí de l'interior (Edicions del 1984, 2012) traduït de Jordi Mas López, del seu relat fora del temps, la seva connexió amb la natura i, com cecs, ens vam deixar portar pel seu guiatge oníric per terres estranyes.
Tot molt zen.

Fins i tot vam gosar a fer composicions poètiques pròpies. Són els nostres haikus. Comencem i acabem amb Rosa Serra.

PÈRDUA
T’enyoro tant que
A casa els vidres xisclen
Cor endins. Vent fort

 

l'ametller florit
el Montseny nevat
blanc sobre blanc
Albert Mestres
 

Groc, lliures, sempre
mimosa,força,avui
Jo,Jo,Or,Quim

Eulàlia


olor de llenya
cel gris vent plugim glaçat
bona lectura.

Montse Ariño



La blancor gèlida
alegra el cor.
Enlluerna els ulls
.
Rosó



Tremola l’arròs, inquiet
dins d’onades blanques,
surfeja el fòsfor.

Mercè
 


Juny foll de tiges
El cirerer destil.la
Mil gotes de sang

Montse Fernández

 

quan tot és tan fosc
en el bosc de la vida
amarats d'odi

Rosa

Arribat el capvespre
Plaer compartit
De silenci i lectura

Brigit

 

Rosa

Caminar

Us vull recomanar dos llibres molt relacionats amb L’estret camí de l’interior de Matsuo Basho que llegim al club. 

En aquest volum no hi trobem tankes ni haikus solitaris sinó que tot ell és una composició poètica sencera que s’anomena Renga. És un poema encadenat de cent estrofes compost col·lectivament per Sögi i els seus deixebles Shohaku i Socho l’any 1488. Llegir-lo és un plaer immens, parla de cels i d’oques i d’amor i de solitud amb l'estil delicat i eteri que ja coneixem en la poesia japonesa. M’agradaria que paréssiu atenció a aquest fragment del pròleg de Jordi Mas, el mateix traductor del llibre de Masho, on parla de les estrictes normes de versificació perquè només això ja té una força poètica impressionant. Llegir aquests versos és transportar-te en el temps i l’espai, tant exterior com interior.

La complexitat d’aquest conjunt normatiu era tan gran que es va fer habitual que a les sessions de composició de renga hi hagués un àrbitre que es limitava a assegurar-se el compliment. No cal estar al cas d’aquestes regles per gaudir de la lectura d’un poema encadenat, però en podem esmentar algunes a tall d’exemple: no hi pot haver més de cinc estrofes seguides sobre la primavera o la tardor ni tres sobre l’hivern, l’estiu, el budisme o les lamentacions; en un sol poema no es poden esmentar les oques silvestres més de dues vegades o el món com a concepte general més de cinc; els trams dedicats a la categoria de l’amor han d’estar separats per un mínim de cinc estrofes, i les referències als pins per un mínim de set; la lluna no es pot esmentar més de vuit vegades i les flors de cirerer, més de quatre en el conjunt de les cent estrofes.

Ara neva, us escullo aquesta tanka

la neu perdura
al cim, el peu s’emboira

aquest capvespre
l’aigua enfila un paisatge
perfumat de pruneres

Shohaku

Quina meravella!

L’altra proposta és una obra de referència que salta a través dels segles a l'altra part del planeta però que arriba al mateix lloc. Caminant, igual que Basho, Henry David Thoreau explora el nostre interior col·lectiu, cultural i emocional. Caminar és una forma de resistència.

És veritat, no som altra cosa que croats porucs, fins i tot els caminants d’avui, que no comencem projectes infinits i perseverants. Les nostres expedicions només consisteixen a anar a fer un volt i girar cua al capvespre per tornar a la vella llar d’on havíem sortit. La meitat de la passejada és el retorn sobre les nostres passes.

Els camins de Thoreau no són japonesos ni antics, són a Massachusetts en ple s. XIX. Camina cap a l’oest, cap a la natura salvatge, primigènia. Deixa enrere i rebutja la civilització i reivindica la persona com a part indissociable de la natura. S’enlaira i ens enlaira a nosaltres, literàriament i físicament.

Ens aferrem a la terra: que rarament ens enlairem! Crec que ens hauríem d’elevar més sovint. Hauríem de pujar dalt d’un arbre, si més no.

Imprescindible.

Mercè Barnadas

Matsuo Basho

Matsuo Basho segons Katsushika Hokusai (1760-1849), pintor i gravador del període Edo.

El haikú és al Japó una institució que supera el marc literari, ja que sintetitza el caràcter o la identitat de la cultura clàssica japonesa imperial. Si us interessa la mètrica, la introducció del traductor de L'estret camí de l'interior en dona molts detalls, però el que és extraordinari del haiku és que en un espai conceptual tan limitat com el que representen els tres versos de 5, 7 i 5 síl·labes s'ha de concentrar destil·lada l'essència de dos conceptes superposats, normalment un element de paisatge i un estat d'ànim, i un marcador de l'estació temporal. Això en fa aquests artefactes poètics tan difícils de copsar en la totalitat però tan intensament suggerents. El haiku té l'origen en el segle VIII dC, quan es comença a fer servir la mètrica de la tanka, de la qual deriva el haiku. Matsuo Basho, poeta del segle XVII, contemporani del nostre Fontanella, és un dels més grans poetes de haiku de la seva literatura.

Ara bé, el llibre que llegirem no és un recull de haikus, sinó una cosa encara més singular, un dietari de viatge on els paisatges i les emocions són plasmats en breus proses i poemes, la majoria dels quals haikus. Aquest llibre, malgrat la brevetat, és un clàssic absolut del la literatura japonesa, com el Quixot o Proust. Espero que en sabrem gaudir. Per amenitzar la sessió proposo fer un concurs de haikus: que cada u en porti un, els llegim i després votem.

Albert Mestres

Haikús i Tankes

A la trobada del club que vam dedicar a Josep Sebastià Pons vam comprovar que el seu amor pel detall l’apropava al minimalisme de la poesia japonesa. Aquest comentari va portar a l’Albert a parlar-nos de l’haikú, un poema d’origen japonès de tres versos amb unes característiques que el defineixen: parla d’una època de l’any, inclou un element natural i fa referència a un sentiment. Un dels mestres del haikú és el Matsuo Basho (1644-1694). Recordeu que vam parlar de la imatge del final d’estiu com a preludi de la decadència, com un senyal de que la mort és a prop? En aquest haikú de Basho que ens va recomanar l’Albert aquesta idea hi surt reflectida en la seva mínima expressió.

Al cim d'un arbre
el cadàver
d'una cigala.

Aquí en teniu dos més de Basho, més vitals i optimistes. Relacionats amb la primavera que estem a punt d'estrenar.

A la vella bassa
xaf! una granota hi salta
el soroll de l'aigua

A cada ventada
la papallona canvia

de lloc sobre el salze


L’Albert Mestres també n’escriu. Aquest dos que llegireu a continuació encara no han estat publicats, els tenim nosaltres en exclusiva.

Tarda de gener
carmí el sol tenyeix darrer
els badalls dels núvols

I un altre relacionat també amb la primavera i que a mi m’agrada molt, per l’energia que transmet.

La pluja de març
esbandeix l'hivern d'un glop
cel nou al galop


L’haikú deriva de la separació dels tres primers versos d’una altra composició poètica una mica més extensa: la tanka. L’Albert n’ha escrit moltes també. Algunes les trobem al seu llibre Tres (Edicions 62, 2001), recollits en l’apartat titulat Els Perfums. Us n’escullo un parell. Si les voleu llegir totes només heu de venir a la biblioteca a buscar el llibre.

MESC
Prou que plou poc
perles penetrades de llet
al cor de la polpa del lloc,
d’ànima fet,
destil•lant tants dies humits
de jocs de llits.


TARONGINA
Com pas de ball,
la primavera estira el cos
de l’any passat i fa el badall
al camp d’arròs,
i la cançó prediu
el doll del riu.


Aquests petits poemes es podrien convertir en font d’inspiració per al nostre concurs de microliteratura. Uns textos que han de tenir un màxim de 300 paraules, però que no tenen mínim. Podria molt ben ser un haikú. Per què no us animeu a escriure’n un?
Us torno a enllaçar amb les bases del concurs per si de cas.

10è Premi de Microliteratura Joaquim Carbó

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/