« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Montserrat Roig"

Teresa Pàmies i Montserrat Roig

Coses de la vida a ritme de bolero (Empúries, 1993) és el recull de les cròniques que Teresa Pàmies llegia periòdicament a Catalunya Ràdio. Les primeres pàgines m’han recordat molt els articles que escrivia Montserrat Roig, una altra de les protagonistes del nostre club. Pàmies, tal i com feia Roig, retratava la realitat social de l’època i en criticava els excessos. Amb ironia i força mala llet. Aquest article que us enllaço té molt a veure amb el que fa temps us vaig penjar de la Roig que parlava sobre les violacions i les decisions judicials al respecte.

Aquest era el post
Un article de Montserrat Roig

I aquesta és la crónica de Teresa Pàmies

Coses de la vida

Hi afegeixo un bolero d'aquells que li agradaven tant. No trobo el que ella va triar aquell dia. Us en penjaré un de clàssic interpretat per Moncho.

Una altra relació la trobem en el llibre de Mercè Picornell Belenguer. Discursos testimonials en la literatura catalana recent: Montserrat Roig i Teresa Pàmies. (Abadia de Montserrat, 2002). L'autora les escull per la seva aportació literària en la recuperació de la memòria històrica a través de testimonis (Els catalans als camps nazis de Roig), i memòries novel•lades (Quan érem capitans de Pàmies). Es fa una relectura de certes obres seves i es relaciona aquest passat real amb la ficció narrativa. El volum planteja preguntes interessants “En situar-se en un espai incert de la literatura testimonial , les obres de Roig i de Pàmies susciten una pregunta: quin grau de representativitat té la veu d’un testimoni? Fins a quin punt l’experiència de Vidiella, de cada un dels deportats catalans a Mauthausen, de la mateixa Pàmies, deixa de ser personal per convertir-se en col•lectiva?” (Margalida Pons, 2002).

En aquest enllaç hi trobeu tot el text. Hem demanat un volum en paper per si el voleu llegir de la manera tradicional.

Discursos testimonials en la literatura catalana recent: Montserrat Roig i Teresa Pàmies

També he trobat una petita confrontació. Cronològicament la situem a l’any 1976, després de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona celebrades a Barcelona. Unes jornades d’iniciació democràtica, on es discutia sobre feminisme i es tractaven temes relacionats amb les dones i el seu espai social. En un treball de M. Àngels Fernández Díez veiem que en aquestes jornades hi convivien diferents tendències.
Hi llegim això.

Amb les Jornades, surt a la palestra un moviment feminista més o menys organitzat: la premsa en constata l’existència mitjançant un seguiment diari dels esdeveniments —tot i que de vegades les cròniques resulten esbiaixades o hostils. És el cas, per exemple, d’un article publicat a Mundo diario del 2 de juny de 1976, en què el senyor Udina Martorell, representant d’Unió Catalana, qualifica les Jornades de grotesques i brutals, i poc representatives del sentiment de les catalanes. Teresa Pàmies (1976: 214-217) recull la irònica resposta de Montserrat Roig a l’indignat defensor de l’essència de la dona catalana:
«Però la Ben Plantada, la va escriure un home, i potser les dones d’ara el que volem és escriure’ns nosaltres mateixes».
La mateixa crònica de Pàmies, publicada pocs mesos després de l’acabament de les Jornades, és una mostra de la repercussió que aquestes van tenir en el seu moment. El seu to irònic —que arriba en ocasions a ser una autèntica diatriba contra el Col•lectiu Feminista i la línia radical del feminisme de les jornades— va provocar una tremenda indignació entre les afectades, com explica Larumbe (2004: 207-209), que la posa com a exemple de la incomprensió de les dones militants (ella era un referent en el PSUC) per les qüestions feministes. Fins i tot Montserrat Roig, militant com ella, se’n distancia (Larumbe, 2004: 208):

Teresa Pàmies desconoce completamente el feminismo, desde el punto de vista teórico y
práctico, y el libro es una banalización del feminismo, una trivialización de lo que representa este despertar de conciencias reduciéndolo todo al más puro folclore. Su lenguaje es totalmente despreciativo, machista. Para mí el libro no tiene ningún interés. [...] Yo como feminista quiero añadir que la actitud de Teresa Pàmies es muy minoritaria dentro del partido. Teresa Pàmies está muy aislada y todo esto proviene de su total desconocimiento del feminismo.

M. Àngels Francés Díez. "La llengua sóc jo»: identitat nacional i de gènere en Montserrat Roig". Universitat d’Alacant

 

Com que tenim el privilegi de comptar amb la Mary Nash li podrem preguntar amb més detall sobre la relació entre aquestes dues autores.

Dues anècdotes i un poema

Quan vaig llegir la biografia de la Montserrat Roig em va agradar i divertir molt l’anècdota que explica sobre Josep Pla i que us transcric en aquest post. El millor del cas és que en un correu de fa pocs dies en Joaquim Carbó me n’explicava una altra de molt bona d’ell i la Roig. Trobo que totes dues tenen molta relació, en el sentit que formen part dels inicis de la carrera literària de l’autora, quan encara buscava el seu lloc en el món de les lletres.

Aquesta història la sabem de primer mà perquè, com us dic, ens l’ha explicada un dels protagonistes, en Joaquim Carbó. És genial. Amb el seu permís i amb les seves paraules:

“En una ocasió, quan era molt joveneta, va assistir a un col•loqui en què jo participava a la taula. Al final se'm va dirigir i em va dir si volia llegir uns contes que havia escrit. Ho vaig fer amb molt de gust i després li vaig comentar que eren molt interessants però que li fallava l'instrument, la llengua, ja que la seva educació en un col•legi de monges d'aquella època menystenia el català. Em va fer cas, va fer uns cursos i al cap de quatre o cinc anys em va telefonar per donar-me una molt bona notícia: acabava de guanyar un premi de contes força important. No cal dir que la vaig felicitar i no em vaig poder estar de fer-li saber que jo també hi havia participat i només havia quedat en tercer lloc... A partir d'aquell moment els seus progressos van ser constants fins que las mort se la va endur tan jove encara.”

La de Josep Pla. L’escriptora l’explica a Isabel-Clara Simó en els seus Diàlegs a Barcelona.

“Recordo quan li vaig fer una entrevista i ens vam barallar molt tots dos, però va ser una experiència interessantíssima. Jo devia tenir 24 o 25 anys i em va trucar el senyor Vergés per proposar-me entrevistar en Pla per a Destino. Durant l’entrevista, ell va estar dos dies bevent. El senyor Vergés devia estar molt preocupat de la imatge que donava el gran Josep Pla a la jove periodista. Cada vegada estava més alcoholitzat i jo cada vegada sentia més tendresa per ell. M’apareixia com un avi emprenyador, amargat, amb el qual jo em barallava inevitablement. Jo estava en plena eufòria marxista i ell em feia: “Senyoreta, vostè què creu que ha portat el progrés? ¡Només el vàter!” Ens vam barallar molt, ell cada vegada més trompa i al final –jo portava minifaldilla- em posa la mà a la cuixa i diu “Senyoreta, ¿vostè amb aquestes cames i vol escriure?. Jo ja em vaig sulfurar, li vaig dedicar amb molt mal humor el meu llibre de contes Molta roba i poc sabó i vaig marxar sense gairebé dir-li adéu. Al cap d’una setmana vaig rebre d’en Pla una de les cartes més boniques de la meva vida. Era l’avi tendre i sentimental, que s’havia posat una apariència cínica per a defensar-se, però que a la carta es mostrava tal com era. Em deia “Sobretot no deixi d’escriure, senyoreta, no perdi el sentit de l’humor, sempre amb un bri d’escepticisme”...Una carta tan bonica! No he rebut pràcticament de cap patum d’aquest país, tret d’en Salvador Espriu, una carta que m’estimulés tan a escriure. I havia llegit tota la meva novel•la. Estic tipa de regalar llibres meus a coneguts amb l’esperança que se’ls llegeixin i ningú no te’ls comenta.”

I, per si us interessa, aquesta és la poesia de T.S.Elliot , d'on es va inspirar la Roig per titular la novel·la que llegim. Parla de l'hora màgica del capvespre, en què el cec Tirèsias hi pot veure mentre la llum queda suspesa en el fil del temps:

A l'hora violeta, quan els ulls i l'esquena

s'aixequen damunt la taula, quan l'artefacte humà

aguaita

com un taxi que bategant s'espera,

jo, Tirèsias, encara cec, bategant entre dues vides,

home vell amb rugoses mamelles de dona, puc veure, a

l'hora violeta...

T.S. Elliot. The Waste Land

Pensaments i pessics.

Recullo, de diferents llibres que parlen sobre Montserrat Roig, fragments que em semblen interessants i que ens poden ajudar a entendre l'autora i la seva obra. Un humil homenatge als seus pensaments de sal i pessics de pebre....Aquest és el primer post, la Roig dóna per molt.

Fragments biogràfics

Montserrat Roig va néixer el 13 de juny del 1946. Era la sisena de set germans: Maria Isabel, Maria Rosa, Glòria, Joan Ramon (malalt d’esquizofrènia), Maria Albina (afectada de síndrome de Down, avui traspassada), ella i, la menor, Carmina. El seu pare era l’escriptor Tomàs Roig i Llop i la seva mare Albina Fransitorra i Alenà. Qualsevol que la conegués és testimoni de l’afecte amb què parlava de la seva família.
Isabel-Clara Simó.

De fet, són com tres generacions diferents. En primer lloc les tres filles grans –cada dos anys una- i vet aquí que vingué la guerra. Pausa. Tot seguit el xicot i la Maria Albina. Pausa. I feren aparició, en darrer terme, Montserrat i Carmina.
Pere Meroño.

"Normalment es comença a escriure per motius bastant curiosos. Jo vaig començar a escriure perquè el meu pare em fes cas."
"Escriure era una manera de ser més estimada. El meu pare tenia set fills i jo estaba al darrera de la llista... Ens anava bé d’alguna manera, en el sentit que vam créixer més deixades de la mà de Déu. Però cap als 16 o 17 anys, jo volia que el meu pare em fes cas. I jo sabia que una manera d’arribar a ell era a través de la literatura i a través dels llibres. Li anava deixant els meus contes damunt de la taula del despatx i me n’anava. Me’ls tornava corregits."
Montserrat Roig.

Esdevenir mare li era una necessitat. No volia pas escollir entre ser mare i ser escriptora. Volia totes dues coses alhora. Era conscient, però, que pagaria un preu. Tot és molt difícil, no en va dubtar. Aquesta ha estat una de les dues o tres qüestions que ha tingut clares com l’aigua. L’altra és la llengua. La fidelitat al català

Montserrat es delia per viure la passió al límit. Passió pel país. Passió per la gent. Passió pel passat. Montsepassió.
Pere Meroño

Penúltim aniversari. Festa trista. Gent moixa. Apesarada. Fa quaranta-quatre anys. Nick Havana. Bona part de la concurrència sap que Montserrat pateix càncer. N’ha estat operada fa quatre dies, com qui diu. Pel que sembla, hi ha esperances. Alguns convidats quan l’abracen veuen que hi fa broma. Càncer. Talment un llogater temporal i inofensiu. El mal, però és greu i s’ha escampat i s’ha fet fort.
Després de l’operació anà a recuperar-se a un balneari, el de Prats, a Caldes de Malavella. Allà, prenia notes per a un llibre que duria per títol “La novel•lista assassina”. També treballava en el “Digues que m’estimes, encara que sigui mentida
Pere Meroño

L’hora violeta

Si tots els llibres tenen un fort perfil autobiogràfic, aquest és, insistim, el que més en té. Les referències, més o menys maquillades, a fets i relacions hi són extraordinàriament explícites i diàfanes.
És un llibre que la Roig tenia necessitat de fer per tal d’aclarir i d’aclarir-se. Buidant el pap. Recuperant un cert equilibri ensems que passava pàgina, vitalment i personal, a situacions i conceptes que quedaven passat.
En escriure-la –afirma- no féu cap concessió al seu company i això li costà la separació amb ell.
Pere Meroño

"Jo ho he hagut d’explicar cinquanta mil vegades que la meva novel•la “L’hora violeta” es titula així per un poema de T.S. Elliot a la Terra Gastada. No té res a veure amb el color feminista, és una meravellosa coincidència. Però jo em referia exclusivament a l’hora del capvespre i això ningú ho volia veure. Puc defensar el pamflet quan escric articles periodístics, però no quan faig novel•les. En el moment d’escriure no s’ha de ver cap concessió, ni al marit."
Montserrat Roig

…el fil de la memoria és subtiment manipulat a la novel•la: el joc de miralls autobiogràfics que s’hi estableix, a la recerca de la complicitat del lector, acentúa la sensació d’obra polifònica i heteroglòssica. El debat entre memòria i història hi apareix, també, com un vell conflicte: l’escriptura és una revenja contra el passat, però també una manera de traure’l a la llum i redimir-lo des de la ficció. El deure testimonial, però, entra en conflicte, també, amb la passió amorosa, que tot ho relega a un segon pla: l’enamorament, que regira el cervell de les protagonistes de Roig, és una traïció a tot.
M. Àngels Francés Díez.

Cada novel·la té també la seva música. La Primera Simfonia de Brahms per a "L'hora violeta". Pere Meroño

Un tast:


 


Isabel-Clara Simó. Si em necesites, xiula. Edicions 62, 2005
Isabel-Clara Simó, Montserrat Roig. Diàlegs a Barcelona. Ajuntament de Barcelona: Laia 1985
M. Àngels Francés Díez. Literatura i Feminisme L’hora violeta, de Montserrat Roig. Arola, 2010
Pere Meroño. El Goig de viure. Biografia de Montserrat Roig. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2005
 

Un article de Montserrat Roig

Creuen que raptar dones és obra d'homes infames, però acuitar-se a castigar els raptes és d'estúpids, i no preocupar-se de les dones raptades, d'assenyats; perquè és clar que no haurien estat raptades, si elles no ho haguessin volgut...” 

Aprofito el text d’Heròdot que ens proposa la Mila en seu enigma i el relaciono amb un article de la Montserrat Roig publicat a l’Avui el 22 de març de 1991. En alguns articles la Roig era molt sarcàstica, com podreu comprovar en el que he escollit. Res a veure amb la novel·la que estem llegint ni amb altres textos de ficció. En aquest cas el tema és la permissivitat en els delictes contra les dones. Més de vint-i-cinc segles separen els dos textos.

PRENENT EL TE AMB EL VIOLADOR
El Tribunal Suprem ha anul•lat una condemna de violació. Els senyors magistrats diuen que la víctima no es va resistir prou i que tampoc no fou amenaçada amb un objecte digne de consideració. Com aquell qui diu, la dona va prendre el te amb el violador mentre aquest la penetrava sense el seu permís. Tan educat era, el violador, que no la va matar. Tot un senyor. Una dona de 36 anys va per una carretera i el cotxe, tot d’una, té una avaria. S’hi atura un conductor, diu que l’ajudarà i que la durà a una parada de taxis propera. Però no ho fa: la porta a una zona deshabitada, on hi ha tot de naus industrials. L’home l’obliga a estar-se quiera i l’amenaça, si no ho fa, que la punxarà amb una agulla de cap. Després, la força a fer una fellatio i, en acabat, la penetra. Res de l’altre món.
Segons els doctíssims magistrats, la dona no es va resisitir gaire i, a més, una agulla de cap no representa cap amenaça. És a dir, la dona havia de resisitir-se de tal manera que l’altre, amb més força, fos induït a escanyar-la, clavar-li una bona tunda i deixar-la santament baldada. Aleshores sí, aleshores hi hauria hagut agressió. I la dona obtenia la gràcia social de ser considerada víctima perquè s’assemblava una mica més a Santa Maria Goretti o a la nostra Josefina Vilaseca, aquella nena que fou violada i assassinada més tard al Vallès. Les monges ens ensenyaven el seu cadàver, vestit de primera comunió, com un exemple d’allò més edificant.
No n’hi ha prou que et duguin a un lloc solitari, que t’amenacin i que et forcin a fer allò que tu no desitges. No n’hi ha prou a passar aquesta mena de terror que deixa petjades a tota dona violada. Si una dona no es resisteix és culpable. No n’és el pobre violador, el qual, segons la sentència, havia de fer el seu fet. Es veu que és cosa de cada dia, això de penetrar dones i obligar-les a fer una fellatio. A cada cantonada, una violació. Ho veiem vostè i jo mentre llegim el diari tot prenent el vermut. D’ara endavant, si una dona és menada a la força a un lloc deshabitat i algú fa amb el seu cos tot allò que li ve de gust, podrà ser considerat un acte de convivència social. Els magistrats que indulten els violadors les volen màrtirs, volen trobar els seus cadàvers esqueixats, volen que hi hagi evidència que les dones han sabut resistir fins a morir. Amb aquests arguments, també podríem culpar les víctimes dels robatoris. “Per què s’ha deixat prendre l’anell, senyora, i no s’ha resistit fins que no li han tallat el dit?”.
La violació és l’expressió màxima del desig de posseir l’altre. El violador fa ús de la brutalitat i de la violència per aconseguir allò que vol. Ningú no pot imaginar un violador solidari o tolerant. Però aquests magistrats deuen haver sentit un plaer íntim, inconfessable, en deixar anar el violador. Han sentenciat com a normal la brutalitat. Deuen pensar que les dones prenem el te amb els violadors, i que només ens resistim si ens claven una ganivetada. Potser han perdut la memòria i no recorden que també existeixen relacions sexuals que es fan de gust, que el sexe pot ser compartit. Deuen pensar que sempre funciona així: un home s’emporta quan vol i on vol una dona per fer amb ella tot el que li plau. I, si la dona no mor, de ben segur que se l’ha passada bé. “Moltes gràcies, senyor violador, perquè només m’ha penetrat sense el meu consentiment. Sempre estem a la seva disposició”: De vegades, la ment d’alguns magistrats em sembla ben enigmàtica.

 "Pot sobtar la modernitat d'aquest text, encara més remarcable quan explicita  noms i situacions concretes, totalment contemporànies a l'articulista. Cal remarcar la finesa de l'observadora, la capacitat analítica, les brillants metàfores i la incisiva mala baba. Seria difícil trobar aquest nivell en aquests moments.

Pel que fa a les dones, la Roig denunciava contínuament la violència de gènere, tot i que, en aquells anys, encara no havia saltat a les pàgines dels diaris la magnitud i la intensitat de l'abús immisericorde i brutal contra les dones. "

Isabel-Clara Simó. Si em necessites, xiula. Edicions 62, 2005

Montserrat Roig, una escriptora del seu temps

Nascuda a la dècada dels quaranta, Roig forma part d’una generació de narradors que van irrompre amb força a la literatura catalana a finals dels seixanta. Abans d’ells, hi ha la lleva de narradors d’abans de la guerra, com Salvador Espriu, Joaquim Amat-Piniella, Mercè Rodoreda, Joan Sales, Pere Calders i Llorenç Vilallonga, i una discreta generació que per raons òbvies de circumstàncies polítiques i editorials va passar pràcticament desapercebuda i que es caracteritza per la grisor i la depressió de la seva obra narrativa, de la qual tanmateix destaquen amb força per la seva singularitat Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo i Joan Perucho. Tres coses compartien els nous narradors de finals dels seixanta com Emili Teixidor, Jaume Fuster o Maria Antònia Oliver i la mateixa Roig. D’una banda, xocaven amb la immaduresa estilística pel pes de la repressió sobre la llengua i el salt generacional amb els models dels autors que van començar a publicar abans de la guerra, en una situació de normalitat prolongada des de la instauració de la Mancomunitat. En segon lloc, una desimboltura descarada quant als temes i els enfocaments. I finalment una mirada oberta cap als models inernacionals, amb un desig evident de “normalitzar” la literatura catalana (ens hi vam referir en parlar de la novel•la negra).
Dins d’aquest conjunt d’escriptors, Montserrat Roig destaca amb llum pròpia. Va ser una dona activa en un sentit nou que ara potser ens sembla una mica difícil de comprendre però que en aquell moment va ser clau en la ruptura de l’encotillament moral i de costums que imperava a Catalunya. Per la varietat dels seus interessos, des de la literatura fins a la televisió, passant pel teatre i el periodisme més seriós, per la seva imatge pública, més propera a la gauche divine que a l’intel•lectualisme d’arrel marxista d’aquella generació, per l’aposta per la literatura d’èxit sense renunciar a l’ambició literària, seguint la singladura de Rodoreda, Montserrat Roig constitueix una figura única del panorama literari català del seu temps, totalment immersa tanmateix en el paisatge remogut de revolucions feministes, sexuals i morals de l’època.
Albert Mestres

Montserrat Roig

El proper 1 d’abril a les 19:30h ens trobarem per a comentar “L’Hora violeta” de Montserrat Roig. Recordeu que aquest any li dediquem el nostre premi de microliteratura. Els mots clau, que han d’aparèixer obligatòriament al text, són “molta roba i poc sabó”. "Molta roba i poc sabó....i tan neta que la volen" és el títol del seu primer llibre de ficció, un recull de narracions que va obtenir el premi Víctor Català l'any 1970.  
Si us animeu a concursar teniu les bases aquí. Recordeu que són microtextos, màxim 300 paraules. Que el llegir no ens faci perdre l'escriure!

Començo els espais al bloc dedicats a la Montserrat Roig amb el final d’una conferència d'Isabel-Clara Simó sobre aquesta escriptora barcelonina. Hi reivindica la seva lectura i l’actualitat de la seva obra.
Per què llegim Montserrat Roig? En tres minuts.

També us enllaço amb la web de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana on hi trobareu la seva biografia i la seva obra.

Montserrat Roig

Al seu llibre “Digues que m’estimes encara que sigui mentida” (Edicions 62, 1991). Montserrat Roig reflexiona sobre la literatura i la vida: “La vida i els llibres m’han acompanyat mentre intentava d’aprendre l’ofici d’escriure. Si m’obliguéssin a posar en unes balances la vida i els llibres, no sé pas que hi pesaria més”.


Una passió, la de l’escriptura, que s’hagués pogut veure condicionada quan un crític de prestigi li va dir:
Montserrat, em temo que mai no seràs una bona escriptora. No et drogues, no estàs alcoholitzada, i em sembla que no ets ni lesbiana.”

Però això només la va esperonar a cercar què era realment necessari a l’hora d’escriure, què tenien en comú els grans escriptors….i va descobrir que cadascú tenia les seves pròpies raons però que era imprescindible “una predisposició especial per mirar, tocar, olorar i escoltar com si fos nou, allò que a la primera de canvi ens sembla vell, repetit, exhaurit”

M’agrada molt aquesta reflexió sobre la literatura que respon a la sentència contundent del crític:

“L’única droga que no mata –encara que et faci emmalaltir-, l’únic efluvi etílic que no et fa perdre els sentits ni et fa malbé el fetge, l’únic amor que no fa fàstic és la bona literatura. Plaers solitaris, vicis compartits. El lector/lectora posseeix les paraules i desafia la finitud, accepta la sordidesa i la bellesa perquè tot és u i, sobretot, recorda perquè abans algú ha recordat. Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria, diu Joseph Brodski a propòsit de Nadiejda Mandelstam, la vídua del poeta rus desaparegut en un camp estalinià.
Cal recordar, cal evocar, no hi ha art més temporal que la literatura. Podem emmalaltir amb el record però, potser, al final del llarg i lent procés de l’escriptura, descobrirem que hi ha alguna cosa , que hi ha algú, a l’altra banda, que encara batega, que encara existeix.”


Bateguem, existim…llegim.

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/