« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Francesc Parcerisas"

Fotografies de la trobada i del sopar del club: Francesc Parcerisas

Ja podeu veure les fotos de la trobada del club amb en Francesc Parcerisas.

 

Encara més notes de lectura "Dos dies més de sud"

Prometeu donant el foc a l'Humanitat (1817)  Heinrich Füger

 

Més notes de l'Albert.

“Pregària”
L’entenem com un poema d’amor. L’amant prega a l’amant que no desfaci la il•lusió de l’amor, que no converteixi l’amor en cendra. L’amor és com una cirera gustosa i la seva il•lusió permet viure sense por de la vellesa i la mort.

“Aleshores”

De l’instint a la civilització. De l’amor físic instintiu a l’amor civilitzat, ple d’odi i violència.
Prometeu, un tità de la mitologia grega, va ser condemnat per Zeus a viure pels segles dels segles encadenat a una roca mentre cada dia una àguila li rosegava el fetge que després durant la nit se li reproduïa. Per què el va condemnar Zeus? Per què d’amagat va donar el foc els homes, origen de la civilització.
 

Albert Mestres

Debat virtual amb Francesc Parcerisas


Francesc Parcerisas, molt amablement, ens proposa la lectura d’un debat virtual que va tenir lloc dins del marc de l’assignatura “Poesia Catalana Actual” a la UOC durant el curs 2002/2003. En el text hi trobem molta informació sobre el pensament i el treball del poeta. Us hi afegeixo “Magnolier a Hammersmith” inclòs a L’Edat d’or perquè és un dels poemes a què es fa referència.

Col•loqui Virtual amb Francesc Parcerisas

Magnolier a Hammersmith

He fet una petita selecció molt personal de fragments del debat que m’ha cridat l’atenció, tot i que us recomano que us el llegiu de dalt a baix.

“No veig cap raó per la qual la poesia hagi de ser més misteriosa que l’astronomia, o que la física, o que la medicina o la psicología…Posats a buscar misteris, la lliga de futbol n’és un d’enorme, o l’Operación Triunfo, o l’estultícia del gènere humà...De fet, el més misteriós de tot és la vida ¿oi?”

“No sé si hi ha cap altra mena d’experiència que no sigui la del record”

”Llegir poesia demana llegir a poc a poc i buscar en un mateix confirmació d’allò que llegim.”

“I em sembla que dins meu hi ha el qui he estat (les edats de l’home), i fins aquell qui no he estat, i aquell que seré…suposo que això és la consciència, la consciència d’un mateix, la consciència de viure que sembla que ens distingeix d’altres espècies: un misteri força agradable”

“…el pintor quan pinta MIRA OBSERVA.(…) L’escriptor fa exactament el mateix: escriu i LLEGEIX. Escrivim i llegim allò que escrivim i per moltes “veus misterioses” que ens xiuxiuegin a les orelles (que jo encara espero sentir-les, dit sia de passada), allò que bàsicament fem és llegir allò que escrivim, i emetre (emetre’ns) un judici sobre com ho fem: per aquí va bé, això sobra, aquí hi tinc una troballa, aquí em repeteixo…Si no tenim aquesta capacitat de llegir val més que pleguem.”

(Parlant del poema ”Triomf del present”) “La il•lusió passa per davant de la desesperança, de la inutilitat, de la repetició, del fracàs…Potser no és tant el fet de pensar: aquesta vegada serà diferent, sinó més aviat: fins i tot en el dolor, en la desesperança, hi ha aquella part tan absolutament única i desitjable, aquell instant que justifica dir: “valia la pena viure””.

“…la transcendència no és sinó un reflex de la nostra ignorància”.

Un dels déus del poeta.


 

Més notes de lectura "Dos dies més de sud"



 

“I aquí es parla de la llengua”
L'”esbarzer” i la “discussió amb els savis” i la “divinitat enterca” ens remet a la doctrina inculcada a la infantesa i obre els records d'infantesa amb els llonguets i el reny. El poema s'adreça a dues dones o potser dues en una, probablement anglosaxona, que té la llengua però no la té perquè no viu on es parla. La llengua no apresa, la llengua heratada, és mirra, or, encens que arriba amb la màgia de la infantesa.

“El pinar de l'aeroport”

Una mena de calidoscopi de la vida actual. Potser algú observa la complexitat de la vida des de la sala d'espera d'un aeroport? Alma Tadema: cèlebre pintor britànic de finals del segle XIX d'escenes romanes. Damiata: ciutat del Nil egipci. “Només els feixistes i l'església... l'estrella groga.” Record de Mathausen? Elpènor: mariner de la nau d'Ulisses que es desconcertat per l'embriaguesa va morir estimbant-se des del balcó del palau de Circe. “el poeta exiliat a Tràcia”: Ovidi, el poeta de l'amor i l'exili. T.S. Eliot: un dels poetes fonamentals de la literatura anglosaxona del segle XX.

“Primeria de juny”
S'hi combinen pinzellades de vida quotidiana amb brots existencialistes (“Hi serem quan ja no quedi res?”) i evocacions del passat. S'acosta el final de la vida. Només l'amor ens redimeix.

“La batalla de l'Ebre”
Brutal contraposició entre la memòria de la guerra, els records de joventut i el present. Al final es confonen els soldats afusellats de genolls amb els Tres Reis agenollant-se davant de l'infant.

“Acció de gràcies”
Una llista de les coses de la vida, del bo i el dolent que fa el tot de la vida. La perspectiva de la mort ens permet apreciar la vida.

“All of me”
Separació. Final de l'amor.
 

“Aquarel·la”
El poeta contempla un quadre concret, una aquarel·la “penjada d'una paret pel coll”. L'acte de contemplar l'aquarel·la s'assimila a l'acte amorós, a una relació amorosa.

“La font”
Una ànima tranquil·la remoguda per les paraules del poeta.

“Guerra”
La batalla de la vida quotidiana.


Albert Mestres

Retrobaments

D'entre tot l'univers poètic de Francesc Parcerisas hi ha un tema que pren força al llibre L'Edat d'or (Quaderns Crema, 2003). És el del retrobament. Poemes seus i també d'altres poetes ens parlen d'amors retrobats, amb finals més o menys feliços. Us en faig una selecció i hi poso música.

El primer es titula directament "Retrobament" i és una apoteosi del present. Un poema magnífic que ha musicat Jaume Arnella. i que trobem al seu àlbum "La raó del desig" (1997). Ell mateix ens ha fet arribar la cançó. Des d'aquí li volem agrair la seva generositat.

Retrobament (Francesc Parcerisas)

Retrobament per Jaume Arnella

Dues més que trobem al llibre, d'autors diferents.

Als quaranta anys de Josep Elias

La Desesperació de Penèlope de Iannis Ristos

L'acompanyarem amb una altra Penèlope

I un altre Ulisses. Mazoni. Ulisses i el paper en blanc

Continuem amb retrobaments feliços.

Triomf del present

Amb música és més difícil que aquest retrobaments no siguin traumàtics. Us en proposo dues més.

No és ben bé en el sentit dels anteriors però és tan bonica... i tan trista! Etta James. I'd Rather to Go Blind

Magníficament versionada per Gemma Ray

I per acabar, i com que nosaltres som gent sense complexos ni prejudicis, i (parlo per mi) això de la música culta em queda una mica lluny encara, us en recomano una del grup barceloní Love of Lesbian: Mi primera combustión.

Totes aquestes cançons les podeu trobar a la biblioteca. Ho escoltareu molt millor. En sabeu alguna més?

Notes de lectura "Dos dies més de sud"

“Dia de tardor” de R.M. Rilke

És tradicional, ja des dels primers lírics grecs, la comparació de la tardor i de la posta de sol amb la vellesa. El poeta ha viscut una vida plena (“Enorme fou l'estiu”) i és conscient que se li acaba el temps. Demana una mica més de plenitud (“dos dies més de sud”) abans d'entrar a l'última fase de la vida, on l'espera un panorama de solitud i neguit. Cal enfocar el llibre des d'aquest prisma.

“La mort en pantalons”
Rimbaud és un dels poetes fonamentals de la literatura occidental, a la qual va donar un nou camí a finals del segle XIX. Va començar a escriure abans dels vint anys i, després d'una vida molt intensa d'experiències de tota mena, va abandonar la poesia i se'n va anar a córrer món per acabar a Harar, Etiòpia, on es va fer traficant d'armes i on hi ha un museu amb el seu nom. L'abandó de la poesia de Rimbaud ha esdevingut simbòlic: després de tot el dit, després de tot l'experimentat (“Tu te l'has buscada... i mai no va deixar de ser bella”), ja no hi ha poesia possible. Rimbaud ho abandona tot per anar buscar a Harar “dos dies més de sud” però el que hi troba és la malaltia i la mort precoç (“el sol morat que s'enfonsa enllà”) als trenta-set anys (“Malaltes, les foques petites”?). Després d'haver-ho viscut tot (“les roses esfullades”) i davant de la perspectiva de la mort inevitable, només queda viure la passió al moment.

“La pell”
Quan la perpectiva s'acaba, només queda la por del futur. Ens refugiem en l'amor i l'art (“el molí que xerrica”). I observem la joventut real del dia d'avui drogant-se i escoltant música a tota pastilla.

“Doblegar la roba”

Una peça de roba com l'ànima d'una persona.

“El taüt blau”
Evocació de Sarajevo (“la neu arriba fins als genolls”)? Som depredadors de l'amor (“franctiradors que provem d'encertar el cor d'un innocent, d'una dona o d'un nen que va al mercat”)? La soledat de la ciutat abandonada. Per la guerra? La foca esdevé símbol de la víctima de la crueltat humana.


Albert Mestres

Parcerisas i "Dos dies més de sud"

 

Us penjo tres documents que poden complementar la lectura de "Dos dies més de sud".

El primer és el la web de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Hi trobareu la biografia de Francesc Parcerisas, la seva obra, entrevistes, comentaris, articles...és molt completa.

Associació d'Escriptors en Llengua Catalana

El segona és una entrevista a El País (11 de maig de 2006)  on Parcerisas ens parla del poemari que estem llegint.

"Dos dies més de sud", una reflexió sobre el món contemporari

I finalment, una crítica del llibre a La Vanguardia (31 de maig de 2006)

La memoria de nuestro mundo

I un poema per ahir:

PLUJA

Quan ja ens avesàvem al bon temps
congries la tempesta, pluja sobtada,
i enmascares d’ombra la campana del cel
tallant-li a la tarda els seus colors.
Però tot diu que aquest aiguat inclement
que regalima i creix, i sembla un riu
arravatat i furient que tot ho nega,
potser durarà uns instants, només.
Així vols recordar-nos que tot mor,
que encara que la vida sigui benigna
com aquesta estantissa xafogor de plom
també les passions s’esvaeixen, furtives.
Que aquest xàfec lletós, fred, gris,
abans que el dia fosc s’ajaci
serà la gota suspesa del fullam convuls
on veurem, nítida sota la claror que mor,
la fragilitat del temps que ens arrossega.

Francesc Parcerisas. L’edat d’or. Quaderns Crema, 1983

Dietari de la Xina.

En Francesc Parcerisas ens fa arribar un fragment del dietari que està escrivint en aquests moments sobre la seva estada a la Xina. Li agraïm aquest detall tan especial.

A mig matí –encara que al meu rellotge són només quarts de vuit— veig per la finestreta de l’avió, sota un tel prim de calitja blanquinosa que aquí es desfà i més enllà agafa una consistencia cotonosa, una plana enorme que no mostra cap relleu destacat. No s’hi veuen carreteres ni construccions, ni elements que es puguin relacionar amb l’activitat humana (torres elèctriques, embassaments, talussos…). Tot és d’un color terrós suau, empolsegat amb alguna taca menor d’un verd brut, com si fossin bosquets de matolls i garrigar. Tampoc no he estat capaç de veure cap riu ni cadena de muntanyes i només, en un moment donat, a l’esquerra de l’avió, endevino una curta línia sinuosa que em fa suposar que allà baix hi ha una carretera. L’avió avança sota un sol agressiu i un xic malaltís, potser pel grau d’humitat de l’atmosfera, i a poc a poc, a mesura que ens acostem a Pequín, tot l’aire es va enteranyinant fins a convertir-se en una boira lletosa menys esfilagarsada i més intensa. Cap al final del recorregut la densitat d’aquesta boira, perquè continua tenint una consistencia deixatada i no forma núvols espessos, ja és d’un gris perla que em recorda el color de la cendra molla.
Hores més tard, davant d’un gran mapa que penja a la paret del vestíbul de la residència, busco quin deu haver estat l’itinerari del vol i m’adono que devíem passar per damunt d’alguna de les planes enormes de Manxúria.
* * *

Du Fu
“Alba”
A la ciutat de Po-ti l’avís nocturn del sentinella ha cessat.
Als turons de Yang-t’ai la nit dóna pas a l’alba.
Als cims de les grans muntanyes l’ull del sol és fred.
Més avall, l’ombra de la nit encara dorm a les congestes.
Per damunt la riba apareix una vela que llisca lentamente.
Fa un dia tan nítid que sents caure les fulles.
Vora la tanca d’esbarzers passen dos cèrvols.
Ah, si pogués afegir-me al vostre ramat i anar al país de les fades!

* * *
En el trajecte en taxi de l’aeroport a la universitat, la majoria de blocs de pisos que es veuen des de l’autopista o des de la tercera ronda tenen les finestres brutes i tapades amb papers enganxats. No hi ha cortines, o s’hi veuen trossos de roba vella que fan la funció d’estors; la majoria semblen estar agafats penjim-penjam, com si fes molts anys que els van posar, els haguessin oblidats en una mena de provisionalitat interminable i ningú ja no els hagués tocats mai més. M’adono que, a la residència, algunes habitacions que tenen un vidre a la part alta de la porta, també el tenen tapat per dins amb uns diaris, com si no volguessin que entrés la claror de fora; i el mateix succeeix a les portes de les aules de la Facultat. És com si originàriament hom hagués considerat que no calia un grau excessiu d’intimitat i, anys més tard, s’hi haguessin repensat i haguessin decidit tapar amb uns papers que ara són del tot esgrogueïts aquestes finestres i obertures per tal d’acotxar els minúsculs espais de la privacitat. La impressió és similar a la que produeix entrar o contemplar una casa que ha estat tancada molt de temps, i que ha anat perdent l’escàs parament que tenia. En canvi, la meva habitació té doble cortina i fins i tot una tercera que, a la primeria, em penso que són uns estors blancs que baixen per damunt de les finestres. Quan ho comprovo, però, no és una cortina sinó que es tracta d’unes fines teles metàl•liques que fan la funció de mosquiteres i que deuen impedir l’entrada d’insectes o del borrissol dels arbres que ara mateix, al maig, omple l’aire i s’acumula en nius i rínxols de borrallons per tots els racons dels carrers.

Sense talls ni cendres.

Mentre aneu pensant en l’últim enigmila us avanço dos poemes del llibre que llegirem després d'Heròdot: “Dos dies més de sud” de Francesc Parcerisas. Relacionat amb aquests dies de penitència. 

SETMANA SANTA
Surt una mica ajupit del cotxe
i es redreça amb un gest, amb por
d’arrossegar els peus. Al forn
compra una barra de pa
que paga amb monedes d’un grapat
que duu a la butxaca.
Encén els llums de casa,
foragita l’ombra que ha deixat
tort un quadre.
Canvia l’abric per un jersei vell.
Sopa davant la tele mentre fulleja
amb desesma un diari gratuït.
Despenja el telèfon per si hi té missatges;
obre i tanca la nevera buida.
La vida és una puta vengativa
que li passa comptes amb el verdet
brut d’una ràbia encalmada.
Existir és fosc, ja no xucla la llet
d’una dona. Déu no existeix.
Ha mort el Fill; ara el Pare és sol.
Mals temps per a la lírica. Agafa
un ganivet i amb tinta dels ulls
escriu aquest poema.


PREGÀRIA
No te l’enduguis mai
la mare dels objectes,
la filla de l’aigua i de la son.
L’arc de cendra no dorm entre nosaltres.
Aquesta bilis que arriba del carrer,
groga i violenta, és només un camió
que s’enduu el nostre neguit
amb soroll d’ampolles buides.
Agafa la por per la cintura,
aixeca-la damunt les ones,
mentre els nens xisclen vora la sorra freda
i cerquen amagatalls de tresors impossibles
entre les roques que el vent esquitxa de sang fina.
Vindrà una pluja de cotó,
i un cel de matí ben clar d’estiu,
i el sol ho omplirà tot
-com ara que veia, al cirerer que mirava,
les pupil•les rodones de l’home que hi penjava.
No, torna’m, com quan eres part de mi,
al son sense basarda, i que la fruita sempre sigui rodona,
ardent, vermella, i que ens ompli la boca
sense talls ni cendres.
 

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/