« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Emily Dickinson"

Emily Dickinson

Emily Dickinson és un d'aquells fenòmens que es donen de tant en tant a la literatura de difícil explicació, un d'aquells a més a més que ens ha arribat, com el cas de Kafka, perquè algú no ha seguit l'ordre deixada de destruir aquella obra.
Dickinson no es va moure en cap cercle literari, de fet no es va moure en cap cercle que no fos el familiar. No es va casar, no va tenir fills, no va viatjar, no es va moure de casa. Això no vol dir que no s'enamorés. Se li coneixen com a mínim dos amors, això sí, a distància, perquè ella vivia en una petita comunitat protestant puritana prop de Boston. Durant anys i anys va anant omplint quartilles de poemes que després cosia i que va trobar la seva germana un cop morta amb prop de dos mil poemes. La germana ens va fer l'immens favor de publicar-los.
La poesia d'Emily Dickinson va ser considerada una extravagància durant quasi cent anys per la crítica però va gaudir des del principi del favor dels lectors. Només recentment s'ha acceptat la modernitat d'aquesta poesia i s'han considerat trets d'excel·lència poètica el que fins llavors eren defectes.
El que caracteritza més la seva poesia i més desconcerta és la inaprensibilitat dels seus poemes, la sensació que se'ns està comunicant una cosa profunda però sense poder arribar a identificar-la. Molts poemes no els entenem del tot però ens commocionen de la mateixa manera.
Remenant el llibre de poesia seva que havia llegit feia algunes dècades vaig trobar algunes traduccions que en vaig fer al costat al llapis. Us en deixo una:

Era i no era una barqueta petita — petita
que gatejava cala enllà!
Era i no era un mar galant — galant
que la cridava!

Era i no era una onada golafre — golafre
que la va llepar de la Costa —
poc van pensar les flamants veles
que es perdia el meu petit bot!

Albert Mestres

Per què hi ha núvols blancs?

 


La part misteriosa, màgica, al·lògica que alimenta el nostre sentit poètic es va aprofundint amb l’edat: alguns llocs, experiències, colors se’ns omplen de significats personals, fortament evocatius. També, mentre ens fem grans, es van morint persones que han estat la nostra vida, i se’ns fa evident fins a quin punt són de fútils les fronteres entre els records, les fantasies o les subjectivitzacions i la vida real i quotidiana (Francesc Prat al pròleg de Fingiments)


Francesc Prat busca paraules que siguin humanes, més enllà del seu propi jo. El Jo de Prat és més a prop de l’efímer i diluït budista que no de l'etern i marcat catòlic. El seu és un espai que acull a tothom. Com Pessoa, converteix el poeta en un fingidor, una màscara de la veritat amb la que arriba a les profunditats, “sempre amb aquesta basarda i desig”. El seu espai mític: l’Empordà. En reconeixem el paisatge i el seu significat: el dolor, la pèrdua, l’absència o l’amor, amb la lucidesa de qui sent que forma part d’un tot i que, amb ell o sense ell, el món continua girant. Per sort.

Uns poemes creats des de la inspiració però extremadament revistats per ressaltar-ne la quotidianitat, la col·loquialitat. Un paradigma amb finalitats estètiques que assoleix una harmonia poètica excepcional. 

Prat ens va presentar el seu santoral: Fernando Pessoa, Emily Dickinson, Marià Manent, Giacomo Leopardi o Matsuo Basho. Ja ho intuíem perquè amb ells encapçala els textos de Fingiments. Recuperem tres poemes dels seus "sants" que ell mateix ens va llegir i potser, per un moment, tornarem a una sessió del club per recordar.

Mercè Barnadas

 

POESÍA

A mi también me disgusta.

Al leerla, sin embargo, con absoluto desdén, uno descubre en

ella, después de todo, un lugar para lo genuino.

Marianne Moore (Trad. Olivia de Miguel)

 

VIATJANT AL LLOC ON VIU LI,

L'HOME DE LA MUNTANYA,

PER POSAR UNA INSCRIPCIÓ

A LA PARET DE CASA SEVA

Tota cosa del món és com un somni;

em torno foll i em canto a mi mateix, pot ser.

Els anys que tenen als vells pins pregunto,

molts boscos de bambús em són país, recer.

Dic a Han Kang que em vengui herbes remeieres,

al mestre Xiang permeto que passi el meu portal.

Ajagut a l'estora, amb el coixí, m'arriba una sospita:

si el que veig no existeix, per què hi ha núvols blancs?

Wang Wei (Trad. Marià Manent)

 

PROU EM FAN PENA ELS MORTS AVUI

Prou em fan pena els morts avui, quan passa

la dolçor d'aquest temps,

quan els veïns es troben a les cledes,

ara que es dalla el fenc.


Amples, colrats del sol, van fent conversa,

sense deixar el treball,

i riuen: són de mena casolana,

que fa somriure els prats.


Lluny del renou dels camps, prou és ben aspre

haver de jeure allí,

quan passen les carretes i el fenc de bona flaire.

El ritme del dallaire ens voldria esvair


la tristor, si pensem que deuen enyorar-se

mullers i camperols,

separats de les feines de la terra, 

dels veïns que vivien tan a prop.


Si pensem que el sepulcre

han de trobar que és solitari indret

quan homes i minyons, el juny i les aloses

ven a les feixes perquè es dalla el fenc.

 

Emily Dickinson (Trad. Marià Manent)

Delegat protecció de dades Privacitat Avís legal