« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Henry David Thoreau"

Caminar

Us vull recomanar dos llibres molt relacionats amb L’estret camí de l’interior de Matsuo Basho que llegim al club. 

En aquest volum no hi trobem tankes ni haikus solitaris sinó que tot ell és una composició poètica sencera que s’anomena Renga. És un poema encadenat de cent estrofes compost col·lectivament per Sögi i els seus deixebles Shohaku i Socho l’any 1488. Llegir-lo és un plaer immens, parla de cels i d’oques i d’amor i de solitud amb l'estil delicat i eteri que ja coneixem en la poesia japonesa. M’agradaria que paréssiu atenció a aquest fragment del pròleg de Jordi Mas, el mateix traductor del llibre de Masho, on parla de les estrictes normes de versificació perquè només això ja té una força poètica impressionant. Llegir aquests versos és transportar-te en el temps i l’espai, tant exterior com interior.

La complexitat d’aquest conjunt normatiu era tan gran que es va fer habitual que a les sessions de composició de renga hi hagués un àrbitre que es limitava a assegurar-se el compliment. No cal estar al cas d’aquestes regles per gaudir de la lectura d’un poema encadenat, però en podem esmentar algunes a tall d’exemple: no hi pot haver més de cinc estrofes seguides sobre la primavera o la tardor ni tres sobre l’hivern, l’estiu, el budisme o les lamentacions; en un sol poema no es poden esmentar les oques silvestres més de dues vegades o el món com a concepte general més de cinc; els trams dedicats a la categoria de l’amor han d’estar separats per un mínim de cinc estrofes, i les referències als pins per un mínim de set; la lluna no es pot esmentar més de vuit vegades i les flors de cirerer, més de quatre en el conjunt de les cent estrofes.

Ara neva, us escullo aquesta tanka

la neu perdura
al cim, el peu s’emboira

aquest capvespre
l’aigua enfila un paisatge
perfumat de pruneres

Shohaku

Quina meravella!

L’altra proposta és una obra de referència que salta a través dels segles a l'altra part del planeta però que arriba al mateix lloc. Caminant, igual que Basho, Henry David Thoreau explora el nostre interior col·lectiu, cultural i emocional. Caminar és una forma de resistència.

És veritat, no som altra cosa que croats porucs, fins i tot els caminants d’avui, que no comencem projectes infinits i perseverants. Les nostres expedicions només consisteixen a anar a fer un volt i girar cua al capvespre per tornar a la vella llar d’on havíem sortit. La meitat de la passejada és el retorn sobre les nostres passes.

Els camins de Thoreau no són japonesos ni antics, són a Massachusetts en ple s. XIX. Camina cap a l’oest, cap a la natura salvatge, primigènia. Deixa enrere i rebutja la civilització i reivindica la persona com a part indissociable de la natura. S’enlaira i ens enlaira a nosaltres, literàriament i físicament.

Ens aferrem a la terra: que rarament ens enlairem! Crec que ens hauríem d’elevar més sovint. Hauríem de pujar dalt d’un arbre, si més no.

Imprescindible.

Mercè Barnadas

Delegat protecció de dades Privacitat Avís legal